1931

El Eco de Badalona el dia 7 de gener de 1933 va publicar una crònica de l’actuació de l’Orfeó Badaloní el dijous de la setmana anterior en què felicitava el mestre Costa i el mestre Solà de la secció infantil. També, com el setmanari Acció i Lluita del mateix dia 7, informà de la convocatòria de la reunió general de l’Orfeó el proper diumenge 15 de gener a les tres de la tarda.

L’Opinió el 19 de gener va publicar la composició de la nova junta de l’Agrupació Excursionista de l’Orfeó Badaloní: Damià Vergés (reelegit president), Francesc del Amo (secretari), Jordi Xicola (caixer), i vocals: Carles Bosch i Guillem Caritg. També que el diumenge 21 al matí tindria lloc la primera sortida de l’any a la Font del Pop, a la part badalonina de la Serralada de Marina. 

Una notícia de la revista Teatre Català núm. 18, apareguda el 28 de gener de 1933, ens posa en antecedents del funcionament a l’Orfeó Badaloní d’una companyia teatral d’aficionats. L’article «Joventut Badalonina» explica que l’elenc de dita entitat representà La mare eterna d’Ignasi Iglésies, un fet destacat «ara que a Badalona solament actuen dues companyies d’aficionats, la susdita i la que funciona a l’Orfeó Badaloní». 

L’Orfeó Badaloní, a partir del tronc comú del cant coral, esdevenia ‒com podem observar‒ un viver d’activitats, que estimulava la sociabilitat interna i l’oferta cultural, cívica i recreativa a la ciutat seguint un model ateneístic (teatre, excursionisme, escacs, fotografia ‒aquesta darrera secció fins al moment només l’hem pogut documentar com a activa el 1936‒, l’activitat pròpia de l’entitat allotjada al local, Foment de la Sardana, i del seu Esbart Dansaire).

Acció, el 4 de febrer, recull a les anotacions del Ple Municipal l’agraïment de la Comissió de Cultura a l’Orfeó Badaloní per acollir provisionalment l’Escola Municipal de Música en el seu trànsit cap a un local propi.

El diumenge 13 de febrer, a l’estatge social, a les cinc de la tarda, la secció dramàtica de senyoretes de l’Orfeó Badaloní, segons el programa anunciador documentat per Antoni Ballesteros, posà en escena El Sant de la Tia de J. Soler Parcerisas amb el següent repartiment: «Sra. Rita, Srta. E. Muñoz; Antònia, senyoreta R. Teixidó; Assumpta, C. Muñoz; Conxita, M. Amigó», després va programar-se una audició de ballets a càrrec de l’Esbart de Dansaires del Foment de la Sardana, amb acompanyament del pianista Anastasi Niubó. A continuació es posà en escena La malaltia de la Lili de V. Coma Soley, amb el repartiment: «Cristina, A. Teixidó; Sra. Magdalena, A. Gasull; Elvira, C. Muñoz; Mariana, A. Barbosa; Roser, P. Vergara; Mercedites, L. Vergés; Pepeta, N.N.». El conserge de l’Orfeó s’encarregava de vendre les localitats cada dia.

Lluita el 25 de febrer publicà el nou consell directiu de l’Orfeó Badaloní per renovació reglamentària (Acció ho publicà el 25 de març): 

Jaume Ribó i Sayol (president), Enric Clapés i Massons (vicepresident), Josep Serra Cladellas (secretari primer), Agustí Bosch Llubiá (secretari segon), Enric Sabater Borràs (caixer), Esteve Pujolà Batlle (comptador), Josep Solà Arquer (bibliotecari arxiver), i vocals: Josep Amigó Viñas, Miquel Boix Solà, Felip Fonollà Munné, Josep Sedó Ana, Josep Sió Serra i Damià Vergés Vallmajor. 

A l’estatge social l’Orfeó realitzà el 26 de febrer una jornada «en commemoració del Xè aniversari de l’entrega de la Senyera». El programa de mà detallava el conjunt d’activitats previstes: un vermut de germanor i d’ofrena a les senyoretes orfeonistes a les dotze (el preu del tiquet era d’una pesseta); a la tarda, a dos quarts de cinc: vetllada íntima per les senyoretes i els homes que formen el quadre escènic de l’Orfeó, «es representarà la xistosa comèdia en un acte, d’en J. Capella La Planxadora» (senyoretes i homes ‒senyoretes A. Barbosa, Muñoz, A. Gasull; J. Dalmau, Ll. Campmany, J. Mateu, A. Vives, J. Giménez, P. Riera, A. Ballesteros‒ la representaren conjuntament, a diferència del Círcol Catòlic, en què les funcions eren fetes i adaptades per homes); posteriorment va haver-hi un concert de piano per la senyoreta Teresa Aguiló i, per acabar, un concert de les tres seccions de l’Orfeó Badaloní (entre les composicions es cantà Els estudiants de Tolosa d’Antoni Botey, amb el solista senyor Muns). A l’entremig, els padrins de la senyera, els senyors Jaume Ribó i esposa, oferiren una nova llaçada. 

