L’embranzida dictatorial esvaí ràpidament les incerteses sobre les característiques del Nuevo Estado utilitzant mètodes feixistes per imposar-se a la ciutat des del 27 de gener de 1939. L’historiador Joan Villarroya ens aporta dades significatives: van ser afusellats 99 badalonins (98 homes i 1 dona, Carme Claramunt) emprant el que s’anomenà «justícia al revés» per no haver donat suport al Movimiento Nacional el 18 de juliol de 1936 (entre ells l’alcalde democràtic Frederic Xifré i Masferrer). Revenja amb els adversaris, encara que no tinguessin delictes de sang: «pijama de fusta i a Can Taps», en termes d’expressió popular. La mateixa Falange afirmava l’any 1940 que uns dos mil badalonins estaven empresonats o bé en camps de treball (Josep Gual i Lloberes ‒que presidirà l’Orfeó Badaloní els anys seixanta‒, després de caure presoner com a soldat republicà, va ser membre d’un Batalló de Treball franquista i més tard va haver de fer el servei militar fins al 1942); les propietats de partits, sindicats o altres associacions considerades no addictes passaren a disposició dels guanyadors de la guerra com un mecanisme repressor de primer ordre a l’empara de la Ley de Confiscación de Bienes Marxistas; i més de 200 funcionaris municipals van ser depurats, entre ells, els mestres. Com a exemple del tracte als vençuts, la casa de Pompeu Fabra, exiliat a França, va ser assaltada i la biblioteca espoliada i en part cremada al carrer. Maria Giró, a Records d’un malson, recorda que un ebenista que els feia feines i que tenia un fill a la Falange, «al veure que tenien els llibres de la Proa va dir-nos: ‒El noi en portà una pila de Can Queralt!»; es tractava de la casa de Josep Queralt, cofundador de l’editorial Proa de qui, com recorda Giró, en trobar-se exiliat, van empresonar les seves tres germanes, ja grans.
Com assenyalaren Núria Casals i Jordi Padró, quan a l’any 1940 es cridaren les lleves de 1936-1941, dels 2.256 mossos corresponents a Badalona: 295 (el 13%) ja havien mort, 234 (el 10,3%) eren pròfugs o exiliats, i 204 (el 9%) eren a la presó, en un camp de concentració o en un batalló de treball forçat. El total d’absents arribava gairebé al terç de la joventut badalonina entre dinou i vint-i-cinc anys. La baixa taxa de naixements, de nupcialitat i la disminució de l’esperança de vida, la desnutrició i la manca de recursos sanitaris afectaren en la forta crisi demogràfica de la postguerra badalonina.
El règim es dotà, pel que fa a la composició dels consistoris i de l’administració, d’unes persones absolutament fidels (per exemple el primer alcalde gestor de Badalona, Miquel Xicart, va ser fulminat del càrrec als pocs mesos d’ocupar-lo per contestar amb una negativa un requeriment sobre proveïments a les autoritats superiors). Només es reconeixia un partit, FET y de las JONS, i un sindicat oficial, la CNS.
S’aboliren les llibertats democràtiques, d’expressió i d’associació (les entitats badalonines que van aconseguir obtenir permís d’obertura ho van fer sota un estricte control i censura). En el món laboral s’impedien les reivindicacions obreres; en l’àmbit públic va prohibir-se la llengua catalana i moltes de les expressions de la cultura catalana, i van passar pel sedàs les considerades com mostres folklòriques de sano regionalismo. L’autor Joan Mayné ens aporta una visió sobre les mostres culturals i el filtre oficial:«Les sardanes ‒inicialment prohibides perquè podien aplegar gent catalanista‒ van ser tolerades en considerar-les una peculiaritat regional. Amb els esbarts i els bastoners, foren acceptades, però sempre dins l’espanyolitat». El capteniment era clar, com titulava Revista de Badalona l’any 1941 un article commemoratiu del 27 de gener de 1939, dia de l’entrada de les tropes nacionales a la ciutat: «Badaloneses ya sois españoles».
