Les circumstàncies repressives durant la dictadura de Primo de Rivera comportaren el tancament de l’Orfeó Badaloní durant gairebé sis anys, enviant al cove la prometedora evolució artística, l’activisme cultural i recreatiu, i la sociabilitat formal establerta a l’entitat. Un trencament brusc, disruptiu a nivell oficial.

Ara bé, l’esperit de cohesió interna, en forma de callada resistència, resultà fonamental per activar la represa quan van donar-se les circumstàncies polítiques per fer-ho. Fou un repte majúscul, tal com veurem, perquè no es tractava tan sols de treure el cadenat, obrir les portes i els llums. 

Un motiu principal d’índole política, la repressió del catalanisme per part de la dictadura (una de les fites és la supressió de la Mancomunitat de Catalunya el 20 de març de 1925), havia esborrat de la vida pública i oficial del règim l’esperit cívic i cultural de l’Orfeó Badaloní, lligat a sentiments i ideals de catalanitat.

Tanmateix, en l’àmbit privat, la voluntat de mantenir viva la flama de l’Orfeó va permetre esquivar el greuge coercitiu de les autoritats a l’espera d’un temps millor. Soler i Amigó ens ho explica al llibret auca del 90è aniversari (la font primigènia n’és una memòria publicada al primer número del butlletí de l’Orfeó, el novembre del 1931): 

«En Pepet de Gent Nova recapta, casa per casa, mes per mes, durant seixanta-sis mesos, les quotes de 112 socis protectors a l’ombra, que, per la seva perseverança, permeten a l’Orfeó Badaloní de conservar el local i els béns, a l’espera d’una nova avinentesa...»; posant en valor el fet que «a més del suport d’aquests socis, cal lloar la constància del cafeter de Gent Nova, la seva heroïcitat callada». 

La figura del conserge podia ser força carismàtica i popular; com el de l’Ateneu Obrer, Joaquim Selva, motiu d’una de les caricatures de personatges populars realitzades pel ninotaire badaloní Jaume Passarell. Selva era afeccionat a la poesia i al teatre popular, si bé era un home d’aspecte rude i talòs, fet que contrastava amb la seva condició de poeta. 

La informació de 112 socis protectors en els moments més foscos es publicà en una memòria retrospectiva al primer butlletí de l’Orfeó el novembre del 1931.

La dictadura, en la seva fòbia anticatalanista, va prohibir per mitjà d’una circular emesa pel governador civil de Barcelona, el general Losada, el 5 de setembre de 1924, la coneguda sardana d’Enric Morera amb lletra d’Àngel Guimerà, La Santa Espina (1907): 

«He acordado prohibir que se toque y cante la mencionada sardana en la vía pública, salas de espectáculos y sociedades y en las romerías o reuniones campestres, previniendo a los infractores de esta orden que procederé a su castigo con todo rigor». El motiu de la prohibició eren les «odiosas ideas y criminales aspiraciones».

Vegem una mostra d’aquest suposat odi en l’estrofa més coneguda:

Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol,

que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol.

La persecució precisament va potenciar el seu valor simbòlic. 

La Veu de Catalunya del 16 d’abril de 1925, a l’edició del matí, va informar de l’actuació a Badalona, el diumenge dia 12, de l’Orfeó L’Eco de Catalunya al Casal Badaloní(l’entitat referida, de ben segur devia ser el Centre Badaloní), on va escoltar-se El Cant de la Senyera de Millet, himne comunitari reconegut a l’etapa de la Germanor dels Orfeons de Catalunya recolzada per la Mancomunitat, i obres de Pérez Moya, Barberà, Morera (entre les quals La Sardana de la Pàtria), Sancho, Romeu, Cumellas, Clavé, Grieg…, i es posà de rellevància que «totes les composicions tributaren frenètics aplaudiments». 

El repertori, el públic assistent i les circumstàncies que s’experimentaven pel tancament de l’Orfeó Badaloní convertiren, sens dubte, aquest concert a Badalona en una fita d’especial emotivitat, convenciment i motivació per persistir en la reobertura i la raó de ser de l’entitat. 

El Eco de Badalona no publicà cap informació sobre el concert. Cada vegada més es convertia en un anodí setmanari en què les activitats de les entitats locals de diferent signe havien perdut el seu protagonisme en favor de notícies progovernamentals i de successos. Una situació que reflecteix com són d’avorrides les dictadures amb la seva divisa castrense d’ordre per davant de tot. 