Acció i Lluita informaren del proper Festival de Ràdio, organitzat per Radio-Barcelona el dilluns dia 27 de febrer, al Cinema Victòria, a les deu de la nit, dedicat a la Badalona Artística-Industrial, amb un variat i extens programa: primer, cançons de la secció infantil amb la direcció del mestre Francesc Solà; la conferència Badalona industrial, a càrrec de l’historiador badaloní Josep M. Cuyàs i Tolosa; un recital de cançons per part de la liederista senyoreta Coloma Casals, acompanyada al piano per la senyora Isabel Planas de Morera; un altre recital per part de la solista de l’Orfeó Badaloní Anna Barbosa, acompanyada al piano de la senyora Planas de Morera; lectures poètiques del rapsoda Pere Gol; la participació en concert de l’Orquestra de Corda i Piano de l’Escola Municipal de Música; una conferència de l’advocat i arxiver municipal Isidre Sabater; l’actuació de l’Orfeó Badaloní amb les cançons: El Cant de la Senyera, Cançó de la Rosa, Els estudiants de Tolosa, La gent de fora, La Sardana de la Pàtria; i, finalment, un parlament de l’alcalde Josep Casas. A la mateixa edició del setmanari també es va informar que l’endemà diumenge 26, a la tarda, a la seu de l’Orfeó, hi hauria la representació de La Germaneta i Dissabte de Gloria.

El Diluvio informà l’1 de març de l’enterrament del mestre Antoni Nicolau. El fèretre sortí del Palau de la Música Catalana i entre les corones rebudes hi havia la de l’Orfeó Badaloní; el mestre filòleg, i president de Palestra, el badaloní Pompeu Fabra, l’home afable de la sempiterna pipa, és citat entre les personalitats assistents a l’acte.

El Eco de Badalona a l’edició del 4 de març informà de l’acte commemoratiu del 10è aniversari de l’entrega de la senyera a l’Orfeó. La crònica va descriure l’acte com un èxit insospitat d’assistents, que va fer insuficient la sala d’actes de l’entitat. El secretari de l’entitat, Josep Serra, va llegir unes quartilles del president Jaume Ribó, que per motius de salut no havia pogut assistir-hi; l’advocat Josep M. Jordi enaltí «l’obra catalaníssima de Gent Nova, quines despulles son conservades curosament»; també hi intervingueren els vocals Josep Sió i Josep Amigó, i els orfeonistes cantaren Brindis de Mozart i Els Segadors; després hi hagué un vermut de germanor. A la tarda, es va celebrar una festa íntima amb el teatre de gom a gom, on l’agrupació dramàtica de l’entitat realitzà el quadre escènic La Planchadora; la senyoreta Teresa Aguiló, pianista, interpretà obres de Beethoven, Chopin i Schubert; actuà la secció d’infants del mestre Solà; amb el mestre Costa, la secció de senyoretes cantà El pescaire i Albada de Schubert, i la secció d’homes, Serenata d’Otto i Himne de l’arbre fruiter de Morera, que va ser motiu d’un bis. El president honorari Jaume Ribó i senyora oferiren una nova llaçada a la senyera i el net Ribó va dir unes paraules en nom dels avis, que foren contestades pel secretari segon, Agustí Bosch, en nom de l’entitat. Les tres seccions interpretaren El Cant de la Senyera de Millet, Els estudiants de Tolosa de Botey, Quan mon marit de fora ve de Lassus i La Sardana de la Pàtria de Morera. Fora de programa cantaren Adéu, germà meu de Waelrant. Va fer-se un minut de silenci en honor d’un consoci i per l’agreujament, en aquells moments, de la malaltia del mestre Nicolau. L’article destacà la «tasca patriòtica i cultural del nostre gloriós Orfeó Badaloní i dels bons patriotes que el menen». 

En el mateix número del setmanari hi ha una notícia rellevant del Consell Directiu del Foment de la Sardana, entitat allotjada a l’Orfeó: el Foment comunica que suspèn en endavant les audicions públiques, una mesura radical per posar en valor la necessitat d’ajut material per portar a terme les ballades en què la majoria d’assistents no són socis de l’entitat, que ha de suportar-les econòmicament. En aquest sentit apel·len a l’obligació moral dels balladors perquè la temporada de sardanes sigui curta.

Acció, l’11 de març, informà de l’acte commemoratiu de la senyera de l’Orfeó Badaloní, que qualificà com «simpàtica entitat», i la revista portaveu del Foment de la Sardana, Nostra Dansa (1930-1937), va incidir en la seva crònica en el caràcter catalanista de l’entitat: «Feia deu anys que l’Orfeó, prenent ampla volada esdevenia una realitat a la nostra ciutat i després d’un temps, que ja irridiava l’esperit catalanista, fent reviure els nostres cants, no li mancava ja més que la Senyera… I la Senyera vingué i fou apadrinada pels esposos, distingits i amics nostres, Ribó i Arabia».

El Eco de Badalona de l’1 d’abril informà que havien explotat dues bombes casolanes al domicili del fabricant Jaume Ribó i Sayol, president honorari de l’Orfeó, al carrer de la Mercè, núm. 23. La conflictivitat laboral i les tensions socials de l’època seguien sovint vies de polarització sense mediació ni reconeixement per part dels empresaris del principal sindicat reivindicatiu, la CNT (a Badalona era majoritari el grup sindicalista Trentista enfront del maximalisme anarquista de la FAI), i eren motiu d’alguns episodis violents.

El mes d’abril, l’Orfeó Badaloní fou designat per col·laborar amb el consistori en els preparatius dels actes de nomenament de fills adoptius de la ciutat de Margarida Xirgu i el mestre Pompeu Fabra, acordats en sessió municipal. 

Acció del 8 d’abril informa d’una excursió Pro Cultura d’Infants a l’Institut Pujol de la Vallensana, en què assisteix Enric Clapés en representació de l’Orfeó Badaloní, juntament amb polítics locals i personalitats de la ciutat, destacant-ne Pompeu Fabra.

