El punt d’inflexió a la situació de desprestigi i la materialització electoral del front ampli d’oposició al règim de la Restauració, covat al llarg d’un llarg procés de crisi política i emocional, sobretot durant la dictadura, va arribar amb les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. Esdevingueren un plebiscit a la monarquia i al conjunt del sistema polític vigent fins al moment. El triomf de les candidatures republicanes a les principals ciutats catalanes (amb el lideratge de Francesc Macià, ERC aconseguí una aclaparadora victòria) i de l’Estat, entre les quals Badalona, va ser el detonant d’un ràpid canvi en la forma de govern i d’una nova Constitució abans d’acabar l’any. Esquerra Republicana de Catalunya, partit fundat feia menys d’un mes, era en paraules d’Antoni Xirau, advocat i director del diari L’Opinió i un dels fundadors del partit, la «genuina representació de la vella Catalunya laica, liberal i republicana». Quan es van anar coneixent els resultats electorals el dia 14 d’abril, la monarquia borbònica, en la figura d’Alfons XIII, davant de la manca de suports va optar per l’exili aquella mateixa nit.
A Barcelona, en un ambient d’eufòria festiva pels carrers i hores abans de la capital encara aleshores del regne, els esdeveniments polítics van accelerar-se. El polític Lluís Companys, en nom de «la suprema legalitat: el sufragi popular», proclamà la República des del balcó de l’Ajuntament al migdia del 14 d’abril. Una estona més tard, a un quart de tres de la tarda, Francesc Macià des de l’altre costat de la plaça de Sant Jaume, des del balcó de l’edifici de la Diputació que seria el del futur Palau de la Generalitat, proclamà «la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica». Es nomenà un govern provisional a Catalunya, que generà una dualitat de poder i tensions amb el govern provisional de la República espanyola a Madrid. Dies més tard, el 17 d’abril, després de negociacions bilaterals entre els dos governs, amb el paradigma estatal de la consolidació i l’estabilitat de la naixent II República, va convertir-se la República Catalana en Generalitat de Catalunya, nou òrgan de govern d’àmbit autonòmic.
A Badalona, com en el conjunt de poblacions del país, l’entusiasme republicà amb senyeres i banderes tricolors republicanes va estendre’s pels carrers el 14 d’abril en qüestió d’hores. Molt possiblement com als carrers de Barcelona i Mataró, Els Segadors i La Marsellesa (versió de Josep Anselm Clavé del 1871) es van cantar juntes. Com deia Carles Bigas en la polèmica entre els lerrouxistes i l’Orfeó Badaloní del 1922, cantar una cançó no significava renunciar a l’altra. I més quan la versió popular de Clavé conservava el genuí sentit original lligant-lo amb referències del país:
Fills de la terra catalana,
abans morir que ser esclaus!
Sone ja l’alarmant campana!
Muyran ja’ls opresors malvats
[…] Al arma, ciutadans!
Alsem lo somatent!
El Eco de Badalona del 18 d’abril anotà que el dia 15 d’abril, declarat Festa Nacional, els cors badalonins i una orquestra interpretaren l’Himne de Riego i La Marsellesa a la Plaça de la Vila, al vespre.
Per tal de copsar la situació electoral resultant, observem-la amb més detall perquè veurem una realitat política complexa. Es van registrar un 61,9% de vots republicans (el tradicional abstencionisme anarquista va prestar els seus vots al canvi polític), enfront d’un 37,2% de monàrquics. Ara bé, van ser escollits 17 regidors republicans i 15 monàrquics, ja que les eleccions funcionaven aleshores amb un sistema «per majories» i no amb un de repartiment amb proporcionalitat. La unió de la Coalició d’Esquerres, a l’entorn d’ERC, formada pel Centre Republicà Català, Acció Catalana i la Unió Socialista de Catalunya (9 regidors), amb Alianza Republicana, formada pel Partit Republicà Radical, el Comitè Federal, Dreta Republicana, Partit Radical Socialista i Centre Republicà (8 regidors), donà una majoria al consistori que portà a l’alcaldia Josep Casas i Costa. Enfront se situaren els 15 regidors de la candidatura ‒monàrquica o accidentalista segons el seu ideari‒ encapçalada per la Lliga Regionalista (formació política que havia participat en el darrer govern de coalició del regnat d’Alfons XIII i no era signant del Pacte de Sant Sebastià), en aliança amb l’espai antiliberal dels tradicionalistes carlins, i confessional conservador del Círcol Catòlic.
Com assenyala la historiadora Montserrat Carreras, el que existia realment era un tripartit local: «més d’un terç dels votants (37,2%) donava suport al catalanisme catòlic i socialment conservador de la Candidatura Regionalista. Un altre terç (31,3%) donava suport al nacionalisme republicà, laic i més progressista de la Coalició d’Esquerres, i un altre terç (30,3%) concedia el vot al republicanisme anticlerical de l’Alianza Republicana».
