Sí, ho heu llegit bé. Hem situat el centenari de l’entitat l’any 2021, però, ara bé, en quin context l’Orfeó Badaloní fa les seves primeres passes? Des de quan es parlava a Badalona de crear un orfeó?
Hem documentat primer de tot una notícia interessant respecte a l’Orfeó Badaloní l’any 1907, catorze anys abans de la seva fundació. Va aparèixer al setmanari Gent Nova, periòdich catalanista (1899-1918), portaveu del Centre Catalanista del mateix nom (fundat el 1899 i adherit a la Unió Catalanista, grup polític format el 1891), un dels més de cent centres catalanistes escampats per tot el territori català, concretant «la vinculació entre sociabilitat i conscienciació lingüística com a exponent de la nació (cultural)»,tal com assenyala la recerca de l’associacionisme contemporani dels historiadors Arnabat i Ferré, entre els anys 1890 i 1910. Si bé el Centre Gent Nova també havia participat a la mobilització electoral per anorrear localment el caciquisme el 1905.
A l’edició de Gent Nova del 29 de juny de 1907, a la pàgina tres i amb la signatura de Ral’ (pseudònim que no hem pogut identificar), va publicar-se l’article titulat «Bibliografia», on s’explicava que la redacció de Catalunya ‒La Veu de Catalunya‒ havia fet arribar un exemplar de la conferència Educació Musical, pronunciada per Joan Llongueras al saló d’actes de la Lliga Regionalista de Sabadell i la casa Sobrequés i Reitg de Girona. Significativament, al final de la peça periodística trobem el paràgraf següent:
Convindria que tothom conegués y estudiés la conferencia d’en Llongueras, y aixís tal volta sortiríem d’aquest estat d’ensopiment y ens poliríem quelcóm.
A Badalona encar está per fundar l’institució que difundeixi la cultura musical.
Son molts els pobles y poblets, que al menys tenen, petit ó gran, més ó menys bó, un orfeó. Y s’en enorgulleixen.
Nosaltres no tením rés. Ni sisquera un Llongueras que ens expliqui lo qu’es y significa l’educació musical.
Per qué no’s funda l’Orfeó Badaloní?
Qui aixecará bandera pera fundarlo?
Què ens està dient aquest article en referència a Badalona? A banda d’aparèixer el nom d’Orfeó Badaloní en data de 29 de juny de 1907, per tant en una data que correspondria a una primera etapa formativa dels orfeons catalans, a partir de l’insigne Orfeó Català (1891): Orfeó Lleidatà (1896); Orfeó de Sants, Orfeó Eco de Catalunya ‒Barcelona‒, Orfeó del Lluçanès (1899); Orfeó Barceloní, Orfeó Catalunya ‒Caçà de la Selva‒ (1900); Orfeó Manresà (1901); Orfeó Vigatà (1902); Orfeó Gracienc, Orfeó Joventut ‒Les Borges Blanques‒ (1904), entre d’altres. A Catalunya es crearen 34 entitats corals en el període 1891-1908.
El contingut del text està també relacionat amb la divulgació de la cultura, la formació i els estudis musicals, objectius que l’autor situa en l’àmbit dels orfeons. Un altre aspecte és la referència a Joan Llongueras i Badia, músic (director de l’Schola Choral de Terrassa), pedagog i escriptor, i la seva conferència pronunciada el 3 de març de 1907 al local de laLliga a Sabadell (publicada en llibret), i a la botiga i focus de cultura musical a la ciutat de Girona Sobrequés i Reitg. També podem establir una relació entre la renovació del panorama musical des del món dels orfeons amb el catalanisme emergent, principalment amb la Lliga Regionalista, partit polític amb una sòlida implantació territorial, i amb el caràcter espiritual i unitari de la Unió Catalanista (el centre Gent Nova hi estava adherit). Ja hem assenyalat diferents elements de connexió i bibliografia al respecte; i, des d’una mirada més immediata de l’article, s’identifica com la conferència de Llongueras que va tenir lloc en un local de la Lliga i va ser notícia a La Veu de Catalunya, el seu portaveu ideològic i polític, com també la difusió del llibret des de la redacció.
