1951

En el butlletí de l’Orfeó del mes de gener prenia rellevància la crònica teatral del local social: el dia 14 de desembre, amb la representació de l’obra Dos mujeres a las nueve per part de la secció teatral del Foment Excursionista de Barcelona, i el dia 21, La presentalle, dirigida per Francesc Clapés i a càrrec del quadre escènic de l’Orfeó.

La relació de l’Orfeó Badaloní amb l’àmbit religiós fou intensa en aquest període, bé per afinitat popular de base, social i confessional, bé perquè també ben poca cosa es movia culturalment fora de la seva influència o bé acolliment. El pes social de l’Església es notava amb el seguiment del calendari tradicional religiós, com les set setmanes de la Quaresma recollides en una cançó popular: «Set setmanes de Quaresma, només hem pogut menjar arrengades rovellades, mongetes i bacallà».

L’Església, com a institució poderosa i mimada pel règim, es trobava en contacte amb el Vaticà per arribar a un concordat amb l’Estat franquista. Abans va preparar un gran esdeveniment, una demostració d’influència en la societat: el Congrés Internacional Eucarístic de Barcelona l’any 1952. Per al règim franquista era «una absolució urbe et orbi davant de la comunitat catòlica de tot el món»,en paraules d’Enric Vila Casas, o «la Olimpiada de la hostia», segons Paco Candel a Memòries d’un burgès i d’un proletari (1996).

En honor a la visita del bisbe Gregorio Modrego en les Festes de Proclamació del Dogma de la Verge Assumpta, l’Orfeó Badaloní actuà al pati de la rectoria vella de Santa Maria a Dalt de la Vila el 14 de gener. El butlletí intern de l’Orfeó del mes de febrer en va informar en primera plana, en què reproduí una frase del bisbe dedicada a l’entitat després de veure-la actuar: «Visca el Orfeó Badaloní del que guardaremos grata y permanente memoria». L’entusiasme que generà l’actuació propicià que el bisbe assistent a l’acte digués en veu alta un visca a l’Orfeó Badaloní. Unes setmanes més tard el bisbe Modrego i un equip de frares caputxins, amb suport de pares carmelites, van portar a la ciutat la campanya coneguda com Santes Missions. Entre l’11 i el 25 de febrer, els frares es van dedicar a impartir diferents actes missionals enmig d’una mobilització general de tots els sectors vinculats al catolicisme oficial amb la voluntat de fer-se més presents en la vida quotidiana.

El butlletí de l’Orfeó del mes de febrer, com hem assenyalat, va obrir amb l’actuació davant del bisbe de la diòcesis; va informar de les darreres actuacions de la Massa Coral de caire religiós, i va publicar l’article «Un sueño…» en referència a l’interès per disposar d’un local propi de l’Orfeó, compartit amb el del president honorari i mecenes Francesc Ribó. Un possible projecte d’edificació passava per unes cases enrunades del carrer Lleó propietat del senyor Ribó, a les quals, com va anotar de forma més explícita Antoni Ballesteros en el seu manuscrit històric de l’entitat, es feu una visita amb un mestre d’obres per veure què s’hi podia fer. La llavor estava sembrada a l’espera del moment oportú.

El mateix butlletí informava d’un Festival Folk el 4 de febrer al local social per part de la secció de danses de l’Institut Etnogràfic i Folklore de Barcelona, dirigit per Joan Rigall Casajuana (un fet relacionat amb els preparatius per constituir de forma imminent una secció d’esbart a l’Orfeó), conjuntament amb les Danzas plásticas de les alumnes de dansa del Col·legi del Nen Jesús de Praga de Badalona, i amb poesies d’integrants de l’Orfeó Badaloní; i per part de la secció teatral la representació de Mai se fa tard, si el cor es jove el dia 11 de febrer.

El 17 de febrer es constituí l’Esbart Sant Jordi dins de l’Orfeó Badaloní, i s’obrí la inscripció per entrar-hi a formar part. El 19 de maig van començar els assaigs amb el mestre Josep Ventura, en Pep, com li agradava que l’anomenessin. Els precedents d’un grup dedicat a les danses populars i tradicionals catalanes a la ciutat es remuntaven a l’activitat d’Aureli Capmany i Rafael Tudó al Centre Catalanista Gent Nova, i posteriorment a l’Esbart de Dansaires del Foment de la Sardana dins de l’Orfeó Badaloní, desaparegut en el període de la Guerra Civil. L’esperit inquiet i tenaç de Gaspar Codina en desvetllà de nou l’afecció a l’Orfeó l’any 1951, recuperant-se en el panorama cultural badaloní.

La temporada teatral a l’Orfeó es completà el mes de febrer amb les representacions de Dos mujeres a las nueve i L’ase de l’hortalà.

L’Orfeó Badaloní va retre un homenatge al carrer Antoni Botey al barri del Sant Crist el mes de març, aprovat en el nomenclàtor municipal l’any 1949. L’entitat, tot i creure que com a homenatge de la ciutat al mestre era poc, va considerar-ho si més no un pas significatiu a l’època.

Revista de Badalona a l’edició del 24 de març realitzà una crònica del concert de l’Orfeó al Círculo Artístico Español, l’Era, el dissabte 18 de març. El cronista Jordà-Poblet descriu l’execució del repertori, tot i la grip que patia el mestre Solà, com una «nueva forma de cantar, en voz cálida, con acentos suaves, sin voces fuertes y con tonos tan matizados, exentos de estridencias». Sembla, però, que s’esperava una actuació de sarsuela, habitual a l’Era, en lloc de la d’un orfeó.

Membres de l’acabat de crear Esbart Sant Jordi assistiren a l’Aplec de Nostra Senyora de la Cisa a Premià de Dalt, que tradicionalment se celebrava cada 1 de maig. Per la seva part, la secció excursionista de l’Orfeó organitzà una excursió per l’Alt Empordà, a Castelló d’Empúries i Figueres, passant per d’altres poblacions de camí.

La vigília de Sant Anastasi, el 10 de maig, el Patronat de Sant Anastasi sol·licità un concert dedicat al sant, fent-lo extensiu als socis del mateix Orfeó i al públic en general. El concert se celebrà amb un ple total al Teatre Picarol. Les noies estrenaren el vestit blanc confeccionat per elles mateixes amb la roba facilitada a preu de saldo per un industrial, soci protector. Revista de Badalona a l’edició del dia 15 va assenyalar que l’Orfeó havia «mejorado de una forma muy notable». El dimoni d’aquell any, com recull Joan Soler i Amigó a Maig major (1985), obre un període de dissenys amb «al·legories més moralitzants, embafadores, com si la Santa Misión de 1951 hagués calat fons: el dimoni trontollant sobre la bola del món, si caic no caic, amb la cua entre cames, i el martell de la Misión ‒cual martillo de herejes‒ clavant un clau a la cua del dimoni. I sanefes de vicis i pecats a dojo…». Abans d’encendre el dimoni, membres de Badalona Sardanista i de la secció excursionista del Círcol Catòlic ballaren una sardana il·luminats per torxes.

El diumenge 17 de maig es va celebrar el IV concert dedicat als socis protectors a la sala de l’Era. Antoni Ballesteros anotà que en aquesta època la direcció de la Massa Coral anava a càrrec del mestre Francesc Solà, i la sotsdirecció, del mestre Joan Escalada i Rodríguez (prèviament havia dirigit el Cor els Ocellets i fou mestre del Cor de La Badalonense, amb el qual aconseguí diferents premis).

Amb motiu de les Festes de Sant Anastasi, organitzat pel Casino de Badalona i patrocinat per l’Ajuntament de Badalona, es creà el Concurs local de teatre d’aficionats, aprofitant el potencial de l’escena teatral local força activa amb la companyia Joaquim Grífol i entitats com el Centre de Sant Josep, el Círcol Catòlic, el Casino de Badalona, la Cooperativa La Moral, la coral Els Ocellets o l’Orfeó Badaloní, convocant un concurs de teatre amb obres d’un sol acte o un acte d’una obra llarga. El primer concurs va celebrar-se el diumenge 20 de maig d’aquell any a la sala de Falange i hi van participar sis entitats (la companyia Grífol va participar el 1954 quan s’obriren les bases), i, entre els premis, el de millor actor va ser per a Jaume Codina de l’Orfeó Badaloní, que havia representat el segon acte del quadre escènic Les llàgrimes d’Angelina de Josep M. de Sagarra, dirigida per Francesc Clapés. D’aquest primer concurs i dels següents comptem amb la recerca de Jordi Mauri, Georgina Moya, Josep Palau i Núria Casals a «Vint anys de vida teatral a Badalona (1950-1970)»,a Carrer dels Arbres (2007).

Respecte a les representacions teatrals, hi ha anotades el mes de maig les de la secció infantil amb l’obra Sentiments nobles i, per part del quadre escènic, L’amor vigila.

L’Orfeó Badaloní, amb la seva senyera, participà en els actes de celebració de la benedicció del bisbe Gregorio Modrego del nou temple parroquial del Sant Crist de Canyet el 10 de juny. Eren padrins de l’acte Francesc Ribó (president honorari de l’Orfeó Badaloní) i la seva filla, veïns de Canyet. S’hi cantà la Missa de la Mare de Déu de Núria, de Lluís Romeu. En el curs de l’ofici s’estrenà Ave Verum del mestre Francesc Solà, escrita expressament per a aquest acte i dedicada al senyor Ribó.

El 8 de juliol va tenir lloc el Primer Aplec d’Orfeons a Montserrat. Un acte que, per damunt de les possibilitats econòmiques de l’entitat de traslladar tota la Massa Coral, comptà amb una bona representació de cantaires designats per sorteig entre cada corda, acompanyant la directiva, que es va fer càrrec de les seves despeses, afavorint així el desplaçament d’un major nombre de cantaires. L’aplec montserratí el convocà l’Orfeó de Sants en les festes del seu cinquantenari. Es va fer una missa i, en acabat, un concert a la plaça del monestir, i es ballaren sardanes. Veient les senyeres dels orfeons assistents (els fou imposada una llaçada i una medalla commemorativa), l’abat Aureli M. Escarré expressà la satisfacció per aquell primer aplec, contestant el president de l’Orfeó de Sants, senyor Masclans que en realitat no era un aplec d’orfeons, ja que s’havien desplaçat únicament representacions d’alguns; ara bé, ell es comprometia a ser un dels impulsors d’un autèntic aplec i a procurar el restabliment de la Germandat d’Orfeons de Catalunya.

Amb motiu de les Festes del Centenari de l’Escapulari del Carme, organitzades pels Pares Carmelites de Badalona, se celebrà en els jardins de ca l’Arnús un concert de l’Orfeó Badaloní, també el 10 de juliol al vespre (recordem que el setembre del 1936 l’Orfeó actuà a la festa inaugural com a parc públic de ca l’Arnús, una vegada confiscada la propietat aleshores). Un servei d’altaveus va transmetre l’actuació millorant la sonoritat de cara al públic assistent. En el transcurs de la festa li fou imposada una nova llaçada a la senyera de l’entitat. Acabat el concert, una bona part dels cantaires s’uniren a una processó de torxes pels jardins de la finca.

El 14 de juliol, en una nota amb l’escut de l’Ajuntament adreçada als Amics del ‘Orfeó Badaloní’, datada i redactada íntegrament en llengua catalana i signada per Eduard Antoja i Vigo, el Teniente Alcalde de Cultura del Excmo. Ayuntamiento de Badalona s’excusa de no assistir a l’acte d’homenatge «al vostre president i bon amic»Enric Sabater que es feia aquell mateix dia. Antoja al cos de la nota explica que «Jo que m’he complagut en veure l’amor que sent l’amic Sabater per totes les coses nostrades i molt especialment per l’Orfeó, no puc deixar de dir-vos que crec, sincerament, que pocs homenatges són tant merescuts com el d’avui». I després d’afirmar que «conteu-me com a fervent admirador vostre» i de sumar-se als aplaudiments al president Sabater, conclou: «Us repeteixo els meus afectes i sabèu que podèu disposar sempre del vostre amic». Com veurem, ben aviat des de la Junta de l’Orfeó va aprofitar-se aquesta confiança.

La reunió de la junta directiva del 2 d’agost va prendre una decisió rellevant sobre l’acceptació de la nova secció d’esbart: el president Sabater va explicar que «unos quantos jóvenes y señoritas han solicitando autorización oficial para la fundación definitiva de la Sección Folklórica bajo el nombre Esbart de Sant Jordi que se había fundado en forma provisional el mes de febrero a fín que pueda actuar públicamente». El president i la Junta va donar conformitat a la constitució oficial de l’Esbart sempre que el Governador Civil hi donés el vistiplau.

L’arrelament de l’associacionisme i d’elements per promoure i protegir la cultura catalana en aquella època era molt difícil i en aquest sentit coneixem en els anys més durs del franquisme el cas de l’Esbart Sant Martí, constituït el 1945: «que si no hagués disposat de l’aixopluc de la parròquia, no s’hauria pogut crear»,assenyalava Rafel Solé, president de l’Esbart Sant Martí, en una entrevista juntament amb David Martínez, director artístic de l’entitat, amb motiu de l’exposició del 75è aniversari d’aquest esbart, visitable a la Farinera del Clot el desembre del 2020. La parròquia de Sant Martí volia tenir un grup de folklore català en la línia de promoure i protegir la cultura popular i tradicional catalana, de fer país a través de la dansa. Segurament, en opinió de Solé, «el règim tolerava millor la catalanitat en les danses, perquè és una manifestació menys explícita que d’altres». Si bé, com afegia David Martínez, en un moment en què el franquisme intentava instaurar les danses folklòriques de la resta de l’Estat, «òbviament això era un acte de rebel·lia. En algunes fotografies, es pot veure la gent ballant envoltada de policia que estava controlant».

L’Orfeó Badaloní tornà a actuar per la Festa Major a l’agost amb una entrada mínima de pagament de caràcter benèfic per tal d’apropar la seva feina artística i cultural al gran públic en un ambient festiu. Segons els comentaris d’Antoni Ballesteros, l’assistència no va ser tan nombrosa com en altres concerts de l’Orfeó Badaloní, amb un públic «endiumenjat, sense massa solemnitat amb la indumentària, en un mig dia caluròs i tot esperant l’hora de dinar».

També la secció dramàtica de l’Orfeó Badaloní va actuar dins de la programació de la Festa Major. Va ser en un escenari improvisat muntat a l’aire lliure, a l’esplanada de «les excavacions», anomenada Plaza Obispo Iruritades del 1950, representant l’obra de Josep M. de Sagarra Les llàgrimes d’Angelina (el segon acte havia estat representat amb direcció de F. Clapés al Concurs local de teatre al maig). A l’esplanada, poc més de mig any més tard, a partir d’un acord d’urgència del Consell de Ministres del 25 d’abril de 1952, es va veure com es desdoblava a correcuita ‒i sense una bona previsió a mitjà-llarg termini‒ la carretera general, que s’enllestí abans del XXXV Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona del 27 de maig al primer de juny del mateix any. El pla d’urbanització de la zona va activar noves excavacions prèvies a càrrec de Josep M. Cuyàs, en què es descobriren les termes romanes, l’any 1955, conservades al subsol del que seria l’edifici del Museu Municipal, fundat i dirigit per Cuyàs en una primera etapa.

Un nou escrit d’Eduardo Antoja datat el 19 d’agost, aquest en castellà, adreçat a Enrique Sabater, Presidente del ‘ORFEÓ BADALONÍ’, diu que li retorna els textos d’El Cant de la Senyera i Sant Jordi triomfant, els quals«pueden cantarse pero por favor tengan en cuenta lo siguiente:

En cuanto a la primera, no destacarlo en programas con tipos de letra ni como primera audición en la nueva etapa. Otra cosa. Antes había la costumbre de que el público se pusiera de pié, dándole la categoria ‒que no tiene– de himno. Eso han de evitarlo Vds. a todas luces, sea como fuere, porque lo echaria todo a rodar. Es una canción o cántico de nuestro folklore catalán y nada más. Vigilen que no haya quién quiera perjudicar al Orfeó con su conducta que sería perjudicial para todos.

En cuanto a la segunda, ponerla entre programa y tampoco destacar para nada que sea primera audición.

Salude de mi parte a todos sus compañeros de Junta ‒buenos amigos‒ y acepte el testimonio de mis afectos con un apretón de manos de su buen amigo».

Com veiem, el conegut bon tracte d’Enric Sabater i la confiança en les activitats artístiques de l’Orfeó funcionaven en la distància curta de l’amistat i la simpatia. Amb totes les prevencions possibles i responsabilitat, per esquivar la censura i la repressió més obtusa, es donava permís per incloure en el repertori aquestes dues cançons. S’autoritzaven, sota el control de l’autocensura, unes expressions de sentiments, deslligats de la crítica política i social al règim.

Uns dies més tard, el 24 d’agost, una missiva del Delegado Comarcal de Educación Popular autoritzava la lletra d’El Cant de la Senyera i la cançó passava així un altre filtre.

L’excursió col·lectiva anual de l’Orfeó Badaloní va realitzar-se el diumenge 2 de setembre a Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Uns tres-cents expedicionaris van sortir en tres unitats d’un tren especial. Per part de l’Ajuntament de Badalona van acompanyar l’expedició els tinents d’alcalde Joan Grífol Bonet i Eduard Antoja Vigo. L’Orfeó actuaria en el marc de l’inici dels Cursos d’Extensió Universitària organitzats per la Universitat de Barcelona i el Consell Superior d’Investigacions Científiques i la Direcció General de Relacions Culturals. Informà de la jornada la premsa generalista El Diario de Barcelona i El Noticiero el dia 4 de setembre i La Vanguardia el dia 5; també comptem amb les informacions recollides per Antoni Ballesteros. Així, l’expedició de l’Orfeó Badaloní quan va arribar a Ripoll va assistir, a la basílica de Santa Maria del monestir de Ripoll, a la missa de monsenyor Antonio Griera, director dels Cursos. La Massa Coral badalonina va cantar la Missa a la Mare de Déu de Núria de Lluís Romeu, i durant l’Ofertori, Ave Verum de Francesc Solà i Salve Regina d’Antoni Botey. A les dotze del migdia actuà al Teatre Principal en l’acte d’obertura del Curs d’Extensió Universitària, amb la presència de les primeres autoritats provincials i locals. La Massa Coral, amb 115 cantaires, interpretà en la primera part: Els fadrins de Sant Boi, Cançó de Nadal amb la solista senyoreta Álvarez, El caçador i la pastoreta, De bon matí, Adéu, germà meu i Sota de l’olm; en la segona part: Pregària a la Verge del Remei, El pescaire, Ave Maria amb la solista senyoreta Maria de Argila, Ça la bella Bepa, Cançó de la rosa i Les neus que es fonen. Després de dinar repartits en cinc restaurants de Ripoll per l’elevat nombre de cantaires, directius i acompanyants, visitaren el monestir i el museu. A les sis de la tarda sortiren cap a Sant Joan de les Abadesses, on van ser rebuts per les corals amb les seves senyeres i les autoritats, que escoltaran algunes peces cantades per la Massa Coral de l’Orfeó Badaloní a la plaça del poble. Visitaren el monestir i l’Orfeó cantà La Salve i Ave Maria. Posteriorment sortiren ja de tornada, i arribaren a Badalona cap als volts de la mitjanit. Una jornada maratoniana!

El mes d’octubre la secció dramàtica va representar l’obra Corpus. Es donava el cas que havia estat representada per la companyia Terradas-Casas a la sala de Gent Nova, on l’Orfeó va tenir l’estatge; també l’elenc de l’Orfeó Badaloní l’havia representat en el mateix escenari del carrer d’en Cueta l’any 1935; i més de quinze anys després, el 1950, en la seva tercera etapa la feu a l’estatge de la Rambla.

L’Orfeó Badaloní va veure com els treballs d’assaig de l’esbart van reeixir abans d’acabar l’any. El 28 d’octubre va presentar-se en societat l’Esbart Sant Jordi, adherit a l’Esbart Català de Dansaires, d’on provenia el director artístic, Josep Ventura. El delegat a la Junta de l’Orfeó Badaloní era Gaspar Codina, mestre de dansa; i el mestre Ramon Batalla aportava noves idees. El president de la secció era Tomàs Barri, que va ajudar econòmicament en el vestuari, confeccionat per Victòria Freixa (modista de professió); Maria Canal n’era promotora i col·laboradora, i comptaven amb els pianistes Albert Rull i M. Teresa Font. En la fotografia de l’acte de presentació trobem formant part de l’esbart infantil Esther Martells, que va entrar a l’Orfeó als deu anys i mig.

De nou el mes de desembre, pels volts de Nadal, l’Orfeó participà de l’acte central de la campanya el Nadal del pobre amb una gala benèfica celebrada al Cinema Nou, patrocinada per l’Ajuntament i organitzada per la Federació Local de Societats Corals, que comptà amb la participació artística de les entitats locals, i programà cant, música, dansa i parlaments.

