1922

El Eco de Badalona, a l’edició del 7 de gener de 1922, informà que el dilluns anterior havia tingut lloc al local de l’Orfeó Badaloní, a la nit, un concert privat de música selecta a càrrec dels violinistes Antoni Botey (tot i que el setmanari erròniament citava Artur Botey, el seu germà, metge i regidor de l’Ajuntament), Jaume Costa i Albert Deschamps, i del violoncel·lista Francesc Solà. Aquest quartet recordava en una autobiografia el darrer dels quatre músics esmentats, Francesc Solà i Jordà (que dirigirà l’Orfeó a l’inici de la tercera etapa), que hi participà quan encara estudiava violoncel actuant amb els tres reconeguts professors.

El Eco del 14 de gener va informar, sota l’enunciat «entidad que desaparece» de la darrera i última assemblea reglamentària del Centre Catalanista Gent Nova. En assemblea general, els socis acordaren ingressar col·lectivament a l’Orfeó Badaloní (el periòdic Nacionalisme, portaveu de Gent Nova, havia publicat el seu darrer número el 23 de juny de 1921). Els associats es passaren col·lectivament, posant fi a una entitat amb una llarga i fenomenal trajectòria (activisme polític catalanista, revista Gent Nova ‒després Nacionalisme‒, Jocs Florals, conferències, exposicions, teatre ‒a la pionera Agrupació Pàtria i Art del centre, dirigida per Joaquim Casas, hi va col·laborar Margarida Xirgu els anys 1905-1907‒, entre d’altres), però que havia perdut pistonada els darrers anys, a una nova entitat cultural emergent, un plançó nou que inicialment havia estat acollit al seu local. La notícia afirmava: «con lo cual desaparecerá la antigua entidad catalanista, que tanto llegó a influir, en sus buenos tiempos, en la política badalonesa».

L’Orfeó Badaloní representava saba nova per activar manifestacions culturals i artístiques arrelades a tradicions i sentiments presents a Badalona i al país. Es faria càrrec del local i de les pertinences de l’entitat: el mobiliari, la biblioteca, la senyera de Gent Nova (1906, amb disseny de l’arquitecte modernista badaloní Joan Amigó i Barriga; Antoni Bargalló va escriure un estudi molt complet del seu disseny i simbolisme a la revista Carrer dels Arbres 17, l’any 2006), etc.

També a El Eco d’aquell dia, a continuació de la notícia sobre Gent Nova, hi havia una altra de breu en què s’informava que la Penya Cupidos ‒jovent de l’Orfeó d’aquell temps‒ l’endemà diumenge, a les quatre de la tarda, organitzaria una audició de sardanes en el local social a càrrec de la Cobla La Principal de Peralada.

El 19 de febrer de 1922 va tenir lloc la presentació pública d’una nova entitat, els Pomells de la Joventut, a Badalona. Es tractava d’un ampli moviment de nois i noies que havia fundat alguns anys abans Josep M. Folch i Torres, aplegant seguidors de la revista infantil En Patufet, amb el lema «Fe i Pàtria» i la Mare de Déu de Montserrat com a patrona. Indirectament estaven vinculats al catalanisme conservador de la Lliga.

La festa a Badalona, àmpliament ressenyada a La Veu de Catalunya el 23 de febrer, va constar d’una missa de comunió general a la parròquia de Sant Josep, on van cantar les noies del Patronat de Sant Camil sota la direcció d’Eladi Costa. Hi assistiren el diputat de la Lliga i industrial badaloní Lluís Ysamat i Lazzoli, Josep M. Folch i Torres, i representants del Círcol Catòlic, Centre Regionalista, Círcol Jaumí, Orfeó Badaloní i Foment de la Sardana. Després d’una recepció actuà l’Orfeó del Centre Social de Betlem de Barcelona, del mestre Marian Mayral; La Principal Badalonina interpretà sardanes. A la tarda, la celebració es va traslladar a la parròquia de Santa María, i després al Círcol Catòlic, on actuà de nou l’Orfeó de Betlem.

El Eco de Badalona el 25 de febrer va informar que l’Orfeó Badaloní activava una Comissió de Festes per tal de preparar la inauguració oficial i celebrar a la vegada el primer aniversari de l’entitat amb un gran concert. La junta directiva demanava als socis protectors que volguessin lots amb les dues invitacions numerades que els corresponien, que ho comuniquessin per escrit a la Comissió.

A partir d’aquí El Eco del 4 de març primer anuncià el concert inaugural i el programa previst ─començant per El Cant de la Senyera i finalitzant amb Els Segadors, i amb discursos previs d’Antoni Botey i Lluís Millet─ per al dijous 9, i després, a l’edició del dia 11, el seu ajornament per motius de salut del mestre director badaloní. En el mateix número s’anunciava una ballada de sardanes per a l’endemà davant de l’Ajuntament en què s’interpretaria la cançó Catarineta de Botey.

El Eco de Badalona el dissabte 18 de març informa aleshores que el concert presentació de l’Orfeó Badaloní tenia data confirmada per al dimarts 28 de març.

El Eco, a l’edició de divendres 24 de març, anuncià de nou la presentació de l’Orfeó Badaloní amb un concert propi al cinema Victòria el dimarts següent a les nou del vespre.

Així, després d’un periple accidentat, el dimarts 28 de març de 1922 l’Orfeó Badaloní va celebrar el seu esperat concert de presentació oficial a l’entorn de la celebració del primer aniversari de l’entitat.

La Veu de Catalunya, a l’edició del mateix dia de l’actuació, explicava que el mestre Botey ja estava restablert i per aquest motiu s’havia traslladat la data prevista del concert (per tant, eren públiques les indisposicions, per malaltia de tipus mental, del mestre director). Servirien per assistir-hi les mateixes invitacions de la primera data, que també apareixia a l’edició del programa de mà del concert ja imprès i que va utilitzar-se.

A la portada del programa, sota les lletres destacades d’Orfeó Badaloní, Concert Inaugural, es llegeix que està dedicat als socis protectors i que tindria lloc al «Teatre Victòria d’aquesta ciutat». Hi apareix destacat el nom del mestre director N’Antony Botey. També de forma rellevant, en el cos central, les quatre barres i l’escut de l’Orfeó Badaloní.

En l’interior del programa, hi ha un retrat del mestre Botey i una imatge de la massa choral. El Consell Directiu de l’Orfeó va incloure-hi un text amb una sèrie de consideracions després de la singladura d’un any:

«De la festa de l’octubre fins avui, el nombre de choristes, al revés dels socis protectors, ha sofert una baixa considerable que ja s’esperava tenint en compte que molts s’allistaren en les files de l’Orfeó atrets per la novetat que aixó representava, desconeixent, però, la voluntat ferma per a figurar-hi, majorment en període de formació.

Mes, reduïda la massa choral actual, ha guanyat molt en disciplina i coneixements, i és per això que creiem es portarà a cap victoriosament aquesta obra començada».

Aquest paràgraf és citat per Joan Soler Amigó al seu llibre amb Marcel Rubio, tot i que La Veu de Catalunya del 28 de març i el manuscrit original d’Antoni Ballesteros no el van incorporar (La Veu destaca la tasca fecunda amb més de 200 orfeonistes, i Ballesteros explica la baixa d’orfeonistes, si bé amb un augment de socis protectors, en un altre apartat, com hem recollit anteriorment).

El text continuava amb els objectius de consolidació i de creixement de l’entitat:

«L’Orfeó disposa ja d’un local social, el de Gent Nova, que satisfà, de moment, les seves necessitats per a les classes i assaigs de conjunt. Amb fermesa i constància per part de tots creiem s’arribarà en temps no molt llunyà, a cantar total victòria amb un local social propi que satisfaci plenament els seus desitjos.

Els èxits ho diran. Ells contestaran a les esperances que hi tenim posades.

A uns i altres la fe no ens manqui i Badalona tindrà l’Orfeó que anys ha hauria hagut de tenir.

Ell ha d’ésser el lloc on convergeixin gent de totes les idees, agermanats en un mateix sentiment.

Fer esdevenir l’Orfeó, en una entitat en la qual s’hi concentri tota la vida artística badalonina».

Al programa, s’hi detalla el repertori musical de la vetllada, i hi apareixen anuncis de la Bomba Prat, la perfumeria Belleza, la pastisseria Ventura, el Cafè Cuyàs, la perfumeria Parera, Calisay d’Arenys i Vins Montigalà.

El mestre Joan Aymerich escriu uns versos al programa editat

En un exemplar del programa editat, corresponent al mestre Joan Aymerich, avui en possessió del seu net, el també músic Joan Aymerich, hem pogut observar uns curiosos versos que va anotar amb llapis en aquella època a la contraportada, sota l’anunci publicitari del Banc de Badalona, que tancava el llibret:

Tant que’ns agrada el cant

I les tonades gaies

pro tots els ratos bons

ve un dia que se acaben

anem a descansar

al so d’aquesta marcha

i altres jorns tornarem

per fer noves cantadas.

L’actuació, segons la premsa, va ser un èxit esclatant i va registrar un ple a vessar, tot i ser un dimarts feiner a les deu del vespre. El Eco de Badalona, l’1 d’abril, va dedicar una notícia amb tons elogiosos sobre la «concurrencia numerosisima y selecta» i l’evolució de la Massa Coral des del concert repàs al Teatre Zorrila del 29 de juny anterior, recollint «atronadores aplausos» i un «verdadero éxito». La crònica de La Veu de Catalunya publicada a l’edició del vespre del 30 de març va donar peu a una curiosa anècdota amb la frase inicial: «Tot Barcelona hi era, si no corporalment, almenys en esperit, car l’obra de l’Orfeó és obra essencialment badalonina».

L’Orfeó Badaloní, amb 209 orfeonistes ─99 homes, 80 dones i 30 nens─ (i 450 socis protectors, afegia El Eco de Badalona en una crònica del concert publicada l’1 d’abril), sota la direcció del mestre Botey, va fer una magnífica actuació, i feu evident que la dedicació havia estat intensa des del concert privat del juny de l’any anterior.

Per començar, Botey havia llegit una carta del mestre Millet en què excusava la seva absència pels assaigs de la Passió de Bach amb l’Orfeó Català, i després pronuncià un parlament propi.

El concert va començar amb El Cant de la Senyera (Millet), el van seguir les cançons populars Sota de l’om (Morera), Els fadrins de Sant Boi (Pérez-Moya), Cançó de Nadal (Romeu) ─soprano solista la senyoreta Coloma Casals─, Sant Josep i Sant Joan (Pérez-Moya) ─solo del noi Francisco Patau (El Eco de Badalona el cita com Francisco Oriol)─, i la sardana Empordà i Rosselló (Morera). A la segona part, L’emigrant (Vives) i Les flors de maig (Clavé), per part de la secció d’homes; dues cançons corals de la Passió segons Sant Mateu de Bach, En la vostra ramada i Qui és que així us colpeja; l’estrena de la Salve Regina d’Antoni Botey, i Les fulles seques i La sardana de les monges del mestre Enric Morera. Com a cloenda, una altra estrena, una versió d’Els Segadors harmonitzada per Antoni Botey.