La vida social va regir-se per un nacionalcatolicisme conservador amb un pes omnipresent de la jerarquia eclesiàstica. A nivell econòmic es va seguir un programa autàrquic que perllongà tanmateix la pobresa i l’ofec dels diferents sectors productius i de serveis, així com el racionament dels productes bàsics, i va aparèixer clamorosament el mercat negre, l’estraperlo, fins entrats ja els anys cinquanta. La gravíssima situació alimentària es va intentar pal·liar amb els menjadors de l’Auxilio Social. A Badalona n’hi havia dos, absolutament insuficients davant la magnitud de la problemàtica. Qui tenia diners recorria a l’estraperlo, tolerat per les mateixes autoritats. L’autor Jordi Loyo, a Més enllà de l’arc de Sant Martí (1996), ens dona una visió literària sobre la Badalona de l’època:
«Era temps ruïnós, de misèria: el racionament era insuficient per apagar els borborigmes que rugien dintre d’unes panxes que no s’acostumaven, de cap manera, a anar a dormir semibuides i insatisfetes. Els que tenien la sort de fer el rot sovint solien ser els estraperlistes arriscats, els petits terratinents de la zona i els arribistes a qui el nou règim oferia sinecures i passis de salconduit que servien per tot, menys per establir una bona conducta».
L’artista badaloní Costa Amigó, a 50 records, recordava quan sortia amb Pere Vilà ‒«home de bon humor i caràcter un xic bohemi»‒ a pintar del natural durant la postguerra, i el seu amic tenia un tema preferit: «era una masia i un galliner a primer terme amb un parell de pollastres; es diu ‘qui té gana somnia pa’».
L’execrable situació sanitària i la manca de mitjans per fer-hi front, així com la desnutrició, van donar pas a l’aparició d’una sèrie de malalties, com la malaltia de les guixes, que paralitzava les cames, i es constatà que els que la contreien se n’alimentaven exclusivament, com recorda el badaloní Lluís Costa a La Badalona del meu temps.
En aquest context, entitats com l’Orfeó Badaloní van patir de primera mà la repressió. Els franquistes van entrar al local, que va ser requisat, igual que l’arxiu i altres béns (instruments musicals, mobiliari, documentació…), fins i tot les fustes de l’escenari van ser desmuntades! Les particel·les de les cançons, els llibres de la biblioteca, que era un patrimoni cedit a l’Orfeó per Gent Nova, van quedar amuntegats en dipòsits municipals. L’Orfeó Badaloní emmudí com tants i tants altres. Per a Antoni Ballesteros, quedà «anihilat, anorreat, dissolt… L’Orfeó era ferit de mort i li caldrà ressuscitar, un altre cop, d’entre les cendres…!». La senyera de l’Orfeó (i també la històrica de Gent Nova), com en l’anterior dictadura, van romandre guardades en una caixa; de l’altra, costejada el 1937, no coneixem més dades. Tanmateix, en una instància del 12 de maig de 1948, Enric Sabater demanà, entre d’altres objectes a l’Ajuntament, el retorn de la senyera de l’Orfeó. L’au Fènix, el mite de Sísif, de nou tornar a començar. No hi havia cap més opció, tot esquivant el vent contrari, si es volia conrear la llavor cultural i patriòtica ‒amagada sota la censura o bé tolerada en la seva condició sentimental, sense translació en cap projecte polític (per exemple l’autorització per interpretar El Cant de la Senyera, ja l’any 1951)‒ de l’Orfeó.
Perquè procurem entendre el món restrictiu i hostil de les llibertats, al catalanisme i a les seves manifestacions, i com algunes personalitats i entitats maldaren per estar actives, comptem amb la perspectiva de Cristina Gatell i Glòria Soler a Amb el corrent de proa: Les vides polítiques de Jaume Vicens Vives (2012), sobre l’intel·lectual català de més prestigi i més ben preparat que, marginat inicialment de la docència pel règim, «més que ‘d’acostament’ hauria de parlar-se de les estratègies emprades per a poder obrir-se camí en un món que s’havia tornat hostil».
A l’entorn de l’Orfeó Badaloní, el recompte d’antics cantaires, socis protectors i amics era desconsolador en els primers moments, «sols, una petita espurna espiritual a dintre cada cor que estimava l’Orfeó»,assenyala Ballesteros. Tot i la mordassa del règim militar, l’empenta civil va moure els fils per revifar l’entitat. En el cas del nostre Orfeó transcorregueren uns quants anys d’intents fallits fins a aconseguir-ho: va ser a finals del 1947. La nova seu social s’establiria a l’edifici del Cor de Marina (les circumstàncies d’aquest segon període de repressió i clausura van ser molt més aclaparadores i persistents en el temps).