El mateix Orfeó Català va ser suspès prop de quatre mesos l’any 1925. Un dels motius de la suspensió va ser una denúncia arran de la seva visita a Roma, considerada «insultant i separatista» per un vell conegut de la ciutat de Badalona, el canonge integrista José Montagut i Roca, relacionat localment amb el tradicionalisme carlista i posteriorment amb la Unión Patriótica, i també com a conferenciant convidat per l’entitat Biblioteca Femenina. Com explica Manuela Narváez en la seva tesi doctoral sobre l’Orfeó Català, el mateix ambaixador espanyol a Roma se’n devia fer creus, de l’excés de zel fiscalitzador, i desmentí les acusacions; per la seva part, l’Orfeó Català va rebre nombrosíssims suports interns i d’àmbit internacional. En la visita a Roma, l’Orfeó Català realitzà dos concerts al Teatre Augusteo, el 5 i 7 de maig, amb un èxit memorable. El segon concert va incloure en el repertori El caçador i la pastoreta d’Antoni Botey.

Precisament, el desencadenant de la suspensió de l’Orfeó Català va ser un partit de futbol del Futbol Club Barcelona i el Club Esportiu Júpiter, al camp del primer, que li van dedicar pel seu èxit artístic a Roma el 14 de juny. Abans del partit, la banda de música d’una esquadra anglesa, de pas per Barcelona, va interpretar la Marcha Real espanyola i l’himne britànic. Els xiulets per al primer i els aplaudiments per al segon van fer treure foc pels queixals al governador civil, el general Joaquín Milans del Bosch, que va actuar clausurant el camp de futbol de Les Corts del Barça i l’Orfeó Català. El primer, per un defecte en uns permisos i el segon, per un full de propaganda de la Revista Musical Catalana, publicada per l’Orfeó.

El president de l’Orfeó Català, Joaquim Cabot, va adreçar dos escrits al governador Milans del Bosch, en què donava «una resposta ‘possibilista’ de supervivència, contrària als maximalismes que en un context dictatorial suposen un ‘suïcidi inútil’», com descriu la historiadora Manuela Narváez. En la segona carta, Cabot incidí que «el Orfeó Català se abstendrá de toda actividad política» i va fer una «manifestación de respeto a la Unidad de España, base angular de la legalidad constituida» per tal que s’aixequés la suspensió governativa. I així va ser.

Esperant també el final del tancament, l’Orfeó Badaloní va activar els contactes per aconseguir-ho. La Veu de Catalunya del 8 de gener de 1926 no donà, però, bones notícies: «preguntant el governador sobre una instància de l’Orfeó Badaloní sol·licitant la seva reobertura, contestà que encara no havia arribat a les seves mans el document». El governador, el general Milans del Bosch, va afirmar aleshores que no coneixia encara dita petició; si li va arribar més endavant, va desestimar-la ratificant el càstig imposat, perquè mentre va durar la dictadura de Primo de Rivera l’entitat va romandre oficialment clausurada. Tanmateix, no coneixem el contingut de l’escrit adreçat a Milans i si anava en la línia de l’enviat per l’Orfeó Català, si bé tot sembla apuntar que no.

A nivell cultural de país, davant de l’intent de descatalanització emprès pel règim, Amadeu Vives, amb lletra d’un poema de Joan Alcover de l’any 1909, va musicar el 1926 una obra amb esperit de resistència enfront de la imposició, La Balanguera. Amb enginy i doble sentit en un context repressiu, eludí la censura castrense amb una lletra esperançadora d’un futur millor si es resistia a les adversitats del moment, amb un caràcter simbòlic que va esdevenir popularíssim i que enfervoria el públic. 

A tall d’exemple, en la primera estrofa la lletra diu: 

teixint la tela pel demà

la balanguera fila, fila,

la balanguera filarà […]

I, més endavant, en la IV estrofa:

De tradicions i d’esperança

tix la senyera pel jovent […]