Sobre la pregunta de qui s’encarregaria de fundar l’Orfeó Badaloní, inspeccionarem el context per entendre per què la idea no va trobar ressò i es va quedar en el terreny de la lletra impresa o en el cap d’algú, però sense portar-se a la pràctica. D’una banda, les energies del Centre Catalanista Gent Nova (situat al carrer d’en Lluch, posteriorment Canonge Baranera, conegut com d’en Cueta, números 51, 53 i 55 i Sant Francesc, 58 i 60) estaven molt centrades aleshores en la fundació de la seva Agrupació Sardanista (s’havien celebrat diferents ballades els primers mesos del 1907, com l’aplec organitzat pels sardanistes de Gent Nova el 12 de maig als jardins coneguts com la torre de ca l’Hospital; o bé la ballada a la plaça Mossèn Cinto al capdamunt del Turó d’en Rosés, la primera de què es té constància organitzada amb el nom d’Agrupació Sardanista de Gent Nova el 7 de juliol). L’agrupació estava guiada, com expliquen Eduard Boada i Jordi Puerto, «pels mestres Aureli Capmany i Rafael Tudó, que donaven lliçons de dansa i ensenyament de sardanes i les ampliaven amb cursets per comptar i repartir», i «els novells músics badalonins, encapçalats per Leopold Botey, Joaquim Riera, Jaume Costa, Antoni Botey, Joan Aymerich i Artur Buxeda, varen compondre les primeres sardanes, que inicialment s’interpretaven a piano durant els cursets d’ensenyament de l’entitat [Gent Nova]». Entre els seus objectius més immediats hi havia la preparació del primer concurs de colles sardanistes de Badalona a l’envelat del Casino Nuevo Apolo durant la Festa Major, a l’agost.
Per tal de situar el perquè d’aquesta efervescència i de la popularització de ballades a places i carrers, podem contemplar com la Festa Major de l’any 1906 marca un abans i un després. La derrota del caciquisme a les eleccions municipals uns mesos enrere, el 1905, va fer que l’Ajuntament (va triomfar una candidatura Catalanista o Administrativa, amb una majoria vinculada a la Lliga) gestionés la programació festiva per mitjà d’una junta popular oberta i plural, esdevenint una Festa Major més participativa que les anteriors per part de tota mena d’entitats. A més, la Comissió, en paraules de la revista Gent Nova, «tingué l’acert de posar al programa festes de carácter catalá». En concret, programà «la germanívola y culta sardana» en contrast amb l’època anterior, en què hi havia «balls públichs ahont el mal gust y l’instint sensual hi dominaba», i concloïa sobre les festes: «han sigut ben cultes y molt de casa; molt catalanes».
La sardana, ball popular i referent modernista
Cada vegada un ball més popular, La sardana és el nom que ha perdurat associat a un sofà vitrina modernista ‒amb un plafó central de marqueteria que representa unes nimfes de caràcter simbolista dansant enmig del bosc‒, propietat en el seu moment de l’industrial badaloní Vicenç Bosh, fabricant del popular Anís del Mono. El disseny del moble corresponia a Gaspar Homar i la peça ‒avui en règim de comodat al MNAC‒ és un exponent de la renovació de les arts decoratives al tombant del segle XX.
Enmig d’un ambient d’afició creixent, el primer aniversari de l’Agrupació Sardanista de Gent Nova va tenir lloc el 17 de maig de 1908 a la finca de Can Barriga, amb un programa de sardanes interpretades per la Cobla Badalonina, amb peces originals de compositors badalonins: Leopold Botey, Eveli Burrull, Jaume Costa (un dels fundadors de l’Orfeó Badaloní; mestre i músic, autor de la sardana La Dançaire, premiada al certamen durant la Festa Major del 1906), Joaquim Riera i Emili Roldós (el programa de mà incloïa una cançó harmonitzada per Roldós amb lletra de Sebastià Sabater).