L’Orfeó Badaloní estava ja en un moment adient de rodatge i qualitat tècnica per afrontar nous reptes, per celebrar així el seu primer concert públic. El Eco de Badalona del 13 de maig l’anuncià en la secció de «Gazetilla», amb notícies breus, per al dia 1 de juny al Teatre Victòria, actuació on preveien estrenar «diversas composiciones».

Una setmana més tard, dissabte 20, El Eco va dedicar un article en la segona pàgina informant del primer concert públic de l’Orfeó Badaloní (després de la seva presentació oficial), el dijous 1 de juny al Teatre Victòria, detallant el programa de cançons en dues parts, una de tota la Massa Coral i la segona només de la secció d’homes. Els preus serien «palcos con seis entradas, 8 pesetas para los socios y 10 pesetas para los no socios; butaca y entrada, 1,25 y 1,75 respectivamente, y entrada general, 0,75 pesetas». Els socis podrien adquirir entrades del 25 al 31 de maig, de vuit a deu de la nit al local de l’entitat i els no-socis, en la guingueta del teatre el dia de la funció.

El Eco de Badalona, a l’edició del 3 de juny, a l’article «El ‘Orfeó Badaloní’. Primer concierto público», va fer una crònica de l’actuació realitzada davant d’un Teatre Victòria ple «de distinguido público». En destaca l’experta direcció del mestre Botey i el seu «entusiasmo y alma», així com els resultats fruit d’un treball intens en poc temps «que para sí quisiera más de un orfeón que cuenta una vida de muchos años». Les divuit composicions del programa «fueron dichas con justeza, sobriedad y excelente buen gusto».

La Veu de Catalunya, a les edicions de vespre del 6 de juny i del matí del 7 de juny, donava també compte del primer concert públic de l’Orfeó Badaloní al Teatre Victòria de Badalona el dijous 1 de juny (La Veu, a l’edició del 12 de maig, havia anunciat també la celebració del concert). L’actuació va comptar «amb entusiasme convincent per part de tot Badalona, ja que tota la ciutat sent l’impuls de l’Orfeó». La crònica destacà la gran tasca artística del mestre director Antoni Botey, del sotsdirector, Jaume Costa, i de Salvador Valls, mestre auxiliar dels baixos (baixos i barítons), i la secció de nois (que ja estava en marxa i a punt per actuar). Interpretaren de bon inici El Cant de la Senyera (repetida al final), i, juntament amb el programa realitzat a l’actuació del mes de març, hi afegiren Cançó del lladre de Sancho Marraco, El Pardal de Pérez Moya, Sant Dilluns de Franz Otto, i Passió segons Sant Mateu de Bach. Actuaren com a solistes Coloma Casals, Mercè Sànchez, Daniel Ens i Francesc Patau. L’article destacà la participació d’una Massa Coral de més de 200 executants, «senyoretes, joves i nois», i també l’anunci de la preparació per a la Festa Major del 15 d’agost de l’obra del mestre Antoni Nicolau La mort de l’escolà.

El Eco de Badalona anuncia el divendres 24 de juny la celebració, diumenge 26 de juny a la tarda, d’un concert de l’Orfeó Badaloní al Círculo Vilassanés de Vilassar de Mar.

L’Orfeó Badaloní actua fora de la ciutat

La Veu de Catalunya, el 29 de juny (edició vespertina) i el 30 de juny (matinal), publicà una crònica de la visita de l’Orfeó Badaloní a Vilassar de Mar: «una gernació bellugadissa jovenivola i alegre s’estenia als afores de l’estació de Badalona. La probervial bellesa de la noia badalonina donava al conjunt un tó de frescor i serenor verament mediterranis». Acompanyant l’Orfeó, que era format per uns 200 cantaires, amb els mestres Botey, Costa i Valls al capdavant, hi havia a l’estació de tren de Badalona el jutge municipal de la ciutat, el senyor Botey, el tinent d’alcalde Arquer, els regidors Sedó i Roqué, el president de la Lliga Regionalista, senyor Romeva, el director i els gerents del Banc de Badalona, Planas i Sió, etc. Així, entre cantaires i acompanyants, unes 400 persones es van traslladar en tren a Vilassar de Mar. Van ser rebuts per l’alcalde, senyor Batalla, diversos regidorsi per «la junta directiva de la societat choral La Viola i de l’Orfeó Patronal Social amb llurs senyeres». Davant de la casa consistorial, l’Orfeó Badaloní cantà en honor als amfitrions El Cant de la Senyera. L’alcalde vilassarenc va brindar amb el jutge municipal de Badalona en nom de les dues poblacions com «germans pel mar i la història». La jornada va continuar amb un concert de l’Orfeó Badaloní al Círcol Vilassanès en què, segons l’article periodístic, Botey «era un huracà que passava sobre les ànimes dels cantaires». En destacaren les cançons El Cant de la Senyera, Salve Regina de Botey, L’emigrant, Les fulles seques i La sardana de les monges.

El desplaçament a Vilassar de Mar devia ser un darrer revulsiu per tal que l’Orfeó Badaloní encarregués l’elaboració d’una senyera que el representés arreu, sobretot en comprovar que, en la seva primera sortida fora de la ciutat, havien estat rebuts amb estendards locals i que ells no en disposaven encara d’un, com era costum en el conjunt d’orfeons i entitats corals. El 13 de juliol, la junta directiva n’encarregà a l’arquitecte modernista badaloní Joan Amigó i Barriga (dissenyador de la senyera de Gent Nova) un dibuix-projecte. La senyera s’adquiriria per subscripció popular.

-Segell Orfeó Badaloní (1922)

A El Eco de Badalona, l’1 de juliol trobem la publicació d’una carta de Jaume Mas i Arenas, «secretari dimissionari de l’Orfeó Badaloní», datada el 23 de juny, en resposta a un article del setmanari El Intransigente (1921-1924), publicat al número 64, òrgan de la Casa del Pueblo del partit republicà radical ‒lerrouxista‒, del carrer d’en Prim. Mas l’havia enviat a l’esmentat setmanari i a El Eco perquè fos publicada i hi desmentia categòricament una sèrie d’afirmacions que havia fet el combatiu setmanari radical. En concret es tractava de l’article «Algo sobre el Orfeó Badaloní», en què es deia: «se nos assegura que por opinar como nosotros y no poder obtener que se haga justícia, ha presentado la dimisión el secretario de dicha institución cultural». Mas ho nega, perquè va exposar les raons de la seva decisió personal a la resta de la junta i que durant la seva permanència al Consell Directiu havia estat absolutament d’acord amb la resta de companys. Referent a aquest assumpte i a articles anteriors, defensa que «tant en la bandera, com en la llengua, com en l’himne nacional, han de sentir-s’hi representats tots els catalans, siguin quines siguin llurs idees polítiques i religioses». I tracta de donar llum a una sèrie de confusions interessades amb finalitats d’instrumentalitzar-ho des d’una lluita partidista i identitària d’àmbit unitari espanyol:

«Voler que l’Orfeó canti ‘La Marsellesa’ és voler donar-li un caient polític, com ho fora el sol·licitar que l’Orfeó cantés ‘La Marcha Real’.

‘Els Segadors’, com lamentablement diu el seu periódic, no és l’himne de la ‘Lliga’, sinó l’himne de Catalunya, i per tant no és patrimoni de cap partit polític, com tampoc ho és la bandera de les quatre barres, ni la llengua que parlem».

I ho rebla en referència a l’Orfeó: «Entenent-ho aixís, l’Orfeó Badaloní, entitat eminentment catalana, issa en son balcó la bandera barrada; usa com a oficial la nostra llengua i canta com a himne nacional ‘Els Segadors’; car en aquestes tres coses, bandera, llengua i himne, hi ha vinculada nostra historia, nostra tradició i nostres ansies patriótiques».

Mas finalitza, ja que posteriorment a la seva dimissió es va produir la de Carles Bigas i Munné, poeta, exsecretari de Gent Nova, exredactor en cap de Nacionalisme i actualment membre de la Federació Nacionalista de la Costa de Llevant (organització política independentista creada per Francesc Macià), que exposi ell també el seu parer per tal d’aclarir les insídies d’El Intransigente.

La carta és prou significativa perquè explica diferents qüestions del moment. D’una banda, el fet que l’aparició de l’Orfeó Badaloní en el panorama públic de la ciutat fou, doncs, ben aviat criticada des del lerrouxisme pel xoc simbòlic de caire cultural des de visions nacionals diferents i que perseguien la seva unitat política pròpia (recordeu la reacció dels republicans radicals badalonins contra la puixança de les sardanes el 1907). Els lerrouxistes ho eren de manual seguint l’argumentari populista que la rèplica a Els Segadors era La Marsellesa, que ja Ramiro de Maeztu sintetitzà a les pàgines de La Publicidad el 22 de novembre de 1901! (tanmateix, per als republicans catalans sí que ho era La Marsellesa,però la d’Anselm Clavé, com assenyalà l’historiador Joan-Lluís Marfany). El polític Alejandro Lerroux hi trobà un filó per explotar. Ens indicaria que respon a una tendència de llarga trajectòria, fins i tot històricament anterior, de tradició vuitcentista (i, si m’ho permeteu, que continua repetint-se almenys en el missatge dual a transmetre). També amb una mirada partidista per tal d’intentar neutralitzar l’hegemònica Lliga Regionalista, acusant l’Orfeó d’estar instrumentalitzat. D’altra banda, Jaume Mas, com també Carles Bigas, sembla que passada la foguerada per arrencar l’Orfeó Badaloní i davant l’exigència que suposava continuar-hi, decideixen atendre amb més atenció els seus afers o interessos particulars.

Reprenent el fil del mateix exemplar d’El Eco, també s’hi informa dels resultats dels exàmens celebrats el passat dia 14 a la classe del mestre Salvador Valls de l’Orfeó Badaloní, cosa que ens permet conèixer-ne els assistents:

«Sección 1.ª: Excelentes: Francisco Patau, José Gatell, Pedro Casas, Mario Cuixart, Carlos Ferrán, Francisco Xicola, Antonio Famadas, Rogelio Cunill, Faustino Antoja y José Famadas. Notables: Luís Ferrán y José Borbosa.

Sección 2.ª: Notables: Mario Clarós, José Monés, Francisco Estaper, Bartolomé Rovira, José Sevilla y Pedro Batlle».