Els anys vint són anys de dinamisme de la xarxa civil en el món privat de les entitats. L’any 1925 es va constituir l’Agrupació Excursionista de Badalona, que va començar com un petit grup d’amics que es reunien a les golfes del Cor de Marina, a la Rambla, i que va florir d’activitats ‒de muntanya, arqueològiques, culturals amb la fundació d’un museu‒, en temps de la II República. Un any més tard es fundà la Societat Gimnàstica de Badalona, que va fusionar-se amb l’entitat Badalona Deportiu Club, adoptant el nom d’Unió Gimnàstica i Esportiva el 1931, avui encara representativa esportivament a la ciutat. L’any 1929, a l’entorn d’una colla d’amics que es reunien a la perruqueria de can Minobis del carrer Sant Isidre i al tram de platja al costat de la caserna dels carrabiners, va fundar-se en un local davant de la platja el Club Natació Badalona, si bé els estatuts van aprovar-se el 1930. Precisament en aquest darrer any, un grup d’amics fundaren una penya esportiva que va prendre el nom de Spirit of Badalona,una adaptació del nom de l’avió The Spirit of St. Louis, que havia portat el coronel nord-americà Charles Lindberg a travessar en solitari l’Atlàntic. Van fer realitat allò que «els avions volen, les idees també». Màrius Cuixart Borbonet en fou un dels fundadors i el primer president (havia format part de la secció infantil en la primera època de l’Orfeó –ho escriu a Revista de Badalona el 27/05/1975‒, i durant els anys trenta també va estar vinculat a l’entitat). Ben aviat van decantar la seva activitat esportiva cap al bàsquet, esport que va arrelar ben fort a Catalunya i va donar origen a La Penya, el Club Joventut Badalona, entitat ambaixadora i representativa actualment de la ciutat.

De retorn a l’àmbit musical i cultural badaloní, trobem en una situació de reclamar atenció el temperamental mestre Antoni Botey, a qui, atesa la continuïtat de la clausura de l’Orfeó Badaloní, el president de l’anterior Consell Directiu havia cursat la seva carta de dimissió. En una carta adreçada al mestre Lluís Millet de l’Orfeó Català, datada el 6 de desembre de 1926, Botey li explicava que tenia la sardana Hivern per estrenar i que l’havia fet arribar a la Cobla Barcelona perquè pogués interpretar-la abans que ningú el dia de cap d’any, si es feia el concert de sardanes. Demanava a Millet que comuniqués aquest fet al mestre sotsdirector Francesc Pujol, perquè si no «passaria com l’any passat que tampoc es tocaria». S’endevina, doncs, una manca d’entesa entre Botey i Pujol. Segons feu constar en unes notes Joan Soler i Amigó (a partir d’una informació dels antics socis Ramon Ribet, Francesc Clapés i Antoni Mongay), el mestre Francesc Pujol estava en desacord amb Botey per aquell «trum trum trum trum» a la corda dels baixos a la cançó El caçador i la pastoreta, com si fos un pizzicato de contrabaix, ja que considerava que la veu humana no havia d’escarnir mai cap instrument musical. Soler opinava respecte a això que potser el mestre en feia qüestió de dignitat o potser d’enveja. No obstant, la gent, quan la cantava, se servia, a la tornada, del típic «trum lai la».

En les anotacions autobiogràfiques de Francesc Solà i Jordà, segons hem pogut situar pel cas que explica, l’any 1927 va participar com a violoncel·lista en el prestigiós Premi Parramon a la Sala Mozart de Barcelona. Tot i tenir-hi una intervenció brillant, segons el mestre Josep Soler i Ventura i els badalonins que van acompanyar-lo, el jurat va donar el guardó a Lluís Millet i Farga, nebot del mestre Lluís Millet. Segons Solà, al jurat hi havia el mateix mestre Millet, i Josep Soler va acusar-los de «tramposos». El cert és que devia muntar-se un petit ciri al voltant de la qüestió.

D’altra banda, un altre dels mestres fundadors de l’Orfeó Badaloní, que havia cursat baixa voluntària el 1923, el sempre inquiet Joan Aymerich, va ser un dels impulsors de l’Associació d’Amics de la Música de Badalona, l’any 1927, amb seu al Teatre Zorrilla (recordem que també l’any 1924 impulsà i dirigí l’Schola Simfónica, orquestra simfònica pionera a la ciutat). 

La Publicitat del 29 de desembre de 1927 i La Veu de Catalunya un dia després a l’edició matí informaren del concert promogut per aquesta nova associació el divendres 30 del corrent, tot i que sense precisar cap dels dos rotatius l’espai on tindria lloc, un recital de lieder amb «la senyoreta Maria Lluïsa Claramunt» com a cantant i acompanyada al piano per Ramon Salsas (un altre dels cofundadors de l’Orfeó Badaloní i aleshores mestre director de la Societat Coral Alba), que presentaria com a estrena al concert una composició seva amb lletra del poeta Josep Carner (es tracta de la cançó Renovellament). En la part central del programa es preveia l’actuació al piano per primera vegada de «la joveníssima Mercè Rovira».

