Un any d’efervescència social tant en el pla internacional com en l’intern estatal, amb la punta de llança de Catalunya, fets que podem veure en les vivències de l’Orfeó, amb un equip directiu molt actiu i força connectat amb la realitat del moment. La projecció de l’entitat en els cercles de la nova cultura catalana va ser molt destacada i va situar en el mapa cultural la ciutat de Badalona.
El dissabte 12 de gener va haver-hi activitat per partida doble a l’Orfeó: una conferència de Jaume Casajoana amb presentació de Jacint Dunyó; i una conferència d’Alexandre Cirici i Pellicer sobre Art i Societat, i la inauguració d’una exposició de pintura de M. Teresa Roca, Joaquim Sarriera i Josep Villaubí al local de l’entitat.
L’endemà, com a cirereta d’aquell cap de setmana intens, a dos quarts de set de la tarda, a la sala de l’Orfeó se celebrà un acte dels components de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual del Foment de les Arts Decoratives de Barcelona, capdavanters de la renovació del teatre català: Ricard Salvat pronuncià la conferència Del naturalisme al teatre èpic, i intervingueren en la dissertació Maria Aurèlia Capmany, Margarida Lozano i Fabià Puigserver. A continuació, en commemoració del cinquantenari de l’autor August Strindberg, va representar-se La més forta, amb Rosa M. Espinet, Pilar Aymerich i Àngel Gabriel, amb direcció de Manuel Núñez i decorats de Fabià Puigserver. Com a cloenda, Maria Tubau recità fragments de la tragèdia Antígona en versió d’Espriu.
El diumenge 27 de gener (dia assenyalat com el de la Liberación) actuaren a la sala de l’Orfeó el grup musical Els Setze Jutges (el nom prové de l’embarbussament «setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat»), format per Miquel Porter, Remei Margarit, Josep M. Espinàs, Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra (aquest darrer músic l’hem trobat citat en la publicitat prèvia, si bé en la crònica del concert publicada en el butlletí de l’entitat no hi apareix). Va ser un gran èxit de públic i tot un esdeveniment a la ciutat. Josep Gual anotà que el catxet del grup va ser de mil pessetes, i una altra part del festival la cobriren de forma més «clàssica» Victòria Freixa, Ramon Prat i M. Monell de l’Orfeó Badaloní. Entre les cançons que van interpretar-se, Monell, amb el mestre Itarte al piano, va cantar Tu, amb lletra de Josep Gual i música del mateix Itarte:
T’he buscat, amor,
pels camins de l’aire,
com un vol d’ocell
damunt meu planaves.
La concepció d’Els Setze Jutges i la nova fornada de grups i solistes tenien com a punt de partida un article de Lluís Serrahima inspirat per Josep Benet: «Ens calen cançons d’ara», a la revista Germinàbit el 1959, precedent de Serra d’Or,a partir del qual es projectà el moviment cultural i musical que ha passat a la història col·lectiva amb el nom de Nova Cançó. Reproduïm dos paràgrafs prou explícits de l’objectiu que perseguia l’article:
«Es tracta, doncs, que surtin cançons d’aquest moment nostre. Les darreres generacions bé ho van fer: Rodoreda, Nicolau, Morera, Vives… que aleshores eren joves. Van fer cançons que tots seguim cantant. […]
Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els ‘chansonniers’, que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres? Les cançons franceses, italianes, mexicanes i moltes d’altres, bé són escoltades per tothom! Però no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem. De moment, per què no intentem de fer les nostres pròpies cançons i cantar-les?».
El butlletí trimestral de l’Orfeó, gener-febrer-març, ens permet copsar el moment àlgid que prenia l’entitat no solament a nivell local, sinó a nivell cultural de país, innovant i teixint complicitats, des del món local al nacional. El butlletí dedicà la portada a una reproducció de l’Acta de consagración del templo de Santa Maria, important pergamí localitzat recentment pel mossèn Jaume Mas, motiu d’un article a l’interior de Jacint Dunyó Clarà, publicat prèviament al número extraordinari de Nadal de La Voz de Badalona. El pergamí en qüestió donava fe de la consagració del temple i provava que anteriorment hi havia hagut altres temples en el mateix emplaçament, unes construccions que es remuntarien fins a l’època romana.