Per Sant Jordi, l’Orfeó Badaloní va preparar un concert extraordinari de cant coral i música de cobla, amb una part de cançons de l’Orfeó, una de sardanes per la Cobla Barcelona, i una darrera conjunta d’Orfeó i cobla. En el programa complet podem observar la complementarietat del cant i la cobla, la temàtica comuna de les cançons, i un repertori que combina peces de grans autors i d’origen popular harmonitzades:

Primera part (Orfeó): El Cant de la Senyera (Lluís Millet), A la vora del mar (Antoni Botey), Sota de l’om (Enric Morera), La nina i el moliner (A. Pérez Moya, primera audició), L’apotecari burleta (Vincent d’Indy, popular francesa), Brindis (W. A. Mozart) i Les fulles seques (Enric Morera, sardana).

Segona part: sardanes de concert, per la Cobla Barcelona.

Tercera part (Orfeó i cobla): Sant Jordi triomfant (Francesc Pujol), Els contrabandistes, Les nines de la Cerdanya i Muntanyes del Canigó (populars), Marinada (A. Pérez Moya) i La font de l’Albera (Enric Morera).

El Eco de Badalona el 29 d’abril informà de dues activitats del grup excursionista de l’Orfeó: l’endemà visitarien la Companyia Telefònica Nacional d’Espanya a Barcelona; i el dilluns 1 de maig farien una sortida a Montalegre, on podrien anar-hi senyoretes i homes de l’agrupació; sortirien del domicili de Damià Vergés al carrer Lladó, núm. 8, esmorzarien a la Font de Sant Bru i dinarien a la Font de les Monges.

El mateix setmanari el 6 de maig publicà una altra informació sobre conflictivitat laboral a la corderia de Jaume Ribó quan un nombrós grup d’antics obrers sense treball intentaren aturar la feina; la Guàrdia Civil s’hi presentà per impedir que ho aconseguissin. 

L’excursió anual dels orfeonistes van fer-se el 21 de maig a Tarragona (una crònica de la jornada va aparèixer a Nostra Dansa el juny del 1933 i en el butlletí Annals de l’Orfeó Badaloní, l’abril del 1934; prèviament Acció el 15 de maig havia informat de l’excursió i dels terminis d’inscripció fins al dia 17 al local de l’Orfeó). La sortida va començar a dos quarts de sis del matí amb una missa sufragada per la Secció Excursionista de l’Orfeó, a la parròquia de Santa Maria; a dos quarts de set, els orfeonistes precedits per la senyera, acompanyada per la junta, el mestre Pompeu Fabra i els regidors Arbós i Padrós, i nombrosos acompanyants agafaren els vagons del tren que foren enganxats a Barcelona al tren de Tarragona. En arribar-hi foren rebuts pel governador Gaietà Freixa i Comas («compatriota badaloní», antic alumne del mestre Francesc Feliu i Vegués, que recordà en diferents homenatges públics a Badalona i a Aitona, d’on era originari el mestre, quan ell fou governador civil de Lleida, en 1931-1932), l’alcalde senyor Lloret i l’Orfeó Tarragoní amb la seva senyera. En comitiva es dirigiren a l’Ajuntament, on l’Orfeó Badaloní interpretà El Cant de la Senyera. Al migdia al Teatre Principal actuà l’Orfeó Badaloní sota la direcció del mestre Jaume Costa. Hi intervingueren com a solistes la senyoreta Barbosa i els senyors Xicota i Muns. Després del concert hi va haver dos dinars separats, un a l’Hotel Internacional i un altre al Versalles. A la tarda, tot i el mal temps, els cantaires van fer turisme per la ciutat, i van tornar cap a Badalona a les sis.

El Eco del 3 de juny va informar que el diumenge anterior a la tarda havia tingut lloc al local de l’Orfeó una selecta funció teatral a càrrec de la Secció Dramàtica de l’entitat, on es representà L’infant que no sap son nom de Josep M. Folch i Torres i Roses de tot l’any de Ribera Roma. Les seccions de l’entitat proporcionaven, com veiem, activitats d’esbarjo que fomentaven la sociabilitat formal entre orfeonistes, famílies i socis protectors. 

La gran afició pels escacs a Catalunya va trobar una genuïna expressió a la Festa dels Escacs, que es va celebrar als jardins de Ca l’Arnús l’11 de juny de 1933, organitzada pel Club d’Escacs de Barcelona, tal com va recollir el diari L’Opinió a l’edició del dia 13 de juny. Hi va haver partides entre jugadors de Barcelona i Badalona en unes dues-centes taules preparades, i de ben segur entre els valors badalonins hi van participar integrants de l’equip de l’Orfeó.

La revista Sol Ixent, portaveu de la Lliga Catalanaa Badalona, a l’edició del 17 de juny, amb motiu de la celebració de l’aplec de la sardana que organitzava el Foment de la Sardana, informà que a la programació constaven quatre compositors badalonins, un d’ells «En Botey (mestre, director i també fundador de l’Orfeó Badaloní), el qual dissortadament resta allunyat a Orrius per una sorneguera malaltia des de fa uns anys i que es troba actualment en franca millora que no deixem de celebrar». Sense poder confirmar el fet mèdic ressenyat, la mort del seu pare, Leopold Botey, ocorreguda a Òrrius el 2 de gener de 1932, podria haver estat més aviat un entrebanc. Tanmateix, Antoni va seguir allunyat dels seus admiradors fins la seva mort en un sanatori, com anotarem en l’etapa dedicada a la Guerra Civil. Respecte a la seva malaltia, Josep Duatis ens ha explicat una versió que corria del mestre Botey: havia embogit per amor a una noia i la prohibició que la pogués veure (Josep Anselm Clavé, de jove, havia tingut un desengany amorós amb una badalonina perquè la família d’ella no va consentir-ho). Miquel Lleonart, en diferents articles biogràfics del seu admirat Antoni Botey, especula que la seva malaltia mental fos «un tràgic rebrot d’una meningitis en la seva infantesa»o «el trasbals i una gran commoció davant l’oposició familiar a les seves relacions afectives, a la seva vida sentimental», o bé que hagués actuat com a desencadenant la traumàtica clausura de l’Orfeó durant la dictadura.