1952

Comptem amb el testimoni de Josep Duatis Altimira que, amb dinou anys, el 1952, va entrar a formar part de l’Orfeó Badaloní. S’acostà a l’entitat per fer teatre, si bé calia ser cantaire com a tronc comú de les altres seccions. La relació de la seva família amb l’Orfeó venia dels primers temps: una tieta seva anava a cosir a la casa de la mare d’Antoni Botey, i quan va fundar-se l’entitat, la tieta i l’oncle i la seva mare van apuntar-s’hi, l’any 1921. Així que quan ell va entrar a l’Orfeó ja li sonaven algunes cançons d’haver-les escoltat des de petit a casa. Com en el cas de Victòria Freixa, en la seva trajectòria a l’Orfeó Badaloní, ha fet gairebé tots els papers de l’auca, fins i tot, com veurem més endavant, va presidir l’entitat! Com a actor amateur i també com a director de la secció juvenil de teatre de l’Orfeó durant un període, conserva dels diferents directors que l’han dirigit un molt bon record humà i artístic, mentre aprenia a millorar la tècnica interpretativa: des del polifacètic Joaquim Grífol i Puig (actor, comediògraf, prosista, periodista, poeta, compositor de sardanes i cantaire de l’Orfeó Badaloní durant la segona etapa de l’entitat els anys trenta), que era minuciós en la dicció catalana i en el moviment a l’escena; Josep Centena, membre de la companyia de Grífol, molt atent a la manera d’expressar-se dels actors; Raventós, amic íntim des del catorze anys, molt atent amb els actors; i Josep M. Pujol, impulsor d’un teatre més modern i de musicals que van ser molt ben acollits. Pel que fa al cant coral, Duatis actuà sota la batuta dels mestres Francesc Solà, Escalada, Àlvar Arquer i Esther Martells. Anirem repassant-ho a mesura que analitzem l’evolució de l’entitat i els seus membres més significatius, i també el conjunt de persones que, amb major o menor grau d’anonimat però de forma imprescindible, feien possible el dia a dia de l’Orfeó Badaloní.

Revista de Badalona el 26 de gener va publicar l’article «La Música en Badalona a partir de su Liberación», que incloïa la represa de l’Orfeó Badaloní després«del colapso de nuestra guerra». El relat del règim explicava així la desaparició i l’espoli que va patir l’entitat, deixant en l’opacitat els mecanismes i les petjades de la repressió (amb la despossessió de diferents béns), a partir del 27 de gener de 1939, data d’entrada de les tropes franquistes a la ciutat.

A la junta directiva del 7 de febrer es va donar conformitat a la invitació del Círcol Catòlic, que tornà a sol·licitar ‒com ho havia fet feia dos anys, el 1950‒ un concert de l’Orfeó Badaloní i, com a novetat, també balls de l’Esbart Sant Jordi, en el període de la Quaresma, el 24 de febrer. L’actuació de la Massa Coral va estar acompanyada d’una sèrie de balls de l’Esbart Sant Jordi, que en aquelles dates celebrava el seu aniversari. Revista de Badalona l’1 de març va realitzar-ne la crònica, lloant el concert de la Massa Coral, dirigit pel mestre Solà, i els balls de l’Esbart, dirigit pel mestre Gaspar Codina, amb acompanyament al piano d’Albert Rull. Cada ballada l’explicava abans Josep Ventura.

A l’arxiu històric de l’Orfeó hem localitzat un full datat el 18 de març en el qual hi ha un escrit de Francesc Solà en què dedica unes sentides paraules d’homenatge que acompanyaven un present dels orfeonistes al vicepresident Josep Gironès Illas (directiu i mecenes de l’Orfeó, era propietari de la marca Mantecober, que fabricava caramels, xocolates i margarines al carrer General Weyler, núm. 251).

El concert anual de l’Orfeó Badaloní, el cinquè de la tercera etapa, dedicat als socis protectors va celebrar-se el 25 d’abril al Teatre Picarol, buscant una data pròpia a l’entorn de Sant Jordi que no coincidís amb les Festes de Sant Anastasi, com els dos anys anteriors. El concert va ser molt especial per diferents motius artístics: pel repertori exigent comptant amb l’experta direcció del mestre Francesc Solà, que donava solidesa al repte; la col·laboració de l’Orquestra de Cambra de Badalona, dirigida pel mestre Enric Ribó; i perquè la tercera part tenia un final espectacular conjunt. El programa estava format per cançons de Romeu, Lluís M. Millet, Cantaloube, Schumann, Victoria i la primera audició del Credo de la Missa Brevis de Palestrina… A la tercera part, Massa Coral i Orquestra de Cambra de Badalona actuaren junts interpretant Cançó de Maria de Lamote de Grignon i la gran cantata Gàl·lia de Gounod, amb l’arranjament musical per a orquestra del mestre Solà i amb transcripció al català de la senyoreta Mercè Amigó. Una magnífica cloenda que segellà un gran èxit per l’expectació prèvia i l’esplèndid resultat, i que situà l’Orfeó Badaloní en un punt àlgid de qualitat entre els orfeons catalans de l’època. Una situació que havia requerit molt d’esforç, ja que feia dos anys que el mestre Solà havia proposat una producció conjunta amb l’Orquestra de Cambra de la ciutat i finalment s’havia pogut concretar. Revista de Badalona el 3 de maig va publicar la crònica del concert i es va desfer en elogis de l’ofici del mestre Solà, el repertori, la combinació de la Massa Coral i l’Orquestra de Cambra de la ciutat, si bé la crítica incidia en el fet que l’Orfeó estava«algo falto de voces de calidad».

Revista de Badalona el 10 de maig va ressenyar en el marc del «cumplimiento Pascual» una actuació de l’Orfeó Badaloní a l’Hospital de Santa Maria i Sant Josep de Badalona el diumenge anterior.

En la dècada dels anys cinquanta, les entitats eren el bressol popular del teatre i mantenien una bona oferta d’espectacles respecte a la gran afició existent al cinema, com ens ha aportat Núria Casals a La gran il·lusió. El cinema a Badalona 1898-1975. Eren temps foscos i difícils, si bé hi havia un bon nombre de teatres que programaven amb regularitat: el Zorrilla, l’Era, el Nou, el Victòria, el Cervantes… i d’entitats com el Círcol Catòlic, el Centre de Sant Josep, la Cooperativa La Moral, el Casino de Badalona, l’Orfeó Badaloní… Les representacions cada vegada eren més variades i atreien a cada sala el seu públic fidel, el dels seus socis i els familiars dels actors i actrius de cada elenc. Públic i actors hi trobaven una finestra al món i una via d’escapada de la quotidianitat. Un avatar imaginatiu en el poc temps d’esbargiment de què disposaven els diumenges després de treballar llargues jornades de dilluns a dissabte i la migradesa econòmica generalitzada.

La intensitat de la vida teatral a la ciutat va traslladar-se a la segona edició del Concurs de teatre municipal quan va esclatar una encesa polèmica entre el jurat i el públic assistent. La revista barcelonina Destino el 14 de juny, a l’article «El teatro. Huracan en Badalona» informà dels quadres escènics que havien participat al concurs, entre els quals el de l’Orfeó Badaloní amb el primer acte de l’obra de Guimerà Mar i cel dirigida per Oleguer Solà, constatant la gran afició local a l’art dramàtic. Tanmateix, la decisió del jurat atorgant el primer premi al Casino de Badalona quan el públic considerava millor la participació del Centre Parroquial de Sant Josep acabà amb una gran polèmica i cridòria. Rivalitats i tensions socials van fer-se patents en les protestes.

En el marc de la Festa Major, l’Orfeó Badaloní, amb la col·laboració del Círculo Artístico Español, l’Era, i amb el patrocini de l’Ajuntament de Badalona, convocaren uns Jocs Florals, els primers després de la Guerra Civil. Revista de Badalona en va fer la crònica el 23 d’agost. L’acte de lliurament de premis va tenir lloc a l’envelat de l’Era el 17 d’agost. Isidre Solà, locutor i popular actor de ràdio-teatre a Ràdio Barcelona, va ser l’encarregat de llegir la poesia Llama viva d’Eugenio Carballo, guanyador de la Flor Natural. Els premis extraordinaris van ser concedits per empreses badalonines: Corderia Domènech, Bomba Bloch, ferreteria La Badalonesa…, per particulars i entitats com la Caixa de Pensions. La reina de la festa va ser Rosa Vila Monés, que compartí presidència amb la seva cort d’honor i les autoritats amb l’alcalde Maristany al capdavant. Es dona el cas que, anys més tard, el 1968, l’Ajuntament de Badalona convocà uns Jocs Florals a la ciutat sense tenir en compte en la numeració els realitzats l’any 1952. Després de l’experiència de l’edició d’aquest darrer any, l’Orfeó Badaloní va considerar oportú convocar uns certàmens literaris propis més modestos, però que permetessin esplaiar-se als participants amb poesia en llengua catalana que pogués ser publicada al butlletí de l’entitat.

Tanmateix, el concert popular de Festa Major de l’Orfeó Badaloní no es va fer, ja que aquells dies la Massa Coral participava en la celebració eucarística a l’església de Santa Maria.

L’excursió artística-cultural anual portà l’Orfeó Badaloní a Tarragona el diumenge 21 de setembre. La convocatòria per mitjà d’un programa-invitació ‒«Programa destinat exclusivament als components de l’excursió»‒ va ser totalment en llengua catalana, perquè feta i lliurada en mà particularment es considerà que no havia de passar per la censura prèvia. També va ser una novetat que, a part de l’àpat de germanor del migdia, se soparia, perquè el concert públic era previst a dos quarts d’onze de la nit. De bon matí, sis autocars amb 193 badalonins, entre cantaires, familiars, directius i una representació de les autoritats badalonines, la caixa amb la senyera i un conjunt de maletes amb el vestuari, emprengueren camí com una ambaixada cultural dels beatulonensis a l’antiga Imperial Tàrraco. L’expedició va esmorzar a Sitges i en arribar a Tarragona va ser rebuda per les autoritats de la corporació municipal i de la Diputació provincial. Després d’una visita protocol·lària a diferents llocs representatius, va fer-se l’àpat de germanor repartint els expedicionaris en tres restaurants. Després de passar la tarda, sopar en dos torns en un restaurant, primer els cantaires i després els acompanyants, per estar a punt tothom per a l’actuació de l’Orfeó Badaloní a dos quarts d’onze de la nit al recinte de la Fira d’Artesania, instal·lada a les Rambles amb motiu de les Festes de Santa Tecla. Amb la direcció del mestre Francesc Solà, la sotsdirecció de Joan Escalada i el mestre acompanyant al piano Emili Itarte, la Massa Coral, amb les veus solistes de la senyoreta C. Álvarez, el senyor A. Molina i la senyoreta A. Carpa, van desenvolupar un programa en dues parts molt semblant al concert del mes d’abril dedicat als socis protectors. Va ser un gran èxit de públic i artístic per la encertada qualitat en el primer dia de les festes tarragonines (21-24 de setembre). En acabat, de nou cap a l’autocar i tornada nocturna a Baetulo.

El butlletí de l’Orfeó d’octubre va publicar la notícia que, per tal de commemorar el primer aniversari del funcionament de l’Esbart Sant Jordi, l’1 de novembre s’organitzava una vetllada amb diferents balls i amb l’estrena de l’obra En Pep (dedicada al director), «popourri de la maresma».

L’Orfeó Badaloní actuà el 5 d’octubre a la sala Falange participant en els actes solemnes de la Pía Unión de Santa Teresita del Niño Jesús, amb motiu de la proclamació de la santa com a Patrona de les Missions.

El butlletí de l’Orfeó de desembre va publicar la memòria llegida pel secretari Eveli Gracia en la reunió general de 9 de novembre en la qual s’esmentaven les activitats de la Massa Coral i de les seccions de teatre, Esbart Sant Jordi, ping-pong, escacs i excursionisme, amb un total de 424 socis protectors.

En la celebració del Nadal del pobre, a més de l’Orfeó Badaloní, hi va participar per separat l’Orfeó Virolai del Poblenou, que completà un programa variat.

1953

L’entitat recreativa Casino de Badalona sol·licità a l’Orfeó Badaloní una audició per als seus socis, que va tenir lloc el dilluns 23 de març.

Com l’any anterior, el Círcol Catòlic programà un concert de Quaresma de l’Orfeó Badaloní el diumenge 29 de març, contribuint a fer créixer el prestigi i els mèrits de l’entitat.

El butlletí de l’Orfeó de maig va publicar un reajustament en la junta, sense grans canvis en la columna vertebral de la direcció: Enric Sabater (president), Josep Gironès (vicepresident), Joan Mestres (secretari), Antoni Ballesteros (vicesecretari), Fèlix Freixa (tresorer), Joan Rosselló (vocal comptador), Josep Amigó (vocal arxiver), i vocals: Josep Roca i Salvador Centelles.

El sisè concert de la tercera etapa dedicat als socis protectors va fer-se el dissabte 2 de maig al Teatre Picarol. Com l’any anterior, l’Orfeó Badaloní actuà amb la col·laboració d’una orquestra, aquest cop amb l’Orquestra Franz Schubert de Barcelona, dirigida pel mestre Font Palmarola. L’Orfeó Badaloní realitzà un programa complet en què destacà en la primera part L’Ocellada de Jannequin. En la tercera part, Orfeó i Orquestra interpretaren les Corals 21 i 46 de Bach, la reposició de Gàl·lia i l’estrena d’Ave Verum de Solà orquestrada a quatre veus mixtes (la seva estrena en la benedicció de l’església de Canyet feia dos anys havia estat amb dues veus masculines).

L’Associació d’Antics Alumnes dels Germans Maristes organitzà un concert amb l’actuació de l’Orfeó Badaloní i la Cobla Barcelona per festejar les Noces d’Or de l’arribada de la institució marista a Badalona, l’any 1903. L’acte va tenir com a escenari la sala del Círculo Artístico Español, l’Era, el dilluns 11 de maig.

Al Concurs local de teatre, l’Orfeó Badalonípresentà el tercer acte de l’obra de Rusiñol El pati blau, dirigida per Oleguer Solà.

L’Orfeó Badaloní, a petició del Club de Futbol Badalona, actuà a l’aire lliure en una missa de campanya oficiada pel mossèn i exjugador badaloní Rafael Espuny en el camp de futbol de l’Avinguda de Navarra, amb motiu del cinquantenari del club, el 28 de juny de 1953.

L’excursió anual que tantes bones experiències i cohesió grupal proporcionava va generar molta expectació: es visitaria la població de Puigcerdà, es faria l’àpat de germanor i, a la tarda, qui volgués, travessant el pont fronterer del riu Segre, aniria caminant fins a la localitat de Bourg-Madame ‒la Guingueta d’Ix‒, sota demarcació francesa. La sortida tenia un caràcter principalment recreatiu i un al·licient transfronterer que la feien atractiva (amb el Rosselló es compartien referents simbòlics, com el mític Canigó, i també lingüístics i culturals, com l’obra teatral La Font de l’Albera, musicada per Morera… i la possibilitat de trobar-se amb exiliats!). Per al desplaçament, a més d’informar-ne la policia com era costum, va caldre un salconduit col·lectiu per als expedicionaris apuntats de les autoritats civils de Puigcerdà, que tanmateix facilitaren força la gestió: de les disset pessetes que valia el passi fronterer, no en cobraren les dotze de la part municipal.

Sota la responsabilitat directa del president Enric Sabater, la policia havia autoritzat el desplaçament en una relació amb noms i cognoms, número d’ordre i grup assignat a cada un dels 184 expedicionaris (94 cantaires i la resta acompanyants), tot per duplicat i en folis de paper de barba.

Amb data de 27 d’agost, el secretari de la junta directiva, en nom d’aquesta envià una carta a Francesc Ribó en què li manifestava el profund agraïment pel donatiu al president Sabater, «a fi d’ajudar a satisfer les despeses que ocasionará el desplaçament a Puigcerdá de la nostra Masa Coral, que amb el seu entusiasme i esforç fá que la nostra volguda entitat i el nom de Badalona sigui conegut arreu de la nostra terra». Aprofitava per convidar-lo a assistir a la sortida. La carta no és més que un altre exemple de com la cultura al nostre país s’ha aixecat amb voluntarisme i, molt sovint, amb recursos sorgits directament de la mateixa ciutadania.

Així, el diumenge 13 de setembre, a primera hora, en tramvia de Badalona cap a l’estació del Nord de Barcelona i d’allà en un tren amb vagons reservats, els expedicionaris van viatjar a la capital de la Cerdanya sota administració espanyola (atenent la realitat històrica i cultural de la Catalunya del Nord). A Puigcerdà assistiren a missa a l’església de Santa Maria, on els cantaires interpretaren Ave Maria de Vitoria i Ave verum de Solà. Al migdia visitaren les autoritats locals, a qui dedicaren unes cançons. Va fer-se l’àpat de germanor, on es va llegir un telegrama de felicitació al director i als cantaires per part del mecenes i president honorari Francesc Ribó, i a la tarda s’encaminaren cap a Bourg-Madame, a l’alta Cerdanya. El viatge de retorn els portà a Badalona de matinada.

Sol·licitada pels Pares Carmelites, la Massa Coral de l’Orfeó Badaloní realitzà un breu programa de cançons en un Festival en Honor de Santa Teresa del Nen Jesús, que va tenir lloc a l’Erael 4 d’octubre.

En el butlletí d’octubre de l’Orfeó es demanava als socis que fessin circular tres butlletes publicitàries que es trobaven enmig de la revista, perquè els badalonins coneguessin i es fessin socis de l’entitat. En la primera butlleta hi havia el reclam de les sortides a Vic (1949), Girona-Banyoles (1950), Ripoll-Sant Joan de les Abadesses (1951), Tarragona (1952), Puigcercà i Bourg-Madame (1953),«pregonando en voz alta, alta y muy firme, los valores verdaderos de la ciudad de Badalona» (un text de ressonàncies castrenses que envaïa la publicitat, com era propi de l’època). En la segona, es feia una crida al badalonés: «Recuerda que esta institución es la tuya, orgullo de nuestra CIUDAD», i en la tercera es destacava l’afany de superació d’«una institución netamente badalonesa».

El 8 de desembre, el president de la Societat Coral La Violeta de Lleida, Pere Agelet i Reus (que reorganitza l’entitat el 1952, tal com explica Joan Tort a El Punt-Avui del 18 d’agost de 2014), escriu al president de l’Orfeó Badaloní comunicant-li que en la seva darrera visita a Badalona s’havia assabentat que l’Orfeó disposava d’una autorització del Ministeri d’Informació i Turisme per poder cantar El Cant de la Senyera, i està interessat a conèixer els detalls de com ho havien fet per tal de demanar-ho ells. El veterà soci Carles Estañol ens explica que a cada acte de l’Orfeó assistien dues persones delegades per les autoritats per tal de vigilar el desenvolupament de la sessió.

Hem documentat a l’arxiu de l’Orfeó, amb data del 5 de novembre, la carta manuscrita en català de la Federació Local de Societats Corals, signada pel president Salvador Ventura i pel secretari Esteve Soldevila, convidant a participar a la Massa Coral de l’Orfeó i a l’Esbart, «que tants aplaudiments te conquerits en tants llocs ahón s’ha presentat», al festival benèfic Nadal del pobre, a benefici dels asilats de la Casa Empar i de l’Asil del Llegat Roca i Pi. L’acte va tenir lloc el 13 de desembre.

1954

El butlletí de l’Orfeó de gener va anotar la participació artística a l’Homenatge als invàlids del Cor de Marina el dia 27 de desembre passat, amb la solista Adelia Carpa, el baríton Antoni Molina, amb el mestre Arquer al piano, i també de l’Esbart Sant Jordi. Respecte a les properes activitats, el 27 de gener se celebraria la Fiesta de la Liberación de la ciudad al local social, amb la soprano Adelia Carpa, el mestre Josep M. Guillén al piano i Joan Oriol al violí; el 7 de febrer, «vencidas las dificultades para abrir la temporada», el quadre escènic de l’entitat, amb els actors Lluís Campmany, Amadeu Mateu i Manel Dalmau, dirigit per Francesc Clapés, representà L’avi, Els tres tombs i De retruch.

El 21 de febrer l’Orfeó Badaloní va estar present en un Homenatge a l’Orfeó Català organitzat des de la Germanor d’Orfeons de Catalunya a la basílica de la Mare de Déu de la Mercè de Barcelona. El motiu era la concessió al germà gran dels orfeons de la Medalla de la Ciutat i el 62è aniversari de la seva existència. Els cantaires de l’Orfeó Badaloní s’uniren als presents de Barcelona en els cants a la Verge, Pregària a la Verge del Remei i El Cant de la Senyera.

L’Orfeó Badaloní acollí un emotiu concert de la Massa Coral de ceguetes de l’Empar Santa Llúcia de Barcelona, amb la direcció del mestre Pérez Moya, el 21 de març.  

El 26 de març hem documentat a l’arxiu de l’Orfeó un certificat redactat per Joan Mestres Puig, secretari de la junta de l’entitat, i signat pel president Sabater, en què se certifica que en el llibre d’actes, en el foli 40, consta l’acord de la junta directiva d’editar cada mes un butlletí informatiu dirigit als socis, i es faculta al president Sabater a adreçar-se al Director General de Premsa, sol·licitant el permís pertinent, signant a tal efecte tots els documents que calgués. En el redactat apareixen els noms dels integrants de la junta: Enric Sabater Borràs, president; Josep Gironès Illas, vicepresident; Joan Mestres Puig, secretari; Antoni Ballesteros Álvarez, vicesecretari; Fèlix Freixa Malé, tresorer; vocals: Josep Amigó Viñas, Salvador Centellas Lleixà i Carles Verdiell Umbert. Al redactat hi diu que el signen tots, si bé només apareix la signatura del president.