Respecte a d’altres continguts rellevants del butlletí, la «Nota» introductòria, com si es tractés d’una editorial, incidia en el desig d’atraure la joventut: «Para nuestro Orfeó, desearíamos que 1963 fuera el año de la Juventud. El pasado año ha sido para nosotros un año puente. Una renovación también, de ideas y de conceptos y como consecuencia una mayor agilidad, que puede o no, ser beneficiosa, se encargará el tiempo de plasmarlo debidamente; pero indudablemente los cambios son necesarios a fin de poder estar siempre a tenor del tiempo». La intencionalitat era clara, introduir saba jove «a la renovación de la mitad de los cargos directivos». A les pàgines del butlletí trobem una reivindicació de les poetesses de l’entitat amb dos poemes: Renaixença, per part de Maria Escrihuela de Pich, i Circ, de Carme Oller. És significatiu un article sobre la Massa Coral i la seva disciplina en els assaigs emprant un to apel·lant al vessant més sentimental dels orfeonistes: «o s’hi és de cor o no s’hi és», més que crides abnegades al sacrifici pel bon nom i la història de l’entitat, que hem pogut llegir en altres escrits de feia uns anys. Seguint en el paper atorgat a les dones, el butlletí dedica una altra pàgina sencera a dues solistes que apareixen en fotografia i amb una breu descripció dels seus dots musicals, Rosa Casals i Rosa Santana. A l’apartat de ressenyes pren rellevància el concert d’Els Setze Jutges a l’Orfeó Badaloní, amb Miquel Porter, Delfí Abella, Josep M. Espinàs i Remei Margarit de Serrahima, completant-se l’actuació amb cançons finals de Victòria Freixa, Ramon Prat i M. Monell. El butlletí anotà també que l’exemple d’Els Setze Jutges havia activat la voluntat de constituir a l’entitat un grup similar. Jaume Mas i Arenas i el guitarrista Domènec Puig posaren fil a l’agulla.
Seguint amb les informacions de les darreres activitats, permet constatar una gran vitalitat i projecció cultural que res havia d’envejar a l’oferta que podia oferir Barcelona. La singularitat de la ciutat i la proximitat amb el cap i casal jugava a favor dels baetulonensis contemporanis. Així, podem ressaltar que Alexandre Cirici i Pellicer, figura reconeguda en el món de la crítica artística, va inaugurar l’exposició de pintura de M. Teresa Roca, Joaquim Sarriera i Josep Villaubí (integrants del col·lectiu artístic renovador REM), que portava per títol Nous fets, noves relacions, juntament amb Joan Argenté i Josep Gual, davant de 182 assistents que ompliren de gom a gom la sala de l’Orfeó el 12 de gener. La premsa generalista i local informà de l’acte: El Noticiero Universal, El Diario de Barcelona, La Voz de Badalona i Revista de Badalona.
Un dia en què també havia tingut lloc una conferència de Jaume Casajoana amb presentació de Jacint Dunyó i amb 56 assistents; una setmana més tard, el dia 19 de gener, li va tocar el torn com a conferenciant a Jordi Carbonell, i el dia 26, a Josep Espar, que tancava aquest cicle de xerrades culturals a l’Orfeó. Tanmateix, no penseu que ningú va adormir-se sobre els llorers, perquè el butlletí informava de la preparació d’un proper cicle de lectures anomenat Cita de narradors de Badalona a partir del mes de març, amb la participació destacada de primeres espases de la cultura catalana entre els mesos d’abril i juny: M. Aurèlia Capmany (la seva presència era tota una declaració d’intencions després del rebombori que havia causat entre la gent d’ordre badalonina la novel·la Bétulia, publicada el 1956 ‒Capmany va escriure la novel·la quan era professora de l’Institut Albéniz, en la seva veu femenina, i va retratar personatges identificables‒, com assenyala el seu biògraf Agustí Pons a Maria Aurèlia Capmany: l’època d’una dona), Ricard Salvat, Josep M. Espinàs, Jordi Maluquer, Jordi Sarsanedas, Ferran de Pol, Manuel de Pedrolo i Salvador Espriu. Com podem veure, una empenta fenomenal i compromesa amb la literatura, la llengua i la cultura catalanes, impulsada des de l’Orfeó Badaloní! Tanmateix, en referència a les limitacions d’aquest desvetllament social, Valentí Soler, a l’estudi previ del llibre Poesia completa de Gual, parla de trobades semiclandestines, per tant restringides a determinats cercles, per evitar la censura i la repressió de les autoritats.