El Eco de Badalona l’1 de juliol informà de la propera sortida de l’Agrupació Excursionista de l’Orfeó a Santa Cristina amb un èxit d’inscrits. El programa previst era: sortida en tren a un quart de cinc del matí cap a Blanes; d’allà, a peu fins a Lloret, donant temps per al precepte de la santa missa i, acabada aquesta, esmorzar; visita a Lloret i cap a Santa Cristina, on es dinaria. En el mateix número es publicà la notícia d’un accident laboral mortal a la corderia de Jaume Ribó al Manresà, fet que devia escalfar els ànims dels treballadors en aquesta empresa amb diferents conflictes laborals previs.

Acció el 8 de juliol publicà dues notícies breus referides a l’Orfeó Badaloní. Una era el concert solidari previst l’endemà dia 9 a la tarda a la Casa de la Caritat de Barcelona, amb el director Jaume Costa, el mestre Solà del cor d’infants, la solista Anna Barbosa i el solista senyor Muns. L’altre era l’inici d’un cicle de conferències dedicades al centenari de la Renaixença, organitzades per Palestra, que acolliria l’Orfeó Badaloní al seu local. La primera conferència tindria lloc el dia 11 del mateix mes a càrrec de Joan Estelrich, director de la Fundació Bernat Metge. 

El Eco de Badalona i Acció el dissabte 15 de juliol publicaren una petita crònica de l’actuació de l’Orfeó Badaloní a la Casa de la Caritat el diumenge anterior; per tant, el dia 9, acompanyaren les seccions orfeonistes el vicepresident Enric Clapés, el president honorari Ribó i família, la Mare Superiora de la institució, Eulàlia Arqué, el responsable de l’administració, Felip Barjau (badaloní d’adopció, dirigent cooperativista de La Moral, polític de la Unió Socialista de Catalunya, director de la Casa de la Caritat). Els records del veterà soci Miquel Lleonart escrits al butlletí de l’Orfeó Badaloní núm. 24, d’abril del 1996, expliquen que el seu primer concert va ser a la Casa de la Caritat com a integrant del cor infantil dirigit per Francesc Solà.

En la mateixa edició d’ambdós rotatius s’informà de la propera conferència organitzada per la Delegació de Palestra, corresponent al cicle sobre el centenari de la Renaixença cultural, per part de J. M. Batista i Roca, amb el títol Cent anys de catalanisme, al local de l’Orfeó Badaloní, el dia 18 de juliol.

La Veu de Catalunya el 18 de juliol informa de la conferència prevista per al mateix dia de Josep M. Batista i Roca, fundador de l’agrupació patriòtica Palestra, que duu per títol Cent anys de catalanisme, al local de l’Orfeó Badaloní a dos quarts de deu de la nit. Es tractava d’una conferència que formava part d’un cicle a l’entorn de l’inici del període conegut com la Renaixença, a partir de la publicació de l’oda La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, el 1833, que estableix i popularitza el lligam simbòlic entre llengua i pàtria. També La Publicitat el 23 de juliol anota l’ajornament de la conferència de Josep M. Carbonell sobre El Renaixement a Occitània (el Felibritge), organitzada per la delegació badalonina de la Palestra al local d’acollida de l’Orfeó Badaloní. La relació de l’Orfeó com a entitat i els vincles personals amb l’associacionisme catalanista eren fluids, com en el cas de Joan Duatis Itarte, integrant de diferents juntes de la delegació badalonina de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC), destinada a impulsar el model d’escola catalana renovadora i defensa d’una llengua catalana unificada i moderna. A Badalona, tant l’agrupació local de Palestra com l’APEC comptaven amb la participació activa del filòleg Pompeu Fabra.

Acció el dia 22 informà que l’Orfeó Badaloní, el proper dilluns dia 24 a les seu de la nit, al Teatre Victòria, celebraria un nou concert dedicat als socis protectors.

La Publicitat el 26 de juliol va informar del concert «lluïdíssim» de l’Orfeó Badaloní que havia tingut lloc al Teatre Victòria de Badalona el dilluns 24 al vespre, en honor dels socis protectors. S’hi van repetir diferents composicions: A la vora de la mar, La nina i el moliner, La sardana de les monges i el Brindis de Mozart, que fou «la que entusiasmà més». L’acte finalitzà amb la interpretació d’Els Segadors del mestre Botey. El mateix diari, unes setmanes més tard, a l’edició del 15 d’agost, publicà la composició de la nova junta directiva del Grup d’Escacs de l’Orfeó Badaloní: Joan Mestres (president), Antoni Ballesteros (secretari), Ramon Baulenes (caixer), Gaspar Mercader (comptador) i Daniel Esteller (vocal).

El Eco de Badalona el 29 de juliol realitzà la crònica del concert anual de l’Orfeó Badaloní dedicat als socis protectors al Teatre Victòria, el dilluns anterior. Va causar especial sensació Don Joan i Don Ramon, cançó popular mallorquina del mestre Pedrell, i la qualitat del concert sota la batuta del mestre Costa, fet que situava l’Orfeó «entre un dels llocs preeminents de les masses corals de Catalunya». En el mateix número s’anuncià la propera conferència del cicle de Palestra al local de l’Orfeó Badaloní el dimarts 1 d’agost. Aniria a càrrec del crític musical Enric Roig, secretari del Conferència Club de Barcelona, amb el títol de Contribució de la música al ressorgiment de l’ànima catalana. Les il·lustracions musicals serien cantades per la Massa Coral de l’Orfeó, sota la direcció del mestre Costa. Acció el dia 29 també incidí en l’èxit de públic de les conferències de Palestra i anuncià la següent descrita.