A El Eco de Badalona del dia 8 de juliol apareix una carta de Bigas datada un dia després de la publicació del seu «dilecte amic Jaume Mas». Hi afirma que coincideix amb ell en el contingut, si bé fa unes observacions. La primera és que si tot el que va escriure Jaume Mas la setmana anterior, com segur que convindrà ell mateix ara, el Consell Directiu de l’Orfeó ho hagués contestat a El Intransigente la primera vegada que reclamà que cantessin La Marsellesa, «segurament no hauria passat la major part de tot el que ha passat». Explica que ha fet «el propòsit resolut de retirar-me de fer sacrificis pels altres quan prou feina tinc amb els meus assumptes particulars, quins foren, i això també ho sap ell, els que m’induiren a presentar la meva dimissió irrevocable de Secretari habilitat (sense sou) del nostre Orfeó Badaloní». Subscriu el que explica Mas i que no hi ha res que l’obligui, ni de bon tros, «a despreciar ‘La Marsellesa’, himne reconegut universalment com un cant de llibertat, ni fer un abús indegut de ‘Segadors’, molt més quan aquest abús podria, o pot molestar a certes persones que a la fundació del nostre volgut Orfeó no tinguérem inconvenient en anar-les a cercar, pregant-los encarescudament el fer-se socis protectors i com a tals els acollirem convensuts que tots podríem conviure convenientment sense extremar la nota els uns ni els altres. Seríem catalans de cor, badalonins conscients extremant sols la nota amb els enemics de fora casa, no amb els AMICS que ja teníem dintre i que’ns considerábem tots per un igual». 

Bigas fa així un clar al·legat cívic i cultural a favor de la convivència amb la catalanitat com a punt d’encontre. I conclou que aquesta tesi que sosté la mantenia també Jaume Mas dos anys enrere «en cert Consell general d’una entitat ben catalaníssima i patriótica en extrem». Pren referència, doncs, de l’etapa de Gent Nova, entitat que havia promogut ‒atès la referència a l’any 1920‒ la candidatura municipal Conjunció Badalonina, que va intentar reunir persones políticament diverses però amb un denominador comú catalanista. S’enfrontà a la coalició republicana formada pels republicans nacionalistes i els radicals (una coalició en desús en altres municipis, si bé a Badalona hi havia encara un ambient polític crispat per la dimissió del govern municipal republicà com a protesta per l’assassinat impune per la guàrdia civil de quatre obrers durant la vaga de la Cros el 26 d’agost de 1918, i la posterior entrada de la Lliga a l’alcaldia). El 1922, si bé la candidatura denominada Conjunció Badalonina s’hi tornà a presentar, s’enfrontà d’una banda a una Candidatura Popular a l’entorn dels republicans radicals i a una candidatura republicana nacionalista.

Així, en aquest context que devia afectar la part més activa de la ciutadania, sembla, doncs, que tot reconeixent la feina de l’Orfeó també hi ha algunes observacions per part de Carles Bigas, si no diferències de criteri, sobre el rumb que emprenia l’encara novella entitat amb finalitats culturals.

Aquell mes de juliol, tal com recollí La Veu de Catalunya a l’edició del matí del 4 de juliol, representants de l’Orfeó Badaloní, juntament amb els del Centre Regionalista, el Centre Badaloní, la Joventut Nacionalista del Centre Republicà Català i del Círcol Catòlic, entre d’altres, van assistir al III Aplec de la Sardana a Montalegre (la Conreria), a la Font de les Monges, organitzat per l’entitat Foment de la Sardana de Badalona (sabem que tenien la seu al local de l’Orfeó Badaloní durant la seva primera etapa), el diumenge dia 2. La jornada es desenvolupà amb tres sessions de ballades, al matí i a la tarda a Montalegre i al vespre a la plaça del Duc de la Victòria (plaça de la Vila). Al matí, les tres cobles assistents van tocar conjuntament al final del programa la sardana del mestre Botey Caterineta, «que té tota la frescor i la gràcia d’una tendre poncella de 15 anys». La gent va anar-s’hi aplegant durant el matí, i a la tarda, segons la crònica, «hi havia milenars de persones». Hi assistiren el diputat de la Lliga Lluís Ysamat, l’alcalde Joaquim Pujol, també de la Lliga, entre d’altres representants polítics, el rector de Santa Maria, etc. Al programa de la tarda hi havia dues sardanes més de Botey: L’Aplec de Sant Bartomeu i La sardana de Ripoll; com a cloenda, les tres cobles van interpretar conjuntament Els Segadors. Ja al vespre, davant de l’Ajuntament sonaren, entre d’altres peces, tres sardanes de Botey: Plou i fa sol (per part de les tres cobles), L’ametller i L’abella.

Aquest aplec multitudinari, de caire cultural i d’esbarjo, amb un ambient d’elevat to nacionalista, tanmateix només va generar a El Eco de Badalona una notícia prèvia, el dissabte 1 de juliol, en què s’informava de la celebració l’endemà, però no va aparèixer cap més notícia al respecte, tot i ser de rellevància a la ciutat i a les localitats del voltant.

La revista Catalunya Literària, el 25 de juliol, va recollir una notícia que mostrava la rellevància fora de la ciutat d’una figura cultural badalonina: el poeta Josep Granger va impartir un discurs juntament amb el del mestre Lluís Millet en els Jocs Florals de Santa Eulària.

El Eco de Badalona del 5 d’agost va realitzar una crònica del recital de guitarra de Jaume Porta que va acollir l’Orfeó Badaloní el dimarts anterior a la nit, i que va estar dedicat a la premsa de la ciutat.

L’Orfeó Badaloní a la Festa Major de Badalona

El Eco de Badalona del 12 d’agost, especial Festa Major, anuncia en el programa de festes un concert de l’Orfeó Badaloní al Teatre Zorrilla, a les onze del matí del 16. Va ser la primera actuació de la Massa Coral de l’Orfeó en la Festa Major de Badalona.

El Eco, el dissabte 26 d’agost, fa una crònica dels principals actes de la Festa Major, entre els quals destaca el concert de l’Orfeó Badaloní, en què «asistió demasiada gente, por lo insuficiente del local para estos actos. Los aplausos con que se premió la labor del Orfeó fueron continuados». Entre les colles de cultura popular catalana, el rotatiu esmenta l’actuació de l’Esbart de dansaires Verdaguer a la plaça del Duc de la Victòria (plaça de la Vila).

La Veu de Catalunya, el 21 de novembre, anotà l’adhesió de l’Orfeó Badaloní, entre d’altres entitats que havien anat apareixent al llarg de les setmanes, a l’acte d’afirmació nacionalista del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), el 22 d’octubre. El CADCI era presidit per l’antic dirigent del Centre Catalanista Gent Nova i col·laborador de la revista homònima Francesc Xavier Casals. Coincidint amb les tesis del nacionalisme radical de Francesc Macià, excepte en citar estat català, la secció de propaganda del CADCI havia difós arreu de municipis i entitats un manifest en què proclamava que Catalunya era una nació i reclamava per a la nació catalana el dret a governar-se amb un govern propi. Les adhesions recollides van ser lliurades solemnement per Casals a Puig i Cadafalch al Palau, on estava la Mancomunitat de Catalunya (edifici que acollí anys més tard la Generalitat de Catalunya), el 22 d’octubre, sota l’estricta vigilància pública de les autoritats estatals. L’historiador Manuel Lladonosa recollí que un 60% dels ajuntaments havien aprovat la famosa i controvertida declaració, representant un 75% de Catalunya. Un any més tard, les autoritats de la dictadura tindrien ben present els promotors i els qui es trobaven entre els signants del manifest. 

A Badalona, la proposició va ser aprovada el 18 d’octubre, i el desembre de, 1923, en període de la dictadura de Primo de Rivera, segons va recollir El Eco de Badalona el dia 15 del mateix mes, va haver-hi detencions i empresonaments d’exregidors que hi havien donat suport. Finalment la causa va ser sobreseguda.

1923

L’Orfeó Badaloní encarà l’any 1923 amb una bona situació per consolidar-se i pensar en noves fites artístiques i de sociabilitat. Tindria lloc l’elecció reglamentària d’una nova junta, un conjunt d’activitats que donaven vitalitat al local propi, una bona formació tècnica de la Massa Coral, amb estabilitat i solidesa de la direcció i del professorat; s’obrien per tant un munt de possibilitats de creixement artístic i desenvolupament cultural. La junta directiva, a finals de l’any, anotà setze concerts de l’Orfeó Badaloní, un gran salt respecte als cinc realitzats l’any anterior, i un l’any 1921. La complicada situació política interferirà, però, en la projecció de l’entitat. Les crítiques locals d’El intransigente a l’Orfeó Badaloní pel seu tarannà catalanista i els vincles amb celebracions religioses saltaran a la premsa barcelonina, a les pàgines del diari barceloní El Diluvio, republicà anticlerical, en una sèrie d’articles força durs pel to utilitzat del seu corresponsal a Badalona. Però el fet decisiu per a la trajectòria futura de l’entitat va ser el cop d’estat del general Primo de Rivera el 13 de setembre, que comportà l’establiment d’una dictadura amb inquietants signes del seu tarannà autoritari en la regulació de la vida política, legal i jurídica administrativa. A Badalona, entre d’altres mesures de caràcter públic que afectaven els drets polítics i socials, es va fer palès amb la dissolució dels Pomells de Joventut el mateix any, la censura prèvia en els programes culturals i la prohibició d’incloure Els Segadors als concerts, per part de l’Orfeó Badaloní. Ben aviat, però, l’any 1924, hi hauria noves mesures més dràstiques. Anem a pams i vegem com es desenvolupà l’any.

La Veu de Catalunya informà el 6 de febrer de 1923 de la constitució d’una nova junta a l’Orfeó Badaloní:

Salvador Busquets (president), Josep M. Jordi (vicepresident), Jaume Pujadas (secretari), Joan Giralt Bruguera (vicesecretari), Marian Cuixart (caixer), Ramon Ribet (arxiver). Vocals: Baldiri Faura, Joaquim Guardiola, Antoni Llucià, Daniel Ens i Bartomeu Rovira.

Aquest consell directiu s’encarregà de presidir els actes de benedicció de la senyera de l’Orfeó Badaloní i del concert d’aniversari de l’entitat, dedicat als socis protectors, el cap de setmana del 25 i 26 de febrer.

La Veu de Catalunya el 23 de febrer va fer una prèvia del conjunt d’actes.