Després de la primera actuació de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual al gener, va portar-se a l’escenari de l’Orfeó un nou muntatge de Ricard Salvat, La pell de brau de Salvador Espriu, el dissabte 9 febrer a dos quarts d’onze del vespre. El full publicitari de l’acte feia esment que l’Escola d’Art Dramàtic havia obtingut una menció honorífica al V Cicle de Teatre Llatí-Premi Borràs 1961 de la Revista Albada. Primer va haver-hi una conferència-presentació de Maria Aurèlia Capmany, i després una «escenificació èpica» de Ricard Salvat amb els actors: Francesc Alba, Josep M. Benet, Adrià Gual, Marian Jaime, Josep Montanyés, Francesc Nel·lo, Manuel Núñez, Fabià Puigserver, Montserrat Roig, Josep Ruiç, Josep M. Segarra, Ernest Serrahima i Maria Tubau. Un acte molt reeixit organitzat per l’Orfeó amb la col·laboració de les Joventuts Musicals i el Cinema Club-Studi.
D’activitats passades el butlletí recollí que la revista Serra d’Or de desembre informà de la memorable actuació de la Massa Coral i l’Esbart Sant Jordi a Ceret; una carta d’agraïment de l’Agrupació de Canaricultors de Badalona per l’actuació de la Massa Coral en la benedicció del banderí; una carta de felicitació de Fèlix Millet i Maristany des de l’Orfeó Català per la tasca de l’Orfeó Badaloní, segons havia pogut comprovar en el butlletí de Nadal; el reconeixement de la revista Albada del Círcol Catòlic al periodista de La Voz de Badalona, i soci de l’Orfeó, Jacint Dunyó; l’actuació de la Massa Coral a la missa del gall a la parròquia de Tiana, on hi van anar en dos autocars, i a la tornada, a la nit, es van trobar amb les primeres volves de neu de la gran nevada que paralitzà bona part de Barcelona i les poblacions del voltant durant dies; la representació d’Els Pastorets a l’entitat el dia 30 de desembre i el dia de Reis; la celebració d’un festival de Cap d’Any a l’Orfeó; l’adquisició de capgrossos per part de l’Esbart, que, per la seva banda, organitzà una excursió a Sant Miquel del Fai i Castellterçol; la recuperació per part de la secció excursionista del seu antic banderí (el primer correspon a la segona etapa, als anys trenta); la col·laboració en la missa solemne a l’església dels Pares Carmelites per la visita a Badalona «del brazo incorrupto de Santa Teresa», i l’endemà en la processó quan passà pel carrer dedicat a la santa. Els vents de canvi de l’agiornamento convivien amb l’immobilisme del catolicisme més tradicional.
Pel que fa a properes activitats, prenia rellevància l’anunciat recital dels poetes Joan Argenté i Josep Gual a la Cúpula del Coliseum pel Foment de les Arts Decoratives de Barcelona. I, a nivell local, a l’article «De atletismo local UGE» s’informava d’un desig llargament esperat per la Unió Gimnàstica i Esportiva (entitat de la qual havia format part i encara seguia vinculat Josep Gual, president de l’Orfeó), la posada en marxa i l’ús de les pistes d’atletisme de l’ACD Cros (en terrenys de la gran fàbrica química Cros). Per fi l’entitat disposava d’una instal·lació per als seus esportistes. Així, es posava en valor la fita del president de la UGE, Santiago Schilt Blanch (soci de l’Orfeó i influent fabricant local), que havia substituït el president Miquel Buj Canadell (també soci de l’Orfeó).
La publicació Granollers Comunitat Cristiana anuncià el 21 d’abril que el diumenge dia 28 tindria lloc per part de l’Agrupació Sardanista local elDia de la Sardana, i es convidava l’Orfeó Badaloní a actuar-hi. La mateixa publicació el dia 5 de maig recollí una crònica del concert realitzat per la Massa Coral de l’Orfeó Badaloní, que es presentà amb seixanta-cinc cantaires dirigits pel mestre Emili Itarte. La Biblioteca Popular Francesc Tarafa quedà petita pel públic assistent. La crítica del concert fou favorable: «un dels millors conjunts d’aquesta naturalesa que hem escoltat a Granollers en els darrers anys», si bé reconeixien que «a l’Orfeó Badaloní potser li cal airejar una engruna el seu repertori ‒tan sols una engruna‒ amb un alè renovador», i potser un «lleuger dèficit de veus masculines». Pel que fa al repertori, després d’alguns bisos, va cloure’s amb El Cant de la Senyera enmig d’una «onada d’espontània d’emoció que uní a cantaires i públic».