La Veu de Catalunya (edició matí) i La Humanitat del 4 d’agost també informaren de la quarta conferència, que tindria lloc al local de l’Orfeó Badaloní com a col·laborador de la delegació local de Palestra, per commemorar el «Centenari del nostre Renaixement». Aniria a càrrec d’Enric Roig, «musicògraf i home de cultura de Badalona», amb el títol La contribució de la música al nostre Renaixement.

El Eco de Badalona el 5 d’agost publicà una notícia de la família Botey segons la qual el metge Artur Botey i Badia s’havia absentat de la ciutat per passar una temporada a la finca familiar d’Òrrius, on s’havia retirat convalescent el mestre Antoni Botey. 

Les edicions d’El Eco de Badalona i Acció del dia 12 d’agost publicaren una llista de col·laboradors dels Jocs Florals de Badalona, entre ells l’Orfeó Badaloní; i que en el marc del programa d’actes de la Festa Major, el dia 14 s’inauguraria al local de l’Orfeó una exposició de siluetes de metall de Bartomeu Pujó, i el dia 15 es disputaria una copa de l’Ajuntament per part dels Grup d’Escacs de l’Orfeó Badaloní i el Basacoma de Barcelona, i també un concert de l’Orfeó Badaloní al Teatre Victòria al matí. En darrer terme, a Acció, l’Orfeó també protagonitzava un anunci (amb el contingut que havia aparegut l’any anterior a Lluita, tot i que en un format diferent) per fomentar els socis protectors. La situació de fidelitzar i augmentar els socis, per fer viable el pressupost, des del punt de vista de la remuneració dels mestres i de les activitats devia fer-ho necessari al llarg de les temporades.

L’Opinió el dia 14 publicà la notícia que, feia dos dies, l’Orfeó El Miquelet de València havia visitat l’estatge de l’Orfeó Badaloní, on va cantar-hi.

El Diluvio el 15 d’agost publicà el programa de la Festa Major de Badalona que ja es trobava en marxa. Entre els actes previstos aquell mateix dia, al matí hi havia el tradicional concert popular de l’Orfeó Badaloní amb direcció de Jaume Costa, al Cinema Victòria. El concert combinà cançons populars i d’autors clàssics. El mateix rotatiu, el 16 d’agost, informà que havia tingut lloc amb èxit la inauguració al local de l’Orfeó d’una exposició de siluetes en metall, obra de l’artista i soci Bartomeu Pujó. Els tres dies de Festa Major eren molt esperats durant tot l’any, i es vivien intensament, com també el temps esplendorós de la temporada de platja. Badalonins i visitants que arribaven en tren anaven en família i en colla a la sorra i als establiments de banys. Una de les colles, la del Club Natació Pop (1918), tenia un himne propi, com recordà en les seves memòries Manel Bigas (Manel de can Xarxes): 

Som uns quants de Badalona

que n’estem molt ben parits

i als dofins i peixos grossos

els tenim acollonits. 

(Si en el moment de cantar hi havia dones a prop, els cantants canviaven parits i acollonits per fornits i espaordits.) 

El Eco de Badalona el 26 d’agost, fent un repàs de com s’havien desenvolupat les activitats de la Festa Major, sobre l’Orfeó anotà que «nuestra primera entidad musical nos demostró su valia, bajo la experta batuta del Mtro. Jaime Costa».

La Humanitat a l’edició del 27 d’agost, a l’article «Els escacs a Catalunya», incideix en el fet que «excedeixen de vuit mil els jugadors afiliats a la Federació Catalana»,i assenyala que dels 81 clubs federats, els representants badalonins eren el Círcol Catòlic, l’Orfeó Badaloní, el Club d’Escacs Badalona i el Cor de Marina.

Com va anotar Antoni Ballesteros, l’Orfeó i l’Esbart de Dansaires del Foment de la Sardana actuaren al Sanatori de l’Esperit Sant de Santa Coloma de Gramenet el mes de setembre del 1933 (tanmateix no hem pogut corroborar a la premsa ni en cap document aquesta actuació i el dia concret). 

El Eco de Badalona del 9 de setembre informà de l’acte públic commemoratiu de l’Onze de Setembre a la Plaça de la República de Badalona, en el qual hi participava l’Ajuntament i un bon nombre de partits i entitats, com l’Orfeó Badaloní, el Círcol Catòlic, la Federació de Joves Cristians, Ràdio Badalona, i altres.

El 10 de setembre, la secció d’homes de l’Orfeó participà amb més de trenta corals vingudes d’arreu en la celebració de les noces de platí ‒setanta-cinc anys‒ de la Societat Coral La Badalonense,amb l’assistència del president de la Generalitat, Francesc Macià, i del conseller de Treball i Obres Públiques, el badaloní Francesc X. Casals, entre d’altres personalitats. I l’endemà 11 de setembre en representació de l’Orfeó Badaloní es diposità una corona de flors al monument a Rafel Casanova a Barcelona, i a la nit l’entitat col·laborà en els actes commemoratius a la Plaça de la Vila, com l’any anterior.

El dia 16 del mateix mes, Acció informà de l’inici del nou curs de l’Orfeó Badaloní.