La proclamació de la II República a nivell estatal va obrir un nou període polític de caire reformista i democratitzador, en un context internacional però de profunda crisi econòmica i replegament dels mercats, de greuges i rivalitats nacionals persistents durant la postguerra europea i de reculada de les democràcies liberals, temoroses del desbordament d’ideologies extremes. Al llarg dels anys trenta, a nivell de diferents països del panorama internacional, les tensions entre les forces conservadores i les revolucionàries, en un context de polarització creixent i política de masses, deixaren poc terreny als reformismes democratitzadors, com era el cas espanyol.
El reformisme social i laïcista republicà generà força disconformitats internes: irrità les dretes especialment perjudicades per l’acció del govern, però també va ser considerada lenta i insuficient per gran part de les classes treballadores, en especial des dels sectors representats per l’anarcosindicalisme. Les tensions esquinçaren sobretot les esquerres, i prengueren força les vies més radicals.
A Badalona, les segones eleccions municipals van portar a l’alcaldia Joan Deulofeu i Arquer, al capdavant d’una coalició liderada per ERC i que aplegava també la Unió Socialista de Catalunya, Acció Catalana Republicana i el Sindicat Agrícola de Badalona i Canyet (dins d’aquesta formació i com a suplent de la llista electoral va participar-hi Ramon Ribet Graupera, integrant de diferents juntes de l’Orfeó Badaloní).
A nivell català i estatal, es vivien amb preocupació els efectes negatius d’un període de crisi econòmica i el clima de degradació de la salut política arreu, en especial d’erosió de la democràcia amb un descreure creixent vers el parlamentarisme. D’una banda, l’oposició de la Lliga Catalana (abans Lliga Regionalista) a la Llei de Contractes de Conreu, que portà a la seva sortida del Parlament, una dura campanya en contra i a impugnar-la constitucionalment a Madrid; i de l’altra, el perill real de marxa enrere del procés reformista i autonòmic republicà per part de les dretes al capdavant del govern de l’Estat (en concret per l’entrada de l’antirepublicana CEDA), en el que es coneix com el Bienni Negre i en un context d’emmirallament feixista europeu. El musicòleg i periodista del setmanari satíric Be Negre Rossend Llates alertà de la situació: «a mesura que minva el sentit inicial de la República, creix l’hostilitat contra Catalunya».
Enmig de l’huracà, el president de la Generalitat, Lluís Companys, proclamà l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, i convidà a l’establiment d’un govern provisional de la República, a l’espera del triomf d’una vaga general a l’Estat (tan sols a Astúries va haver-hi un ampli suport i esdevingué un procés revolucionari), el 6 d’octubre de 1934 (Badalona va ser una de les poblacions catalanes on la revolta de l’Aliança Obrera va arrelar). L’aixecament fracassà, i s’obrí un període repressiu amb milers d’empresonaments, entre els quals tot el govern de la Generalitat de Catalunya; diaris i centres polítics també van ser represaliats. La Lliga Catalana col·laborà amb el govern de Madrid. El triomf electoral del Front Popular ‒Front d’Esquerres a Catalunya‒ a les legislatives estatals del 16 de febrer de 1936 comportà l’amnistia dels empresonats i la restitució dels governs municipals d’esquerres destituïts pels Fets d’octubre del 1934.
A Badalona, Joan Deulofeu (ERC) va retornar a l’alcaldia, però ben aviat, per motius de salut, el càrrec va recaure en el company de files Frederic Xifré i Masferrer; per la seva part, els representants de la Lliga Catalana no van tornar al Ple municipal.
Enfront de la força electoral i l’embat reformista dels executius d’esquerres, l’hostilitat política de l’oposició conservadora i reaccionària (formada per una part significativa dels comandaments militars, de les classes benestants i de l’Església Catòlica) va propiciar una reacció violenta. Aquesta va adquirir connotacions feixistes i comptà amb l’ajuda militar del nazisme alemany i del feixisme italià.
El cop d’estat militar contra el govern legalment constituït de la República, el 17-18 de juliol de 1936, va fracassar en els seus plans d’assolir el poder a curt termini, i començà una sagnant guerra civil que va durar fins al 1939, amb el triomf final dels revoltats. Així, el règim franquista va imposar-se per la força de les armes, una ferotge repressió i la cobertura retòrica d’una croada nacional catòlica.
L’anomenada Guerra Civil va ser un assaig general de l’enfrontament ideològic, polític i bèl·lic que va viure tot Europa i el món posteriorment, entre el 1939 i el 1945.