Aquest aspecte ens permet tractar el lligam entre l’arrelament de les sardanes i la trajectòria de la cobla-orquestra La Badalonina, formada per Joan Aymerich i Rocabayera (un dels fundadors de l’Orfeó el 1921), Pere Bigas i Ribas i altres músics l’estiu del 1907. Amb el nom primigeni d’orquestra Joventut Badalonina, tocaren sardanes al llarg del 1907 en diferents vetllades organitzades al Centre Gent Nova i una al Casino Nuevo Apolo (compartint la revetlla de Sant Joan amb les rondalles del folklorista Aureli Capmany i cançons populars interpretades per Maria Vila de Masó, acompanyada al piano per J. Masó); en diverses ballades sardanistes a la Plaça del Duc de la Victòria, a la Plaça Constitució, a la Plaça de Mossèn Cinto, i una de ben curiosa, per als veïns del carrer d’en Prim (del tram entre els carrers Rivero i Centre). Tal com informava el setmanari Gent Nova el 27 de juliol, vista l’acceptació popular que tenien, van fer públic que seguirien els estudis dels instruments que els faltaven per esdevenir una cobla (a l’edició del 6 d’abril, en les actuacions a l’entorn de les Festes de Pasqua organitzades pel Centre Gent Nova, ja s’indicava que haurien de procurar-se alguns instruments que els faltaven per interpretar «fidelment nostra dansa popular»). I així, a l’edició del 3 d’agost s’anuncia una actuació de sardanes a la Rambla de la ciutat amb el nom de Cobla-banda Badalonina («abans Joventut Badalonina»). Eduard Boada i Jordi Puerto publicaren els seus integrants segons un fulletó del 1907:
«Músics de cobla: Pere Bigas (flabiol i tamborino, director), Joaquim Gispert i Josep Niubò (tenores), Josep Costa i Joan Canal (tibles), Joan Niubò (contrabaix), Pere Gispert i Felip Novell (cornetins), Ramon Padrós i Francesc Pujol (fiscorn).
Músics de l’orquestra: Pere Bigas (flautí solista), Joaquim Gispert (clarinet), J. Forteza (violí solista), Joan Aymerich (violí director), C. Planas (violí solista), Àngel Balba (contrabaix), Pere Gispert (cornetí solista), Felip Novell (cornetí), Ramon Padrós (viola), Josep Cayo (fiscorn) i J. Arderius (clarinet solista)».
Fent un incís, un aspecte a valorar sobre l’arrelament de les sardanes i la seva identificació cultural com a dansa nacional és la ràpida reacció crítica dels republicans radicals seguidors d’Alejandro Lerroux, amb una fórmula ideològica fonamentada en l’obrerisme, l’anticlericalisme i l’anticatalanisme, en un marc d’espanyolitat política per tal de mobilitzar l’electorat, com assenyalaren els treballs de Joan B. Culla i de José Álvarez Junco. Des de les pàgines del setmanari La Voz Pública de la ciudad de Badalona, òrgan lerrouxista, ho podem veure per exemple a l’article «La Sardana», publicat el 12 de setembre de 1907, que és un compendi de fòbies amb transfons polític: «La sardana es un baile triste, melancólico como los ecos de las montañas», descrivint-la com un ball atàvic i de gust clerical: «ritmos sedantes, danzas antiguas litúrgicas alrededor de los muertos, delante de las iglesias a cuya rueda puede unirse el párroco y el vicario acabado el oficio». Finalment, la qualifica com «una planta exótica».Ens trobem en el context del frec a frec lerrouxista contra la reeixida coalició electoral de Solidaritat Catalana ‒Solidaritat Badalonina a la ciutat‒, integrada per partits nacionalistes catalans, republicans i fins i tot pel carlisme, amb el denominador comú del catalanisme, en protesta a l’intervencionisme militar en la vida pública arran dels assalts al setmanari satíric Cu-Cut! i a La Veu de Catalunya, i a la Llei de Jurisdiccions.
En l’àmbit polític contrari al liberalisme, el carlisme, si bé en aquells moments formava part de la plataforma electoral de Solidaritat Catalana, va impulsar a Badalona, al jardí del seu centre El Loredán (carrer Lleó, 64-66), algunes ballades sardanistes. Se sumaren a la tirada entre la gent jove de les sardanes, com una ballada que va incloure l’estrena de la sardana L’Orfaneta, del músic badaloní i soci del centre carlí Emili Roldós, tal com va recollir-ho Gent Nova i El Eco de Badalona el 14 de setembre de 1907; o una altra ressenyada per Gent Nova el 18 de juliol de 1908, en la qual sonaren sardanes dels conveïns Botey, Buxeda i Roldós.
Si l’impulsor d’un orfeó no era Gent Nova en la primera dècada del segle XX, ni tampoc era el moment d’un impuls per part d’incipients músics badalonins encaminats com a cobla orquestra cap a l’àmbit sardanístic (cada vegada ampliaran més les seves contractacions a diferents localitats), hem de mirar cap a d’altres possibles nuclis culturals i artístics.