El 15 d’octubre va tenir lloc la inauguració de les instal·lacions destinades a Escola Municipal de Música al carrer Jaume Solà. Des de la seva fundació el 1915, les classes havien passat temporalment per diferents locals, entre els quals l’Orfeó Badaloní.

El 22 d’octubre l’alcalde de Badalona, Josep Casas Costa, va concedir en nom de la corporació, la Medalla de la Ciutat als insignes actors Enric Borràs i Margarida Xirgu (part dels seus orígens formatius van ser al Centre Gent Nova, i romania estretament vinculada a la ciutat).

Acció el 28 d’octubre va reprendre la informació dels treballs de la comissió ciutadana d’homenatge a Pompeu Fabra; hi assistí, per part de l’Orfeó Badaloní, Enric Clapés (el 3 de setembre l’Orfeó s’havia adreçat per carta a l’Ajuntament per designar-lo com a representant).

El 13 de novembre els badalonins i badalonines van poder escoltar des dels aparells transistors la primera emissió d’EAJ-39 Ràdio Badalona, després que Joan Vidal i Prat obtingués el permís per obrir una estació de ràdio. Els locutors eren dues bones veus, la tiple Anna Barbosa (cantant solista de l’Orfeó Badaloní) i el seu germà Jaume Barbosa, actor de teatre.

A partir d’un decret del Ministeri d’Instrucció Pública, a Badalona es va posar en funcionament l’Institut d’Ensenyament Secundari Albéniz a la Torre Pi i Gibert (Av. Martí Pujol). Com anotà Mateu Rotger al llibre Badalona. L’escola ahir (2001), sobre l’ensenyament a la ciutat, va constituir-se una comissió el mes de novembre per tal de fer un acte inaugural, en què es preveien les actuacions de l’Orfeó Badaloní i de professors de l’Escola Municipal de Música. La falta de partida pressupostària municipal per portar a terme la festa inaugural i la proximitat de les noves eleccions municipals paralitzaren la proposta. De tota manera ens indica el prestigi cultural que havia adquirit l’Orfeó.

Conjuntament amb un gran nombre d’entitats d’arreu, l’Orfeó Badaloní formà part de les adhesions a l’homenatge popular que un secretariat estava preparant a la Banda Municipal de Barcelona, tal com va recollir La Veu de Catalunya a l’edició del matí del 5 de desembre. 

El Eco de Badalona informa el 9 de desembre que l’endemà diumenge a la tarda l’Agrupació Dramàtica de l’Orfeó posaria en escena al teatre de l’entitat La Puntaire, composta de pròleg i tres actes.

Acció el mateix dissabte va publicar la programació d’activitats del mes en curs de l’Orfeó Badaloní: l’endemà dia 10 hi hauria la representació al local de La Puntaire; el dia 25, un recital de sarsuela, i el 31, una sortida a Sant Fost de Campsentelles.

La mort del president de la Generalitat, Francesc Macià l’avi, el dia de Nadal del 1933, va ser molt sentida arreu del país. Una representació de l’Orfeó acompanyà les despulles del president el dia 27 de desembre. Si bé el sentiment d’una part significativa del país girava a l’entorn d’aquest fet, nogensmenys feia quinze dies hi havia hagut un intent minoritari de revolta revolucionària per part de la FAI en diferents punts de l’Estat, entre els quals diverses poblacions catalanes, si bé va quedar molt lluny de reeixir i va augmentar la sensació d’inestabilitat social. Com recollí El Eco de Badalona el 16 de desembre, el dimarts anterior a la ciutat hi havia hagut aturades a les fàbriques al matí, restablint-se el treball a la tarda, i van produir-se sis detencions per coaccions, a més d’esclatar una bomba al forn d’Eveli Catafal, davant dels 40 pisos (Guifré/Cervantes). 

1934

Acció el 6 de gener de 1934 va publicar de nou les activitats mensuals de l’Orfeó: el mateix dia 6 estava previst, com l’any anterior, un Festival Infantil amb una primera part corresponent a una audició de ballets catalans a càrrec de l’Esbart de Dansaires del Foment de la Sardana; una segona part de concert a càrrec de la secció infantil de l’Orfeó, dirigida pel mestre Francesc Solà i acompanyada al piano per Salvador Valls. El dia 7, l’Agrupació Excursionista de l’Orfeó realitzaria una sortida al Palau de Pedralbes de Barcelona. El dia 28 se celebraria una vetllada literària-musical amb una primera part de recital de poesies i cançons, amb Teresa Aguiló acompanyant al piano i Antònia Aguiló al violí, i una segona part de la secció d’homes sota la direcció del mestre Costa.

L’Opinió el 10 de gener informà que l’entitat Escacs Penya Sol celebraria una trobada amb el Grup d’Escacs de l’Orfeó Badaloní, primer a Badalona el proper dia 14.

La Veu de Catalunya recollí a l’edició del matí del 24 de gener la composició de la nova junta directiva de l’Orfeó Badaloní: Josep Sió (president), Enric Clapés (vicepresident), Josep Serra (secretari), Joan Augé (vicesecretari), Enric Sabaté (caixer), Sebastià Monés (tresorer), Josep Amigó (arxiver), i com a vocals: Miquel Boix, Alfred Sedó, Enric Mestres, Josep Costa i Damià Vergés. Com a president honorari fou nomenat Jaume Ribó i Sayol. 

El nou president, Josep Sió i Serra, era impulsor i directiu del Banc de Badalona fundat el 1921, entitat que des del 1928 havia passat a dependre del Banc Central i precisament l’any 1934 passaria a ser filial del Banc Hispà Colonial.