El 16 de juny se celebrà un festival a l’escenari de l’Orfeó amb una primera part de cant amb Rosa Homs, Montserrat Marot, Rosa Casal, M. Rosa Estañol de Raventós, Victòria Freixa de Pera, Maria Monell, Rafel Casals i Felip Pera; la segona part va començar amb «Tres intervencions escenificades»a càrrec de Josep Duatis, i va continuar amb la representació del quadre escènic de L’ànima en pena.
Josep Gual, com a president de l’Orfeó, va aparèixer al capdavant d’una campanya cívica pionera a la ciutat que, atès el seu contingut de protecció i dignificació del patrimoni i de la identitat local, a més d’original, va esdevenir i és encara un referent vàlid d’altres campanyes organitzades a Badalona d’aleshores ençà. Es tracta de la campanya Salvem Sant Jeroni de la Murtra, l’any 1963. A diferència, per exemple, de la campanya pro campanar del 1956, en la qual l’Ajuntament un cop assabentat del projecte parroquial va tenir un paper actiu per incentivar-la entre les entitats i la població que després van fer-la seva, ara la campanya tenia prèviament un to cívic i proposava al consistori actuar en conseqüència. Tal com recollí el setmanari La Voz de Badalona el 14 de juny, «esta semana Orfeó Badaloní ha presentado instancia al alcalde», i així Josep Gual, com a president de l’Orfeó, amb un seguit de signatures de patums locals i del país (integrants de la directiva de l’Orfeó; l’arxiprest de Badalona, mossèn Joan Miquel; el mossèn parroquial de Sant Josep, Laureà Guibernau; el de la parròquia de Sant Jaume, Antoni Torné; Joan Argenté. J. de C. Serra Ràfols, Ferran Soldevila, Fèlix Duran Cañameras, J. Pich Santasusana, Fèlix Millet Maristany, Joan Ainaud de Lasarte…), demanà que el monestir fos considerat Monument Històric Artístic. Plantejava una qüestió força preocupant, sobretot perquè l’antic monestir es trobava en mans privades des de la desamortització: la brutícia acumulada i el seu mal estat de conservació, tot i ser una joia arquitectònica d’estil gòtic, i en proposava la protecció. Una petició que havia plantejat Francesc Ribó Arabia al consistori en la seva etapa de regidor l’any 1933 (Ribó era el president honorari de l’Orfeó per acord de la primera junta de la tercera etapa de l’entitat). La degradació de l’espai s’havia accelerat amb la instal·lació de treballadors del transvasament de les aigües del riu Ter en una part de l’ala nord del monestir, amb permís de la propietària Francesca Güell. El refetor s’havia convertit en escola dels fills dels treballadors i, si bé ningú podia accedir al claustre, s’hi estaven acumulant tota mena de deixalles que s’anaven llençant. Paral·lelament, a l’edició de La Voz de Badalona del 5 de juliol, es van publicar una sèrie de fotografies de l’interior de l’antic monestir «con escombros», que van causar forta sensació. Es feu una crida per «salvar esta joya del tesoro patrio».
La Comissió Municipal Permanent va respondre a Josep Gual el 16 de juliol respecte a uns acords presos el 3 de juliol (La Voz de Badalona va transcriure la resposta a l’edició del 2 d’agost): fer un seguiment i control de l’estat de conservació i de les intervencions sobre el patrimoni; que la Diputació de Barcelona s’impliqués en una solució per conservar i evitar la destrucció de tan preuat bé arquitectònic, i promoure l’inici del procés per convertir-lo en Monument Nacional d’Interès Històric Artístic. El director del Museu de Badalona, Josep M. Cuyàs i Tolosa, a El Noticiero Universal el 14 d’agost, va tractar la qüestió de la necessària protecció. En tot aquest temps va estendre’s una onada de suport a la campanya. Pren rellevància el número especial de Festa Major de La Voz de Badalona amb l’article «Què passa a Sant Jeroni de la Murtra?» de Jacint Dunyó: l’autor explicava que unes obres properes per part d’«una constructora madrilenya» havien portat de retruc a la instal·lació dels treballadors i les seves famílies a les cel·les de l’antic monestir, documentava tres reformes concretes sobre plànol de les seves dependències, i denunciava l’acumulació d’escombraries i algun acte d’incivisme. Dunyó donava suport a la campanya com un afer transversal en benefici de la cultura de la ciutat, «que és la del país: esperem que tothom s’afegirà a aquesta campanya. La revalorització del monestir, del nostre monestir, és treball no sols de l’Orfeó ni de l’Ajuntament, sinó del poble».