Tanmateix, l’entitat Casino Nuevo Apolo (inaugurada el 1886, era una societat recreativa molt popular, situada al local del dissolt Casino de España, a la carretera ‒posteriorment va ser la seu de la Coral El Alba‒, que organitzava activitats com ara conferències, concerts, balls i un envelat durant la Festa Major) també s’esforçà per comptar amb una Agrupació Sardanista i per exemple, tal com informà la revista Gent Nova el 18 de juliol, al costat de les sardanes per les Festes de Pasqua del 1908, contractà una orquestra de «notables professors de la vehina capital», dirigits pel compatrici Evelí Burrull, un reconegut músic badaloní que s’obria pas fora de la ciutat. Podem concloure que ens queden com a possibilitats dues sociabilitats badalonines a l’entorn del catalanisme conservador i amb activitats de rellevància cultural, però que per les característiques pròpies del moment també seguien principalment altres línies d’actuació. Vegem, però, quines eren per entendre’n el context.
Parlem del Círcol Catòlic, registrat oficialment com a Secció de Propaganda de la Confraria del Puríssim Cor de Maria (entre 1904-1908, amb l’estatge social al carrer Sant Joan, 18), després de l’intent frustrat de fusió del Círcol i la Joventut Catòlica per part del bisbe Ricard Cortès, la seva dissolució per la diòcesi i la formació del Centre de Nostra Senyora de Montserrat. Es trobava en procés de redacció d’un nou reglament, en què retornava el nom oficial de Círcol Catòlic i amb una reorganització interna que va rebre l’aprovació eclesiàstica el 30 de maig de 1908 i va ser presentat al Govern Civil el 15 de juny del mateix any. Per tant, quedava molt lluny la visita de l’Orfeó Català, amb Lluís Millet al capdavant, convidat pel Círcol a les Festes de Badalona i la festivitat dedicada al Sagrat Cor de Maria, patrona de l’entitat, l’any 1895. Si bé uns mesos abans, el desembre del 1906, havia tingut lloc al seu local la primera actuació de l’Orfeó de la Immaculada, dirigit per Leopold Botey i Vila (Badalona, 1899-1932; advocat i polític regionalista, compositor de sardanes i pare del músic Antoni Botey, un dels mestres fundadors de l’Orfeó Badaloní), orfeó fundat per mossèn Anton Romeu i Prat (Vic, 1863 – Badalona, 1930); una vetllada que va comptar entre els rapsodes de poesies amb Joan Aymerich (integrant de l’orfeó, si més no segons una fotografia datada el 1907, que ja havia participat en actes literaris-musicals anteriors, i posteriorment el trobarem com a vocal d’instrucció del Centre carlí El Loredan, el juliol del 1909). En record d’aquesta actuació duta a terme el 8 de desembre de 1906, el reconegut pintor badaloní Eduard Flò i Guitart va pintar a l’oli un retrat del director Leopold Botey per encàrrec de la Societat P. Cor de Maria. De tota manera, el perfil propi de l’entitat no era en aquells moments prou obert i inclusiu per endegar l’esforç constitutiu i de vigència de l’Orfeó proposat des de la revista Gent Nova.