El Eco de Badalona el 27 de gener va informar del triomf com a visitant del Grup d’Escacs de l’Orfeó Badaloní al Penya Sol de Barcelona.

Un plec de documents de l’arxiu de l’Orfeó Badaloní en forma de memòria del president Joan Mestres ens informen de la trajectòria del Grup d’Escacs en el període de juliol del 1933 a gener del 1934. Pren rellevància, a banda de la relació de partits interclubs, el fet que la secció, més enllà dels resultats, vol fomentar el gaudi de l’activitat i les bones relacions entre els socis, i que Joan Mestres, jugador expert, impartia lliçons a senyoretes i a infants per tal d’estendre l’afició dins l’entitat. 

La Veu, a l’edició del 27 de gener, informà que l’endemà diumenge l’Orfeó Badaloní organitzava una vetllada literària-musical a càrrec de les germanes Aguiló i la secció coral d’homes; el mateix dia també tindria lloc un acte de rellevància ciutadana amb l’homenatge de l’Ajuntament al mestre Pompeu Fabra (la Medalla de la ciutat, que li va ser lliurada, va ser encarregada a la rellotgeria de Jaume Oriol, badaloní vinculat a l’Orfeó).

L’Opinió el 7 de febrer va publicar la composició de la nova junta de govern de la Federació Catalana d’Escacs, en què ocupava un càrrec com a vocal Mestres, del Grup d’Escacs de l’Orfeó Badaloní.

El Eco de Badalona i Acció el dia 10 de febrer publicaren que l’endemà diumenge 11 es representaria al teatre de l’Orfeó, a càrrec de l’Agrupació Dramàtica de l’entitat: La barca dels afligits d’Apel·les Mestres, amb els actors: senyoreta Deop, Bonet, Riera (P.), Sabater, Verdiell, Riera (M.), Sampere i March; i La Mare eterna d’Ignasi Iglésies amb la senyoreta Deop, Sabater, Recasens, Bonet, Verdiell, Font, Riera (M.). 

El Poble. Setmanari d’Esquerra Republicana informà el dia 10 de febrer de les dues representacions al local de l’Orfeó. També que el dia 18 se celebraria un «Selecte Festival»amb el següent programa: «I. La secció de senyoretes orfeonistes posarà en escena la bonica comèdia en un acte La Malaltia de la Lilí per les senyoretes Anna Barbosa, Angela Gasull, Maria Agna Teixidó, Joaquima Español i la nena Lola Vergés. II. Acte de Concert, qual programa s’anunciarà oportunament. Ill. Concert per la secció de senyoretes de l’Orfeó, baix el següent programa: Cançó de la moreneta, Nicolau; El Pescaire, Schubert; Atibada, Schubert; Cançó de l’estrella, Alió; Cireres d’Arbós, Botei; mestre director, Jaume Costa». I finalment, el diumenge 28 de febrer, el Grup Excursionista de l’Orfeó realitzaria una excursió a Caldes de Montbui. 

L’edició del matí de La Veu de Catalunya, l’11 de febrer, informà que a dos quarts de cinc al local de l’Orfeó es representaria l’obra La barca dels afligits i el drama en tres actes La mare eterna. El teatre d’aficionats de l’Orfeó, com veiem, tenia el seu lloc en el temps de lleure badaloní dels diumenges a la tarda. 

La Humanitat a l’edició del 15 de febrer, i localment Acció el dia 17, van traslladar als lectors que el proper dijous 22 l’Agrupació Excursionista de Badalona organitzaria una sessió de cinema al Cinema Nou en benefici del Museu de Badalona, amb diferents films: Revista Badalonina (1928), del conegut fotògraf badaloní Carles Nyssen i Vicente; L’Orfeó Badaloní a Montserrat (1923), enregistrada per la casa Cuyàs de Barcelona, corresponent a la primera època de l’entitat abans de la clausura per la dictadura i visionada de nou a l’estatge de l’Orfeó Badaloní l’any 1931, al poc de començar la represa; Parella daurada,interpretada per Francesca Bertini el 1906. Acompanyava les projeccions un tercet musical.

El Eco de Badalona a l’edició del 23 de febrer informà de la composició de la junta directiva de l’Agrupació Excursionista de l’Orfeó Badaloní: Miquel Prats (president), Guillem Crichs (secretari), Francesc Xicola (tresorer), Carles Bosch (vocal) i Damià Vergés (president honorari).

Acció el 10 de març publicà la composició de la nova junta directiva de l’Orfeó escollida pels socis d’acord amb la renovació reglamentària prevista: Josep Sió Serra (president), Enric Clapés Massons (vicepresident), Josep Serra Cladellas (secretari primer), Joan Augé Vieta (secretari segon), Enric Sabater Borràs (caixer), Damià Vergés Vallmajor (comptador), Josep Amigó Viñas (bibliotecari arxiver), i vocals: Miquel Boix Solà, Josep Costa Mas, Josep Gómez Fibla, Enric Mestres Llorens, Sebastià Monés Costa i Josep Sedó Ana.

El Poble també el 10 de març va informar que l’endemà l’Agrupació Excursionista de l’Orfeó Badaloní organitzava una sortida a la «Font del bacallà», sota el Tibidabo. Tanmateix aquesta activitat va ser tràgicament accidentada, com recollí La Humanitat el dia 16. L’excursionista Carles Ferran, de vuitanta anys, va ser atropellat per un ciclista i, a conseqüència de les ferides, va morir a l’Hospital de Sant Pau.