La propietària de bona part de l’antic recinte monàstic, Francesca Güell López, vídua de Moxó, va replicar en una carta al director, «Una aclaración», publicada a La Voz el 30 d’agost, afirmant que la brutícia corresponia a unes obres de consolidació i estava pendent d’extreure’s, i que havia demanat a les autoritats constituir un patronat per protegir patrimonialment l’indret.
Tanmateix, la campanya, a banda d’algun altre escrit, almenys públicament no va tenir gaire més recorregut, si bé va servir per plantejar la qüestió. La resposta de l’administració va dilatar-se en el temps i va resoldre’s parcialment, deu anys més tard! La petició de protecció com a monument va anar avançant en els estaments oficials i va fer el seu camí: es va constituir un patronat amb la finalitat de fer un seguiment i protegir l’antic monestir. L’any 1971, la propietària Francesca Güell en va cedir l’ús a la Casa de Santiago com a indret de repòs religiós i cultural. El 1972 l’Ajuntament de Badalona va elevar una petició institucional perquè el monestir fos declarat Patrimoni Històric i Artístic, cosa que feu l’Estat el 6 de setembre de 1974. Tot un periple amb diferents persones, col·lectius i tràmits, si bé Gual va aparèixer com una figura capdavantera per sacsejar la situació en un moment en què era molt evident la degradació accelerada del patrimoni.
Durant el mes de juny del 1963, la Massa Coral de l’Orfeó continuà teixint complicitats amb entitats religioses tradicionals, col·laborant amb les misses de les confraries Sant Antoni de Pàdua de paletes el dia 16, i la de Sant Pere de pescadors el dia 29. Per la seva part, La Voz de Badalona, a l’edició del 21, informà dels premis atorgats als Jocs Florals de Sant Joan Despí a Josep Gual i Màrius Sampere; també, que en el darrer acte a l’Orfeó, que comptà amb Josep M. Espinàs, l’11 de juny, s’escoltaren al final cançons per part d’un nou grup musical en formació impulsat per Mas i Arenas, Gual, Sampere i Dunyó, entre d’altres, amb la voluntat de «dar a conocer las posibilidades del catalán a través de la poesía y la música».
Com assenyalàvem en les primeres anotacions sobre la creació del Grup Estrop, l’impacte d’Els Setze Jutges, primer a Barcelona i les dues actuacions a Badalona el 1963, va empènyer a seguir aquest model col·lectiu de cantants. Eulàlia Joanpere, una de les estropistes, a l’article «El Grup Estrop i la Nova Cançó» publicat a Carrer dels Arbres (2016), ens explica el simbolisme del nom: «l’estri que arrossega alguna cosa que solca l’aigua, l’instrument que ajuda al moviment». El nom va escollir-lo Cinto Dunyó, explica Enric Larreula a «El Grup Estrop de Badalona»,a Carrer dels Arbres (2016), que ens presenta els integrants del grup: Rosa Maria (alumna de classes de guitarra de Rosa Lloret) i Elisabeth Aldabó, que van integrar-se al grup amb l’anècdota que l’esposa de Cinto Dunyó anava a la perruqueria de cals Aldabó i les va fer entrar en contacte; Ramon Arozamena (Alexandre), que havia coincidit a La Voz de Badalona amb Màrius Sampere; Enric Flò Codina, que hi arribà a través d’Eulàlia Joanpere; Anicet Matamala Giralt (Nice); Joaquim Valls Pla (Plajúval), rapsode del grup; M. Teresa Padrós Cuyàs; Eulàlia Joanpere Esparza (arribà a enregistrar dos discs amb Edigsa i feu concerts en solitari); Consol Lozano Moreno, que donava suport logístic; Maria del Carme Oller, poetessa que feia de presentadora; Enric Larreula Vidal, l’únic barceloní del grup, escrivia i componia les seves pròpies cançons; Jaume Mas i Arenas; Ramon Muns i Andreu (continuà les actuacions i enregistrà temes amb posterioritat); Núria Orriols Gibert, que coneixia la M. Rosa Aldabó; Francesc Padrós Galera, amic de la Núria (més endavant es van casar) i vocal a la darrera junta directiva de Josep Gual i de la primera de Jaume Oriol, i Ramon Prat Gelma, que era cantant de la Massa Coral de l’Orfeó Badaloní.