Centrem-nos primer en el seu impacte social i cultural en la premsa local. El Eco de Badalona el 3 de març va publicar en la primera pàgina la crònica de la jornada festiva a l’entorn de la benedicció de l’artística senyera de l’Orfeó Badaloní, que havia tingut lloc el 25 de febrer. L’acte central girà a l’entorn de la benedicció de la senyera, obra de l’arquitecte i dissenyador Josep Amigó, confeccionada per subscripció popular i apadrinada per l’empresari corder Jaume Ribó Sayol (1863-1943), home vinculat d’antany al Centre Catalanista Gent Nova, i una de les cares representatives del Gremi de Fabricants i Industrials de Badalona. A l’acte, a més de Ribó i la seva esposa Micaela Arabia, hi van assistir, entre d’altres autoritats i personalitats, Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat; Lluís Millet, director de l’Orfeó Català; el diputat provincial i industrial badaloní Lluís Ysamat, i Joaquim Pujol i Oliveras, alcalde de Badalona, ambdós polítics, com Puig i Cadafalch, de la Lliga Regionalista. 

La jornada va ser molt completa. Al matí, «organitzat per les senyoretes que han dut a cap els treballs de tan meritòria obra», la senyera sortí de la seu de l’Orfeó fins a l’església de Santa Maria. S’hi va fer cant d’estil gregorià de mossèn Lluís Romeu, amb acompanyament d’orgue del mestre Salvador Valls: l’Orfeó va interpretar la Missa de la Mare de Déu de Núria sota la direcció de Botey. A continuació va fer l’ofici el doctor Carles Cardó, canonge de Barcelona, i la matinal es va cloure amb diferents cants, el darrer la Salve Regina original del mestre director. Al migdia va traslladar-se la senyera a l’estatge social, es va interpretar El Cant de la Senyera i van haver-hi parlaments públics. A la tarda, s’organitzà una ballada de sardanes a la Plaça de la Vila amb la Cobla La Principal de Cassà de la Selva. 

El dia 26 de febrer, a les nou del vespre, l’Orfeó Badaloní oferí un concert dedicat als socis protectors al Teatre Victòria. La Veu de Catalunya informà del programa uns dies abans, a les edicions dels dies 23 (vespertina) i 24 (matinal) de febrer. A l’edició del 2 de març va fer la ressenya del concert del dia 26, en el qual va quedar gent dreta i on s’estrenaren les cançons tradicionals catalanes, harmonitzades pel mestre Botey, La viudeta i El caçador i la pastoreta. Aquesta darrera cançó amb música de Botey va entrar entre les composicions del repertori de l’Orfeó Català a partir del 1924: en concret la primera referència és del 14 de desembre d’aquell any en un concert al Teatre-circ Olímpia, i registra vint-i-nou referències en programes editats i conservats al Centre de Documentació del Palau de la Música.

El caçador i la pastoreta d’Antoni Botey

La cançó, recollida dels escrits de Miquel Lleonart i Casadevall, deia així:

Una matinada fresca

trumlailà quina fresca hi feia

no fa bo per treballar

trumlailà quina fresca hi fa.

Ja n’agafo l’escopeta

trumlailà quina fresca hi feia

i me’n vaig anar a caçar

trumlailà quina fresca hi fa.

No en trobo cap peça bona

trumlailà quina fresca hi feia

per a poder-li tirar

trumlailà quina fresca hi fa.

Si no una pastoreta

trumlailà quina fresca hi feia

que en guardava el bestiar

trumlailà quina fresca hi fa,

que n’estava adormideta

trumlailà quina fresca hi feia

a sota d’un olivar

trumlailà quina fresca hi fa.

Si li tiro, no li tiro,

si li tiro, no li tiro,

trum, trum, trum,

trum, trum, trum,

trum, trum, trum,

trum, trum, trum!

No li tiro…

trum, trum, trum!

En cullo un pom de violes,

trumlailà quina fresca hi feia

i al pit les hi vaig posar,

trumlailà quina fresca hi fa.

Les violes eren fresques

trumlailà quina fresca hi feia

la pastoreta es despertà

trumlailà quina fresca hi fa.

El dimecres 14 de març, l’Orfeó, amb direcció d’Antoni Botey, va realitzar al Teatre Victòria de la ciutat una actuació solidària a benefici de la Casa Empar. Aquesta era una institució benèfica badalonina que havia obert les seves portes el desembre del 1913, per a nens, dones i homes sense llar o vulnerables, regida per germanes Dominicanes de la Presentació, i dependent de la Junta Local de protecció de la infància i extinció de la mendicitat. El Eco de Badalona del 17 de març informà tanmateix que va registrar-se al concert esmentat una escassa concurrència i que l’Orfeó va fer una bona actuació musical. La Veu de Catalunya el 22 de març destacà la celebració del concert i l’expertesa de la batuta d’Antoni Botey.

En la documentació de l’Arxiu de l’Orfeó Badaloní hi ha registrades dues actuacions en locals de sociabilitats polítiques de la ciutat, el diumenge 18 de març al Centre Regionalista adscrit a la Lliga Regionalista, concert del qual no hem trobat cap ressenya a la premsa; i el 8 d’abril, al Cercle Carlista El Loredán, al Teatre Cervantes, del qual hem trobat informació a El Eco de Badalona a les edicions del 7 i el 14 d’abril; i a La Veu de Catalunya el 6 d’abril a l’edició del matí, es publicà el programa previst amb el repertori habitual de l’Orfeó (Millet, Pérez Moya, Morera, S. Marraco, Botey; incorporant dues composicions de C. Franck interpretades per la secció de senyoretes i amb el mestre Jaume Costa al piano: La Verge bressant i Les ballades de Lormont), amb la participació de les tres seccions i les veus solistes del noi Alfons Rof, la soprano Mercè Sànchez i el tenor Daniel Ens. No ha perdurat cap reacció immediata de la presència de l’Orfeó en aquests locals de caire polític, si bé tal proximitat ben segur que devia aixecar suspicàcies en la política badalonina.

Respecte a l’organització interna de l’Entitat, la primera Acta del Consell Directiu consultable correspon al 12 d’abril, i obre el llibre d’Actes 1923-1931. Actuava com a president accidental el vicepresident Josep M. Jordi, per malaltia del president Salvador Busquets.

Sant Jordi símbol del catalanisme

La celebració de Sant Jordi va adquirir un elevat to catalanista i religiós en el marc de l’embat polític nacionalista del moment. La Veu de Catalunya informà el 21 d’abril dels actes preparats a Badalona en què participà l’Orfeó Badaloní, entre d’altres entitats i centres polítics: el 22 al matí a les onze es programaren sardanes «a la Plaça dels Segadors dita també de la Constitució» per la Cobla Barcelonina; a les dotze, missa a l’església de Santa Maria, sermó i cant dels goigs del Sant; després, Festa de les rosses amb assistència de dames i senyoretes de la Joventut Nacionalista, del Foment de la Sardana, Pomells de la Joventut i Orfeó Badaloní; a les quatre de la tarda, al Centre Regionalista, funció patriòtica Les Eures del Mas; a dos quarts de deu del vespre, vetllada de sardanes amb La Principal de Peralada. El dia 23 a les nou del vespre, al local de l’Orfeó Badaloní, vetllada íntima «en honor del patró dels catalans» amb poesies, parlaments, concert del Quartet Artístic de l’entitat i de l’Orfeó. El diari subratllà que hi hauria «la bandera catalana a l’Ajuntament i als estatges de les entitats i dels badalonins patriotes».

El Eco de Badalona el 28 d’abril, a l’article «Una fiesta simpática», publicat en la primera pàgina, fa la crònica de l’acte de benedicció i lliurament per part dels alumnes d’una bandera a l’Escola Municipal d’Arts i Oficis el passat diumenge. Tot un programa d’activitats va desenvolupar-se, en el qual l’Orfeó Badaloní, durant un ofici a l’església parroquial de Santa Maria, cantà la missa A la Mare de Déu de Núria.

Al mateix número s’informa que durant la jornada de Sant Jordi va onejar la bandera catalana a la façana de l’Ajuntament (l’alcalde era de nou el republicà nacionalista Jaume Martí Cabot, després que una inspecció al consistori del Govern Civil suspengués Joaquim Pujol Oliveras el març del 1923 per irregularitats en la gestió), i en diverses societats, i que se celebrà al local de l’Orfeó Badaloní un concert privat.

L’Acta del Consell Directiu del 3 de maig va anotar una comunicació i uns estatuts de la Germandat d’Orfeons de Catalunya, a la qual va acordar-se l’ingrés.

El diumenge 10 de juny, com informà en una crònica El Eco de Badalona el dia 16 (una setmana abans el mateix setmanari havia anunciat l’acte i el programa previst per a l’endemà), el local de l’Orfeó Badaloní acollí un recital de cançons a càrrec de la contralt senyoreta Serafina Bignotti. L’articulista, si bé critica que li manca «la frescura, la pureza necesaria para el género a que se dedica», reconeix que l’artista va ser ovacionada especialment en diverses composicions, entre les quals Cireres d’arbós, «de nuestros convecinos Sres. Figueras i Botey». Finalment, l’article clou: «El Orfeó Badaloní merece nuestros plácemes por la organización de sesiones de esta naturaleza, pura y netamente artísticas».

El IV Aplec Sardanístic del Foment de la Sardana, celebrat el 17 de juny, va tenir lloc amb ballades al matí i a la tarda a la Font de les Monges (Montalegre) i a la nit a la plaça del Duc de la Victòria. El Eco de Badalona del dia 16 va fer-ne una prèvia informativa. Al matí, dins de l’extens programa de peces, les tres cobles assistents tocarien Plou i fa sol del mestre Antoni Botey, i a la nit, La Principal de Peralada estrenaria la composició La viudeta, també del mestre Botey. El Eco del 23 de juny recollí la celebració de la jornada en l’apartat de «Gazetilla» i anotà que «no se registró el más pequeño incidente».

La Veu de Catalunya el 6 de juliol ressenyà els actes del dia de Sant Pere a Badalona a càrrec del Círcol Catòlic, en homenatge al Sagrat Cor de Jesús i d’adhesió a la Bona Premsa. Després dels discursos, l’Orfeó Badaloní, sota la direcció d’Antoni Botey, va actuar-hi.

La reunió del Consell Directiu del 10 de juliol va anotar, entre set baixes d’associats de l’Entitat, una de les persones rellevants en la formació de l’Orfeó, el mestre Joan Aymerich. No en coneixem més detalls, si bé considerem que és un fet significatiu, especulant si més no que internament l’Entitat no devia ser una bassa d’oli o bé que el mestre va decidir encaminar-se a d’altres projectes musicals amb més gran projecció, deixant la plaça de mestre auxiliar. També podrien ser totes dues opcions.

L’endemà 11 de juliol la Massa Coral va actuar al Teatre Victòria en un concert dedicat als socis protectors.