També l’any 1927 veuria el naixement de l’Agrupació Sardanista de Badalona, entitat ressenyada a El Eco de Badalona del 19 de febrer i que va tenir una trajectòria pròpia organitzant ballades i dinamitzant el món sardanista local fins al 1932.

L’activisme cultural de persones vinculades a l’Orfeó va continuar per diferents camins, com en el cas de Joan Duatis Itarte ‒que trobarem col·laborant en la direcció de l’entitat en la segona etapa, tot just començar els anys trenta‒, amb la publicació regular en llengua catalana d’epigrames (composicions poètiques breus), durant la dictadura, en revistes barcelonines com Joventut Catalana i Poble Nou, i col·laborant com a autor en la Biblioteca Catalana d’Autors Novells.

A mesura que la dictadura es va anar afeblint, pel poc arrelament en la societat i la impopularitat de les autoritats, com també del partit del règim, la Unión Patriótica, van anar prenent de nou volada les entitats culturals i recreatives catalanistes. 

Com assenyalà David Aubà a l’article dedicat al mestre Fabra «La vida ciutadana del Mestre Fabra a Badalona», a la Revista de Badalona del 23 de juliol de 1992, Fabra participava en reunions i tertúlies més o menys clandestines a les quals assistien prohoms de la vida cultural i econòmica badalonina sense discriminació política, si bé fervents catalanistes. És amb la dictadura que hi veuen clar no deixar de sumar voluntats per construir, amb l’esperit de l’extinta Mancomunitat, un país modern, culte, cívic i europeu. El gran prestigi i autoritat de l’ínclit mestre Fabra va fer d’aglutinador, i s’hi van aplegar «Josep Capmany, que va presidir molt de temps la delegació de Badalona de la ‘Protectora’; Francesc Rosés, Joan Duatis, Gaspar Simon, Josep Sedó, Pere Tost, Pere Vigo, Agustí Bofill, Modest Bosch, Salvador Capo, Josep Casas, els germans Clapés, els germans Sayol, Joan Deulofeu, Marc Giró, Josep Queralt, Ramon Salsas, Miquel Xirgu, Marcel·lí Antich, Joan Vidal, i molts d’altres». Un conjunt de patums locals que van tenir molt a dir en caure la dictadura. 

Aquest cenacle cultural i intel·lectual, i també polític donades les circumstàncies repressives del catalanisme, va ser molt fructífer amb la vista posada en un tomb de la situació política i social. A la vegada, hem de tenir present que l’arrelament popular del republicanisme, d’esquerres i catalanista, com també el lerrouxista, així com la força latent del sindicalisme revolucionari, aleshores en la clandestinitat i conspirant contra el règim, ofereixen un panorama molt més complet de l’oposició a la dictadura i que farà possible la tessitura electoral que portarà a la II República. 

A suggeriment de Fabra, va fundar-se l’Escola Antich a Badalona, promoguda pel pedagog Marcel·lí Antich i Camprubí, amb el suport de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana a partir de l’any 1926. El centre va ser pioner a introduir els principis renovadors de l’Escola Nova, que seran tan importants en el temps de la II República. L’any 1928, Antich, fent tàndem amb Josep Queralt i Clapés, funda amb seu a Badalona l’Editorial Proa, que amb la col·lecció d’estil europeu A tot vent, de novel·la catalana i estrangera, clàssica i moderna, adquirirà gran prestigi. Com assenyala Albert Manent al llibre dels setanta anys de Proa: «Tant Antich com Queralt eren lletraferits amb vocació pedagògica: posar a l’abast del poble la cultura. Eren gent d’ateneu enciclopèdic (no em consta que hi anessin, però pel seu tarannà), d’escoles d’avançada, ni universitària ni del milieu intel·lectual barceloní, sinó procedents de la comarca, on vivien». Per altra part, el centre escolar fundat per Antich, en dedicar-se aquest al món editorial, va passar a anomenar-se Escola Catalana, i a regir-se per un patronat amb pares dels alumnes i Josep Boada com a director.

