Havien passat deu anys, del 1921 al 1931, i d’aquests, sis d’oprobi pel tancament governamental (1924-1930). Una trajectòria de socialització interrompuda però que sumava exigència musical i compromís de país i de ciutat per part de l’Orfeó Badaloní. També com en el conjunt d’entitats en què calia ser soci, a l’Orfeó es respirava un ambient familiar i acollidor, i a vegades una mica romàntic, on s’establia un corrent de simpatia entre les parelles. 

Aquest esperit fomentava la cohesió i l’esbarjo comunitari. I va estendre’s en la formació musical i en les actuacions de la Massa Coral, així com en la sortida artística i cultural i de germanor anual a alguna població catalana. També en l’acollida al local social del Foment de la Sardana i l’Esbart. En les activitats del grup de teatre i les sessions els diumenges a la tarda, en les sessions de cinema, en el grup excursionista i en les sortides de diumenge, les seccions d’escacs, ping-pong, fotografia, el butlletí… L’aportació conjunta configurava un model ateneístic, en un espai cívic de sociabilitat formal. 

La seva segona etapa de l’Orfeó encarava un període sociopolític que semblava oferir noves perspectives de vitalitat a les entitats de la societat civil, si bé la crisi econòmica i les tensions polítiques acabaren de nou per passar factura. I quina factura!