El VII concert dedicat als socis protectors en la III època va desenvolupar-se al Teatre Picarol el 2 d’abril, en cercar una data pròpia que no interferís en les celebracions festives de Sant Anastasi. Per a l’ocasió es van posar a la venda les invitacions sobreres de les repartides als socis. Pel que fa a la part artística, de nou es comptà amb acompanyament d’una orquestra, que en aquesta ocasió fou l’Orquestra de Cambra Els Amics dels clàssics, dirigida pel mestre Joan Palet. En destacaren quatre primeres audicions en la primera part, la reposició de L’Ocellada i la melodiosa Kalinka amb la col·laboració del solista Gaietà Renom, de l’Orfeó Català. En la darrera part del programa, Orfeó i Orquestra interpretaren la miniatura musical El mosquit, estrena original del mestre Solà; també de la seva composició Ave verum, una primera audició d’Al·leluia del Messies de Händel («Captivats per aquella força, es posaven drets per ser, amb les seves veus, una polzada més a prop de Déu i, servicials, oferir-li el seu respecte», escriví Stefan Zweig a Moments estel·lars…, recreant la resposta del públic contemporani de Händel en escoltar en l’estrena el darrer Al·leluia de l’obra), i la gran cantata Gàl·lia, que després del seu darrer compàs aixecà el públic dempeus, que aplaudí amb entusiasme una llarga estona. Entre els assistents hi havia una representació de la junta directiva de l’Orfeó Català.

El 9 d’abril el quadre escènic de l’Orfeó va representar al seu local l’obra L’oncle Rector; l’11 d’abril, convidat per l’Orfeó Català, l’Orfeó Badaloní amb una bona representació de cantaires va estar present en el concert al Palau de la Música d’homenatge al músic Joseph Canteloube; el dia de Sant Jordi, al local de l’Orfeó, va actuar l’Esbart Català de Dansaires, amb comentaris de cada ball per part de Josep Ventura.

El butlletí de l’Orfeó d’abril-maig va anotar els preparatius de la Massa Coral per celebrar un nou concert dedicat als socis protectors el 12 de juny. Respecte a l’activitat de la temporada teatral a l’entitat, el 30 de març s’havia representat l’obra La muralla, a càrrec de la companyia de Joaquim Grífol, i el 25 de maig, l’obra La cura d’amor pel quadre de l’entitat.

El 9 de maig, una representació de la Massa Coral acompanyant la senyera de l’Orfeó participà a l’Aplec de Senyeres dels Orfeons de Catalunya, organitzat per l’Orfeó Sabadellenc per festejar la concessió a l’entitat de la Medalla d’Argent de la Ciutat i el seu cinquantenari. L’acte va tenir lloc al Santuari de la Mare de Déu de la Salut, on van aplegar-se al voltant de l’altar on se celebrà la missa vint-i-set senyeres. A totes se’ls imposà una medalla de recordatori.

Al Concurs anual de teatre local, l’Orfeó Badaloní es presentà amb el primer acte de l’obra de Rusiñol Un casament de conveniència, dirigida per Francesc Clapés, «un home que imposava i amb un caràcter fort»,ens recorda Carles Estañol.

El butlletí de l’Orfeó de juny va anotar la participació el mes de maig d’una representació de l’Orfeó Badaloní amb la seva senyera entre els orfeons catalans convidats en la celebració del 50è aniversari de l’Orfeó de Sabadell; també la participació de la Massa Coral i de l’Esbart a la sala teatre de la U.D. Montgat per la Festa Major del barri de les Mallorquines de Montgat, el 25 d’abril.

La secció dramàtica de l’Orfeó Badaloní realitzà els dies 11 i 12 de juny un homenatge als admirats actors Lluís Campmany, Amadeu Mateu (dirigí l’elenc de la Cooperativa La Moral en els concursos locals del 1951 i el 1952) i Manel Dalmau, antics components de la companyia Terradas-Casas, que havien actuat en els temps de Gent Nova i que celebraven les noces d’or com a artistes en diferents elencs teatrals. El dia 11, al Teatre Zorrilla, membres de la secció dramàtica de l’Orfeó i d’altres elencs de la ciutat representaren l’obra Joan Bonhome. A l’entreacte fou lliurada una placa d’argent a cadascun dels homenatjats. L’endemà es va celebrar un sopar a Can Ramonet amb representants de l’Ajuntament, de les entitats badalonines i de la faràndula, tan arrelada a la ciutat.

Al butlletí de l’Orfeó del mes de juliol apareix un text en què l’entitat anima la resta d’entitats locals a constituir una comissió o bé un patronat, com ja s’havia fet trenta anys enrere, amb l’objectiu de crear un Casal de Cultura per a la ciutat. Ben aviat, sense saber-ho aleshores, es mourien coses en aquest sentit.  

Per la Festa Major, l’Orfeó Badaloní organitzà amb la col·laboració del Círculo Artístico Español, que cedí el seu envelat a la platja, la participació de la Cobla La Principal de Badalona i el patrocini de l’Ajuntament, una actuació del Grup de Dansa de Sant Joan de les Abadesses, que donà a conèixer el suggestiu Ball de pabordes. Hi intervingueren també l’Esbart Antoni Botey de la Cooperativa La Moral juntament amb l’Esbart Sant Jordi de l’Orfeó Badaloní. La Cobla i la Massa Coral donaren la tonada als grups de dansaires amb Marinada, La Font de l’Albera i Sant Jordi triomfant.

Més de 315 expedicionaris entre cantaires, socis i acompanyants van realitzar la sortida d’esbarjo anual, enguany a la Vall de Núria, el 19 d’octubre. Quatre unitats reservades del tren Barcelona-Ribes de Freser i sis unitats del cremallera els portaren davant dels peus de la Mare de Déu de Núria. L’alcalde Santiago March i la seva esposa eren presents, ell com a soci i exorfeonista, prescindint de la seva jerarquia (així consta en la crònica de la Revista Badalona del 25 de setembre), sent el tinent d’alcalde de Cultura Joan Grífol i Bonet, que representà la primera autoritat local en la celebració dels actes. Al conjunt d’expedicionaris els va caldre un salconduit col·lectiu amb la seva fotografia de cadascun, mida carnet, per duplicat, o bé el passaport en regla. La crònica de Revista Badalona abans citada va descriure com s’havia desenvolupat l’excursió: arribats els expedicionaris a Núria, assistiren a missa amb l’ecònom Francesc Roig Romagosa. El mestre Francesc Solà dirigí la Massa Coral, que interpretà Ave Verum i la Salve Regina, i, conjuntament amb tots els assistents, els Goigs a la Verge de Núria. Van deixar la resta del matí lliure fins a l’àpat de germanor. La taula presidencial estava formada pel tinent d’alcalde de Cultura, Joan Grífol, i la seva esposa; el president de l’Orfeó, Enric Sabater; el sotspresident Josep Gironès i esposa; l’alcalde March i la seva esposa; els mestres Solà, Escalada, Itarte i Arquer, i el redactor cap de Revista Badalona, Salvador Alsina Valls, aquests darrers amb les seves respectives esposes. A l’hora de les postres, el president Sabater va dedicar unes paraules d’elogi a l’esforç que feien els cantaires i va agrair als que s’havien desplaçat; després el delegat de la Massa Coral, Martí Brió, exaltà la tasca de l’Orfeó i assenyalà la pauta en la vida social dels orfeonistes; tancà els parlaments el tinent d’alcalde Grífol, que destacà «el depósito espiritual y garantia de continuidad que, en la vida badalonesa, representa el ‘Orfeó’». Una idea que hem articulat en el marc del paper reconegut i esperat per les autoritats a l’Orfeó Badaloní. Finalment, Grífol va concloure amb les paraules del cançoner català: «Poble que canta no pot morir». Al final de l’àpat va entrar el capellà Francesc Roig, que va ser llargament aplaudit. En sortir del restaurant, el mestre Solà va dirigir a l’aire lliure tres cançons per part dels orfeonistes. Uns expedicionaris aprofitaren per visitar els entorns i d’altres van acompanyar el poeta Jaume Mas i Arenas en un dels salons de l’hotel per escoltar poesies originals seves. Finalment, després d’entonar una Salve a la Verge de Núria, tots emprengueren el viatge de tornada, i van arribar a Badalona a la matinada.

El 24 d’octubre, a petició de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Badalona, l’Orfeó actuà en un Festival de Cant i Dansa a la sala Falange (l’antic Cinema Verbena), amb la col·laboració de la soprano Adelia Carpa i la dansarina Consol Villaubí, a part de la Massa Coral, que intervingué en dues parts del programa.

La reunió general ordinària celebrada el 19 de desembre, en la qual es preveia una renovació parcial estatutària de la Junta, va acordar, com era una pràctica habitual, donar confiança al president Sabater perquè la portés a terme, mantenint un període més els càrrecs o bé canviant-los de responsabilitats. Era una pràctica acceptada que no obria joc als socis, ja que gairebé no hi havia noves incorporacions.

En l’any en curs, l’Orfeó Badaloní havia decidit impulsar un certamen literari que tenia correspondència amb la festa de les lletres per als socis de l’entitat. En la història d’aquesta iniciativa es van obrir les bases a tots els badalonins que hi volguessin participar a partir de la cinquena edició, el 1959. Retornant a la festa de repartiment de premis del 1954, va realitzar-se a la sala de l’entitat el 2 de gener de 1955. La reina i les dames d’honor van ser escollides per sorteig entre les senyoretes de la Massa Coral: la reina fou la senyoreta Pepeta Pérez, i les dames d’honor, les senyoretes: M. del Carme Damunt, Mercè Borràs, Pepeta Vidal, Victòria Freixa, Maria Ibáñez i Àngela Valls.

1955

El butlletí de gener va transcriure la memòria del secretari Joan Mestres a la darrera reunió general, en què es recolliren tots els actes de l’entitat de novembre del 1953 a novembre del 1954. Per part de la secció teatral va representar-se, el 17 de gener de 1954, l’obra El casament de conveniència; la secció teatral, amb els actors Mateu, Dalmau i Campmany, representaren L’avi, Els tres tombs i De retruc el 7 de febrer; els mateixos actors repetiren a La Marqueseta que no sap què té, el 28 de març, i Els germans Ferrerons el 18 d’abril; la secció teatral de l’Orfeó actuà al IV Concurs de Teatre el 2 de maig; representà D’aquesta aigua en beuré el 9 de maig; i va participar a l’homenatge als actors Mateu, Dalmau i Campmany l’11 de juny. Per la seva part, l’Esbart Sant Jordi el 2 el 7 de desembre de 1953 actuà a la sala de l’entitat en un acte organitzat pel Cor de Marina dedicat a la gent gran i als invàlids; en les festes del barri de les Mallorquines de Montgat el 25 d’abril; una actuació dedicada als socis protectors el 13 de juny; a la Festa Major de Montgat el 27 de juny; per la Festa Major el dia 15 d’agost a l’envelat del Círculo Artístico Español juntament amb l’Esbart Antoni Botey de la Cooperativa La Moral i el Grup de Danses de Sant Joan de les Abadesses. La Massa Coral actuà el 13 de desembre de 1953 a la celebració del Nadal del pobre; va rebre la visita de l’Orfeó de l’Empar Santa Llúcia dirigit pel mestre Antoni Pérez Moya; l’Orfeó actuà amb l’Orquestra de Cambra Los amigos de los Clásicos de Barcelonadirigida pel mestre Palet, amb la participació del tenor de l’Orfeó Català Gaietà Renom; actuà a Les Mallorquines el 25 d’abril, a la Festa Major de Montgat el 27 de juny i a l’envelat del Círculo Artístico Español per Festa Major, compartint vetllada amb l’Esbart Sant Jordi; realitzà la sortida social a Núria el 19 de setembre i actuà a la Falange amb la soprano Adèlia Carpa i la dansarina clàssica Consol Villaubí (exorfeonista), el 24 d’octubre.

El butlletí també informà de la renovació parcial de la junta, amb la composició següent: Enric Sabater Borràs (president); Josep Gironès Illas (vicepresident); Antoni Ballesteros Álvarez (secretari); Francesc Clapés Navarro (vicesecretari); Fèlix Freixa Malé (tresorer); Francesc Carreté Santigosa (vocal comptador); Josep Casals Ferrer (vocal arxiver musical); Antolí Puig Prat (vocal arxiver biblioteca); Carles Verdiell Ferrer (vocal delegat seccions); Jordi Condeminas Ferrer (vocal delegat festeigs). Del full informatiu o butlletí s’encarregaven Enric Sabater, Antoni Ballesteros, Francesc Clapés, Josep Casals i Francesc Carreté. Del contingut del butlletí de gener cal destacar també l’anunci del proper concert de la Massa Coral el 14 de gener al Teatre Zorrilla, que comptava amb el reconegut tenor de l’Orfeó Català Emili Vendrell, protagonitzant la segona part del programa escollit.

Davant de la propera construcció d’habitatges a la zona coneguda com les excavacions, l’erudit local Josep M. Cuyàs i Tolosa havia reprès amb autorització de les autoritats del moment els treballs arqueològics pioners de l’Agrupació Excursionista de Badalona al Clos de la Torre. Aquestes primeres excavacions s’havien portat a terme abans de la Guerra Civil sota la direcció de Joaquim Font i Cussó (i en les quals havia participat el mateix Josep M. Cuyàs). El mes de gener del 1955, Josep M. Cuyàs i un grup d’entusiastes col·laboradors van fer una descoberta fenomenal: l’edifici de les termes romanes. La importància de la seva preservació obria la porta a edificar-hi al damunt, tot protegint el jaciment en una cripta, l’esperat Museu Municipal com a casa de la cultura de la ciutat; aquesta possibilitat es donava per feta al butlletí de l’Orfeó del mes de febrer. I, per una confluència d’interessos municipals, així va ser. La importància de la descoberta va impulsar l’Ajuntament, encapçalat per Santiago March, a comprar el solar i decidir la construcció del Museu de Badalona.

El butlletí de febrer informà del I Certamen Literari de l’Orfeó Badaloní celebrat al local de l’entitat; ressenyà el concert del 14 de gener, en el qual actuà juntament amb la Massa Coral el tenor Emili Vendrell «creador de la canción popular catalana»; també anuncià una sessió de cinema amateur el segon diumenge del mes que, com l’any anterior, aniria a càrrec d’Eladi Sagundo i Francesc Vidal. Informava també del Festival de canto y danzaper a socis i familiars, celebrat el 27 de gener, data festiva per als franquisme a la ciutat, en el qual va tenir lloc segons la crònica la presentació de la secció infantil de l’Esbart Sant Jordi (possiblement es devia tractar d’una reorganització). Amb una primera part musical amb Pepita Ubach (soprano lleugera), Antonieta Moya (soprano lírica), Mercè Borràs (soprano), Josep Colomé (tenor) i Sebastià Colomé i Felip Pera (barítons); i una segona part de l’esbart infantil, amb la senyora M. Teresa Font de Mariné al piano.

Una altra notícia destacada era la constitució de la secció excursionista amb els responsables Vicenç Rogado, Vicenç Vicente, Jaume Viñas i la senyoreta Carme Gallart.

El butlletí de març informà que el mes anterior la secció excursionista havia realitzat dues sortides: al Museu d’Arts Decoratives, emplaçat al Palau de la Virreina, i a la masia de Can Butinyà i a l’antic monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Per la seva part la secció de tennis de taula va nomenar Jaume Batlle com a president, Vicenç Rogado com a tresorer i Lluís Roca com a vocal delegat federatiu. S’informà de la sol·licitud del Centre Excursionista de Badalona d’utilitzar la sala d’actes de l’Orfeó els diumenges a la tarda quan no tinguessin sortida per tal d’assajar cançons de muntanya; també de la celebració de les anomenades Fiestas familiares que, com anys anteriors, va consistir en «baile de trajes regionales y baile de trajes infantiles». En l’apartat de notícies de societat, s’informà del naixement d’un fill de Pere Font i Josefina Agustí.

El 6 de març, amb un caire festiu popular, l’Orfeó amb la col·laboració de la Cobla La Principal actuà a petició de l’Ajuntament en la Festa de l’Arbre que va tenir lloc al passeig del carrer de Santa Madrona.

En una carta datada Abril 1955, el tinent d’alcalde de Cultura, Joan Pich Santasusana va escriure al president de l’Orfeó, Enric Sabater, exhortant-lo perquè l’entitat es fes ressò de la crida del mossèn Joan Miquel Briàs de la parròquia de Santa Maria, per tal d’ajudar a la reconstrucció del campanar, campanya que impulsava també la seva tinença d’alcaldia. A tal efecte li explicava que hi havia una comissió presidida per mossèn Briàs i l’alcalde March, i finalment que «me es grato anunciarle la próxima visita de unos señores componentes de la predicha Comisión a fin de recabar su adhesión y apoyo». Per tant, la campanya que es volia ciutadana seguia una lògica vertical, destinada al suport benèfic de les entitats i de la ciutadania, en la qual, com veurem, l’Orfeó va tenir un paper actiu de logística i de recursos.

El butlletí d’abril va comptar amb dues notícies rellevants que sobresortiren de la resta: la celebració d’una festa el 13 de març, dedicada als socis Francesc Ballester, Josep Duatis i Felip Pera, amb motiu de la seva pròxima incorporació a files. Va actuar una part de la Massa Coral i la secció infantil de l’Esbart Sant Jordi, i l’acte va finalitzar amb el lliurament de regals per part dels companys cantaires. L’altra notícia singular era la creació d’una secció polifònica dedicada a música sacra, que preparava la primera actuació per al Dijous Sant, acompanyant el Gremi de la construcció en la processó dels Misteris.

En la darrera pàgina del butlletí hi havia els anuncis de les botigues de vestir Dama i Selecta Vidal, la d’articles de viatge J. Verdiell, xocolates Gironés i Ferreteria La Badalonesa.

El butlletí de maig publicà una notícia de suport a la campanya engegada per dotar d’un campanar l’església de Santa Maria. També s’anunciava per al mes en curs un programa variat d’actuacions: la representació de Los Marqueses de Matute per part del quadre escènic del Círcol Catòlic el 3 de maig; pel quadre escènic de l’Orfeó, Dos tipus de pronòstic el 19 de maig, dia de l’Ascensió; l’Esbart Sant Jordi en una actuació dedicada als socis protectors el 22 de maig, i l’obra Tenorios, creada per Mateu, Dalmau i Campmany, dirigida per Francesc Clapés el 29 de maig, Pasqua de Pentecostès. Al butlletí destacava la publicitat en la darrera pàgina de les botigues de roba Dama i Selecta Vidal, la d’articles de viatge de J. Verdiell, xocolates Gironés i la Ferreteria La Badalonesa.

El 8 de juliol una representació de l’Orfeó Badaloní assistí als actes de benedicció d’una nova senyera de l’Orfeó Mataroní (l’entitat es reorganitzà el 1951; fundada el 1903, havia estat activa fins a la Guerra Civil), amb l’assistència de diversos orfeons, que van ser obsequiats amb un recordatori a llur senyera.

El 20 de juliol el president de l’Orfeó, Enric Sabater, i el secretari Antoni Ballesteros van escriure una carta a la tinença de Cultura, en la qual expliquen que atenent una carta seva proposant la col·laboració de l’Orfeó en la reconstrucció del campanar de l’església de Santa Maria, i la subsegüent visita de la comissió ordenant realitzada a principis del mes corrent, la junta directiva de l’Orfeó acordà unànimement col·laborar-hi i designà el vicesecretari Francesc Clapés per representar l’entitat en l’esmentada comissió.

El 12 d’agost es va posar la primera pedra del Museu Municipal. Feia vint anys que l’Agrupació Excursionista de Badalona comptava amb un primer Museu (clausurat, però, per les autoritats franquistes el 1940 i el fons repartit en institucions fora de la ciutat). L’Orfeó Badaloní formava part, en la figura del seu representant Jaume Pujades, d’un Patronat per a la construcció d’un Museu municipal com una veritable Casa de la Cultura de les entitats. La Guerra Civil paralitzà el projecte. De nou, aquesta vegada el tinent d’alcalde de Cultura, el mestre Joan Pich Santasusana, impulsà la creació d’un Patronat per vetllar pels primers passos del nou equipament cultural. Així, a l’acte oficial de col·locació de la primera pedra, fet a l’aire lliure i amb els músics i part de l’escenari sobre el jaciment, va actuar el violinista Joan Oriol, recitaren Maria Escrihuela, Josep Marco i Joan Guardiola, cantà Anna Maria Roca acompanyada d’un conjunt de corda, sonà l’arpa de Maria Lluïsa Sànchez i la flauta bufada de Francesc Reixac, i actuà la ballarina Consol Villaubí. L’edifici del Museu es bastiria en alçada sobre les restes romanes, els propers anys ‒va ser inaugurat l’any 1966!‒, i serien visitables, convertint l’edifici en una Casa de Cultura viva i dinàmica amb diferents seccions actives i entitats que hi tenien la seu, com el Grup de Belles Arts i Badalona Sardanista.

Per la Festa Major de Badalona, l’Orfeó tindrà una presència a partir d’aquell any i fins al 1960 només de caire litúrgic, amb cançons dedicades a la Verge Assumpta i ampliant el repertori amb Al·leluia de Händel, Ave Verum de Solà, Missa de la Mare de Déu de Núria de Romeu, Missa pontifical de Perosi i la Missa de Palestrina.

El butlletí de l’Orfeó del mes de setembre publicà l’article «Del Museu Municipal a la Casa de Cultura», que incidia en la vella idea d’un espai comú on les entitats poguessin desenvolupar les seves activitats culturals a la ciutat. Del contingut, trobem ben curiós l’article «Júlio Esteban en Badalona»; es tracta d’un músic que, com ja hem assenyalat, residia de jove a Badalona i va marxar a les Filipines a mitjan anys vint. Ara havia tornat de visita a la ciutat amb una carrera musical consolidada i un perfil públic validat per la retòrica del règim: «Volverlo a ver, siendo el Director del Conservatorio de Manila, compositor cien por cien y Coronel de los Ejércitos Norteamericanos, habiendo luchado en la guerra de Corea por los santos ideales del Anti-comunismo y de la civilización cristiana».