El diumenge 14 de juliol, a les vuit del vespre, va actuar el Grup Estrop a la sala de l’Orfeó amb una convocatòria titulada: Les noves cançons d’ara. En la primera part pujaren a l’escenari «el soci de l’Orfeó Badaloní»(així apareixia al targetó) Jaume Mas i Arenas, acompanyat a la guitarra per Domènech Puig, amb les seves «sis cançons peripatètiques»; i a la segona part: Maria-Teresa i Eulàlia, Rosa-Maria, Elisabeth, Núria, Plajúval, Jacint, Francesc, Nice, Rubén i Alexandre; amb presentació de Maria del Carme i direcció de Màrius Sampere.
Eulàlia Joanpere ens explica que eren «tots ben diferents, com es fa palès només tenint en compte, per exemple, que l’Elisabeth és una adolescent, que en Mas i Arenas és avi i que en Jacint és pare de família nombrosa». Tota una infusió vital!
La Voz de Badalona, a l’edició del 19 de juliol, ressenyà l’actuació de «les noves cançons d’ara». L’articulista Vicente Ventura explicà que la sala de l’Orfeó, plena de gom a gom, estava desbordada. Un èxit de públic i de concert que fou una barreja eclèctica d’estils i veus: «Así, con auténtico espíritu juvenil y perfecto compañerismo, se pisa terreno firme. Sin profesionalismos agotadores. Dándolo todo, con alegría. ‘Grup Estrop’, optimismo y arte».
Eulàlia Joanpere, Núria Orriols i Ramon Arozamena ens explicaren que els va sorprendre el primer concert, que va aplegar moltíssima gent amb públic de totes les edats, però sobretot de la seva generació, per escoltar cançons noves i de diferents estils en català. Recorden que eren un grup molt variat i cadascú cantava uns temes, impulsant-los l’entusiasme i l’estima a la llengua catalana. Sobre la posada en escena, Orriols, professora de l’Escola Minguella, recorda que la senyoreta Minguella va comentar-li després de la primera actuació del Grup Estrop que tenien mal gust en el vestir, ja que trencaven amb la imatge formal preconcebuda dels grups musicals: els homes anaven sense trajo, alguns s’estaven asseguts damunt d’una taula… Els temps i les formes, ara més desimboltes, començaven a canviar. Recorden que assajaven al soterrani del Cor de Marina, on hi havia les Joventuts Musicals, i després a les golfes de l’edifici, ocupades per l’Orfeó, i actuaven alguns diumenges a la sala de l’entitat. Un punt de trobada i reunió informal entre els components del Grup Estrop, «una mena de centre cultural, artístic i bohemi», com ens assenyalaren Eulàlia Joanpere, Núria Orriols i Ramon Arozamena, era l’Estudi Leman de Màrius Sampere, al Carrer de Mar cantonada Sant Carles.
La cançó catalana es veia influenciada pels millors cantautors francesos ‒com ja havia apuntat l’article de capçalera de Lluís Serrahima del 1959‒, sobretot per Jacques Brel. Les traduccions i lletres del Grup Estrop tenien un nivell intel·lectual molt destacat, com també ens diu Eulàlia Joanpere: «el nostre director i més prolífic lletrista [Màrius Sempere] estarà avalat amb el premi Carles Riba, Joan Argenté posseeix el Salvat-Papasseit, Josep Gual i Lloberas ha estat premi Mossèn Alcover, Carme Oller premi Ribes i Carreres, per citar només alguns dels màxims guardons aconseguits; […] també hi havia Enric Flò que en aquell moment encara no tenia premis». Enric Flò esdevindria marit d’Eulàlia.
En el mateix número de La Voz, el poeta Joan Argenté defensà el fons social de la poesia de Gual després de les crítiques que la qualificaven d’«anecdòtica» escrites al mateix setmanari el 5 de juliol, en una crònica d’un acte poètic a les Joventuts Musicals, el dia 22 de juny.
El dia 21 de juliol, es va celebrar el XV Concert dedicat als socis protectors al local de l’Orfeó, amb direcció del mestre Emili Itarte, sotsdirecció de Josep M. Guillén i amb els mestres auxiliars Esther Martells i Àlvar Arquer.
L’Orfeó Badaloní actuà en la Festa Major de Badalona el mes d’agost, el dia 14, en un festival, i el 15 en l’ofici de la patrona Maria Assumpta.