La Veu el 3 d’agost informà de la sortida de l’Orfeó Badaloní al Masnou el diumenge 29 de juliol a la tarda (El Eco de Badalona el 4 d’agost, en la crònica del Ple del dilluns, explica que el regidor senyor Vall dona compte de l’excursió de l’Orfeó Badaloní, que va acompanyar com a representant de l’Ajuntament al Masnou). L’expedició l’havien format 180 coristes amb la senyera de l’Orfeó al capdavant; s’hi desplaçaren en tren fins a la població del Maresme. Van ser rebuts a l’estació per una gentada, encapçalada per una comissió municipal i la junta de l’entitat La Calàndria, amb la seva massa coral i senyera; hi assistí també el masnoví Lluís Millet i Pagès (personalitat que «ha arribat ja al lloc reservat sols als genis», en paraules del poeta masnoví Josep Pujadas i Truch, el 1903). L’Orfeó Badaloní va ser rebut per l’alcalde a l’Ajuntament. Els badalonins van correspondre als amfitrions amb la interpretació d’El Cant de la Senyera. A les cinc, a l’espaiós Teatre de La Calàndria, amb el mestre director Botey i els mestres Costa i Valls, actuà l’Orfeó Badaloní, que començà amb El Cant de la Senyera,que el públic, dempeus, demanà com un bis al mestre Millet. En el repertori destacaren com a solistes Josepa Mató i Mercè Sànchez, Daniel Ens i el nen Rof. A la meitat de la segona part del concert, el president de La Calàndria va posar una llaçada artística a la senyera de l’Orfeó Badaloní. Sonaren composicions populars harmonitzades pel mestre Botey: La viudeta i El caçador i la pastoreta. Després de la Sardana de la Pàtria, el públic demanà amb gran insistència l’himne nacional, que fou escoltat a peu dret per la immensa gentada, «la qual sortí altament satisfeta». A dos quarts de nou, la comissió municipal i el mestre Millet acomiadaren el tren que portà la Massa Coral badalonina de nou a la ciutat.

El Eco de Badalona, a l’especial Festa Major del 13 d’agost, dins del programa complet de festes informa del concert públic de l’Orfeó Badaloní el dia 15 d’agost al Cinema Victòria, al matí.

La publicació Gent d’Ara. Periòdic Nacionalista Vallesà, a l’edició del 18 d’agost, va fer una crònica del concert del dia 10 d’agost organitzat pels Pomells de Joventut al Cinema Nou, en homenatge a mossèn Josep M. Homs. El festival va tenir tres parts: a la primera actuà l’Esbart de Dansairesi els pomellistes recitaren poesies; a la part central va intervenir el conseller municipal Jaume Santacana, que lliurà un pergamí a mossèn Homs, i també va prendre la paraula el diputat de la Lliga, Josep M. Trias de Bes (es presentava de nou a les eleccions provincials la setmana següent); a la tercera part actuà la Massa Coral de l’Orfeó Badaloní. Van assistir a l’acte comissions del Centre Tradicionalista, del Círcol Catòlic i del Centre Regionalista. Cal incidir, respecte a aquest acte, que devia fer coïssor a la ciutat per la participació pública del diputat i candidat de la Lliga al districte de Granollers-Badalona. El Eco de Badalona, a l’edició de l’1 de setembre, va informar de la jornada electoral a la ciutat el dia 26 d’agost, en què es registraren diversos incidents violents que es van cobrar una vida i un ferit greu per arma de foc. Anteriorment les eleccions s’havien realitzat el 29 d’abril, però havien estat anul·lades en repetir-se les acusacions de compra de vots. Finalment, s’imposà a la ciutat Trias de Bes, tot i que la Junta Provincial del Cens, davant de les nombroses irregularitats de vot detectades al districte, no va decretar cap guanyador i el plet va quedar en mans del Tribunal Suprem.

L’Acta del Consell Directiu de l’Orfeó del 28 d’agost va recollir, entre d’altres assumptes de caire organitzatiu, l’acord de realitzar una ofrena als peus del monument a Rafel de Casanova a Barcelona, l’11 de setembre.

El Diluvio, el 4 de setembre de 1923, va publicar a l’apartat «Crónicas de Badalona», signades pel Padre Crospis, una columna dedicada a l’Orfeó Badaloní amb un contingut més en el terreny de l’opinió que en el d’informació contrastada (si ens atenem a l’activitat de l’entitat fins al moment i posteriorment, i el motiu d’exigència tècnica de la davallada de cantaires): «El Orfeó Badaloní se muere. Y se muere en manos de sus verdugos, quienes pretenden reanimarlo organizando rifas para arbitrar recursos». Després d’aquesta contundent afirmació inicial, continua: «Mal, muy mal andan, teniendo necesidad de acudir a este extremo, que desdice muy mucho de la misión elevada y cultural para la que fué creado el Orfeó». Segons sembla, el motiu devia ser alguna activitat dinamitzadora per recaptar fons destinats a alguna causa ‒potser per a una propera excursió de l’Orfeó fora de la ciutat per part de la secció excursionista‒, raó per la qual l’articulista extreu que al darrere hi ha irresolubles necessitats de finançament, vinculant-ho a la pèrdua de massa coral. És aleshores quan l’article entra en el veritable motiu de fons, un anticlericalisme de boc gros i una hostilitat al catalanisme d’àmbit conservador, estimulats segurament pel recent acte del dia 10 d’agost previ a les eleccions. Denomina «cándidos fundadores» als organitzadors de l’Orfeó, i diu que «muy pronto se ha visto el ‘flautó’ regionalista y reaccionario que alentaba ‘fronteras’ que al arte pone la Lliga»; així, la gent que estimava l’art «empezaron a desfilar» davant «el caldo gordo a la Lliga y a mosen Anton», els quals feien servir l’art i la cultura «para sus fechorias políticas». La tasca de l’Orfeó Badaloní es trobava altre cop en el punt de mira de la crítica d’un diari des d’un àmbit més propi de les disputes polítiques.

La reunió del Consell Directiu del 12 de setembre va entomar una qüestió polèmica que havia esclatat: s’esmentà un «incident» perquè la senyera havia estat present «en un acte particular d’una entitat política local». Tal com hem pogut copsar, la proximitat a la Lliga i en actes confessionals coïa i, per tal de no creuar cap línia i que l’Entitat no fos acusada de fer política, es va acordar que la senyera no figurés en cap acte polític local i nacional. Tanmateix, l’acord recollia la possibilitat que la seva exhibició vingués motivada per un acord previ de la Germandat d’Orfeons de Catalunya. Per la seva part, Antoni Ballesteros, en el seu historial, tot i que no ho especifica amb claredat, indicava després de relatar l’acte de benedicció de la senyera el 25 de febrer, que «com a resultat d’uns incidents, sense importància si voleu, sobre l’assistència de la Senyera a determinat acte, acordaren [la junta directiva] que no fos present a cap acte que pogués servir de pantalla propagandística política». 

Tanmateix, el 13 de setembre va tenir lloc el pronunciament del general Primo de Rivera contra la legalitat constitucional, portat a terme amb el vistiplau del rei Alfons XIII, en una conjuntura de crisi política: exhauriment del sistema de torn de partits, desastres a la guerra d’Àfrica, les accions criminals que acompanyaven la qüestió social i l’onada creixent separatista catalana. 

L’Orfeó Badaloní, enmig d’aquest ambient enrarit pels esdeveniments generals (entre els quals el cessament dels ajuntaments, com el de Badalona, encapçalat per Jaume Martí Cabot, que fou substituït per designació per Josep Fonollà Sabater), va realitzar el mes d’octubre una fita especialment destacada: una excursió artística a Montserrat, lloc emblemàtic de caràcter espiritual, també cultural per la coral de l’Escolania, i en l’àmbit simbòlic catalanista. Va tenir lloc els dies 13, 14 i 15 d’octubre, amb una actuació dins del claustre del monestir en honor a la comunitat benedictina. El Eco de Badalona va fer una prèvia informativa a l’edició del dissabte 29 de setembre, fent esment que s’hi traslladarien uns 500 excursionistes. A l’edició del mateix setmanari del dia 13, a la secció dedicada a l’Ajuntament, va anotar-se la comunicació que havia fet arribar l’Orfeó per tal que una representació municipal acompanyés l’expedició badalonina a Montserrat. Tot i la rellevància, el setmanari només va informar de l’esdeveniment en format breu el dia 20 d’octubre assenyalant que hi havien anat uns 700 badalonins.

Hem d’anar a La Veu de Catalunya del 19 d’octubre per trobar una crònica de l’estada de l’Orfeó Badaloní a Montserrat. El rotatiu va informar que un tren especial amb 500 persones, orfeonistes i familiars, amb «cares rialleres» i «els cors sadollats de franca alegria» arribaren a Montserrat el dissabte 13 d’octubre. El motiu de l’expedició era doble: un «homenatge d’amor i devoció» a la Moreneta i perquè «Montserrat posseeix una de les millors i més importants escoles musicals d’Espanya». Amb la Senyera de l’Orfeó, els representants de l’Ajuntament de Badalona i de la junta de l’entitat al capdavant, la comitiva badalonina va entrar solemnement a la basílica, on va escoltar-se la Salve Montserratina del mestre Botey cantada per les tres seccions de l’Orfeó Badaloní. A la tarda, es va interpretar la Salve Montserratina a la basílica i el cant del Virolai (de Rodoreda-Botey) per les tres seccions de l’Orfeó alternant amb l’Escolania. El diumenge dia 14, a l’ofici solemne, cantà l’Orfeó amb acompanyament de l’orgue de l’altar major per part del P. Director de l’Escolania, la Missa de la Mare de Déu de Núria de mossèn Lluís Romeu. A la tarda, es va celebrar amb gran èxit als claustres del monestir un concert popular de l’Orfeó Badaloní. Després va haver-hi un acte a la basílica i finalment focs artificials a la plaça. Dilluns, el programa d’activitats va modificar-se per l’estat del temps. A la tarda, l’expedició va emprendre la tornada a Badalona. De la visita, la casa Cuyàs de Barcelona va fer-ne una pel·lícula. L’article finalitza amb la següent estrofa poètica en referència a la tornada a la ciutat dels orfeonistes: «Aquí la nit és dia, lo cel aquí és més blau. Adèu-siau, María! María, adèu-siau!». 