En l’apartat de notícies, el butlletí de setembre anotà l’actuació de la Massa Coral en l’ofici solemne a l’església de Santa Maria durant la passada Festa Major; l’actuació de l’Esbart Sant Jordi, que col·laborà en la representació de l’òpera Maria a la Plaza de los Caídos (la Plana); l’actuació de la secció infantil de l’Esbart el diumenge 4 de setembre a la Colònia Sant Jordi de Canyet en el marc de les Festes de setembre; els preparatius de la sortida social a Olot, i una convocatòria per formar part de la secció teatral de l’Orfeó la temporada 1955-1956, amb el contacte de Francesc Carreté.

El butlletí d’octubre va ressenyar la sortida que l’Orfeó realitzà el 18 de setembre a Olot i Sant Joan de les Abadesses (havien visitat aquesta població després d’haver estat prèviament a Ripoll a la sortida de l’any 1951). A les cinc de la matinada, deu autocars, des del carrer de Mar fins al carrer d’en Prim, van traslladar 310 expedicionaris ‒carregant la caixa de la senyera i caixes de cava‒, primer a Girona, on esmorzaren, i després cap a Olot. En passar per Banyoles, la policia local els aturà, no per cap infracció sinó perquè les autoritats locals, recordant la visita de l’Orfeó el 1950, sortiren a donar-los la benvinguda i s’afegiren a les autoritats de Badalona que feien el viatge en cotxe particular. L’alcalde banyolí els convidà a visitar la ciutat, fet que va motivar que l’any següent fos el destí de la sortida anual. Ja a Olot, aturant-se al passeig Clarà, arribaren a temps a la missa a la parròquia de Sant Esteve, on l’Orfeó va cantar l’Ave-verum de Solà. En acabat, van ser rebuts a l’Ajuntament. Posteriorment, l’àpat de germanor va tenir lloc al restaurant de la Font Moixina. Després d’afluixar-se molts comensals dos foradets del cinturó a l’hora de les postres, va arribar el moment dels parlaments: el president de l’entitat, Enric Sabater, protocol·lari; el delegat de cantaires, Martí Brió, amb el seu tradicional al·legat abrandat de conceptes; el tinent d’alcalde de Cultura, el mestre Pich i Santasusana, hi va intervenir en representació de l’Ajuntament i va fer esment de la seva condició d’excantaire; i de forma entusiasta per les mostres de simpatia rebudes, el president honorari Francesc Ribó. A continuació els cantaires entonaren el Brindis de Mozart, i la sobretaula va cloure’s amb El Cant de la Senyera sota la batuta del mestre Solà i amb tothom dempeus (un motiu més de joia que reforçava el sentiment identitari i de cohesió durant la sortida).

I et durem arreu enlaire,

et durem, i tu ens duràs:

voleiant al grat de l’aire,

el camí assenyalaràs.

Dóna veu al teu cantaire,

llum als ulls i força al braç.

A continuació, responent a una invitació de les autoritats locals de Sant Joan de les Abadesses (el grup de dansa d’aquesta població i també l’Orfeó Badaloní havien actuat a l’envelat de l’Era durant la Festa Major de Badalona del 1954), població que estava de festa sardanista, l’Orfeó hi va fer cap. Van ser rebuts per les entitats locals amb llurs ensenyes i van acompanyar-los al monestir, on l’Orfeó cantà la Salve i l’Ave Verum. Després, a la Plaça Major, cantaren cançons dedicades a l’Ajuntament i al poble. Ja de tornada, una breu parada a Vic per menjar alguna cosa i ballar sardanes fins l’últim moment abans de tornar a enfilar amb els autocars cap a Badalona.

En el butlletí d’octubre, a la publicitat ja esmentada anteriorment es van afegir dos anuncis nous: la persiana americana Gradulux, comercialitzada per Antoni Ballesteros a la ciutat, i els receptors Marconi per part de Radio Cano.

L’11 de desembre va tenir lloc una reunió general (el dia 4 de gener de 1956, el nou secretari, Francesc Clapés, va emetre un certificat al respecte), transcrita al llibre d’actes de l’entitat. A la reunió s’aprovà l’acta anterior, s’exposà la memòria de les activitats, es presentaren els comptes anuals i tingué lloc la renovació de la junta. Tots els punts s’aprovaren per unanimitat, si bé en el de la renovació, Antoni Ballesteros manifestà que a contracor declinava continuar-hi perquè havia d’atendre el seu negoci i perquè reconeixia que ja feia molts anys que era a la junta. S’aprovà unànimement una resolució de confiança al president Sabater, que passà a exposar els membres de la nova directiva: Enric Sabater Borràs (president), Josep Gironès Illas (vicepresident), Francesc Clapés Navarro (secretari), Francesc Carreté Santigosa (vicesecretari), Fèlix Freixa Malé (tresorer), Josep Casals Ferrer (comptador), i vocals: Jordi Condeminas Ferrer, Jaume Batlle Soy, Joan Martells Cutillas i Vicenç Rogado Fabra.

1956

El butlletí de l’Orfeó de gener informa de l’actualització de la junta directiva: Enric Sabater (president), Josep Gironès Illas (vicepresident), Francesc Clapés Navarro (secretari), Vicenç Rogado Fabre (vicesecretari), Fèlix Freixa Malé (tresorer), Francesc Carreté Santigosa (comptador), Josep Casals Ferrer (vocal biblioteca), Jaume Batlle Soy (vocal arxiu musical), Joan Martells Cutillas i Jordi Condeminas Ferrer (vocals delegats festeigs); i en la comissió de festeigs: Martells, Condeminas, Carreté i Batlle. Sobre les darreres activitats de l’entitat destaca que el dia 6 s’havia fet un Festival Infantil amb presència dels Reis Mags; el dia 8, el concert nadalenc amb actuació de la Massa Coral i un recital de violoncel per part del mestre Solà al local del Círculo Artístico Español; el dia 15, la representació de l’obra teatral El amigo Carvajal a càrrec de l’elenc de l’entitat, amb la col·laboració dels actors Mateu, Campmany i Dalmau; el dia 22, l’obra Flors i violes, i el 29 va tenir lloc una Festa poètica en l’acte de lliurament dels premis del II Certamen Literari de l’Orfeó.

Un full volant de l’arxiu de l’Orfeó ens informa que la Massa Coral de l’entitat realitzà, el diumenge 12 de febrer a les cinc de la tarda, un concert dedicat a l’Orfeó de ceguetes (com popularment cita Antoni Ballesteros al recull de fets històrics) de l’Empar de Santa Llúcia, institució benèfica-social de la Caixa a Barcelona. L’actuació va ser dirigida pel mestre director Francesc Solà, el subdirector Joan Escalada i els mestres Emili Itarte i Àlvar Arquer, en atenció al concert previ que havien fet elles a la sala de l’Orfeó Badaloní el juny del 1954 (l’Empar es trobava a l’actual seu del CosmoCaixa, que curiosament ocupa també els terrenys de l’antic sanatori de Nova Betlem on va morir el mestre Antoni Botey).

La Comissió Pro Reconstrucció del campanar de Santa Maria, representada per Francesc Planas, va fer una convocatòria d’entitats badalonines ‒la de l’Orfeó anava destinada al secretari Francesc Clapés‒ a una reunió el dia 18 de febrer al local de l’Orfeó Badaloní per tal d’aconseguir fons i prosseguir la reconstrucció del campanar aterrat l’any 1936. A causa de l’onada revolucionària i anticlerical provocada per la revolta militar i l’inici de la Guerra Civil, tant el temple com la rectoria van ser saquejats i incendiats la nit del 19 de juliol de 1936, i l’església encara seria incendiada en diverses ocasions al llarg de l’any. Amb això, el temple va quedar gairebé destruït. Durant la postguerra es va portar a terme la reconstrucció i la restauració del temple (hi intervingueren els arquitectes Joan Amigó i Joan Padrós) continuant el projecte del segle XVIII. Una de les vies de finançament era l’aportació de recursos per part de la ciutadania. L’obra finalitzà amb la reconstrucció del campanar i la benedicció de les campanes el 1958.

A l’arxiu de l’Orfeó hem documentat una carta datada el 21 de març, que trobem rellevant, sobre l’esperit de germanor i el proïsme existent en la gran família de l’entitat. Es tracta d’una carta d’agraïment a Enric Sabater i a Joan Martells, escrita per un pare per l’ajut econòmic rebut a fi de fer front a les costoses despeses del seu fill malalt.

Amb referència «Abril 1956. Any del campanar», la comissió pro reconstrucció envia una carta redactada en català a l’Orfeó Badaloní (si bé el nom del logotip de la carta i del segell eren en castellà) agraint la seva aportació, producte de la recol·lecta en una excursió de diversos socis de l’entitat, i assenyala que «una vegada més el seu nom restará inclós entre els forjadors d’una nova empresa en pro de la ciutat i de la religió. En un altre nexe que els lligará encara més amb la ciutat dels nostres amors».

El butlletí de l’Orfeó d’abril-maig va informar de la campanya pro campanar i va incloure la poesia El campanar enderrocat, original de Jaume Mas i Arenas:

I, camí de la llum, gràcil sageta,

amb el seu vol, brodava una orenetas

en el cel blau: ALCEU EL CAMPANAR

La junta directiva del 2 de maig va designar Sabater i Clapés per assistir a una reunió convocada per l’Orfeó Català per tal de preparar una «Romeria de Orfeones a Montserrat»prevista a la tardor. Un acte d’importància que es preveia històric i multitudinari.

El butlletí de juny informà que el 8 de juny, al Teatre Zorrilla, tindria lloc el concert dedicat als socis protectors, en el qual sonarien «desde Cantaloure La gent de fora al mestre Nicolau El noi de la mare», amb vuit primeres audicions. En referència a la secció teatral, el 22 d’abril s’havia representat Maria Rosa, el 13 de maig Foc Nou, i a nivell d’activitats l’Orfeó celebraria les revetlles de Sant Joan i Sant Pere.

Els butlletins de juliol, d’agost, de setembre i d’octubre, i posteriorment el de novembre, van fer-se ressò del romiatge dels orfeons catalans a Montserrat el mes d’octubre.

La Massa Coral actuà a l’ofici de Festa Major dedicat a la Verge Assumpta a l’església parroquial de Santa Maria.

El 23 de setembre l’Orfeó va realitzar la sortida anual a Banyoles, d’acord amb la invitació que els havia fet l’alcalde l’any anterior, quan l’Orfeó es dirigia en autocars cap a Olot. Vuit autocars amb 270 expedicionaris sortiren de la Rambla i van fer parada a Girona, on van esmorzar i escoltar missa, i després es van dirigir amb rapidesa cap a Banyoles, on els esperaven per a un concert matinal al Teatre Victòria d’aquella població. L’Orfeó actuà acompanyat de la Cobla la Principal de Banyoles. Fou imposada una llaçada a la senyera de l’Orfeó i el president Sabater agraí aquest honor i la gran acollida rebuda fent-se una abraçada fraternal Banyoles i Badalona. L’Hotel Flora acollí l’àpat de germanor. Els parlaments van correspondre a l’alcalde de Banyoles, senyor Boix, el president de l’Orfeó i l’alcalde de Badalona, Santiago March. El brindis final acabà de forma entusiasta amb El Cant de la Senyera.

El 4 d’octubre la Massa Coral de l’Orfeó Badaloní va actuar al Casino de Badalona. Aquest concert no apareixia en el registre d’activitats de l’entitat, segons va avisar un soci a l’assemblea del 24 de novembre de 1957, i es va acordar esmenar-ho.

El 14 d’octubre de 1956, el mestre Lluís M. Millet de l’Orfeó Català dirigí l’Aplec d’Orfeons, organitzat pel Secretariat d’Orfeons de Catalunya (es donava compliment a la promesa a l’abat del president de l’Orfeó de Sants, senyor Masclans, a l’Aplec d’Orfeons de juliol del 1951), davant de la basílica de Santa Maria de Montserrat. El Centre de Documentació de l’Orfeó Català conserva una fotografia amb una gran massa de cantaires dels orfeons que assistiren al romiatge per commemorar els 75 anys de la proclamació canònica de la Patrona de Catalunya i a l’ofrena al nou monument al mestre Lluís Millet (costejat per aportacions dels cantaires d’arreu de Catalunya), entre els quals l’Orfeó Badaloní. Hi assistiren en total 43 entitats: Orfeó Català, Orfeó de Sants, Orfeó Gracienc, Orfeó Laudate, Orfeó Virolai, Orfeó Barcelonès, Escola Orfeònica Agrupació Montserrat, Orfeó Canigó, Orfeó Mestre Nicolau, Choral Sibiuda, Schola Orfeònica del C.C. de Sants, Orfeó Santa Fe, Orfeó Ràdio Barcelona, Massa Choral Z, Orfeó Goya, Orfeó Garriguenc, Choral Centre Excursionista de Terrassa, Orfeó de Sabadell, Orfeó Badaloní, Orfeó Pàtria de Molins de Rei, Orfeó Vigatà, Orfeó Manresà, Orfeó Monistrol de la Passió d’Olesa, Orfeó Mataroní, Orfeó Enric Morera de Sant Just Desvern, Orfeó Monistrolenc, Orfeó Misericòrdia de Canet de Mar, Orfeó de Sant Cugat, Orfeó Lluçanès de Prats del Lluçanès, Orfeó Gorgonsana d’Esparreguera, Agrupació Choral de Matadepera, Chor Parroquial de Santa Maria d’Igualada, Massa Choral de Terrassa, Orfeó Reusenc, Orfeó Nova Tàrrega, Orfeó El Campanar de Llançà, Orfeó Cants de Pàtria de Girona, Orfeó Joventut de Bellpuig, Orfeó Lleidatà de la S. C. La Violeta, Societat Choral Els Amics de Terrassa, Massa Choral Orfeònica La Cirereta, Orfeó de Cerdanyola, Grup Pirelli d’E.D. Per la seva part, Antoni Ballesteros situa en 47 els orfeons assistents i la representació amb la senyera de set més, amb un total de quatre mil veus aplegades. Per la seva part, Manuel Costa, a Vells records, Saba nova. Recordances d’un cantaire de l’Orfeó de Sants (1981), explica com a testimoni que la trobada «fou presidida pel Sr. Fèlix Millet, que era president de l’Orfeó Català, el qual feu un brillantíssim i exaltant parlament, contestat amb altre no menys exaltat de l’abat Aureli que ens inflamà a tots, malgrat la presència de nombrosos efectius de la Guàrdia Civil; dirigits pel mestre Lluís Mª Millet, cantàrem a la plaça del Monestir tota la massa de cantaires, entre altres cançons, El Cant de la Senyera, començaren a desplegar-se diverses banderes catalanes pels cims de les agulles que circumden el Monestir i nosaltres amb el pit bategant cantàvem a ple pulmó, mentre els guàrdies civils no sabien que fer».

El butlletí de novembre de l’Orfeó informà a l’article «Romeros a Montserrat» de la visita al santuari dels orfeons catalans el 14 d’octubre amb motiu del 75è aniversari de la proclamació canònica de la Verge de Montserrat com a Patrona de Catalunya, i la inauguració d’un monument dedicat al mestre Millet. La trobada, com s’explica a l’article «Impresiones de un gran dia», va aplegar uns 4.000 cantaires, entre ells els de l’Orfeó Badaloní i la seva senyera. A continuació la secció «Conteste… por favor» entrevistava Vicente Fusté, delegat per l’Orfeó de Sants com a secretari de la Comissió Organitzadora del Romiatge d’Orfeons a Montserrat. Explica que s’aplegaren 47 orfeons i uns altres set amb la seva senyera, destaca el treball fet amb il·lusió i l’emotivitat «como consecuencia de los muchos años transcurridos en ausencia de un acto similar», d’una trobada magna d’orfeonistes catalans.

Entre les notícies del butlletí es publicava una crítica de la representació de l’obra Lo lliri d’aigua de Frederic Soler Pitarra, amb direcció del senyor Centena, el dia 21 d’octubre al local social. Hi va col·laborar l’actriu professional senyoreta Margarita Castañer. Una nota curiosa va ser quan a l’intermedi del segon acte, el senyor Raventós va informar que la direcció del quadre dramàtic de l’Orfeó havia acordat que les funcions teatrals comencessin puntualment a les cinc per donar marge a representar una obra en tres actes i una joguina còmica. El crític Metomentodo, que signava l’article, es congratulava de la decisió perquè així els assistents «no tendremos que salir como la temporada anterior cerca las 10 de la noche»en un diumenge per treballar l’endemà.

El president de l’Orfeó, Enric Sabater, adreçà el 15 de novembre una instància a la tinència d’alcaldia de Cultura de l’Ajuntament de Badalona. La qüestió de fons era l’harmònium de l’Orfeó que es trobava al local de l’entitat «con anterioridad a nuestra guerra de Liberación». Sabater, a l’exposició de motius, explica que en el transcurs de l’any 1939«no reorganizada aún la constitución de la entidad, se creyó hacer entrega de dicho armonium a la Parroquia del Santo Cristo de Cañet, donde se encuentra». En aquest punt el president obvia la clausura i espoli de l’Orfeó, i sense entrar en detalls parla que va lliurar-se l’instrument musical (la primera instància que va adreçar sobre el retorn de les propietats l’any 1948 no devia tenir tot l’efecte que demanava). Ara, però, l’Orfeó insistia que en necessitava un per fer més eficaç el mètode d’ensenyament i, amb la idea que no seria prudent «privar a la mencionada parroquia del que viene usufructuando», Sabater sol·licitava estudiar la possibilitat que «nos sea autorizado valernos del que se encuentra en la Escuela Municipal de Música cuyo servicio en dicho centro es casi nulo». Hem documentat un esborrany a mà del president Enric Sabater, tot i que no hi consta qui és el destinatari ni la data (és de suposar que seria a l’Ajuntament i proper en el temps), en què s’explica que l’Ajuntament en sessió plenària ha decidit concedir com a usufructuari de l’harmònium a l’Orfeó, i per aquest motiu Sabater demana que es cursin les ordres oportunes perquè la brigada municipal el traslladi a l’estatge social des de l’Escola Municipal de Música. Seguint la qüestió, cal dir que en l’inventari del local de l’Orfeó l’any 1960 hi consta un harmònium.

El dia 2 de desembre va tenir lloc una reunió general de socis amb assistència d’una cinquantena. Després d’aprovar-se la memòria anual i l’estat de comptes, va haver-hi la renovació parcial de la junta, que quedà conformada així: Enric Sabater Borràs (president), Josep Gironès Illas (vicepresident), Francesc Clapés Navarro (secretari), Vicenç Rogado Fabra (vicesecretari), Fèlix Freixa Malé (tresorer), Josep Canals Ferrer (comptador), i els vocals: Joan Martells Cutillas, Ramon Prat Gelmà, Felip Pera Resano i Antoni Vilaró Gumbau.

1957

El butlletí de l’Orfeó de febrer-març va dedicar espai a la tercera actuació nadalenca de la Massa Coral, una tradició de l’entitat recuperada el 1954, que se celebrà el 4 de gener al local del Círculo Artístico Español, l’Era. També corresponent a la tercera etapa de l’Orfeó, l’article «Al iniciarse el séptimo año…!» feia esment dels sis anys que regularment havia aparegut el butlletí de l’entitat (un fet que no s’havia assolit en els anys trenta, durant la segona etapa). Una altra notícia destacada era l’acte de lliurament de premis del III Certamen Literari de l’Orfeó Badaloní, realitzat el 27 de gener, que comptà amb les actuacions de les senyoretes Maria Monell i Victòria Freixa, acompanyades al piano pel mestre Itarte, i un recital poètic a càrrec de components del quadre escènic: Martí, Xufré, Ballester, Abellan i Raventós, i de l’inefable Jaume Mas amb composicions pròpies. Presidí el jurat el tinent d’alcalde de Cultura, Pich Santasusana. A la secció d’entrevistes li va correspondre el torn a Albert Ballesteros, de qui es diu que va tenir la idea del Certamen Literari i el va impulsar. Les notícies teatrals recolliren la representació del 27 de gener ‒«dia de la Liberación»‒ per part del quadre escènic de la Bomba Prat SA de l’obra Don Armando Gresca, d’Adrián Ortega, amb la col·laboració de l’actriu senyora Padrones i direcció de Francesc Clapés (no s’esmenta, però segurament a l’escenari de l’Orfeó); la representació a l’entitat de l’obra La casa tranquil·la i de la joguina còmica Sense argument, per part del quadre escènic de l’Orfeó el 10 de febrer.

El dia 27 de març va haver-hi una reunió de cantaires convocats per la junta directiva. La situació ho requeria. Els alts i baixos tradicionals en la marxa de la Massa Coral arribaven a un punt molt delicat per al seu desenvolupament. Així ho reflecteix l’acta redactada en llengua catalana: «Estem passant uns moments en que el camí n’està més carregat [d’esculls] que mai. Estem defallint en la nostra tasca d’una manera alarmant». Es posava com a exemple «l’esforç sobrehumà per complir amb el concert nadalenc»i que la situació havia anat a pitjor, parlant de «capa de negligència»i poc arrelament de «l’esperit cantaire». S’hi afirmava categòricament: «L’Orfeó avui per avui és un malalt al qual les medecines no li fan cap efecte». Després de fer una crida a fer examen de consciència sobre el nivell de compromís en els assaigs i les actuacions, es va arribar a demanar: «Contesteu d’una manera franca i oberta, clar i català, si es pot comptar amb vosaltres o no».Encoratjant-los a un compromís ferm i animós, va haver-hi una referència final perquè «la nostra Verge Bruna ens ajudi i fes de guia». En definitiva, un toc seriós d’atenció disciplinària.