Com indica el badaloní Lluís Costa, molt actiu a nivell associatiu local durant els anys republicans, «la cada dia més precària situació econòmica de cadascú, que l’obligava a esmerçar tots els esforços a l’obtenció d’aliments, no deixava mitjans ni ganes de dedicar-se a cap altra activitat»; així, «les societats recreatives i esportives s’anaven esllanguint; fins a l’extrem que a algunes gairebé no els quedava res més que el nom, i d’altres van anar desapareixent». Malauradament com a protagonista dels fets, Costa relata que a l’Agrupació Excursionista, «un industrial molt conegut al món de l’esport entrà violentament i ens obligà a sortir-ne. Dos dies després, l’Agrupació era clausurada i a dos membres seus els obligaren a passar pel local del Movimiento a prendre-hi una ració d’oli de ricí». Si no eren les dificultats quotidianes, era la política repressiva establerta pel nou règim que impedia continuar al gruix principal de les entitats (temporalment durant la guerra i la revolució ja havien patit força dificultats a causa del conflicte bèl·lic quan no repressió en les entitats dretanes i/o confessionals). El context era crític en 1936-39, i d’extinció per a moltes associacions a partir del 1939.
D’altra banda, a nivell social dels badalonins exiliats fora de l’Estat, sense poder determinar el seu abast total, si bé estem parlem d’un nombre significatiu, és rellevant destacar que prop d’una cinquantena van ser morts als camps nazis (la majoria al de Gusen/Mauthausen).
Respecte a la població badalonina, el delegat de Prensa y Propaganda de FET y de las JONS va descriure-la, el 20 de juny de 1940, així:
«Badalona es ciudad en la que predomina el elemento rojo-separatista de lo que dan fe los resultados de las elecciones habidas. Hay que tener en cuenta que siendo industrial por excelencia, el 80% de la población, se dedica a trabajos manuales, y no poseyendo gran cultura o casi nula, comulgan, por ignorancia, los ‘ideales’ izquierdistas».
L’historiador Emili Ferrando ha incidit en diferents treballs sobre el moviment obrer durant el franquisme, i ha descrit una actitud obrera de franca hostilitat al règim, però en principi passiva, activant-se a l’acabament de la Segona Guerra Mundial, de forma clandestina, resistent i defensiva. L’obra poètica de Joan Brossa ha deixat testimoni de l’època a Un home reparteix (1951):
Un home reparteix fulls clandestins
Gent sense casa ni sabates
viuen en coves, als suburbis.
Un home reparteix fulls clandestins.
En una comissaria un senyor amb
abric i barret denuncia que
un home reparteix fulls clandestins.
Un moment àlgid de les reivindicacions obreres i populars es va produir a finals de febrer i primers de març del 1951 amb el boicot als tramvies i una posterior vaga general. L’increment del cost de la vida i les restriccions elèctriques havien escalfat l’ambient, si bé el detonant va ser l’augment d’un 40% del preu dels tramvies a Barcelona, mentre que a Madrid va ser molt inferior. A Badalona, l’aturada general del 12 de març va ser secundada per la majoria d’empreses de la ciutat, i la premsa del Movimiento, Revista de Badalona, va haver de reconèixer el conflicte i la seva extensió. El governador civil i les principals autoritats de Barcelona van ser cessades i s’aconseguí que fos anul·lada la pujada de preus. L’any 1957, durant dotze dies, hi va haver un segon boicot d’usuaris als tramvies per la pujada de tarifes, coincidint amb la dels productes de primera necessitat. Aquesta vegada la solidaritat antifranquista no aconseguí arrossegar una vaga general ni frenar l’augment de preus, si bé va aglutinar l’oposició i posà en evidència la urgència de canvis en les directrius de la política econòmica del règim.
A finals dels anys cinquanta i primers anys seixanta, el moviment obrer cristià i el ressorgiment dels sindicats clandestins, prenent molta empenta les Comissions Obreres (la primera a Badalona correspon a finals del 1965 amb reunions a la parròquia de Sant Pau amb el vistiplau del rector), van canviar la panoràmica organitzativa obrera. La pressió clandestina, en aprofitar les oportunitats legals amb la infiltració a l’aparell imposat de la CNS, obrí la negociació laboral i la millora de les condicions de treball, no sense vagues amb forta repressió policial i caixes de solidaritat.