1.2 1.3
L’altra entitat era el Centre Nostra Senyora de Montserrat (emplaçat al Camí Ral, cantonada amb el carrer Sant Anastasi, que comptava amb el Teatre Badalonès, can Gim, seu després de la Guerra Civil del Círcol Catòlic). Tanmateix, esdevenia cada vegada més una plataforma de participació política de la Lliga Regionalista (havia tingut fins al moment un protagonisme destacat en el trencament electoral del caciquisme local el 1905 i dins de la candidatura de Solidaritat Catalana a les eleccions generals del 1907). Si bé, el 28 d’abril de 1907 al matí celebraren la festa de la seva patrona a l’església de Santa Maria amb l’Orfeó de la Immaculada, en què cantaren la missa Tedeum Laudamus del mestre Perossi «i sermó de l’orador sagrat Dr. Lambert Botey i Vila [germà de Leopold Botey], soci de dita entitat»; i a la nit, al Centre, actuà de nou l’Orfeó i un «reputat septimino». No n’hem pogut documentar noves referències, si bé és de destacar com el 26 d’abril de 1908 el Centre va organitzar una vetllada amb l’Esbart de la Secció Folklòrica de l’Associació de Lectura Catalana de Barcelona, que dirigien Rafel Tudó i Aureli Capmany. Per tant, programa amb uns determinats paràmetres l’esbarjo cultural per als seus associats i assistents al teatre que regenten, si bé no s’hi denota una voluntat organitzativa des del centre mateix per engegar un orfeó propi, donat per cas. Ho podem seguir per exemple amb la visita de l’Orfeó Canigó a Badalona el juny del 1909, que va actuar en un concert obert al Centre de Montserrat, un fet poc usual perquè la majoria d’actuacions les acollien internament les societats. La revista Gent Nova, que anuncià l’acte el 12 de juny, es mostrà favorable «que hi hagi més concerts públics» a Badalona, per tant, primer de tot, que s’ampliés l’abast popular de la cultura musical. D’altra banda, la crònica de l’actuació, publicada a Gent Nova el 26 de juny, destacà que el públic havia demanat Els Segadors ‒amb «lletra del poeta Guanyabens»‒, i els assistents l’escoltaren a peu dret. Els integrants de l’Orfeó Canigó visitaren el Centre Gent Nova, segons la revista «única entitat nacionalista en nostra ciutat» (s’intueix, doncs, una tensió política entre ambdues societats). Allà cantaren algunes cançons, ballaren una sardana i també danses populars. El Centre de Montserrat seguí acollint actuacions, com l’Orfeó de Sants el març del 1911.
D’altra banda, sobre la qüestió de la manca d’estudis musicals a Badalona, coneixem els centres següents, anunciats a la revista Gent Nova: l’acadèmia musical de Santa Cecília, dirigida per Antònia Sesat de Pinós, al carrer Guixeres, núm. 38 (i també amb classes a domicili), almenys des de l’any 1901; l’acadèmia privada dirigida per Jaume Costa, en funcionament almenys des de setembre del 1903, al carrer de Mar, núm. 58, i que després d’un interval de temps en què va marxar a l’Argentina, quan en va tornar va reprendre l’activitat de l’acadèmia, traslladant-la al carrer d’en Lluch, núm. 94 el desembre del 1908, i el setembre del 1910, l’acadèmia dirigida per Joan Aymerich Rocabayera al carrer Sant Anastasi, núm. 52 (alguns anys més tard s’emplaçaria al carrer Sant Pere, núm. 99). Fins el 1915, no es va crear l’Escola Municipal de Música, que s’instal·là de manera provisional al domicili del mestre Eladi Costa i Planas (format a l’Acadèmia de Música de la Societat Filharmònica de Barcelona i posteriorment a l’Acadèmia Granados), i després a les dependències de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis, a l’edifici de l’antiga cooperativa La Bienhechora, actual Conservatori (fins al 15 d’octubre de 1933, no va disposar d’un edifici propi al carrer Jaume Solà, després de passar per un periple de diferents locals).
I també començà a organitzar-se entre els anys 1915-16 un cicle de conferències i concerts a l’Ateneu Obrer i Escola d’Arts i Oficis de Badalona (els organitzà el prestigiós violinista, poeta, conferenciant i musicòleg Enric Roig, badaloní d’adopció, amb la participació de Joan Aymerich i Víctor Suñol; l’Orfeó Cultura Musical Popular,dirigit per Narcisa Freixas, fundadora de l’Escola Musical Popular el 1908, d’on va sorgir una coral, i també hi actuà l’Orfeó Pirinenc); i a l’entitat cultural Biblioteca, Roig organitzà també una sèrie de sessions musicals en 1917-1918. D’altra banda, l’Ateneu Obrer impulsava esdeveniments culturals a la ciutat, com la celebració de la Diada de la música i la poesia, anunciada i ressenyada a El Eco de Badalona (28 de juny i 5 de juliol de 1919), per commemorar el trenta-cinquè aniversari de l’Ateneu. Així se celebrà el 29 de juny un festival a la finca de Josep Vila Vall-llebrera del carrer Sant Ramon, que aplegà l’Agrupació musical de Badalona i els cors La Badalonense, Alba, Marina i Marítim, al matí, i l’Orfeó Gracienc, dirigit per Joan Balcells i format per 200 executants, a la tarda. «Como remate de la fiesta hubo Segadors y Marsellesa a todo pasto», un comentari curiós però gens anecdòtic sobre el tipus de celebracions de caràcter obrer i popular del moment.