Al butlletí de l’Orfeó d’abril s’explicava, en el primer article de portada «Nuestro comentario», el projecte d’edifici del Museu Municipal amb les seves diferents dependències i usos previstos, i s’afirmava que l’Orfeó, com totes les entitats culturals badalonines, se sentia representat en el Patronat del Museu. En aquest sentit, en el manuscrit d’Albert Ballesteros sobre la història de l’Orfeó Badaloní es recull que un membre de l’Orfeó, sense identificar, però, de qui es tractava, va avisar l’arquitecte municipal Josep Fradera i Botey d’un error tècnic en els dibuixos del projecte destinat al servei d’arquitectes de la Diputació de Barcelona, modificant-se a tal efecte per tal de recuperar espai a partir de la primera planta en incorporar unes columnes interiors.

Reprenent el butlletí d’abril, es publicà l’article «Elogio del Orfeonista»en el qual, manllevant la coneguda frase que havia popularitzat l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, es deia: «Ja sou soci de l’Orfeó Badaloní?», i s’incidia en el compromís cívic i cultural de donar suport a l’entitat. Amb la mateixa intenció, una poesia de col·laboració de Manuel Bazataquí intentava atraure nous associats: «Ven, badalonés que tus augustas sienes, ceñiremos con soles y estrellas, francas las puertas seductoras tienes, del ORFEÓ BADALONÍ ¡Entra por ellas!»… La qüestió de la captació, doncs, estava a l’ordre del dia i era notori l’interès que despertava en la trajectòria de l’entitat. D’altra banda, per tal de generar identificació i coneixement de l’entitat, va crear-se un concurs intern sobre l’historial de l’Orfeó Badaloní amb vint-i-cinc preguntes, cinc a cada un dels butlletins següents fins al d’agost, amb el premi de dues places gratuïtes a l’excursió anual de setembre. Començava amb aquestes: «Quin va ser l’any de fundació de l’Orfeó Badaloní? Quin mes i quin any va tenir lloc la benedicció de la Senyera?»…

Com un dels punts forts de l’activitat de l’Orfeó es destacaven les anomenades Galas Artísticas, motiu pel qual s’entrevistava el mestre Emili Itarte, organitzador d’aquest cicle artístic que comptava amb col·laboradors, segons explica ell mateix, com: «los señores Centena, Marco, Ruiz, Batlle i la senyoreta Martí». En el punt de tancar-se l’edició del butlletí s’esmentava que s’havia celebrat el primer diumenge d’abril una gala al local social amb un gran èxit. Per la seva part, el quadre dramàtic representà a l’entitat l’obra La Germana Gran, dirigida pel senyor Centena, amb l’actriu professional Margarida Castañer i el veterà actor Lluís Campany. Comentava que va esdevenir «una de las mejores de la presente temporada»,segons el crític Metomentodo.

Precisament, el diumenge 7 d’abril, a la sala de l’entitat, a les sis de la tarda, va tenir lloc una de les Galas Artísticas amb participació de músics, cantants solistes, les tres seccions de la Massa Coral i integrants de la secció teatral, amb la direcció musical del mestre Emili Itarte i la coreogràfica a càrrec de Marta Sansa; Pere Noy a la luminotècnia i Josep Ruiz i Tomàs Marco a la maquinària. Aquesta posada en escena diu molt de l’entitat, ja que posa en valor el talent i els recursos artístics que aplega, sumant esforços amb un objectiu comú per part de les diferents seccions, i reconeixent-se la tasca formativa des dels més petits als adults. En la primera part, després de l’Obertura, al Vals del Emperador de Strauss intervingueren els nens Rovira, Guardiola, Barceló i Nyssen; a Escena Andaluza Serenata, la soprano Victòria Freixa i el rapsode Josep Duatis; a Escena de Humor de José Ruiz intervingueren com a intèrprets Esther Martells, Lluís Roca i Joaquim Valls; El sitio de Zaragoza d’Udrich, amb Ramon Prat a l’harmònica i Ramon Gramunt a la guitarra; l’Ària de la Bohème de Puccini i El forjador (primera audició), de Francesc Solà, va correspondre a la soprano Victòria Freixa; Un contracte, guió de Mania Monell amb música d’Hoffenbach i Penella, comptà amb els intèrprets Maria Monell, Marcela Niel, Roser Saisó, Esther Martells, J. Valls, L. Roca i J. Duatis; La mort de l’Escolà, poesia de Mn. J. Verdaguer amb música del mestre Nicolau, amb pròleg d’Antolí Puig i M. Antònia Rovira de rapsode, i com a escolanets, els nens Itarte, Sancho, Amorós, Dalmau, Sugrañes I i II i Estanyol. A la segona part, els Valsos de Chopin, intervingueren les nenes Rovira, Iñiguez, Quintana, Guardiola, Barceló i Nyssen; a Escena de humor. Administració de finques de José Ruiz, amb els intèrprets Francesc Carreté i E. Xufré; Canción India de Rimsky-Korsakov, ballet amb el nena M. Lluïsa Quintana; Escena Schubertiana de Schubert, a càrrec d’E. Martells, M. Monell, V. Freixa, M. A. Biaya i C. Estanyol; Claro de Luna de Chopin, ballet amb Marta Sansa; Romanç de Santa Llúcia d’E. Toldrà i Remembrança (primera audició), de Francesc Solà, per la soprano Maria Monell; Cuarteto Vocal, Quan mon marit de fora ve de Lassus, Retreta de Laurent de Rillé, Jovenívola de Lluís Millet, amb la soprano V. Freixa i el tenor N. Vallbona, el baríton R. Prat i el baix L. Roca; Simfonia d’una vida, argument i guió de Maria Monell, música de Chopin, intèrprets: M. Monell, E. Martells, M. Sansa, J. Duatis, F. Carreté i L. Roca.

 Al butlletí de l’Orfeó de maig, trobem un nou article que incideix en el compromís amb l’entitat, aquesta vegada des d’un punt de vista intern per part dels cantaires, fent-se ressò d’un cartell que ha vist l’articulista ‒«Un Socio»‒ en un plafó a l’entitat: «Ser cantaire vol dir vocació, sacrifici i abnegació». Explica que la Massa Coral ha estat convocada per la junta directiva i es pregunta: «¿No habrá flaqueado vuestro espíritu orfeonístico?». L’articulista apel·la ‒fins i tot ho exigeix‒ a una reacció dels cantaires en nom de l’historial de l’entitat, la gloriosa Senyera, perquè «lo exigimos los socios». Un punt revelador de la intencionalitat de l’article és la següent afirmació: «Hagais promesa de no desfallecer ante esta crisis momentánea», enaltint l’ideal de la protecció «de la nostra Moreneta» per damunt del «materialismo, la insensibilidad y los snobismos de estos tiempos».

Enllaçant amb la qüestió, a l’arxiu de l’Orfeó hem pogut documentar una carta datada el 25 de maig adreçada a un integrant de la Massa Coral, en què se l’avisa per les seves faltes ‒les llistes d’assistència es diu que eren confiades als caps de corda‒ sense causa justificada. S’explica que segons convingueren la junta i els cantaires en una reunió el mes de març proppassat, les faltes havien de justificar-se, per això li demanaven explicacions. El funcionament intern i la preparació tècnica exigien compromís i sacrifici en les vides particulars dels integrants de la Massa Coral, i sovint esdevenien un hàndicap per fer créixer el nombre de cantaires.

En el butlletí de maig també hem documentat una col·laboració en català del poeta Josep Gual (nebot del president Enric Sabater i, segons dades de l’entitat, soci des de l’1 de gener de 1959, i president el 1962), la primera que hem trobat en relació amb l’Orfeó, que portava per títol Diumenge de Rams:

Un aire fi tot just trenca la calma

d’aquest matí primaveral

la nena duu l’antorxa de la palma

que del temple fa obrir tot el portal.

Es un brogit com una esgarrifança

record de segles en els temps novells

que posa al pensament una frisança

i una llàgrima viva als ulls dels vells.

El butlletí de l’Orfeó de juny informava que el concert de la massa coral pel XXV aniversari de l’Hospital Municipal ‒aleshores Hospital de Santa Maria i Sant Josep‒, que s’havia ajornat, tindria lloc finalment el 23 de juny (un ofici de l’alcalde March del 8 de juliol mostrava la gratitud per la desinteressada actuació de l’Orfeó). Els preparatius del X concert dedicat als socis protectors permeteren de nou copsar les dificultats pel nombre de cantaires, un fet comú al conjunt d’orfeons: «El ‘Orfeó Badaloní’ no escapa a las dificultades generales en que todos los orfeones atraviesan en cuanto al volumen cuantitativo de sus conjuntos se refiere». I també una entrevista amb la solista Maria Monell Costa, que havia ingressat a l’entitat el 1948 i que considerava l’Orfeó com «mi segunda família», on expressava el seu parer sense embuts sobre el tema estrella del moment, el de la debilitada massa de cantaires: «Puede que sea debido a una falta de sentido de captación o si quiere, no se ha sabido retenerlos»; també apuntava a d’altres causes: «Quizá exista un algo de cansancio por la excesiva reiteración de las mismas canciones que enfría nuestro entusiasmo y trae consigo indudablemente alguna deserción en nuestras filas». Monell també explica les seves activitats des de la temporada 1955-56 en el quadre escènic de l’entitat, i també com a escriptora, participant en els certàmens literaris i fent els guions de les Galas Artísticas.

Pel que fa a les notícies de la secció teatral, el butlletí informà del final de la temporada a l’Orfeó amb l’obra Madre Alegría de Luis F. de Sevilla i Rafael Sepúlveda, representada per l’elenc de l’entitat el 12 de maig amb direcció del senyor Centena, i amb col·laboració de l’actor Joan Boix i d’Anita Sànchez, integrant del quadre líric del Círculo Artístico Español, que, l’any 1943, amb direcció de Francesc Clapés, havia representat la mateixa obra. També s’anotà la representació per part de l’elenc de l’entitat de l’obra La Bona Gent de Rusiñol al Centre Parroquial de Tiana el 19 de maig.

Una representació de l’Orfeó Badaloní assistí convidat a l’estatge de l’Orfeó de Sants el 17 de juny en la visita del pare abat de Montserrat Aureli M. Escarré, com a retorn de l’Aplec a Montserrat el juliol del 1951 (l’Orfeó de Sants l’organitzà en el marc de les celebracions dels seus cinquanta anys) i del Magne Romiatge dels orfeons catalans de l’octubre anterior. Escarré, adreçant-se als assistents a la seva visita a l’Orfeó de Sants, els digué: «Recordo amb goig la gran festa dels Orfeons a Montserrat. Demano a la Verge segueixi beneint vostra activitat».

Hem documentat almenys dos escrits adreçats al president sobre conflictes entre socis. Un d’ells per les suposades paraules ofensives de Jaume Oriol, un soci, al secretari Francesc Clapés, respecte al llarg exercici del càrrec des de la primera junta de la tercera etapa, en què instava que intervingués el president en l’assumpte i, si no ho feia, cursaria la seva baixa; i l’altre és una petició de baixa d’un membre de la junta, Vicenç Rogado, com a soci de«l’estimat Orfeó»i «de totes les seves activitats secundàries com són l’Esbart i Secció Teatral»(aquest fet ens permet veure que la Massa Coral era considerada la soca de l’entitat i la resta, «secundàries»), per constatar una falta de confiança vers ell. Sens dubte, en uns moments de preocupació per la marxa de l’entitat, la situació devia ser ben tensa i amb diferents visions de com resoldre les qüestions sobre la taula.

A l’ofici de Festa Major, com s’estava fent tradició, va cantar la Massa Coral de l’Orfeó, interpretant la missa Aeterna Christo Munera de Palestina a l’església parroquial de Santa Maria.

El 15 de setembre l’Orfeó va realitzar la sortida anual d’esbarjo a la Costa Brava, a S’Agaró, i l’àpat de germanor a Caldes de Malavella. Enguany van ser 310 expedicionaris, que van esmorzar a Lloret i van passar el matí a S’Agaró, en una sortida amb un caràcter eminentment lúdic sense pressió de cap actuació. Al migdia van anar al balneari Prats de Caldes de Malavella. A la tarda visitaren la població, on el sotspresident Josep Gironès i esposa estaven passant una temporada. A l’arxiu de l’Orfeó hem localitzat una relació nominal de cantaires assistents a la sortida anual realitzada el 6 de setembre, uns dies abans de la sortida com a tal, que ens permet conèixer-ne un nombre significatiu ‒61, 31 dones i 30 homes‒, que formaven la Massa Coral: Mercè Costa, Maria Pérez, Maria Dolors Roca, Maribel Gené, Eulàlia Campan, Montserrat Martí, Paulina Vergés, Carme Teixidó, Maria Ana Teixidó, Maria Dolors Solé, Angelina Roca, María Ibàñez, Rosalina Tossas, Margarida Martí, Dolors Casadejús, Teresa Dalmau, Maria Dolors Barceló, Isabel Moreno, Victòria Freixa, Maria Monell, Rosa Codina, Esther Martells, Francesca Simó, Maria Àngels Blaya, Montserrat Deportós, Rosa Ros, Mercè Arasa, Soledat Vendrell, Rosa Saisó, Maria Rosa Viñes, Assumpció Ros; Martí Brió, Damià Vergés, Lluís Roca, Marià Serra, Just Duran, Anton Vilaró, Josep Ruiz, Fèlix Freixa, Jaume Viñas, Miquel Solà, Ramon Prat, Joan Casadejús, Felip Pera, Joaquim Valls, Ramon Urtet, Vicenç Rogado, Jordi Martí, Jaume Llobet, Nicolau Vallbona, Benjamí Martí, Jaume Mayolas, Ferran Centena, Antoni Cussó, Pere Noy, Josep Duatis, Carles Estañol, Francesc Ballester, Narcís Estañol, Amadeu Piñol i Eduard Zaragoza.

El mateix dia, la Societat Coral El Alba celebrà l’acte central del seu centenari; l’Orfeó envià una nota d’adhesió, felicità efusivament l’entitat i explicà per què no podien ser-hi presents.

El butlletí trimestral de juliol-agost-setembre obre la portada amb una fotografia i unes paraules d’escalf, dedicades als orfeons catalans, de l’abat de Montserrat Aureli M. Escarré: «Canteu sempre de manera que aquesta elevació del vostre esperit us acosti més a Déu»; i un article sobre la visita del pare abat a l’Orfeó de Sants el mes de juny passat, a la qual va assistir una representació convidada de l’Orfeó Badaloní. Pren rellevància l’article «Propósito de enmienda»,signat per Metomentodo, que explica que el 16 de juny, en el concert dedicat als socis protectors celebrat al local del Círculo Artístico Español, quan va escoltar La sardana de les monges del mestre Morera, «cerré los ojos y me pareció que me hallaba en la Primavera del año 1930, a pesar de haber transcurrido más de un cuarto de siglo; evoqué enseguida aquellos tiempos de mi mocedad y al ver tantos nuestros conocidos y tantos amigos, que aquella acogedora Sala había cobijado, en aquellos momentos para oir las voces de nuestros simpáticos orfeonistas, de ambos sexos, me sentí muy satisfecho de haber asistido, però no pude menos que con el recuerdo hacer un examen de conciencia y después meditar, pensé y pienso que nada de provecho había realizado en pro de ‘Orfeó Badaloní’, porque si bien es verdad que durante sus dos etapas últimas he cotizado religiosamente la cuota mensual que nos tiene señalada como socio protector, hay otras cosas que no he colaborado como lo tenía que haber realizado». Un escrit personal però que exhorta també els consocis a implicar-se més amb l’entitat «para mantener ‘Orfeó Badaloní’ al nivel cultural que por su historial lo exige, que logrado ello, se logrará el triunfo definitivo de la cultura badalonesa».

Al darrer butlletí esmentat es publicaren les bases del IV Certamen Literari de l’Orfeó «reservado exclusivamente para los componentes de la Masa Coral y socios del ‘Orfeó Badaloní’».

El 5 d’octubre, a la sala del Casino de Badalona, segons el registre de concerts a l’arxiu de l’entitat, la Massa Coral de l’Orfeó, a petició del Centre Excursionista de Badalona, realitzà un concert per recollir fons per a la restauració de l’ermita de Sant Onofre, al capdamunt de la Vall de Betlem, on es troba l’antic monestir de Sant Jeroni. Sobre les ermites abandonades de Sant Onofre i Sant Climent al denominat Serrat de les Ermites, el poeta badaloní Pere de Tera (1887-1918), amant de l’excursionisme, havia escrit el següent poema:

A qui vetlleu, ermites enrunades,

damunt de Sant Jeroni de la Murtra?

Per qui pregueu, capelles solitàries,

en mig d’eixes muntanyes rialleres?

Què hi feu en aquests cims tan oblidades?

Quin era el vostre nom? Quines imatges

vostres altars caiguts glorificaven?

Els monjos penitents, on són? On resen?

Ambdues ermites van ser reconstruïdes pel Centre Excursionista de Badalona, Sant Onofre el 1957 i Sant Climent el 1980.

La participació solidària de l’Orfeó Badaloní per recollir recursos per a Sant Onofre, com també havia col·laborat en la reconstrucció del campanar de Santa Maria, i l’actitud proactiva en el desenvolupament del Museu de Badalona o en les Festes de Sant Anastasi, a més d’altres concerts i campanyes benèfiques, permeten identificar en el panorama ciutadà l’amor al proïsme i l’emoció que mou l’entitat, sensible a les causes socials i també a les artístiques i patrimonials. Les campanyes cíviques en què participa són mostres d’una certa autonomia gestora del teixit social, tanmateix amb coneixement de les autoritats i dins dels límits privatius del règim, mantenint uns bons contactes personals amb els representants institucionals i, això sí, fora del control directe de Falange, relacionant-se amb l’entorn confessional de l’Església. L’Orfeó troba així el seu espai en aquest mosaic de badalonisme o badalonitat durant aquests anys. D’altra banda, la seva tasca artística i cultural, renovant l’harmonització de la música popular i tradicional catalana, interpretant-la junt amb les composicions musicals dels grans autors internacionals, i amb una organització ateneista en seccions diverses, la feien singular intergeneracionalment en el panorama local i la projectaven com a ambaixadora badalonina més enllà dels límits de la ciutat.

No per sabut deixa de sorprendre trobar-se a l’arxiu de l’entitat una comunicació municipal signada per l’alcalde i dirigida al president de l’Orfeó Badaloní, datada el 7 d’octubre, una carta model que devia enviar-se al conjunt de les associacions i negocis badalonins, en la qual s’instava a assistir l’endemà a la tarda a la visita del cap de l’Estat, Francisco Franco Bahamonde, a Barcelona. La retòrica de l’esdeveniment era evidentment la pròpia del règim: «La triunfal llegada de nuestro invicto Caudillo para demostrarle su inquebrantable adhesión y fervoroso efecto».Per a tal ocasió es posarien a disposició vehicles especials perquè ell i d’altres acompanyants s’hi desplacessin; l’escrit finalitzava: «Esta Alcaldía espera, pues, su asistencia».

El 27 d’octubre l’Orfeó participà, com no podia ser d’altra manera, als actes dels 75 anys del Cor de Marina, cantant la Missa solemne de Perosi, acompanyant el Sant ofici a l’església de Santa Maria.

Al butlletí de l’Orfeó d’octubre-novembre s’informava de les darreres novetats de la temporada teatral 1957-1958: el dia 13 d’octubre va representar-se Lo diner per part del quadre escènic de l’entitat, amb la col·laboració de l’actor senyor Mateu; i el 10 de novembre es representaria La Resclosa, dirigida per Josep Centena.

En la reunió general ordinària del 24 de novembre es van tractar les dificultats econòmiques de l’entitat, i el president Sabater proposà un augment de tres pessetes en la quota, tot i que Antoni Ballesteros, malgrat ser conscient de l’esforç que suposava, proposava per necessitats pressupostàries un augment de cinc pessetes. Finalment va acordar-se l’augment de tres pessetes. Respecte a la renovació parcial de la junta, Sabater va demanar la continuïtat dels cessants, que van acceptar, i la incorporació com a vocal de Ramon Hortet Capellas.

El diumenge 8 de desembre a les dotze del migdia, l’Orfeó actuà a les termes del Museu de Badalona amb motiu de la inauguració de la secció d’arqueologia. El programa incloïa Ave Maria de T. L. de Victoria, El Cant de la Senyera de Lluís Millet (és la primera vegada que trobem impresa l’anunci de la cançó en un programa durant la III etapa), Vou-veri-vou de Lluís M. Millet, Canta i vola que fa sol de Vives, La sardana de les monges de Morera, sota la direcció del mestre Francesc Solà. La ressenya de l’actuació en el butlletí de l’Orfeó del mes de desembre qualificà la sonoritat de les termes com esplèndida. El divendres anterior, dia 6, havia tingut lloc l’acte d’inauguració de les termes romanes. De fet, l’edifici comptava tan sols amb un vestíbul amb unes vitrines d’exposició, cobert per un sostre d’uralita (el cronista Joan Abril, al llibre d’articles sobre el Museu de Badalona, afirmava amb humor que «comptat i debatut, semblava el magatzem d’un drapaire pobre i maniàtic») i la cripta on estava el jaciment romà. Els discursos van anar a càrrec de Josep M. Cuyàs i Tolosa, director del Museu, Jacint Dunyó, secretari del Patronat, el tinent d’alcalde de Cultura Pich Santasusana, i l’alcalde Santiago March; posteriorment, Pich Santasusana, en la seva doble condició de mestre musical, dirigí l’actuació de l’Orquestra de Cambra Solistes de Barcelona.