El 26 de gener de 1929, com apuntà Mateu Rotger a Badalona l’escola ahir (1717-1939): «Pompeu Fabra va rebre de tot Catalunya l’homenatge de gratitud per la seva tasca de purificació i ordenació de la llengua catalana. Tota la premsa li dedicà una atenció especial: El Eco publicà dos articles, un signat per Marc Giró i Ros, i l’altre, per Salvador Solà-Segalés; aquest darrer proposava que Barcelona, com a cap i casal de Catalunya, el nomenés fill predilecte». 

El Eco de Badalona del 16 de novembre publicà el manifest La glòria de Pompeu Fabra, en què es lloava la feina del mestre Fabra, com a filòleg i seny ordenador de la llengua catalana moderna, i es cridava a col·laborar en un homenatge de la ciutat al seu il·lustre conciutadà; i a continuació es podia llegir una primera llista de subscriptors per tal de recaptar fons. Aquesta llista es va anar ampliant, tal com es pot seguir a les pàgines d’El Eco, amb la incorporació de personalitats destacades del món polític, professional, social i cultural de la ciutat. Entre els signants del manifest hem identificat, en relació a la seva pertinença com a integrants d’alguna junta de l’Orfeó Badaloní: Francesc Soler i Badia, Marià Cuixart i Josep Casas Costa (exalcalde i que serà el primer alcalde del període de la II República). 

Uns dies més tard, el 23 de novembre, el diari barceloní L’Opinió publicà també el manifest i va fer-se ressò de la volada del moviment cívic engegat. Tanmateix, l’actualitat política i social del règim dictatorial va fer un gir decisiu i l’homenatge badaloní va posposar-se en el temps. 

En l’àmbit cultural, l’Associació d’Amics de la Música de Badalona arribà al seu XXIII concert el desembre del 1929, amb l’actuació de l’Orfeó Gracienc al Teatre Zorrilla. Un concert que va generar força expectació, però tanmateix poc lluït, com recull El Eco de Badalona del dia 7 de desembre, perquè va començar amb retard i el reconegut mestre Joan Balcells es va haver de retirar per una indisposició, fet que afectà la qualitat de l’actuació. 

El 28 de gener de 1930, el cap de govern, el general Miguel Primo de Rivera, va presentar la dimissió a Alfons XIII, i va tancar en fals l’etapa dictatorial que pretenia resoldre autoritàriament en un sentit conservador i centralista diferents desajustos estructurals de l’Estat: polítics, econòmics, socials i d’ordenament territorial. Amb la caiguda de la impopular dictadura i l’obertura d’un impàs polític conegut com la dictablanda, els esdeveniments es precipitaren en poc més d’un any. El 30 de gener de 1930 va ser nomenat cap de l’Estat el general Dámaso Berenguer, que anuncià la voluntat de pacificar el país i el retorn a la normalitat constitucional. No se’n sortí, fent palesa la seva feblesa, i va ser substituït per l’almirall Juan Bautista Aznar, que va establir un calendari electoral començant per unes eleccions municipals. 

En aquesta etapa de governs breus, amb intents fallits per consolidar un executiu de concentració nacional (en què va participar la Lliga Regionalista), el republicanisme a nivell estatal, en aliança amb altres forces polítiques i socials, fou capaç de donar una resposta unitària d’oposició, un cop formalitzat l’anomenat Pacte de Sant Sebastià l’agost del 1930. Els signants es comprometeren a un programa de mínims per tal de procurar la instauració de la República i reconèixer la personalitat pròpia de Catalunya en un règim d’autonomia política. El front comú republicà i l’estat d’opinió contrari a Alfons XIII convertiren les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 en un plebiscit a la monarquia en favor d’una sortida democràtica. 

Això succeïa perquè el règim liberal de la Restauració, després de successives crisis de govern i situacions de conflictivitat social, havia donat suport en una cruïlla entre dictadura o reforma, la primera opció l’any 1923, i aquesta havia fracassat. Es feia evident, doncs, el seu anquilosament i feblesa per introduir reformes i evolucionar cap a una democratització homologable a d’altres estats europeus. Després de moltes dècades, des del període del Sexenni Democràtic (1869-1875), de nou tot semblava possible, i la II República picava a la porta. 

En el panorama de les entitats locals, l’any 1930 va fundar-se Palestra, organització de caire patriòtic i educatiu, presidida per Pompeu Fabra, que també participarà de la delegació badalonina; i la delegació local de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (la revista local Aubada, vinculada al Círcol Catòlic, el 24 de maig publicà la composició de la primera junta, en què hi constava Marià Cuixart com a tresorer, membre de diferents juntes a l’Orfeó Badaloní).