El Diluvio també va dedicar la seva atenció a l’excursió, si bé més aviat per fer una contracrònica de La Veu. El 17 d’octubre va aparèixer l’article «El Diluvio en Badalona», una peça sense signar, on s’explicava el descontentament d’alguns regidors municipals que van acompanyar l’Orfeó a Montserrat: «no han regresado muy satisfechos de las atenciones y consideraciones de que fueron objeto por parte de los individuos de la Junta y del director del Orfeó». I exposen els seus motius: «la invitación no significaba atención alguna, sino apariencia para conservar la subvención que recibe del Ayuntamiento y que no sirve para arte, sino para hacer la política regionalista y algo peor, a pesar de las preocupaciones y disposiciones adoptadas por el Directorio militar para arrancarlo de raiz». El darrer aspecte feia referència a la nova situació política després del triomf del cop d’estat encapçalat pel llavors Capità General de Catalunya Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (1870-1930), entre el 13 i el 15 de setembre passats.

El 18 d’octubre, El Diluvio va tornar a la càrrega amb les seves crítiques a l’article «El Orfeó a Montserrat», acarnissant-se amb aspectes anticlericals  l’autor, sota pseudònim, Padre Crospis (Padre Crospis serà el nom d’un efímer setmanari republicà anticlerical aparegut a Badalona el 1930 sota la direcció de Joaquim Estrany Palou, exdirector de l’òrgan radical Juventud Rebelde, publicat entre 1909-1919). L’article en qüestió assenyala que l’Orfeó va «cantar unas salves a la Moreneta, una especie de segunda ama y carcelera de novios». A continuació critica el negoci dels preus qualificant Montserrat com «un sitio de lujo» que «se ha convertido hoy en una estación veraniega». Fets que van posar-se en evidència quan la invitació de l’Orfeó als regidors municipals va incloure només el viatge. I conclou: «aprenda la ‘gente bien’ de l’Orfeó de lo que hacen los modestos y simpáticos individuos de nuestros coros, a los cuales no se subvenciona».

Cronològicament a aquests dos articles d’El Diluvio, El Eco de Badalona el 20 d’octubre va publicar la notícia que El Diluvio de Barcelona havia obert una secció dedicada a Badalona. En la mateixa edició del setmanari s’informava de la clausura del local de la Federació Local de Societats Obreres per part de les autoritats, un fet que si bé no era nou, a causa dels diferents períodes repressius del moviment obrer, indica que la Dictadura no permetria legalment a l’anarcosindicalisme desenvolupar les seves activitats reivindicatives.

L’Acte del Consell Directiu del 24 d’octubre ens permet conèixer que, per mitjà d’una comunicació particular a Josep M. Jordi i un telegrama adreçat des de l’Ajuntament de Girona a l’Orfeó Badaloní, es proposava a la Massa Coral un concert oferint un teatre lliure de tota despesa. El prestigi de l’Orfeó començava a forjar-se més enllà de la ciutat, si bé la direcció va considerar que era un esforç econòmic que l’Entitat i les famílies no podien afrontar després de la recent excursió a Montserrat. La resposta fou l’agraïment i la promesa d’acceptar-ho en una millor oportunitat.

La Secció Excursionista de l’Orfeó Badaloní organitzà una sessió al Cine Nou el dimarts 30 d’octubre a les nou del vespre. El programa comptà amb la projecció de les Festes típiques a Santa Cristina; Una ascensió a la Jungfrau (Alps Suïsos), Exercicis rítmics pels alumnes de l’Escola Llongueras, Esports d’hivern a Núria i l’Orfeó Badaloní a Montserrat.

La Veu de Catalunya el 3 de novembre informà de l’interès que havia despertat l’obra Esplai del mestre Antoni Botey, que havia d’interpretar-se l’endemà diumenge per l’orquestra de l’Associació Íntima de Concerts al Coliseum de Barcelona.

En un full volant conservat a l’Arxiu de l’Orfeó Badaloní hem documentat la inauguració de la temporada teatral 1923-1924 per part de l’Agrupació Artística de l’Orfeó Badaloní, el diumenge 4 de novembre. Es representà La paraula d’honor o Els dos sargents francesos amb el següent repartiment: les senyoretes E. i O. Vivó, J. Lladó, X. Casanova, S. Torrents, J. Cairó, J.Mª Busquets, J. Oriol, J. Farré, A. Mongay, J. Prats i el noi A. Rof; i el sainet popular de Frederic Soler (Serafí Pitarra), Cura de Moro amb el següent repartiment: la senyoreta E. Vivó, J. Oriol, J.Mª Busquets, J. Farré, J. Lladó, A. Mongay i J. Prats. 

La Secció Excursionista organitzà una altra secció de cinema aquesta vegada al Cine Zorrilla el dimarts 13 de novembre a les nou del vespre. Es projectà la cinta exclusiva de la casa Cuyàs Les meravelles del Ski (2.300 metres); Ali-Babà; fotografies i la pel·lícula L’Orfeó Badaloní a Montserrat.

La Massa Coral de l’Orfeó Badaloní va participar d’una sessió literària-musical al teatre del Cercle Carlista El Loredán el 9 de desembre, commemorant la festivitat de la Immaculada Concepció.

El Eco de Badalona el 15 de desembre fa referència a tres concerts programats per l’Orfeó Badaloní els dijous: 20 de desembre de l’any en curs, 3 i 17 de gener de 1924. Al primer, actuaria el Trio Vallribera-Farrarons-Montaner (piano, violí, violoncel); al segon, la senyoreta Andrea Fornells, soprano, i al tercer, el Quartet de l’Orfeó. Els abonaments eren de quatre pessetes, mentre que el seient per a un concert era de dues pessetes, fomentant-se així l’assistència al cicle de concerts.

El Eco el dia 22 de desembre va fer la crònica del primer dels concerts al local de l’Orfeó destacant-ne la «numerosa concurrencia que aplaudió con entusiasmo a los ejecutantes, quines realizaron una labor recomendable».

1924

L’any 1924 va suposar un tomb en la trajectòria ascendent de l’Orfeó Badaloní, motivat per les circumstàncies polítiques del país, que van afectar-lo decisivament fins a la seva clausura per ordre governativa de les autoritats dictatorials. Aquest fet va tenir lloc el mes de setembre.

El Eco de Badalona el dissabte 5 de gener, a les notes breus, informa que l’endemà a la tarda l’Orfeó Badaloní celebra un concert dedicat als socis i a les seves famílies a càrrec de les senyoretes Mercè Rovira (piano) i Roseta Lloret (guitarra), i anuncia que a aquesta festa en seguiran d’altres a càrrec de «los valiosos elementos musicales de que dispone la entidad».

La Veu de Catalunya el 8 de gener realitzà una crònica del concert de Reis a l’Orfeó Badaloní amb un petit concert privat de les senyoretes Mercè Rovira i Roseta Lloret, piano i guitarra respectivament. Al diari barceloní La Publicidad del mateix dia s’afegí respecte al concert que Lloret «transformà l’instrument tavernari en un delicadíssim instrument de camera». El Eco de Badalona del dia 12 va fer la seva crònica local de l’esmentat concert i també va publicar tres notícies d’actualitat de l’Orfeó Badaloní: la celebració el proper diumenge 20 d’un concert solidari de l’Orfeó a la Casa de la Caritat; la setmana següent, el diumenge 27, del concert del Quartet de l’Orfeó; la programació d’un cicle de tres concerts els diumenges a la tarda del mes de febrer. Tanmateix, de tota l’activitat ressenyada, el rotatiu encara va deixar-se d’anotar el concert dedicat als socis protectors que va celebrar-se el dimecres 23 de gener. Però anem a pams perquè, com veiem, l’Orfeó bullia d’activitats.

L’Orfeó Badaloní actua per primera vegada a la casa de la Caritat de Barcelona

La Publicidad el 19 de gener va informar que l’endemà, dia 20, a les sis de la tarda, l’Orfeó Badaloní, sota la direcció d’Antoni Botey, tenia previst un concert a la sala d’actes de la Casa de la Caritat de Barcelona en ocasió de l’exposició de pessebres; cantarien per primera vegada davant d’un públic barceloní. Entre les cançons hi hauria El Cant de la Senyera i la Salve Regina. A la Mare de Déu de Montserrat de Botey. En les seves diferents etapes, l’Orfeó Badaloní actuarà solidàriament a la Casa de la Caritat.

El Eco de Badalona del 26 de gener va fer una crònica del concert de l’Orfeó Badaloní la nit de dimecres dia 20 al Cinema Victòria. S’esmenta que van sonar les cançons Fum, fum, fum, Cireres d’arbós i Kalinka com a primera audició, i El pastoret del mestre Botey com a estrena. Ara bé, parem atenció en la crítica musical: «la labor del Orfeó podemos calificarla de discreta, no adquiriendo el relieve y brillantez que desearíamos para una entidad musical que tiene todas nuestras simpatías». Després de lloar el solista senyor Ens i les sopranos senyoretes Mercè Sánchez i Josepa Mató, l’article incideix més en les febleses de la Massa Coral a partir de la disconformitat a la vista de tothom del mestre director: «el estreno de El Pastoret no fue afortunado, por cuanto dicha composición se cantó con poca seguridad, lo que obligó al autor y director a que nerviosamente golpease el atril con la batuta, cosa que produce muy mal efecto». Sembla que l’Orfeó va tenir un mal dia i el mestre Botey va perdre la temprança en públic, mostrant com a punt feble el seu temperament en l’exigència d’una cançó d’estrena.

Al mateix exemplar del setmanari s’informava també que al local de l’Orfeó l’endemà diumenge a les sis de la tarda tindria lloc el concert del Quartet format per Botey i Costa (violins), Deschamps (viola) i Solà (violoncel). Per aquella època Solà, juntament amb Salsas i Campins, formava també un trio que amenitzava les pel·lícules mudes al Cinema Nou.

El Diluvio a l’edició del 25 de gener, a l’article «Casos y cosas»del Padre Crospis, no va perdre l’oportunitat d’esmentar la patinada de l’Orfeó, i de nou tractà de convertir-lo en l’ase dels cops: «hay que ver, hay que ver, los progresos que hace vuestro Orfeó Badaloní. Hasta jazz-band y todo nos endilga en sus conciertos!». L’article, amb un estil barroer i pretesament irònic que devia tenir els seus adeptes, caricaturitza l’estil de direcció d’Antoni Botey: «gesticulaciones del director, los golpes de batuta y el continuo taconeo». Titlla l’Orfeó de «conversos hacia la monarquia» (resulta que el dia del concert va coincidir amb la festa onomàstica d’Alfonso XIII, monarca espanyol, i l’article juga a l’equívoc que el concert era per aquest motiu), i de forma malintencionada afirma que «ante la falta de recursos por las muchas bajas experimentadas han creído prudente adherirse a la fiesta nacional y poder así mendigar una subvención al estado. Por eso ya no cantaran Els Segadors». De nou les crítiques lerrouxistes d’El Intransigente es feien presents.