Respecte a la secció teatral hi ha anotades a l’Arxiu de l’Orfeó una sèrie d’actuacions fins a final d’any: una més al novembre, Jo seré el seu gendre; i tres al desembre, Ditxós Tenori, Crim i silenci i Deliri de grandeses.

1958

El secretari de la junta directiva, Francesc Clapés, va enviar una carta en paper barba a Josep Centena, director del quadre escènic, el 4 de gener. El motiu eren unes manifestacions del director teatral en presència del president Sabater a una persona interessada per les activitats teatrals de l’entitat. En concret se li atribueix que Centena havia afirmat que «no hi ha quadre escènic a l’entitat». Una declaració que el mateix president explicà a la junta i aquesta, passats uns dies sense que s’hagués justificat res, cercà una explicació. Així, va mantenir-se una reunió amb els components del quadre escènic. La sorpresa va ser que ells creien que la inactivitat era només un parèntesi i esperaven la convocatòria per reprendre els assaigs, ja que cap d’ells tenia interès que quedessin dissolts. En aquest sentit la junta comunicà que havia arribat a la conclusió que el director teatral «sols podia obeir a una voluntària i indirecta dimissió del seu càrrec». Si era així, la junta li agraïa tot «el seu interés i esforços portats a cap al front de la nostra secció de Teatre, rellevant-lo del compromís contret», i lamentava la decisió que havia pres.

A l’arxiu de l’Orfeó hi ha anotada la representació, o potser es tracta de la previsió de representació, de l’obra Dueña y señora, si bé no hi apareixen més dades.

El 26 de gener va tenir lloc l’acte de lliurament de premis del IV Certamen Literari. A la part artística de la vetllada van actuar el Quartet Vocal de l’Orfeó, amb Victòria Freixa (soprano), Nicolau Vallbona (tenor), Ramon Prat (baríton) i Lluís Roca (baix), i un recital de la senyoreta Maria Monell i la senyora Marcela Niel de Vicente; amb la presidència oficial del tinent d’alcalde Miquel Cardelús.

La reunió general anual va tenir lloc el 18 de febrer, amb la renovació parcial de la junta presidida per Enric Sabater Borràs, amb Josep Gironès Illas (vicepresident), Francesc Clapés Navarro (secretari), Ramon Prat Gelmá (vicesecretari), Fèlix Freixa Malé (tresorer), Josep Casals Ferrer (comptador), i com a vocals: Joan Martells Cutilles, Felip Pera Rosano, Esteva Xufré Sànchez i Josep Sabater Martí.

D’aquest llistat fet públic quedava en stand by Ramon Hortet Capellas, que Sabater havia demanat, a la reunió general del 24 de novembre passat, d’incorporar-lo. Si seguim el relat cronològic sabrem el perquè en uns pocs mesos.

A l’arxiu de l’Orfeó trobem anotades la representació al local social de l’obra El misteri de la sala d’estar el mes de febrer, i d’un Festival de Dansa el mes de març.

Al butlletí de l’Orfeó de març va publicar-se, en el marc del IV Certamen Literari, el poema guardonat amb el segon premi dels socis, L’acàcia de la Rambla d’Antoni Mongay. Un poema que esdevindria emblemàtic sobre la identitat dels pescadors i de la Rambla badalonina:

Ves-la a veure pescador…

l’acàcia recoquillada

ells… de goig reviurà

i de nou treurà brotada.

En l’àmbit de notícies teatrals s’informava de la representació a la sala de l’entitat per part de l’elenc del Círcol Catòlic de l’obra Maria Fernández, el dia 2; de l’obra Seny i amor, amo i senyor a càrrec del quadre escènic de l’Orfeó el dia 9, i l’obra La cura d’amor per la companyia de Joaquim Grífol el dia 30.

També s’anunciava una vetllada prevista a l’Orfeó el dia 16 de cançons i sarsuela, amb Victòria Freixa, Maria Monell, Esther Martells, Ramon Prat i Felip Pera; la segona part correspondria a la representació de les obres Les bodes d’en Cirilo i El cotxe d’Arbúcies per part del quadre escènic de l’entitat, i uns diàlegs monòlegs de Ramon Prat; i la tercera part, de nou musical, Marcela Niel de Vicente amb Esther Martells i Maria Solé al piano, i els senyors Martells i Clapés.

El butlletí de l’Orfeó d’abril-maig informà dels preparatius del concert dedicat als socis per part de la Massa Coral, amb la col·laboració de l’Orquestra de Cambra de Badalona, al Cinema Verbena el 12 de juny. Per part de la secció teatral s’esmentà la representació de l’obra La Pepa Maca.

El 30 d’abril el secretari Clapés notifica al Governador Civil la incorporació de Ramon Hortet Capellas, escollit en reunió de socis reglamentària, en substitució d’Antoni Vilaró Gombau, que havia dimitit a conseqüència de les seves obligacions particulars. La comunicació ens brinda un nou exemple del control nominal i del zel burocràtic de les autoritats franquistes amb els representants públics de les entitats, que ho són amb la conformitat del règim.

El 21 de maig, la secció de cultura de l’Ajuntament de Badalona comunicà al president de l’Orfeó, Enric Sabater, la concessió per part de la Comissió Municipal Permanent d’una subvenció de 12.000 pessetes «para el sostenimiento de las actividades culturales y artísticas que lleva a cabo dicha entidad».

El butlletí de juny de l’Orfeó informà en portada de l’XI concert dedicat als socis protectors de la tercera etapa, acompanyant la Massa Coral de l’Orfeó Badaloní, dirigida pel mestre Francesc Solà, l’Orquestra de Cambra de Badalona dirigida per Joan Palet, «en la reciente restaurada sala del Cine Verbena».

A l’apartat «Expansiones Artístico-Religiosas», l’articulista Metomentodo apunta la processó de Sant Anastasi des del carrer dedicat al sant a l’església de Santa María, el dia 11 de maig al matí, i posteriorment l’ofici en el qual la Massa Coral de l’Orfeó interpretà la missa Potificalis de Perosi, i durant l’ofertori, l’Ave Verum del mestre Solà. D’altra banda, el 27 de maig va realitzar-se al local del Círculo Artístico Español un acte commemoratiu del 50è aniversari de la fundació del convent dels Pares Carmelites, en què actuà la Massa Coral de l’Orfeó.

El butlletí també informava que el 18 de maig al local social havia tingut lloc un festival de cant i dansa. Havia protagonitzat la primera part l’Esbart Sant Jordi amb la direcció del senyor Casals, i s’apuntava que l’esbart «demostró estar en periodo de franca recuperación», i que «nos ofrecieron una buena actuación, solo empañada, sin menoscabo del éxito conseguido, por el cansancio que acusaron los actuantes, debido al número de ‘ballets’ incluidos en el programa, demasiados para ser ejecutados sin descanso». La segona part havia correspost als cantaires, destacant-ne les senyoretes Victòria Freixa, Maria Monell i la senyora Marcela Niel de Vicente,«magnífica la labor de la señorita Esther Martells para quien nuestros elogios quedan pobres», i en el tram final de la part havia actuat el Quartet Vocal,que tanmateix «no superó pasadas actuaciones, seguramente por falta de ensayos y de compenetración», tot i que calia felicitar el mestre Itarte per la seva tasca. La tercera part va anar a càrrec de la secció de ballet, i es felicitava la senyoreta Sansa com a directora i la senyoreta Montserrat Deportós al piano, fent esment, però, que hauria calgut una millor organització per no haver d’esperar tant entre peça i peça.

En l’apartat teatral, el butlletí va informar de la representació el dia 25 de maig, Pasqua de Pentecosta, de l’obra Cura d’amor a càrrec del quadre escènic de l’entitat, i Els raigs Y, amb la col·laboració de la senyoreta Mercè Amigó i el veterà actor local, Manel Dalmau, a la sala social de l’Orfeó.

Finalment, a l’apartat «Noticiario»s’informava d’un concert homenatge al mestre Pich Santasusana, que tindria lloc el 5 de juliol a Sant Andreu, en el qual participaria l’Orfeó; de la celebració de les revetlles de Sant Joan i Sant Pere al local social; de l’enllaç entre Josep M. Solà, fill del mestre director, i la senyoreta Antònia Ripoll; de la petició de mà de Felip Pera «activo miembro de la Junta» a la senyoreta Victòria Freixa, «simpática orfeonista y ferviente entusiasta de nuestra Entidad», entre d’altres.

El butlletí de l’Orfeó de juny informà del XI concert dedicat als socis protectors a càrrec de la Massa Coral, dirigida pel mestre Francesc Solà, amb la col·laboració de l’Orquestra de Cambra de Badalona, dirigida pel mestre Joan Palet, «en la reciente restaurada sala del Cine Verbena». A l’apartat de «Noticiario»s’esmentava la preparació al local social de les revetlles de Sant Joan i de Sant Pere; la petició de mà del directiu i membre de la Massa Coral Felip Pera a la solista Victòria Freixa, etc.

La Massa Coral de l’Orfeó Badaloní participà convidada, el 5 de juliol, a l’acte organitzat per l’Orfeó L’Eco de Catalunya del barri de Sant Andreu de Barcelona, al Parc Esportiu Fabra i Coats, en homenatge al mestre Joan Pich Santasusana, que havia estat director de l’orfeó de Sant Andreu abans de la Guerra Civil. Prèviament, l’Orfeó havia assajat el concert al local de la Banda Municipal de Barcelona, amb tot un operatiu d’autocars ‒a compte del pressupost de l’orfeó barceloní‒ per desplaçar els cantaires el dia 3 al vespre. L’Orfeó Badaloní i L’Eco de Catalunya actuaren conjuntament i la Banda Municipal de Barcelona ho va fer sota la batuta del mestre Pich Santasusana. Com podem deduir, les comunicacions prèvies, l’assaig conjunt, els desplaçaments, la preparació escènica i les característiques de l’actuació artística demanaven un esforç organitzatiu, tècnic i econòmic rellevant.

Aquesta actuació va motivar una carta adreçada al president per part de Maria Monell en què explicava el veritable motiu de no assistir al concert del dia 5. Primer indicava que havia rebut una carta prèvia de convocatòria per part de la junta per demanar-li explicacions (tot i que no n’hem localitzat cap còpia), que va arribar, però, a posteriori del dia que l’havien convocat. Reconeixia que no havia dit realment el que li succeïa i que va pensar que no transcendiria, i demanava disculpes. La qüestió era que com a integrant de la companyia de teatre Joaquim Grífol estaven preparant la representació de l’obra La Muralla a Montgat, prevista inicialment per a una altra data, però va resultar que coincidia finalment amb el concert de l’Orfeó, i hi havia pocs dies perquè algú altre s’aprengués el paper. Aleshores l’actriu i cantant va optar pel perjudici menor i va anar a la representació en lloc del concert, pensant que com que no era a Badalona, ningú se n’assabentaria. A la carta, s’oferia a explicar-ho en persona i es disculpava.

Al butlletí intern de l’Orfeó de juliol-agost, el primer article, «Nuestro comentario», estava dedicat a aclarir una notícia que havia aparegut publicada en un mitjà local sobre un mecenes amb què comptava l’entitat per donar solució a la problemàtica d’un local propi. La qüestió era vox populi, tot i que la junta volia treure-li ferro i continuar treballant discretament per fer possible el somni que, quan s’aconseguís, seria una notícia que es comunicaria de forma clara per una veu autoritzada. S’informava de la celebració d’una festa íntima com a obsequi de la junta als components del quadre escènic per la seva brillant temporada; i la propera actuació de la Massa Coral el dia 15 d’agost en l’ofici dedicat a la Verge Assumpta a l’església parroquial de Santa Maria. A l’apartat de «Noticiario» s’informava d’un segon natalici de Maria Rosa Estañol i Josep M. Raventós.

El butlletí anunciava els preparatius de l’excursió anual de la Massa Coral; s’havia programat una visita al monestir de Poblet el 21 de setembre. I pel que fa a notícies, es feia una crònica de l’homenatge a Pich Santasusana; s’informava que el mestre Joan de Escalada deixaria el mes de setembre de donar classes a causa de les seves múltiples activitats, i que seria substituït com a subdirector de la Massa Coral pel mestre Emili Itarte; en el seu lloc de mestre auxiliar ingressaria a la plantilla Josep M. Guillén.

El 29 d’agost, el secretari de la junta envià una carta a Vicenç Vicente contestant-ne una de prèvia de l’11 del corrent en què Vicente havia presentat la seva dimissió irrevocable com a responsable de l’Esbart Sant Jordi, perquè assistís a la reunió de junta del 5 de setembre per informar de l’estat de comptes de la secció esbart, interès que també compartia «el nostre amic comú Sr. Barri, animador i financer d’aquesta secció».

El 5 de setembre, la Massa Coral de l’Orfeó, en un acte organitzat pel Patronat de la parròquia de Sant Francesc d’Assís a Bufalà, interpretà la Missa Pontifical de Perosi. El barri estava en creixement en part pels nous edificis públics dels Grupos de Viviendas General Moscardó, els pisos vermells, construïts en els terrenys on hi havia l’antiga masia de Can Bufalà. Els dos primers blocs s’inauguraren l’any 1956. Tanmateix, la realitat darrere dels discursos triomfalistes oficials, era que les diferents promocions de pisos de renda limitada que van construir-se a Badalona en el període foren absolutament insuficients davant del gravíssim problema de l’allau migratòria a la conurbació barcelonina; així, a més del dèficit d’habitatges, la qualitat de la construcció era molt baixa, les dimensions eren ínfimes i la planificació del manteniment era nul·la. Retornant per un moment a Bufalà, precisament l’any 1958, després de la reforma administrativa prèvia dels districtes municipals el mes de gener, a partir del mes de juliol va esdevenir un dels vint-i-quatre barris en què es dividí la ciutat, amb un paper destacat dels alcaldes de barri com a enllaç entre l’Ajuntament i el veïnat, amb la parròquia com un espai de referència social i cultural.  

Dos dies més tard, la Massa Coral actuà en el centenari de la societat coral La Badalonense cantant en l’ofici solemne la Missa Aeterna munera de Palestrina, a l’església de Santa Maria.

El 22 d’octubre l’Orfeó va realitzar l’excursió anual a Poblet i a Valls. Uns dos-cents excursionistes van emprendre-hi camí en sis autocars fent parada primer al Vendrell per esmorzar. A Poblet visitaren el monestir, assistiren a missa i marxaren cap a Valls, on van fer l’àpat de germanor amb la presència de l’alcalde March. En les postres, en un ambient d’eufòria, es desgranaren les estrofes de La sardana de les monges, i després dels brindis El Cant de la Senyera, dirigit de forma improvisada pel mestre Solà. De retorn passaren per Vilafranca del Penedès i, en acabat, cap a Badalona. Com veiem, les excursions esdevenien una manera de fer turisme interior i conèixer el país, i cohesionaven la gran família de l’entitat.

Al butlletí de l’Orfeó de setembre-octubre s’informa de les darreres actuacions a Bufalà, al concert del centenari de La Badalonense; durant la temporada, comptabilitzada de setembre a setembre, amb el punt final de l’àpat de germanor, s’havien fet set concerts de la Massa Coral i tres misses, la darrera l’ofici de la passada Festa Major. També es va publicar una crònica de la sortida social a Poblet, on coincidien des del primer secretari de l’entitat, Jaume Mas i Arenas, fins al cantaire més jove, i en l’apartat dels discursos pronunciats pensem que és interessant reproduir un paràgraf del delegat dels cantaires Martí Brió, en què s’interroga en veu alta sobre una qüestió que hem vist que es repetia una vegada i una altra en les diferents etapes de l’Orfeó: el paper de la cultura a la ciutat de Badalona (avui dia encara una qüestió a resoldre). Brió deia això: «A la nostra volguda ciutat la qualifiquen de primera potència industrial. Ens plau sentir dir que els fums de les seves xemeneies és el mantell de les seves activitats i la prova de la vitalitat dels badalonins, per què no estenem més i més la nostra xarxa cultural que permeti també la qualificació de primera potència en aquest ordre?».

El butlletí recollí les darreres activitats de les seccions: el 5 d’octubre la representació de l’obra Covardies; la participació de l’Esbart en un Festival Folklòric organitzat per Acció Catòlica a la Torre Arnús el diumenge dia 5, que actuà també, el 12 d’octubre, a Montserrat en el II Aplec d’Esbarts organitzat per l’Obra del Ballet Popular de Catalunya.

El butlletí del mes de novembre va fer una crònica de la interessantíssima visita organitzada per l’Orfeó a la casa-museu de Lola Anglada, a Tiana, el 26 d’octubre. Les notícies de la secció teatral informaven de les representacions de les obres El sopar de la lluna el 19 d’octubre i La sorpresa d’Eva, amb la col·laboració de la primera actriu del teatre català Teresa Cunillé, el 2 de novembre.

En el butlletí de desembre va publicar-se la memòria llegida pel secretari de la junta Francesc Clapés a la reunió general de socis, en què feia un repàs de totes les actuacions de la Massa Coral: el 8 de desembre de 1957 en la inauguració del Museu; el dia 28 del mateix mes i any, un concert nadalenc; després d’uns mesos, el 22 d’abril de 1958, es reprenien les actuacions amb un concert per la Festa Major de Montgat; l’11 de maig, a l’ofici de Sant Anastasi; el 27 de maig en la commemoració dels cinquanta anys dels Pares Carmelites a Badalona; el mes de juny, el concert dedicat als socis; el mes d’agost, l’ofici de Festa Major; el 7 de setembre, l’ofici commemoratiu de La Badalonense, i el 22, l’excursió social a Poblet i a Valls; el 5 d’octubre l’ofici a Sant Francesc d’Assís, patró del barri de Bufalà; i el 7 de desembre, l’actuació per les noces d’argent del Casino Artístico Español, l’Era.

El butlletí informava de l’acte commemoratiu al Casino Artístico Español corresponent al 50è aniversari de la Companyia teatral Terradas-Casas, en què col·laborà l’Orfeó i altres entitats amb el Departamento de Protocolos, Actos y Deportesde l’Ajuntamanet amb la representació de l’obra La llar apagada.

En darrer terme es publicava la composició de la junta directiva actual: Enric Sabater (director), Josep Gironès (vicepresident), Francesc Clapés (secretari), Vicenç Rogado (vicesecretari), Fèlix Freixa (tresorer), Josep Casals (comptador), i vocals: Joan Martells, Ramon Prat, Felip Pera i Esteve Xufré.

A l’arxiu de l’Orfeó hi ha anotat també un concert de la Massa Coral al Teatre Zorrilla, segurament el Concert de Nadal, i la representació al local social de l’obra Una història qualsevol.

1959

El president de l’Associació d’Antics Alumnes dels Maristes, Joan Caballeria Pla, envià una carta d’agraïment a l’Orfeó el 17 de gener amb motiu de la col·laboració de l’Esbart Sant Jordi en les representacions d’Els Pastorets.

El butlletí de l’Orfeó de gener-febrer informava del V Certamen Literari; de la secció teatral, la representació el 21 de desembre passat de l’obra Una història qualsevol, i el 18 de gener El port de les boires; l’actuació de l’Esbart Sant Jordi en Els Pastorets organitzats per l’AAA Maristes en dos dies i espais diferents, primer en el Círcol Catòlic i després en el Círculo Artístico Español.

La reunió general de socis anual es va celebrar el 16 de febrer i es va renovar parcialment la junta del president Enric Sabater Borràs, amb la composició següent: Josep Gironès Illas (vicepresident), Francesc Clapés Navarro (secretari), Ramon Prat Gelmá (vicesecretari), Fèlix Freixa Malé (tresorer), Josep Casals Ferrer (comptador), i com a vocals: Joan Martells Cutilles, Felip Pera Rosano, Esteva Xufré Sànchez i Josep Sabater Martí.

El 17 de febrer, segons consta a l’arxiu de l’Orfeó, la secció teatral de l’entitat es va inscriure al Premi local de Teatre amb l’obra Girasol d’Ignasi Iglésies, amb el següent elenc: senyoreta Maria Monell, senyora Francisca Simó, senyors Olegari Solé, Esteva Xufré, Josep M. Raventós, Joaquim Argimon i Antolí Puig; amb la direcció escènica d’Olegari Solé; direcció artística d’Esteva Xufré; i a com vocal del jurat, Francesc Clapés. Com recorda Carles Estañol, ell va ser l’autor del decorat de l’obra.

L’1 de març la Massa Coral actuà en un dels tradicionals concerts de Quaresma al local del Centre Parroquial de Sant Josep, amb gran èxit.

El 18 de març té lloc la celebració del cinquantenari del Palau de la Música. L’Orfeó Badaloní va estar representat per dos directius i dos cantaires amb la senyera, com tots els orfeons presents. Els assistents foren obsequiats amb un àpat de germanor i una medalla commemorativa per a totes les senyeres.

Cantaires i familiars es desplaçaren al nou recinte de la Casa de la Caritat a les Llars Mundet, a la Vall d’Hebron de Barcelona, per visitar els infants i ancians acollits, i la Massa Coral va actuar al «Monumental Cine Teatre».