Un díptic a l’arxiu de l’Orfeó ens informa que el diumenge 22 de setembre, a dos quarts de set, hi hauria una lectura poètica de l’obra de Miquel Lleonart. Presentaria Francesc Prat, amb la recitació de Mercè Amigó. A l’interior hi havia un text del president Gual dedicat a Lleonart, presentant la seva poesia, i s’anunciava que aquest primer acte de la temporada en un dia festiu seria gratuït i dedicat als socis, cantaires i simpatitzants de l’Orfeó. En la pàgina següent es comunicava, sobre l’anada de l’Orfeó a Andorra, que la inscripció d’agregats s’havia prorrogat fins al mateix dia 22 de setembre.
A nivell de correspondència, a l’arxiu de l’entitat hi ha una carta del mestre Itarte adreçada a Narcís Estanyol i Dolors Fantoba d’Estanyol en què s’exposa que després de la sortida a Andorra dedicada als cantaires no havien tornat als assaigs, i es recorda a Narcís que és delegat dels cantaires, i que és molt important que tornin a venir, fent incidència d’una dada rellevant sobre el redreçament de la Massa Coral després d’un període de majors dificultats: «Afortunadament, tornem a tenir una Massa Coral ben complerta, ara, cal assolir qualitat». D’altra banda, el president de l’Orfeó, Josep Gual, va escriure el 28 d’octubre una carta al mestre Pau Casals explicant-li que feia un any el directiu de l’Orfeó Josep Prats i Camins havia mort a conseqüència d’un accident automobilístic. Havia viscut al Vendrell i també havia conegut el camí de l’exili. Resident a Badalona, era directiu de l’Orfeó i havia anat al Festival de Prada de Conflent sota administració francesa. Gual li exposà a continuació que Prats era un entusiasta de la música i de l’obra de Casals i que tenia preparada una conferència sobre la seva figura com a home, músic i mestre. I, per acabar, li demanava que intercedís perquè la conferència pogués fer-la Joan Alavedra i Segurañas, amic i biògraf del mestre Pau Casals. La carta va ser contestada el 23 de desembre per Josep M. Corredor (secretari particular del mestre Casals, expatriat republicà i intel·lectual), domiciliat a Perpinyà; informava que Joan Alavedra tornava a estar a Barcelona i que seria més fàcil que hi contactessin ells directament per qüestions de logística, i excusava de les gestions el mestre Casals per raons d’edat.
Sabem que Josep Gual, viatjant comercial de professió, va estar uns mesos per feina a Madrid, i per la seva poesia sabem que el novembre va escriure el poema Darreres notícies, en què empra Espriu per referir-se de forma críptica al dictador «l’home gros de Meir, i en sento la ferum menys esbravada» ‒Meir es refereix al Pazo de Meir(rás), residència gallega del dictador‒. Recordem que l’escriptor Valentí Soler ens explicava que Gual no cità mai directament en la seva producció poètica els franquistes amb noms i cognoms, evitant la seva assimilació literària, i quedant en l’oprobi de les seves malifetes en la dictadura.
Hem documentat a l’arxiu de l’Orfeó un díptic sobre un acte d’homenatge els dies 29 i 30 de desembre a la sala d’actes de l’entitat, dedicat als tres poetes de l’Orfeó premiats a nivell nacional, en llengua catalana, recentment: els consocis Màrius Sampere i Josep Gual, guanyadors respectivament del Premi Carles Riba i del Mossèn Alcover, ambdós aquell mateix any, i Joan Argenté, guanyador del Joan Salvat-Papasseit el 1959. Així, el diumenge 29 a dos quarts de set de la tarda actuaria la Massa Coral i la coral infantil, dirigides pel mestre Emili Itarte; el Grup Strop (apareix escrit així), dirigit per Màrius Sampere; la secció de teatre amb direcció de Joaquim Grífol, la secció de teatre jovenil amb direcció de Josep Duatis, la secció de teatre experimental amb direcció de Xavier Ferrer i el grup de declamació amb direcció de Carme Oller. El dilluns dia 30, a dos quarts d’onze de la nit, hi hauria una lectura de la pròpia obra: Màrius Sampere, L’home i el límit; Joan Argenté, Moviment peristàltic, i Josep Gual, Amb la sal al coll. Com veiem, tot un combinat de vitamines per revigoritzar la cultura del país! Una programació doble que és una demostració de potència de l’oferta cultural de l’Orfeó Badaloní, referent musical, teatral i poètic del país, situant-se a l’avantguarda en un període històric d’aspror i poques alegries per a la cultura i la llengua catalana.