El 27 de gener va tenir lloc una Assemblea General Ordinària, l’acta de la qual és la primera conservada que hem pogut consultar, que donava compte a la massa social de les activitats del darrer any de l’Entitat. El president Busquets, el segon històric de l’Orfeó Badaloní, malauradament encara era absent per malaltia, i el substituïa com a president efectiu la veritable alma mater de la directiva, el vicepresident Josep M. Jordi, advocat d’ofici. En les seves paraules de presentació va explicar que a l’Orfeó Badaloní «hi ha representants de tots els matisos», tot i que potser no arribava encara a tots i la seva tasca «no és prou compresa». Afirmacions amb les quals semblava contestar a les crítiques obertes des del republicanisme radical. Feia una valoració positiva, després d’un cert reflux a l’empenta inicial, en clau de progressió de l’Entitat: els socis protectors l’any 1921 eren 422; el 1922, 398, i el 1923 havien pujat a 431. Les actuacions de la Massa Coral l’any 1921 van ser una; el 1922, cinc, i el 1923, setze, entre elles la celebrada benedicció de la Senyera, concerts al Masnou, Montserrat i a la Casa de la Caritat de Barcelona. Constituïen la Massa Coral: 80 senyoretes, 70 homes i 50 nois i noies. Dins de l’Orfeó hi havia la Secció Excursionista, que havia organitzat amb gran èxit l’excursió a Montserrat; el Quartet Musical, i el Quadre Dramàtic, que oferia esbarjo a les famílies. A continuació l’Assemblea va escollir un nou Consell Directiu, el tercer en la història de l’Entitat. Amb quaranta-cinc vots va ser escollit president Jaume Ribó i Sayol. L’equip directiu va quedar així: Jaume Ribó i Sayol (president); Josep M. Jordi Vilallonga (vicepresident), que continuava en el càrrec després d’actuar com a president efectiu per llarga malaltia de Salvador Busquets durant el segon Consell Directiu de l’Entitat; Jaume Pujades i Barriga (secretari); Ramon Ribet i Graupera (vicesecretari); Marià Cuixart Cuixart (caixer); Josep Rovira i Anglada (arxiver); i com a vocals: Antoni Llucià, Josep Casas i Costa ‒exalcalde republicà de Badalona (1914-1918)‒, Joan Giralt i Bruguera i Salvador Solé i Alsina; i en l’apartat musical: Antoni Botey (mestre director), Jaume Costa (sotsdirector) i Daniel Ens («vocal elegit pels choristes»). 

La Publicidad a l’edició del 2 de febrer informà de la celebració de concerts privats en dies de festa, a la tarda, al local de l’Orfeó Badaloní. El diumenge anterior havia actuat el Quartet filial de l’entitat i «que duu el mateix nom». L’integraven Antoni Botey (violí primer), Jaume Costa (violí segon), Ernest Deschamps (viola) i Francesc Solà (violoncel). Estaven programats tres concerts més al llarg del mes. Així, La Publicidad el 16 de febrer informà que el diumenge anterior havia actuat el tenor solista de l’entitat Daniel Ens, i a l’edició del 23 de febrer anuncià el quart concert per part del ‘Quartet’ el diumenge següent.

Respecte a les informacions locals, El Eco de Badalona el dia 2 de febrer publicà un anunci de l’Orfeó Badaloní anunciant els ‘Tres Selectes Concerts’ al seu local durant el mes de febrer: el dia 10 el del tenor Daniel Ens; el dia 17 la soprano senyoreta Andrea Fornells; i el dia 24 el del ‘Quartet’. L’anunci de pagament de l’Orfeó sembla que va tenir un efecte immediat en la cobertura i bones crítiques del principal setmanari badaloní.

Per la seva part, el Consell Directiu del 7 de febrer va aprovar la creació d’una Reglament Intern de la ‘Junta del Chor’ per tal que la direcció de l’Entitat no ‘hagi d’intervenir com fins ara’ en assumptes propis de la Massa Coral. Procurant així fixar unes normes clares a seguir. També podem observar el funcionament a l’Entitat d’una Comissió Econòmica, de la ‘Junta del Chor’, de la Comissió de Festes i Excursions i la Comissió de Propaganda.

Tal i com ens referíem en la qüestió dels anuncis, El Eco de Badalona el 16 de febrer va publicar en la segona pàgina, a la secció ‘Nota de arte’, l’article ‘Presentación del tenor Daniel Ens quien se revela como un excelente artista’. L’article explica com hi havia poca concurrència al local de l’Orfeó Badaloní el diumenge anterior per veure al tenor. Daniel Ens interpretà en la primera part el poema de Shuman en setze cants, ‘L’amor del poeta’. Aquesta elecció es qualificada com ‘una valentia del debutante y quizá una audacia de su Director, el Maestro Antonio Botey’. En el repertori de la segona part, Ens va cantar ‘Cireres d’arboç’ d’Antoni Botey i Josep Figueres que es va haver de bisar a petició del públic. Finalment, l’article informa del concert de la soprano solista de l’Orfeó Català, Andrea Fornells, al local de l’Orfeó l’endemà a les 17.30h. En la pàgina següent del rotatiu, s’inserí un nou anunci de l’entitat, aquest sobre el concert d’Andrea Fornells amb acompanyament al piano d’Antoni Botey.

El Eco el dia 23 de febrer va donar complida informació en la primera pàgina sobre l’actuació de la soprano Fornells ‘que cautivó al público’ amb acompanyament al piano del ‘joven Julio Esteban’ (per tant Botey com estava anunciat no hi participà). Precisament el pianista Julio Esteban Anguita, ‘un pianista extraordinari’ com recordà Joan A. Oriol Dauder al llibre ‘De l’insòlit a la facècia. Anecdotari badaloní’ (1998), era nascut a Shanghai i vivia al carrer Sant Francesc, 19; va emigrar amb la seva família a les Filipines el mateix any 1924, continuant una carrera plena d’èxits més endavant als EEUU, tornant a Badalona uns dies el 1955 (el butlletí de l’Orfeó de setembre d’aquell any se’n va fer ressò).

Retornant a la crònica del concert, l’autor fa una recomanació a l’Orfeó: ‘por ese camino debe seguir el ‘Orfeó’, organizando sesiones de arte noble que den a esa pobre vida nuestro algo de dignificación y de espiritualidad’; i en darrer terme esmenta el concert del ‘Quartet’ previst per l’endemà. Com en el número anterior, un anunci s’encarregava de fer el reclam propi de l’entitat pel concert previst.

El Eco de Badalona de l’1 de març publicà en la primera pàgina una crònica elogiosa del darrer dels tres concerts de l’Orfeó Badaloní.

En el mateix número es publicà la composició del Consell Directiu de l’entitat després de renovar-se, encapçalat per Jaume Ribó i Sayol. Se’ls venien a sobre situacions molt difícils, fent front a les eventualitats del període que cada vegada tenia un panorama polític i social més fosc, afectant també a la cultura. 

La inusitada agressivitat expressada en diferents articles a El Diluvio contra l’Orfeó Badaloní, són un indicatiu de la pressió creixent a l’entitat en el nou període dictatorial. Així queda evidenciat en un nou article a El Diluvio del 5 de març. Es pot llegir una crònica de la sessió del Ple municipal en què es va suprimir les subvencions a l’Orfeó Badaloní i a les classes de català i a la consignació per a la biblioteca de l’Ateneu Obrer. El Padre Crospis es congratulà de la decisió sobre l’Orfeó: 

‘Y en dicho presupuesto se ha suprimido la subvención al Orfeó Badaloní, entidad política lliguera con mascarita de cultural. ¡Gracias a Dios que por una vez el Ayuntamiento me ha escuchado y atendido!’. 

Tanmateix no es mostrà d’acord amb la supressió de la subvenció a l’Ateneu Obrer perquè afirmà que ‘fruta prohibida és fruita desitjada’ (també van ser prohibides les classes en català a l’Escola d’Arts i Oficis dirigida per Pau Rodon i Amigó que acabaria dimitint). 

La junta de l’Orfeó Badaloní davant dels insistents rumors previs a la supressió de la subvenció (per un import de 2.000 pessetes), ja havia contemplat aquesta possibilitat i el mestre Jaume Costa havia ofert desprendre’s del seu sou per tal d’ajudar a reduir el pressupost, segons consta en l’Acta de la junta del 21 de febrer que va anotar Antoni Ballesteros en el seu recull històric.

En aquest context d’hostilitat, el 4 de març va ser clausurat el Centre Regionalista de Badalona adherit a La Lliga (el motiu desencadenant va ser repartir uns bibelots amb la bandera catalana durant la festa dels quintos). El delegat governatiu Juan González Móra (militar africanista que va exercir en aquest càrrec per controlar el consistori entre el desembre de 1923 i el març de 1925), i l’alcalde Josep Fonollà, eren les figures institucionals responsables en aquells moments, arribant poc després a l’alcaldia, el 24 de març, el fabricant d’alcohols Pere Sabaté Curto, Peret, ex regidor de La Lliga expulsat del partit, i ara fervent partidari de la dictadura, que s’estarà al capdavant dels assumptes de la ciutat fins el 26 de febrer de 1930. Res semblava indicar, sinó tot el contrari, que es revertís la situació repressiva. 

El Eco de Badalona del 8 de març va informar en la seva primera pàgina de la clausura del local i el motiu desencadenant al·legat: el repartiment entre els socis sortejats pel servei militar d’uns bibelots adornats amb cinta catalana al ballar el típic ‘vals de quintos’. La policia i la guàrdia civil van ser els encarregats de tancar el local.

El Eco del 15 de març informà que l’endemà a la tarda al local de l’Orfeó Badaloní es representaria la comèdia dramàtica en cinc actes ‘Joventut del príncep’, indicant-nos l’activitat de l’agrupació dramàtica de l’entitat. Respecte al Centre Regionalista una altra notícia breu recull que continuava tancat des del dimarts de Carnestoltes per disposició de l’Autoritat governativa.

La Publicidad el 19 de març informà dels concerts de l’Orfeó Gracienc al teatre El Dorado, interpretant entre les obres ‘A en Clavé’, sardana d’Antoni Botey, mestre director de l’Orfeó Badaloní.

El Eco de Badalona el 22 de març publica com el divendres de la setmana vinent al vespre hi hauria una conferència al local de l’Orfeó badaloní per part de mossèn Francesc de Paula Baldelló, musicòleg col·laborador de la Revista Catalana de Música, amb el títol ‘La música popular i les cançons de marina’ amb il·lustracions musicals per part de l’Orfeó dirigit pel mestre Botey amb els solistes Daniel Ens, Josepa Mató i Mercè Sánchez, amb entrada segons rigorosa invitació. 