El butlletí de l’Orfeó de març-abril-maig va recollir les actuacions quaresmals de la Massa Coral celebrades el dia 1 de març al Centre Parroquial de Sant Josep, i el 19 de març al Círcol Catòlic. En l’àmbit teatral s’informava de la representació al teatre de l’entitat de L’amor truca a la porta per part del quadre escènic de La Moral; de La creació d’Adam pel quadre escènic de l’entitat; i l’obra Assaig general a càrrec del quadre escènic de l’AAA Maristes. Així, tant en les actuacions de la Massa Coral, tradicionalment en les de la programació de Quaresma, com en la temporada teatral es continuava el funcionament en xarxa i les interaccions entre les entitats locals.

El 24 d’abril va celebrar-se l’acte de lliurament de premis del V Certamen Literari per primer cop fora de la sala de l’entitat; es feu a la sala del Círculo Artístico Español, l’Era, i es va fer extensiva l’obertura de les bases de la convocatòria, a més dels socis, a tots els badalonins que ho desitgessin, incorporant-se també un estímul econòmic als premis. Els canvis a les bases de la convocatòria i en la celebració del lliurament de premis van resultar uns motius encertats per realçar el certamen.

El 3 de maig, l’Orfeó participa amb una actuació de la Massa Coral a les termes romanes als actes d’homenatge de la ciutat al director del Museu, Josep M. Cuyàs i Tolosa.

El butlletí de l’Orfeó de juny va fer la crònica de l’actuació de la Massa Coral als Hogares Mundet de Barcelona, l’1 de maig, dia de San José obrero. Destaquem en l’apartat de notícies teatrals la crònica de l’obra Lili vol viure, signada curiosament per Elquenosemeteennada, un possible divertimento que feia referència a la tradicional signatura dels articles de crítica teatral Metomentodo.

El 19 de juliol, una representació de l’Orfeó Badaloní assistí a la benedicció de la senyera de l’Orfeó de les Corts a l’església parroquial de Santa Maria del Remei. L’entitat havia estat creada el març del 1958 com a agrupació coral, per iniciativa d’un grup de veïns de les Corts i feligresos de la parròquia del Remei.

El butlletí de l’Orfeó de juliol-agost va publicar dues cròniques de les darreres activitats de la Massa Coral: el XII concert dedicat als socis protectors i l’assistència a la benedicció de la senyera de l’Orfeó de les Corts.

El 15 d’agost, primer dia de la Festa Major, l’Orfeó, convidat per la tinença d’alcaldia de Protocols i Actes, cantà al Sant Ofici dedicat a la patrona Verge Assumpta a l’església de Santa Maria.

El 20 de setembre, la senyera de l’Orfeó Badaloní, juntament amb trenta-set més d’altres orfeons, formaren un semicercle al Palau de la Música per retre homenatge al mestre Pérez Moya, i li feren ofrena d’una placa d’argent amb l’escut de les quatre províncies catalanes amb la inscripció: «Els Orfeons de Catalunya, al mestre Antoni Pérez Moya».

Com assenyala l’autor Xavier Aviñoa Pérez, la reconstrucció del teixit coral i els contactes entre entitats orfeòniques durant la postguerra s’havien forjat progressivament a partir de finals dels anys quaranta i al llarg dels cinquanta:

«El moviment anà recuperant-se lentament. El cinquantenari de l’Orfeó Català (1941) no pogué celebrar-se per la proximitat de l’acabament de la guerra, però, en canvi, sí que se celebrà el del Palau de la Música Catalana (1958) i el 75è aniversari del cor (1966). D’altra banda, les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat (1947), l’Aplec d’Orfeons a Montserrat (1951) amb motiu del cinquantenari de l’Orfeó de Sants, l’audició d’un miler de cantaires, dirigits per Pérez Moya, arran del Congrés Eucarístic Internacional (1952) o l’homenatge a Pérez Moya (1959) permeteren entrellucar la reconstrucció del teixit coral anterior a la guerra».

El 27 de setembre l’Orfeó Badaloní va encaminar-se cap a l’Escala i Figueres en la tradicional sortida anual. Set autocars van traslladar 250 expedicionaris amb una primera parada per esmorzar a la Devesa de Girona. En arribar a l’Escala, els visitants s’escamparen pels llocs pintorescs de la població i de la costa. Al migdia es dirigiren a Figueres per celebrar l’àpat de germanor, on després dels parlaments habituals i del brindis (obsequi del vicepresident Gironès) amb música cantada de Mozart, s’entonà El Cant de la Senyera dirigit pel mestre Solà. Les tradicions de la sobretaula es repetien any rere any, oferint una dosi de caliu i de reafirmació del col·lectiu.

Amb motiu de la visita a Badalona del ministre d’Educació, la secció d’homes de l’Orfeó i les societats corals de la ciutat oferiren un recital amb les seves cançons pròpies i interpretaren conjuntament una peça de Clavé, a la Plaça de la Vila, davant del ministre, situat amb les autoritats locals al balcó de l’edifici consistorial.

El 22 de novembre la Massa Coral de l’Orfeó actuà a l’Escola Municipal de Música en el marc del Festival de Santa Cecília, amb la presentació de la pianista Anna Maria Macià. Entre les composicions, la secció de senyoretes estrenà Plenitud, del mestre Solà.

De nou, hem pogut documentar a l’arxiu de l’entitat una carta datada el 9 de novembre, destinada en aquest cas a una cantaire i a la seva filla per les repetides faltes als assaigs. La disciplina dels cantaires en l’assistència als assaigs i a les actuacions era una qüestió important, com hem pogut anar veient. Aquesta exigència preparatòria era una garantia tècnica per a les persones que integraven la Massa Coral, si bé esdevenia un fre per a un nombre més ampli d’orfeonistes que no podien seguir el ritme per diferents circumstàncies.

El diumenge 6 de desembre, l’elenc teatral de l’Orfeó representà a la sala de l’entitat l’obra Misthery de l’autor Enric Casanova. És de destacar l’exercici de sinceritat i el nivell argumental de la crítica, signada amb el pseudònim Metomentodo, sobre la posada en escena de l’obra, apareguda al butlletí de l’Orfeó de gener-febrer del 1960:

«Muy endeble resultó esta representación, en la cual nuestros aficionados no brillaron a la altura de otras ocasiones; realizaron un esfuerzo para sacar adelante la comedia, consiguiendo en escasas ocasiones el ritmo vivaz que la misma requeria.

No creemos que precisamente este tipo de obras, com tal cantidad de personajes, sean las que más se adapten y convengan al elenco para una meritoria labor.

Esperemos más acierto en futuras veladas y cerremos en bién de todos, esta crónica en tono gris, muy acorde con la grisácea representación».

El 19 de desembre, a la sala de l’Era, l’Orfeó realitzà el tradicional concert nadalenc; aparegué una crònica del concert també al butlletí propi de gener-febrer del 1960, article en castellà en el qual s’incorpora un fragment en català corresponent al Poema de Nadal (1930), de Josep M. de Sagarra. A l’article es posa en valor l’entusiasme i la disciplina de la Massa Coral demostrat en el concert amb un programa exigent que recollí fins a nou composicions en primera audició.

1960

En el butlletí de gener-febrer es recolliren les impressions del nou concert de la Massa Coral de l’Orfeó a les Llars Mundet el diumenge 3 de gener al matí, desgranant per a l’ocasió un programa de cançons nadalenques. El president de l’Orfeó, Enric Sabater, va ser felicitat pel Pare Director i l’administrador senyor Dalmases.

El mateix dia a la tarda, a la sala de l’entitat, el quadre escènic representà L’amor venia amb taxi, dirigida per l’actor Oleguer Solà. Primer de tot la crítica ‒escrita per Metomentodo‒, apareguda al butlletí de gener-febrer, esmenà el títol: «La obra en si que a nuestro modo de ver, el título de la misma debería decir ‘L’amor venia en taxi’ y no ‘con taxi’ puesto que el taxi no puede ir con el amor», i lloà la discreció escènica de les senyoretes Arasa, Saisó i Martells, de la senyora Simó i dels senyors Raventós i Puig, així com els protagonistes, la senyora Tina Sànchez i Esteva Xufré, i del senyor Solà en el paper que representava i en la direcció, així com d’Antolí Puig, que va sortir airós del paper assignat.

En el mateix exemplar del butlletí, però sense incloure quan va representar-se per part del quadre escènica, hi ha la crítica signada per Sustituto de l’obra en dos actes L’amor vigila, de l’autor Miquel Poal-Aragall. En destacà la senyoreta Martells i el senyor Solà; i que es representà també «el juguete cómico en un acto La meva Senyora» a càrrec de la senyoreta Arasa i els senyors Solà i Raventós.

Sense sortir del butlletí, hi havia la convocatòria del VI Certamen Literari de l’Orfeó Badaloní amb el premi de la Flor Natural ofert per l’Orfeó, amb 1.000 pessetes, a la millor poesia que cantés a l’Amor; l’Englantina, oferta per l’alcalde amb 500 pessetes, a la millor poesia que cantés a la Pàtria, i la Viola, oferta per Francesc Barriga Busquets amb 500 pessetes, a la millor poesia que cantés a la Fe; cinc premis extraordinaris de poesies amb temàtica lliure, dotats amb 500 pessetes cadascun, i dos premis de prosa amb temàtica lliure, dotats amb 500 pessetes cadascun.

El 31 de gener l’Orfeó Badaloní actuà a les termes romanes del Museu de Badalona per festejar el segon aniversari de la inauguració del jaciment. El mateix dia, com recollí el Noticiari del butlletí gener-febrer, els consocis Esteva Xufré (directiu de l’entitat) i Tina Sànchez van contraure matrimoni.

El diumenge 28 de febrer va tenir lloc a la sala de l’Orfeó un festival folklòric en homenatge al mestre Josep ‘Pep’ Ventura amb els grups ‘Esbart Ginesta’, ‘Esbart Sant Jordi’, ‘Esbart Català’ i el Grup d’Antics ‘Dansaires’.

El 13 de març l’elenc de l’Orfeó presentà en la sala de l’entitat la comèdia ‘Tres angelets a la cuina’, obra escollida pel director del quadre escènic per formar part del VIII Concurs municipal de teatre en la sala del Círculo Artístico Español una setmana mes tard, el diumenge 20 de març.

Hem documentat amb data 12 de maig una instància adreçada a l’Ajuntament de Badalona en el qual el president Enric Sabater explica com el projecte de pressupost anual de l’entitat que adjunta a la instància (tanmateix no l’hem pogut localitzar), recollia una previsió de dèficit de 50.000 pessetes i per això demanava una subvenció de 25.000 pessetes ‘para que pueda desarrollar con el máximo decoro sus actividades, que no son otras que las de expressar claramente la potencia cultural y artística de nuestra ciudad’. A l’exposició de motius, Sabater explica l’interès i les activitats que l’entitat realitza: sosté una massa coral a la que es forma gratuïtament, i entre d’altres activitats culturals, convoca un certamen literari, sosté una secció de danses regionals i una de dansa clàssica, amb formació gratuïta. I, afegeix, que des de l’any de la fundació de l’Orfeó, el 1921, ‘siempre ha recibido el apoyo moral y material de todas las Corporaciones que han regido los destinos de nuestra querida ciudad’.

Posant el focus d’atenció en el que demana Sabater i en els antecedents econòmics que hem anat assenyalant, se’n desprèn que la situació financera era precària de forma crònica, esdevenint insuficient l’aportació que proporcionaven les quotes dels socis protectors per tal d’intentar complir amb les despeses ordinàries i encara més fer front a qualsevol activitat extraordinària. La gestió dels ingressos de l’Orfeó estava molt exposada als vaivens econòmics, socials i polítics. Així, a banda d’una eventual pèrdua del nombre de socis protectors, l’entitat es mostrava molt dependent del mecenatge i de partners públics o privats, especialment de les aportacions gratis et amore del president honorari, Francesc Ribó; i dels recursos que poguessin proporcionar les administracions públiques. Tenir aquestes a la contra o bé indiferents, podia suposar bastons a les rodes en els permisos i que tallessin l’aixeta dels recursos públics.

L’acte de lliurament de premis del VI Certamen Literari de l’Orfeó Badaloní va tenir lloc com l’any anterior al Círculo Artístico Español, l’Era, el 5 de juny, prenent embranzida el certamen amb les novetats introduïdes a l’edició anterior. El jurat estava presidit pel advocat i poeta Joan Argenté i Artigal; actuava com secretari Jordi Abel Fabre; i va clausurar l’acte de lliurament Josep Campmany Cunillé, mestre d’escola, ex president del Círcol Catòlic i secretari-mantenidor dels Jocs Florals de Badalona el 1916.

En el butlletí de l’Orfeó d’agost-setembre, l’editorial es congratulava de l’actuació de la massa coral en el sant ofici dedicat a Maria Assumpta durant la Festa Major. L’article més rellevant tenia un titular cridaner: ‘Cese del maestro Francisco Sola’. S’explicava que el cessament havia estat demanat pel mestre i com el president de l’entitat ho havia comunicat a la massa coral el dia 1 del corrent. Francesc Solà atès que com músic i professor de violoncel havia entrat per oposició a formar part de la plantilla de la Gran Orquestra del Teatre Liceu, càrrec incompatible amb la continuïtat a l’Orfeó, deixava pas com director al mestre Emili Itarte i Duatis, assumint la subdirecció el mestre Josep Mª Guillen Anadon.

El butlletí dedicà un article al mestre Antoni Pérez Moya, escrit per ‘Argent’, Francesca Agustí i Piera, muller del directiu Fèlix Freixa i mare de la solista Victòria Freixa. Una de les famílies que vivien al 100% la vida del cant coral. En l’apartat de noticiari s’informava de l’inici dels assaigs d’un quadre juvenil de teatre de l’orfeó, dirigit per l’actor Josep Mª Raventós; i de la vida social es donava la notícia del primer fill del matrimoni entre Tomás Marzo i Montserrat Freixa de Marzo. També es publicà el següent anunci de l’entitat: ‘NIÑO: modela tú espíritu aistiendo a los cursillos de canto y de solfeo que gratuitamente ofrece el ‘Orfeó Badaloní’’.

L’historial d’Antoni Ballesteros va anotar un Festival celebrat per la Diada amb la participació de l’Esbart i la presentació de la secció de ballet de dansa clàssica de l’Orfeó.

El 25 de setembre amb un caire d’activitat social d’esbargiment, l’Orfeó visità Arbúcies on també els excursionistes van poder escoltar missa i després es traslladà a Sant Hilari Sacalm, destacant-se la visita a la ‘Font Vella’. A l’àpat de germanor entre els discursos de sobretaula va intervenir el mestre director sortint Francesc Solà (i també els senyors Botey – cognom nostrat en la història del consistori i de l’entitat – i Domingo, en representació de l’Ajuntament). Solà dirigí una de les cançons que va voler cantar la massa coral, passant-li simbòlicament la batuta al mestre Itarte perquè dirigís una segona cançó. La crònica de la sortida apareguda al butlletí del darrer trimestre de l’any octubre-novembre-desembre, qualificà el dia de ‘la fiesta mayor de los ‘cantaires’ ya que así podemos denominar a la tradicional excursión de la Masa Coral, como premio a su probada fe y abnegación’.

El diumenge 23 d’octubre, l’Orfeó actuà per segona vegada durant l’any a les termes del Museu, aquesta vegada en un acte d’homenatge al centenari del naixement del poeta Joan Maragall. La vetllada va consistir en un recital de poesia a càrrec de rapsodes i poetes locals, i una actuació de la Massa Coral de l’Orfeó.

El 30 d’octubre va començar la temporada teatral a l’entitat. Fins el moment d’acabar l’any, segons un article signat per Sustituto ‒molt menys punyent que les cròniques signades anteriorment per Metomentodo‒ al butlletí d’octubre-novembre-desembre, s’havien representat tres obres: la primera i la tercera per part de l’elenc juvenil dirigit per Josep M. Raventós, amb les obres Flors i bombons ó un amor per tres cantons de Ramon Casas i A la lluna no hi han pins de Santos Antolín; i la segona, a càrrec del quadre escènic, que reposà La cura d’amor de Jaume Villanova, en què destacà la senyoreta Esther Martells, seguida de la resta del repartiment, format per la senyora Simó, la senyoreta Arasa i els senyors Xufré, Raventós, Argimón, Ballester, Balat, Condeminas, Sabaté i Torrens.

El 13 de novembre al local de l’Orfeó va fer-se un aperitiu d’homenatge al mestre Solà, amb el lliurament d’una placa, parlament dels senyors Brió per part dels cantaires i Sabater per part de la junta, un acte molt emotiu amb el director que va encapçalar la tercera etapa de l’entitat. La Voz de Badalona publicà una crònica de Martí Milla el 18 de novembre en la qual es descrivia la brillantor de l’acte dedicat al mestre Solà. Després dels parlaments dels representants de l’Orfeó i de la intervenció del mateix homenatjat, els cantaires «entonaron espontáneamente La gran festa dels pastors, del propio Solà, y Salve María, de Millet». Un exemple de la calidesa i estima humana cap al mestre director, un integrant per sempre més de la gran família de l’Orfeó Badaloní.

El 8 de desembre, l’Orfeó, convidat per la Junta del gremi de comestibles i similars, oferí un concert dirigit pel mestre Itarte el dia de la Puríssima Concepció en el Balneari El Tiburónde la ciutat.

Tal com va aparèixer en el noticiari del butlletí de l’Orfeó del darrer trimestre de l’any, la Massa Coral oferiria un concert nadalenc el 22 de desembre a la sala del Casino de Badalona. També abans de les festes nadalenques, l’Orfeó anunciava que havia assumit el càrrec de director del quadre escènic Francesc Mauri. En l’apartat històric de record dels grans mestres, «Argent», es dedicà un article a Josep Sancho Marraco.

La reunió general ordinària de l’11 de desembre davant de la renovació parcial de la junta directiva va acordar, com s’havia portat a la pràctica des de l’inici de la tercera etapa de l’entitat, donar un vot de confiança al president per confeccionar l’equip directiu i els canvis que segons els estatuts estaven marcats (en la junta directiva del dia 12 de desembre, Sabater va convèncer Fèlix Freixa i Felip Pera perquè continuessin). Aquesta pràctica, que sempre tenia una justificació benintencionada, permetia als socis traslladar la responsabilitat col·lectiva a una presidència paternalista que vetllava pels afers de l’entitat, una característica estratificada molt estesa a l’època fomentada pel mateix règim dictatorial, allunyant els socis de la presa de decisions reservades a uns pocs.

D’altra banda, a l’Orfeó Badaloní no s’arribava a presentar cap alternativa a la presidència, amb una persona de prestigi i un equip que disputés la direcció en una assemblea. La manca de participació en un cercle tancat endogàmic era com un peix que es mossegava la cua, ja que tampoc obria vies de renovació efectiva, noves idees, projectes… dominant una sèrie de pautes rutinàries i sempre les mateixes la sociabilitat, però també en el contingut de les activitats culturals de l’entitat. Això, i la difícil situació econòmica, va motivar una sèrie de socis més inquiets a passar de la constatació crítica, a procurar canviar la situació interna en l’àmbit directiu, salvant un obstacle encara més formidable, la tutela de les autoritats franquistes. Trigarien encara un parell d’anys a aconseguir-ho.

Fent una analogia amb l’economia estatal de l’època que havia arribat a un coll d’ampolla i va canviar a partir de les noves orientacions d’un equip d’economistes i tecnòcrates amb el Pla d’Estabilització del 1959 i els Plans de Desenvolupament, donant la volta com un mitjó al manteniment d’un estatus afavorit per l’intervencionisme i l’aïllament de la postguerra sense pensar en el futur més enllà de les fronteres (llegeixi’s en una associació: dependència de subvencions públiques i de mecenes privats, rutina i immediatesa sense projecció, evolució, innovació i treball en xarxa lliure de tutelatge polític o del pes inamovible de la tradició religiosa). Com assenyalava l’economista Fabià Estapé, la repetició dels sistemes productius per si sol no duia a res; per progressar calia activar un mecanisme cíclic: la innovació (el capitalisme per si sol «no es basava únicament en el fet d’aixecar la persiana de llurs negocis cada dia i tancar-la amb un balanç de caixa positiu»). Traslladem aquest canvi de concepció a les entitats i les seves activitats. Ara bé, calia que obrissin els ulls per operar una transformació interna, però hi havia un factor que ho distorsionava tot: la dictadura. El Movimiento, una part significativa de la jerarquia eclesiàstica, sense oblidar el suport de diferents sectors socials, que sempre queien dempeus en l’esdevenir del franquisme, seguien fomentant amb un ferri control l’immobilisme polític i social, la regressió cultural, i també eren un fre perquè les novetats i la innovació permetessin evolucionar al conjunt de la societat en la recerca de llibertats públiques.