La Massa Coral celebrà el 22 de desembre el tradicional concert de Nadal.
Corresponent ben segur als volts de Nadal de l’any 1963, a l’arxiu de l’Orfeó es conserva una carta adreçada al vicepresident Antoni Mongay de l’insigne poeta Salvador Espriu. Està escrita a màquina, però signada amb la seva lletra, sense data (tampoc hi ha el sobre), i felicita les festes nadalenques i el Cap d’Any, i l’interès de l’Orfeó per un acte que s’havia celebrat el dia anterior (el 20 de desembre s’havia representat Gent de Sinera a la que fou Sala Verbena al carrer de Mar).
Josep Gual i el compromís cívic i cultural
Valentí Soler, al recopilatori Obra completa de Josep Gual, el qualificà en clau de país com «un poeta important, avui però, injustament oblidat. La causa rau possiblement en el fet de no haver-se allunyat gairebé mai del seu clos badaloní i d’haver actuat sempre des de la perifèria barcelonina».
A més del compromís amb la llengua i la cultura catalana, podem acostar-nos a Josep Gual com a agitador cultural i per la denúncia social en la seva obra poètica. Ens trobem amb una expressió d’intel·lectual compromesa connectada als debats culturals de la modernitat. En connexió amb la realitat quotidiana, Gual s’expressava de forma lliure i compromesa, amb una visió neorealista que pretenia mostrar el dia a dia de la gent treballadora més enllà de la derrota moral del règim, i pensava que així havia de reflectir-se en les expressions creatives (hem situat anteriorment les crítiques «de poesia anecdòtica», rebatudes per Joan Argenté a La Voz de Badalona). Per la seva part, el poeta Argenté participà de l’obertura de l’Orfeó als nous corrents culturals, i ell definia el sentit de la poesia no només com una manera de dir, sinó de trobar, esdevenint una forma de coneixement. Vegem-ho en dos poemes, un de Gual, Aneu fent versos ben bufons, i un d’Argenté, Present, punt zero:
Per què explicar que quan
més cru és l’hivern
un ametller ha tret nova brotada?
Si avui has vist aquell manyà
que viu al costat mateix de casa,
dir a l’home del rebut del gas
que tornés a passar
una altra setmana.
Deixem-nos de punyetes
i diguem les coses que ens interessen ara.
I de Gual passem a la poesia d’Argenté:
A tots aquells que encara es pensen
que la poesia només és una manera de dir,
de dir flors i violes
o allò altre, ben cert, però,
dels proletaris del camp o de la ciutat,
apassionadament remarco
que només n’hi ha una, de manera de dir,
o, si voleu,
tantes
com boques.[…]
Però la poesia
no és parlar de…
Poesia és trobar.
És
una forma de coneixement.
La poetessa badalonina Coloma Lleal, fent anàlisi de la producció poètica de Gual, «A un Gual per molts camins», dins de l’obra Gual permanent (1985), ens diu: «El poema, quan ho és de veritat, té la seva pròpia i exacta mesura, i s’allarga o s’eixampla, o es fa punxegut o panteixant, segons convingui. Parlarem encara de poesia fàcil? Com fóra senzill de fer versos, si es tractés només de comptar síl·labes! Sabem que és verda l’enveja quan llegim versos de vint anys i són tan nous com els d’ara…».
El poema Aneu fent versos… de Gual forma part de l’obra publicada La sal al coll (1964), guanyadora del Premi Mossèn Alcover de les Joventuts Musicals de Manacor el 1963. En aquest poemari també trobem No plou i fa sol (un títol que sembla inspirar-se en el de la sardana Plou i fa sol d’Antoni Botey, estrenada el 1919), en què incideix en la crítica social de la misèria, l’explotació laboral i la manca de democràcia:
Perquè no plou
fabriquen de cartró
les soles i els talons
de les sabates,
per pesar el pa
es fan jocs de mans
amb les balances
i pel nostre treball
cobrem per mil conceptes
el salari misèrrim
de la gana. […]
I sabem que les coses
no van bé
perquè fa un any
que no hem llegit diaris. Gual reclamava el compromís d’intel·lectuals i poetes, i ho expressava en el poema Amb segell d’urgència, dedicat a l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, enfrontat al règim per les declaracions d’oberta oposició que van publicar-se al diari francès Le Monde el 14 de novembre de 1963. Gual és un exponent badaloní de com la manca de llibertats va portar alguns homes de la cultura a la política.