El Eco a l’edició de la setmana següent, del 29 de març, publicà la notícia que l’endemà a la tarda a El Loredán, centre tradicionalista dels carlins de la ciutat (al carrer d’en Prim, 110, incorporant el teatre Cervantes), tindria lloc un concert popular de la Schola Simfónica dirigida pel mestre Joan Aymerich. Un nou projecte musical del sempre inquiet Aymerich.

El Eco del 5 d’abril recollí a primera pàgina i com primera notícia, el concert de presentació de la Schola Simfónica dirigida pel mestre Joan Aymerich (recordem-ho un dels mestres fundadors de l’Orfeó Badaloní, tot i ser baixa voluntària de l’Entitat des de feia gairebé un any), qualificant-lo com un ‘verdadero éxito’. Aquesta orquestra arribà a tenir més de quaranta músics amb destacats músics badalonins, diversos professors de l’Orquestra del Gran teatre del Liceu, i també professionals de l’Orquestra Pau Casals.

En el mateix número del setmanari hi apareix una notícia breu que ens indica el zel del delegat governatiu amb les entitats de la ciutat quan manà treure les astes dels locals que quan tinguessin costum posar banderes no fessin onejar la espanyola (la celebració de Sant Jordi seria així ben diferent a la d’any anterior quan per exemple l’Orfeó va fer onejar la catalana). També una notícia breu explicava que el Governador desestimà la reobertura del Centre Regionalista.

El Eco del 12 d’abril informà d’una nova disposició del delegat Juan González: tots els cartells havien d’estar en català i castellà o només en castellà. En aquesta línia, el Consell Directiu de l’Orfeó Badaloní el 25 d’abril va conèixer una comunicació de González ordenant que els programes de les festes fossin escrits en castellà, preferentment, i si es volia en català i castellà.

El Eco de Badalona el 10 de maig publicà una notícia ben curiosa respecte el cant coral a la ciutat. En honor a Sant Anastasi, la Confraria dedicada al sant celebraria l’endemà diumenge a l’església parroquial de Santa Maria un ofici, ‘ejecutándose la gran missa ‘Te Christe supplice…’ de Bonvin, por la Capilla de San Felipe Neri de Barcelona, aumentada hasta 40 cantores, entre ellos elementos del ‘Orfeó Català’, con acompañamiento de armónium por el maestro Pérez Moya y bajo la dirección del eminente maestro Lluís Millet’.

La setmana següent El Eco del dia 17 de maig informà a l’article ‘En honor de Clavé’ de la constitució d’una comissió per celebrar els actes del centenari del seu naixement incorporant-se les societats corals, l’Orfeó Badaloní i les companyies teatrals Terradas – Casas, Muns, Bosch, Alba i de l’Orfeó Badaloní. Una altra notícia anuncià que l’endemà tindria lloc la darrera funció de la temporada teatral a l’Orfeó Badaloní amb un programa doble: l’obra en tres actes ‘L’hereu escampa’ de Santiago Rusiñol i l’estrena del sainet del jove badaloní Josep Arimont ‘Déu hi faci més que nosaltres’.

En l’Acta del Consell Directiu del 23 de maig es va prendre un acord curiós en atenció a una comunicació governativa de caràcter higiènic i sanitari: la instal·lació de ‘waters’ amb aigua corrent al local de l’Orfeó.

El Eco del 31 de maig anuncià periodísticament a l’article ‘Pro – Clavé. Manifestación cívica para mañana’ que diumenge 1 de juny tindria lloc una sèrie d’actes en honor a Anselm Clavé en els que participarien l’Orfeó Badaloní i les societats corals Alba, Badalonense, Marina i Marítimo. Es descobriria una placa al carrer que li dedicava la ciutat i tots en conjunt cantarien el ‘Gloria a Espanya’ de Clavé.

La Veu de Catalunya el 6 de juny ressenyà un concert de les tres seccions corals de l’Orfeó Badaloní al Círcol Catòlic ‘sota l’experta batuta del sr. Botey’ el diumenge dia 1. El Eco de Badalona del dissabte 7 de juny publica l’article ‘El ‘Orfeó Badaloní en el ‘Círcol Catòlic’’ amb una crònica del concert del diumenge dia 1 de juny. El concert estava dedicat al centenari del naixement de Josep Anselm Clavé.

Cal anotar com l’Orfeó Badaloní no va ser inclòs en el programa de Festa Major, fent-se especialment evidents les diferències amb l’Ajuntament.

La Veu de Catalunya va informar el dijous 4 de setembre, dels actes previstos a Badalona aquell mateix dia en el Festival d’homenatge a Àngel Guimerà, un dels principals exponents de la renaixença literària catalana, amb motiu de posar el seu nom al que fins el moment havia estat cinema Picarol. La companyia teatral badalonina Terradas – Casas (dels directors Josep Terradas Tenas i Joaquim Casas Costa) que tenia el seu origen al Centre Gent Nova, va interpretar la conegudíssima obra ‘Terra Baixa’, Emili Vendrell va oferir un recital de cançons catalanes, i l’Orfeó Badaloní i la cobla La Principal de Barcelona interpretaren en conjunt sardanes amb lletra de l’homenatjat (‘La sardana de les Monges’ composta per Enric Morera sobre un poema de Guimerà, que va ser prohibida per la dictadura de Primo de Rivera, augmentant la seva popularitat). 

El 20 de setembre a la junta directiva de l’Orfeó es dóna compte de les disposicions del Govern Civil de Barcelona sobre el nom d’Orfeó Badaloní segons el qual ‘cumpliendo las disposiciones publicadas en el Boletín Oficial del día 9 tengo el honor de comunicar a S.E. que el nombre de la misma escrito en idioma español es el de ‘Orfeón Badalonés’’. Per part de l’Entitat s’argumentà que el nom ‘Orfeó Badaloní’ havia estat aprovat pel Govern Civil el 7 d’abril de 1921. Una qüestió, la del nom, que tornarem a trobar-la després de la Guerra Civil amb la represa de l’Entitat l’any 1948 sota la dictadura franquista.

El Padre Crospis des de El Diluvio tornà a ficar cullerada a l’edició del diari del 20 de setembre. A l’article ‘En el Orfeó Badaloní hay mar de fondo’, escriu sense més base que la seva opinió fiscalitzant que ‘propósitos que tenían los socios del Orfeó Badaloní de destituir a su profesos señor Botey, decía yo que era de la única manera que me harían creer que no estaban dispuestos a continuar siendo unos subordinados de la Lliga’. I afegeix un paràgraf força inquietant i barroer: ‘La autoridad gubernativa ha ordenado el cerrojazo a la institución. Si cuando yo clamaba hace ya tiempo, para que en el Orfeó se hiciera solamente arte, me hubiesen hecho caso, ahora no tendrían necesidad, los orfeonistas de buena fe, de ir a cantar a la Luna’. 

Finalment els auguris més pessimistes van complir-se. L’Orfeó Badaloní va ser clausurat per ordre de les autoritats dictatorials el 24 de setembre de 1924. Una junta d’urgència de l’Orfeó va donar lectura a dos comunicats i un text adjunt el dia 25 recollit en Acta: 

‘Secretaria General. En virtud del real Decreto por el que se suspenden las garantías constitucionales en todo el reino, he acordado clausurar la Sociedad titulada Orfeón Badalonés. Barcelona 23 de Septiembre de 1924.

El Excmo. Sr. Gobernador Civil ha acordado proceder a la clausura de la Sociedad ‘Orfeón badalonés’. Lo que traslado a V. a los efectos de entrega de las llaves. Badalona 25 de Septiembre de 1924.

Alcaldía Constitucional de Badalona. Cumpliendo lo ordenado por el Excmo. Sr. Gobernador Civil, adjunto remito a Vd. Oficio ordenando la clausura de la Sociedad Orfeó Badaloní. Badalona 24 de Septiembre de 1924. (signat) Pedro Sabaté’.

En la mesura a més de l’alcalde Sabaté, hi va tenir a veure el delegat governatiu Juan González (va intervenir durant la seva estada a la ciutat entre 1923-1925 en el tancament dels Pomells de la Joventut, el Centre Regionalista, l’Orfeó Badaloní, el Centre Republicà Català, l’eliminació de les classes de català de l’Escola Elemental del Treball i de la dimissió del director Pau Rodon i també de l’arquitecte municipal, el catalanista, Joan Amigó). Un personatge també tòxic pel respecte a la diversitat cultural i lingüística, a més d’actuar en favor de la Dictadura política a l’Estat.

L’Acta del Consell Directiu va cloure sentidament amb el següent text, el més dur, difícil i trist d’escriure sens dubte fins el moment des de l’Entitat:

‘Davant d’això, es disposa la Directiva a abandonar el local, fent constar la protesta per haver-se imposat a l’Orfeó un càstig immotivat, sense les garanties que les lleis assenyalen, no fent-se responsable dels mancaments i danys que els béns i mobles puguin sofrir d’ara en avant. I amb el sentiment més profund, els reunits sortiren del local tancant-lo i passant el president a lliurar les claus a la mentada autoritat, sense poder obtenir ni tan sols un rebut de la dita entrega’. 

La Veu de Catalunya informà del tancament el 26 de setembre i El Eco de Badalona va fer-ho dissabte dia 7 en una nota brevíssima que complia amb la tasca informativa local però que semblava realment destinada a que passés per alt.

El Eco de Badalona l’11 d’octubre informà de ‘la clausura y disolución’ del Centre Republicà Català ‘por incumplimiento de determinados requisitos legales’. La repressió s’estenia i cercava esborrar tota oposició política i veu contestatària a l’uniformisme de la vida pública.

En aquest context de maltempsada, ‘pocs dies després de clausurat l’Orfeó’ tal i com es va anotar en l’acta de la junta directiva de l’1 de maig de 1930 una vegada de nou activa l’Entitat; el mestre Antoni Botey va adreçar una carta a la presidència de l’Orfeó presentant la seva dimissió si bé aleshores Jaume Ribó no va cursar-la precisament per estar clausurada l’Entitat. Com va recollir l’Acta referida de maig de 1930, Botey patia una ‘malaltia nerviosa-cerebral’.

La Veu de Catalunya a l’edició de l’1 de novembre a la secció de ‘Polítiques’, per tant prou significatiu el seu capteniment sobre el període que s’estava vivint, esmentà que continuaven tancats a Badalona ‘El Centre Regionalista, l’Orfeó Badaloní i el Centre Republicà Català’.

Aquestes clausures repressives eren tot un despropòsit en un període històric que no ho era menys. La societat catalana i en concret la ciutadania badalonina, es trobaven cara a cara amb les conseqüències de la manca de pluralitat política i d’un règim de llibertats en un règim de Dictadura. Una situació que contrastava no només amb el model d’Estat de caire liberal que havia estat present anteriorment, tot i les seves deficiències, sinó també amb les propostes de reformisme democràtic avançat de bona part de la ciutadania.