1961

El butlletí de gener-febrer del 1961 ens permet conèixer la memòria que el secretari Francesc Clapés va exposar en la reunió general d’associats l’11 de desembre de 1960. Podem observar la continuïtat sense gaires sobresalts d’una sèrie de constants en la sociabilitat i les activitats de l’Orfeó, però que denotava la deriva rutinària i un perill d’estancament: «En el transcurso del año nada trascendental ha ocurrido dentro el seno de la entitdad, como no sea el cambio operado en la dirección de la masa Coral que más adelante señalaré». Clapés assenyalava que «como sabeis se han cerrado las puertas del local donde el Orfeó salia al exterior», si bé un acord amb el Casino Artístico Español,l’Era, els permetia realitzar els concerts allà. Després de lloar la tasca del mestre director Solà i la seva marxa professional i la del mestre director entrant, Itarte, el secretari de l’entitat reconegué que calia captar més orfeonistes, i demanava una «colaboración firme y decidida con total entrega y asistencia a todos los conciertos de la masa». Una situació que, si bé tenia el seu raonament tècnic d’exigència musical, corria el perill de demanar sacrificis quan en contrapartida hi havia pocs esdeveniments artístics i activitats noves o estimulants per expandir la vitalitat intergrupal i el reconeixement ciutadà (es repetien des de feia molt temps els mateixos formats, amb poca varietat d’obres i programes, de calendari, d’escenaris i llocs d’actuació…). La memòria recollí totes les actuacions celebrades des de desembre del 1959: el 19 de desembre de 1959, un concert nadalenc al Círculo Artístico Español, l’Era; el 3 de gener de 1960, un concert nadalenc als «Hogares Ana Gironella de Mundet»; l’11 del mateix mes, concert a la cripta del Museu de Badalona corresponent al segon aniversari de la seva inauguració; el 14 d’abril, participació de la secció d’homes en la Processó del Silenci amb el Gremi de la Construcció; el 15 de maig, cant a l’ofici dedicat a Sant Anastasi; el 18 de juny, concert dedicat als socis protectors realitzat a l’Era; el 15 d’agost, cant a l’ofici dedicat a la Verge Assumpta, patrona de la ciutat; el 25 de setembre, excursió social a Arbúcies i Sant Hilari Sacalm; el 23 d’octubre, concert a la cripta del Museu en un acte dedicat al poeta Maragall; el 8 de desembre, recital a la Festa del Gremi de Comestibles. De les actuacions de la Massa Coral, la junta volgué destacar el cant a l’ofici del 15 d’agost, de la Missa de Sant Joan Baptista de La Salle, del reverend Josep M. Pla i Mateu, de difícil execució. De la resta de seccions s’esmentava la seva continuïtat, si bé no s’hi dedicava més atenció.

Al butlletí destacava un anunci amb l’agenda dels actes de Quaresma entre febrer i març del 1961: el 19 de febrer, selecta vetllada de l’Esbart Sant Jordi «y la colaboración de valuosos elementos» al local social; el 26 del mateix mes, teatre amb l’elenc de l’Orfeó, amb l’obra Maria no siguis tonta, al local social; el 5 de març, concert de la Massa Coral al Centre Parroquial de Sant Josep; el 12 de març, teatre amb l’elenc de l’Orfeó, amb l’obra Jo seré el seu gendre, al local social (Carles Estañol, marit d’Esther Martells, recorda que va ser un gran èxit la interpretació assolida per Martells); el 26 de març, concert de la Massa Coral al Casino de Badalona; el 2 d’abril, Pasqua de Resurrecció, «extraordinaria representación teatral», i el 9 d’abril, «extraordinarias galas artísticas» per part de les diferents seccions de l’Orfeó.

Entre les notícies prenen rellevància les cròniques de les darreres activitats: la representació teatral del dia 11 de desembre de l’obra Els milions del maletí, de Josep M. González Cuber; la representació per part del quadre juvenil de l’obra L’única tàctica, i del concert nadalenc del dia 22 de desembre proppassat a l’Era, escrita per J. Mestres Puig. Reconeix els bons oficis de la Massa Coral, encara que també escriu: «por cierto, no muy numerosa»; i del mestre director Itarte: «sin aspavientos» i amb «moderada sencillez».

Es publicaren al butlletí esmentat les bases del VII Certamen literari; i com a notícies s’informava de l’inici de la recuperada secció d’infants cantaires; la direcció de l’elenc teatral de l’Orfeó per part de l’experimentat i polifacètic Joaquim Grífol, i tota una sèrie de notícies de societat com ara: la petició de mà del jove orfeonista Rafael Pujals a Montserrat Grífol; el naixement d’una filla dels exorfeonistes Pere Font i Josefina Agustí, fent de padrins Victòria Freixa (notable solista de l’Orfeó) i l’oncle, Joaquim Font i Cussó (erudit local i arqueòleg, com hem esmentat sobretot al Capítol II); el naixement d’Albert, fill del matrimoni Abellan-Estañol, etc.

En el butlletí de maig-juny, en un article signat per Montclar, es feia un recull de les activitats recentment desenvolupades per la Massa Coral. Tres havien estat les actuacions els darrers mesos: dos concerts en el cicle quaresmal, un a la sala del Centre Parroquial de Sant Josep i un altre al Casino de Badalona; i el cant de l’Ofici Solemne a la parròquia de Santa Maria en honor a Sant Anastasi. L’articulista assenyala tanmateix «como se viene observando, la falta de cantaires en nuestra masa», fet compensat per l’eficàcia de la seva qualitat. Com en les dues primeres etapes, en què també hi va haver alts i baixos en la Massa Coral, l’Orfeó ho superarà. Comptava amb una mala salut de ferro.

Sense marxar dels continguts del citat butlletí, en l’any del quarantè aniversari, l’entitat demanà als socis fotografies, records i anècdotes per tal de portar a terme una exposició fotogràfica retrospectiva i un possible àlbum; preveient un concert a la tardor, demanava col·laboració per recordar i avisar tots els associats que hi havien passat al llarg del temps. A la secció «Conteste por favor», el butlletí entrevistà la senyoreta Mercè Morera, professora de la secció de ballet clàssic de l’Orfeó, que havia participat recentment al festival de Gales Artístiques. També en els continguts hi havia un text creatiu de Lluïsa Bruguera de Sabater, i un text de presentació amb una foto de la secció infantil de l’Orfeó, una realitat que havia fet possible l’esforç pedagògic del mestre Itarte. En el noticiari s’informava dels preparatius del concert dedicat als socis protectors el mes de juliol i de necrològiques de socis i familiars.

El 23 de maig, dilluns de Pasqua de Pentecosta, el quadre dramàtic de l’Orfeó, amb la col·laboració de les actrius badalonines Mercè Amigó i Maria Monell i els actors locals Maymó i Grífol (actor i director), representà al teatre de l’entitat l’obra El gran egoista, original de J. Tapias i S. Vendrell. Amb aquesta actuació finalitzà la temporada teatral 1960-61. El crític Metomentodo realitzà la crònica comentant les actuacions de les senyoretes Martells, Monell, Rosa Casals, les senyores Simó i Tina Sànchez, els senyors Raventós, Maymó, Ballester, Sabater i Xufré; destacà la senyoreta Amigó i el senyor Grífol.

El diumenge 28 de maig el quadre escènic de l’Orfeó actuà a la sala de la Clínica La Aliança de Barcelona. Va presentar l’obra Primavera i tardor, de l’autor local i director del quadre Joaquim Grífol.

El lliurament de premis del VII Certamen Literari va tenir lloc a la sala del Casino de Badalona el diumenge 11 de juny, a dos quarts de set de la tarda. La presidència d’honor corresponia a l’alcalde Josep Torras Trias i al tinent d’alcalde de Cultura, Francesc Font Palau; la reina de la festa era la senyoreta Ramona Carbonell Mongay, amb les dames d’honor senyoretes Montserrat Grífol, Mercè Valentí, Teresa Sayol, Rosa Casals, Soledat Vendrell, Aurora Eixarch, Mercè Benaiges, Ana M. Blanch, Aurora Domínguez i Anna Pérez. El jurat qualificador el presidia Joan Argenté Artigal, amb els mantenidors Josep M. Riera Milà, Josep O. Esteve Rufié, Salvador Alsina Valls, Segon Martínez Fernández i Jordi Abel Fabre com a secretari; la comissió organitzadora la formaven Enric Sabater Borràs, Josep Gironès Illas, Francesc Clapés Navarro, Fèlix Freixa Malé i Joan Martells Cutilles. Tota la informació del targetó informatiu de l’acte de lliurament del certamen estava escrita en llengua catalana. El triomfador indiscutible de la vetllada va ser el poeta Josep Gual Lloberes; ell mateix ho recordava en una entrevista al Butlletí núm. 40 de l’Orfeó el desembre del 2003: «Em varen tornar a insistir que en tornés a presentar a uns nous jocs florals al mateix Orfeó [en una convocatòria anterior un poema seu havia obtingut un accèssit], i en vaig presentar molts, va ser quan vaig dir: ‘Aboco el sac’, llavors vaig guanyar, la flor natural, l’englantina (que llavors ja era en català), la viola i dels cinc temes primers de lliure, vaig guanyar-ne quatre. En aquest concurs també vaig endur-me el primer premi de prosa». Un èxit sensacional que va veure’s avalat per d’altres premis poètics que Gual va aconseguir poc després fora de la ciutat.

La Massa Coral de l’Orfeó continuava teixint complicitats amb les entitats religioses tradicionals col·laborant en les misses de les confraries de Sant Antoni de Pàdua de paletes el 16 de juny, i la de Sant Pere de pescadors el dia 29 del mateix mes. També va actuar en un festival municipal el 14 d’agost i en l’ofici de Festa Major el 15 d’agost.

El 30 de setembre va tenir lloc la primera actuació dels Setze Jutges ‒grup pioner del moviment conegut com la Nova Cançó‒ al Centre Comarcal Lleidatà situat en un pis a la Plaça Universitat de Barcelona. La convocatòria va arribar de viva veu a l’Orfeó Badaloní i hi assistiren Joan Argenté, Jacint Dunyó i Josep Gual. Allà, malgrat ser insuficient el local, «tots ens coneixíem», segons recordà Gual en un article sobre laNova Cançó a la revista Carrer dels Arbres. Va ser un èxit i van sortir-ne molt il·lusionats i amb ganes d’aportar la seva contribució al desvetllament que acabaven de veure. En aquells temps, a l’Orfeó es feien classes de gramàtica i literatura catalana d’amagat ‒les primeres des del 1939‒, que havia propiciat Agustí Pujadas i que impartia Jacint Dunyó (al butlletí de Nadal del 1962 apareixen anunciades a l’apartat «Noticiari»). Cal remarcar el curiós cas que Jacint Dunyó havia canviat des del falangisme en acabar la guerra (opció adoptada potser per necessitat del moment), en què havia arribat a administrar oli de ricí per parlar català ‒a Josep M. Raventós, per exemple‒, com ens explicaven diferents socis veterans de l’Orfeó, cap a posicions catalanistes.

En aquest marc d’atenció a la llengua catalana, va parlar-se d’una secció de cançó actual en català. Així, Argenté, Dunyó i Gual, i «Jaume Mas i Arenas, Antoni Mongay, Màrius Sampere, i alumnes de les classes com Carme Oller, la Duran, Rosa Mª Aldabó, Bet Aldabó, Josep Agüera i altres», com cità Gual, van començar a gestar la idea ampliant el cercle amb amistats i contactes. Ho tractarem amb detall a partir de l’anàlisi factual de l’any 1963, amb la formació del Grup Estrop.

L’1 d’octubre l’Orfeó organitzà una visita a Cardona i al Santuari del Miracle. Cinc autocars amb 210 inscrits es desplaçaren a Cardona via Manresa, per visitar les mines de sal i el castell. L’Orfeó esdevenia un tour operador amb aquests viatges. Després de les mines de sal, els expedicionaris escoltaren missa a les dotze i van cantar dues peces a la plaça del poble; tanmateix, per manca de temps la visita al castell fou incompleta, i a correcuita anaren al Santuari del Miracle, on va fer-se l’àpat de germanor. Aquesta serà la darrera sortida de germanor del president Enric Sabater; tot i això, sense poder precisar si es tractava d’aquesta darrera edició, hem documentat a l’arxiu de l’Orfeó un esborrany d’instància sense datar adreçat a l’Ajuntament de Badalona, en què s’exposa que l’estat de comptes de l’Orfeó no podia fer front a la sortida anual, veritable estímul i premi als esforçats orfeonistes, i per això l’entitat demanava al consistori una subvenció sense especificar una quantitat per escrit, però sí «en la medida de sus posibilidades». Desconeixem si va cursar-se com a tal, però ens indica la precària situació econòmica que seguia vivint l’entitat.

A l’editorial del butlletí intern de setembre-octubre es reconeixia que, albirant-se el quarantè aniversari de l’entitat, si bé la tercera etapa era la més dilatada,«no ha sido hasta hoy precisamente la más esplendorosa ‒y que conste que no hablo en el sentido artístico‒, para dejar situada la Entidad en el lugar que le corresponde». Després de dedicar un article a la sortida social a Cardona, pren rellevància un text de Màrius Cuixart Borbonet, «Gratitud», en el qual recorda que el 5 de maig de 1921, festivitat de l’Ascensió, va haver-hi la primera trobada musical conjunta del naixent Orfeó Badaloní al local de Gent Nova. Cuixart hi ressalta que la intenció de la nova societat era primer «cultivar el canto y en segundo término fomentar las artes bellas en sus diferentes aspectos», posant-se el nom «‘Orfeó’ puesto que en la Antigua Mitología griega (A. de J.C.) a la advocación de la música se le llamaba por este nombre, seguido de un adjetivo calificativo ‘Badaloní’ por ser la entidad en cuestión de pura cepa badalonesa y haber de desarrollar sus actividades culturales en el casco antiguo de nuestra amantísima ciudad». Un aspecte si es vol curiós ‒però en tot cas simptomàtic‒, aquest el del final, d’autorecloure la identitat local en el centre històric. El text continuava recordant que a l’octubre del 1921 començaren les classes de solfeig i teoria a la secció infantil per part del mestre Salvador Valls, «a la cual me alisté, por indicación del Maestro Costa a mis familiares y con el beneplácito de los mismos». Després de lloar la cultura musical que adquirí, realçà finalment que el 14 de novembre tindria lloc el concert del 40è aniversari amb cantaires de les tres etapes.

En el butlletí també es publicaren tres poesies extraordinàries premiades en el VII Certamen Literari, dues d’elles, Aixeca’t Negre ‒de caire humanista i antiracista‒ i Arribarà el diumenge ‒de crítica social‒, de Josep Gual i Lloberes, activista cultural que accediria pocs mesos després a la presidència de l’entitat. Les memòries d’Antoni Gual, fill de Josep Gual, publicades amb el títol de Locus (2015), ens diuen en to jovial sobre el seu pare, que «tot allò dels premis Jocs Florals, l’Englantina d’Or o la Flor Natural, tot el que tingués una mica de regust de Modernisme o Renaixença, tot el que fos tronat, li anava que ni pintat». En una entrevista a Josep Gual publicada al butlletí de desembre del 2003, explicava que als Jocs Florals de l’Orfeó, amb presidència de Joan Argenté, guanyà la Flor Natural, l’Englantina, la Viola i dels cinc temes primers de lliure s’imposà en quatre, com també aconseguí el primer premi en prosa. Recorda que va ser motiu d’enveges i de crítica des de la revista Albada del Círcol Catòlic, si bé al cap de poc temps va guanyar el Premi Candilde Sant Adrià de Besòs, un altre a la Selva del Camp i, a Mallorca, el Mossèn Alcover, esvaint així els dubtes sobre la seva qualitat.

Josep Gual mantenia a casa seva de la Rambla tertúlies literàries amb Puig i Mans, el sesentón Balcells, Joaquim Grífol, Josep M. Bort…, i el seu fill guarda record que una vegada que desbarrava Puig i Mans i altres tres vells davant de casa, la seva mare, Mercè, va tirar-los un cubell d’aigua bruta i ja no van venir més, i el cercle es renovà amb literats de més qualitat i més joves: Joan Argenté, Màrius Sampere, Coloma Lleal i Joan Soler i Amigó.

Retornant al butlletí de l’Orfeó de setembre-octubre, també prenia rellevància a la secció «Conteste por favor» una entrevista sobre els actes del 40è aniversari amb el president Enric Sabater. Comentava que s’havien anat superant els inconvenients, i posava l’exemple de la recerca d’un piano de cua per a l’actuació de Ramon Salsas. I a preguntes de l’autor del text, va explicant l’agenda commemorativa: el primer acte seria el 5 de novembre, amb un concert a càrrec de tots els solistes que havien passat per l’Orfeó, amb els mestres Solà al violoncel, Itarte al piano i Salsas al piano de cua (previsiblement); el dia 7, una sessió de cinema escollit al Cinema Nou (amb una pel·lícula de prestigi i possiblement una filmació singular: Sabater esmenta que s’està intentant localitzar una filmació enregistrada amb l’anada de l’Orfeó a Montserrat el 1923 i en la qual també hi ha imatges prèvies de la benedicció de la senyera de l’Orfeó uns mesos abans); el dia 9 de novembre li tocaria el torn al teatre a càrrec del quadre de l’entitat al Teatre Zorrilla; el diumenge 12 al matí, un solemne ofici a Santa Maria, on cantarien els orfeonistes, i a la tarda actuarien els Grups de ballet regionals i el Ballet clàssic, sense poder precisar l’espai; i finalment, el dia 14 festa grossa amb un concert especial de la Massa Coral amb uns 300 cantaires, representants de les tres etapes.

La Revista de Badalona del 14 d’octubre de 1961 publicà a la secció «Hoy habla…» una entrevista a Ramon Ribet, exdirectiu de l’Orfeó Badaloní, i a Enric Sabater, president de l’entitat, signada pel periodista A. Mercader. El motiu era el 40è aniversari de l’Orfeó, per al qual es preparava un acte rellevant amb cantaires de les tres èpoques el proper mes de novembre. Ramon Ribet, a preguntes de l’entrevistador, repassa la fundació i esdeveniments destacats de les dues primeres èpoques, recordant el primer concert destinat als socis protectors al Teatre Zorrilla el dia de Sant Pere del 1921, el primer concert públic al Teatre Victòria el 28 de març de 1922, amb un «lleno a rebosar, con representaciones de todas las clases sociales de la ciudad», dos actes destacats del 1923, la benedicció de la senyera i la sortida artística i cultural a Montserrat, i els 180 cantaires que componien la Massa Coral, això pel que feia a la primera etapa; respecte a la segona, sense que s’especifiqués el motiu de la interrupció (en ple franquisme pronunciar-s’hi respecte a això hauria generat maldecaps a qui ho fes), situa la represa de l’Orfeó l’abril del 1930 i cita la directiva del moment; també destaca dels anys trenta tres directius: Enric Clapés Massons, pel seu treball en la ponència dels nous estatuts i reglament intern de l’entitat, el reglament de la Caixa d’Auxilis del Chor i després com a vicepresident, i la tasca dels presidents Jaume Ribó i Josep Sió, quan s’arribà a la xifra de 250 orfeonistes. Per la seva part, el president Enric Sabater situa la trajectòria en la tercera etapa, sense que s’esmenti res de les vicissituds passades durant els primers anys del franquisme. Sabater situa la nova represa l’any 1947 i recorda el primer concert públic amb l’entitat legalment constituïda, l’octubre del 1948, amb motiu del Centenari del ferrocarril Barcelona-Mataró. Sobre l’acte commemoratiu el mes de novembre del 40è aniversari de l’Orfeó, Sabater avança que començaria amb un solemne ofici religiós cantat per l’Orfeó Badaloní, hi hauria una exposició fotogràfica i de documents històrics; una activitat de cinema cultural, una representació teatral amb actors d’elencs de les tres etapes; un aperitiu d’homenatge a la constància, un concert amb els principals solistes d’abans i d’ara de l’entitat, un concert amb balls clàssics i folklòrics, i un concert de la Massa Coral de les tres etapes, que aplegaria uns 300 cantaires, fent coincidir avis i nets, l’home i la dona més grans, amb 80 i 65 anys, respectivament. Sabater afirma que la primera etapa va ser la més brillant de l’Orfeó i de l’actual destaca un concert al Cinema Picarol la vigília de Sant Anastasi, amb el local ple, i un altre de molt emotiu a l’Era, en què es nomenà president honorari Francesc Ribó Arabia. Abans de cloure l’entrevista, a la pregunta de si està satisfet de la col·laboració de la gran família de l’Orfeó Badaloní, hi respon el vicepresident Josep Gironès Illas fent un prec: «Tendria que intensificarse sobre todo en lo que se refiere a la masa coral y sección infantil».

El targetó dels actes del 40è aniversari, escrit en llengua catalana, incloïa una exposició de fotografies a l’estatge social que s’inauguraria el 3 de novembre; el dia 5, el concert dels solistes a l’Escola Municipal de Música, amb Emili Itarte al piano, Francesc Solà al violoncel i Ramon Salsas al piano; el dia 7, una sessió de cinema al Cinema Nou, amb la possible projecció de la pel·lícula de l’excursió a Montserrat el 1923; el dia 9, al Teatre Zorrilla, la representació per part del quadre dramàtic de Gente bien, de Santiago Rusiñol, A Ca l’Antiquari, sainet de Rusiñol, i L’oncle Rector, de Manuel Folch i Torres; el dia 12, missa solemne a Santa Maria i un aperitiu a l’estatge; a la tarda del 12, a l’estatge, danses catalanes i ballet clàssic amb l’Esbart Sant Jordi, la secció de ballet amb la col·laboració de la dansarina Consol Villaubí, i el dia 14, el plat fort al Cinema Nou amb la presentació de la secció infantil i l’actuació de la Massa Coral amb cantaires d’etapes anteriors.

El concert i activitat central del 40è aniversari va tenir lloc al Cinema Nou el 14 de novembre. Va presentar-se la nova secció infantil de l’Orfeó i s’aconseguí reunir cantaires de les tres etapes de l’entitat, amb els mestres directors Emili Itarte, Francesc Solà i Ramon Salsas.

Les celebracions van ser un gran èxit, si bé havia arribat un punt en què si l’entitat no evolucionava es revolucionava, i això es va veure al cap de molt poc temps, en la renovació de càrrecs directius l’any 1962.