Acció el dissabte 17 de març (i L’Opinió el diumenge 18) anunciaren que el dia 18 al matí, a l’estatge de l’Orfeó, es constituirien els Amics del Teatre, una nova agrupació que seguia el model d’ateneu i de col·laboració en xarxa de l’Orfeó Badaloní.

El Eco de Badalona del 24 de març anotà una informació curiosa: la visita de l’Agrupació Excursionista del Centre Badaloní a la corderia de Jaume Ribó, president honorari de l’entitat. Ben possiblement una errada, perquè l’Agrupació Excursionista devia ser la de l’Orfeó Badaloní. Respecte a l’Orfeó, el setmanari anunciava un concert repàs l’endemà a dos quarts de sis a la seu de l’entitat.

Acció a l’edició del mateix dissabte 24 recollí que l’endemà diumenge, a la tarda, les tres seccions de l’Orfeó Badaloní preveien fer un concert repàs a l’estatge social després d’algun temps d’aturada de les actuacions.

El Eco de Badalona el 31 de març informà dels preparatius de la sortida de l’Agrupació Excursionista de l’Orfeó Badaloní el diumenge dia 8 de març a la Font Sunyera de Martorelles; prèviament passarien per Sant Fost, on s’esmorzaria i es beneiria la bandera, i preveien realitzar un vermut a la tornada per als «socis i senyoretes» al local de l’entitat.

El Poble a l’edició del 7 d’abril anuncià l’excursió que l’endemà diumenge l’Agrupació Excursionista de l’Orfeó Badaloní realitzaria passant per Sant Fost a la Font Sunyera de Martorelles; sortirien a la carretera de la Conreria ben d’hora, «a dos quarts de sis en punt del matí».

Amb la direcció del secretari de la junta, Josep Serra, l’Orfeó edità la publicació Annals de l’Orfeó Badaloní, un segon intent després de tres anys per tenir una publicació pròpia. La voluntat inicial era perseverar: «amb el lloable propòsit d’establir entre tots nosaltres un mitjà més de comunicació i enllaç»; van col·laborar-hi Josep M. Cuyàs i Tolosa, Enric Mestres, Francesc Solà, Lluís Millet i F. Salvador i Rosés. El primer número, el mes d’abril, expressà certa atonia existent en les entitats culturals de la ciutat, en un moment de crisi econòmica i política: «Aquesta crisi d’entusiasme que hem vist exposada com a queixa en tots els portantveus d’entitats culturals de la nostra terra havia també planat damunt l’actuació de l’Orfeó Badaloní i per això no es pogué celebrar l’acostumat concert de Fi d’any. Hem assistit després a la represa de les classes i conjunts amb normalitat». Eren portadors així d’un missatge d’optimisme: «Creiem emprò, que l’exemple i adhesió que donen proves els nostres cantaires mourà altra volta a poder ben prompte superar tota l’actuació passada i reneixi aquell entussiasme que parlem i que l’Orfeó Badaloní havia assolit». 

De nou, però, només van poder sortir dos números a causa de les dificultats econòmiques, i la publicació va desaparèixer el mes de juliol.

El programa d’activitats de l’Orfeó al seu estatge social l’abril del 1934, publicat al primer número del butlletí Annals, recollia una agenda força intensa amb activitats cada diumenge: el dia 8, l’excursió que hem citat a Martorelles i Sant Fost, organitzada per l’Agrupació Excursionista de l’Orfeó Badaloní amb motiu de la benedicció del seu banderí; el dia 15 a les sis, una gran audició de ballets populars catalans per l’Esbart de Dansaires del Foment de la Sardana, on s’intercalaria una conferència de l’eminent folklorista Joan Amades; el dia 22, l’Agrupació Excursionista organitzaria una excursió a Calella; el dilluns 23, Diada de Sant Jordi, l’Orfeó, juntament amb les entitats Palestra, l’Agrupació Excursionista de Badalona, el Foment de la Sardana i el Centre Catalanista Badaloní, en el local d’aquesta darrera entitat, prendria part un prestigiós conferenciant, i hi actuarien l’Esbart de Dansaires del Foment de la Sardana, la Cobla Popular i la Massa Coral de l’Orfeó Badaloní (la recaptació es preveia que anés destinada al Museu, que sostenia l’Agrupació Excursionista de Badalona, una finalitat que mostra el teixit solidari de la societat civil organitzada); el diumenge 29, a les cinc de la tarda, el Grup d’Escacs de l’Orfeó Badaloní organitzaria un festival de música i teatre amb un monòleg del jove Pere Feliu, una audició de cançons pels orfeonistes senyors Ramón Muns, Francesc Xicola, Ramon Baulenes, Ricard Ramentol i la senyoreta Anna Barbosa; també un recital poètic a càrrec de Camil Costa, i la funció teatral El far maleït, posada en escena per Jaume Bonet i Joan Sabater.

Per part de la Secció d’Escacs, el dia 8 s’organitzaria una trobada amb el Cor Alba, el dia 15 unes simultànies amb Joan Mestres i per al dia 22 hi havia previst un partit contra el Club Escacs Alba.

Al primer butlletí Annals es publicà l’article «Catalanitat» del directiu Enric Mestres; una crònica de la sortida a Tarragona del maig de l’any anterior, i l’article «Folklore badaloní. La Mariona de Badalona» de l’erudit local Josep M. Cuyàs i Tolosa, en el qual explica el contingut d’una cançó badalonina sobre l’intricat amor de na Mariona a en Manel de can Lladó, tot i que la seva família l’havia promès amb en Cinto, hereu de can Parera. El butlletí informa en darrer terme dels horaris d’assaigs als vespres entre setmana, després de la jornada laboral o de l’escola, en el cas de la secció infantil, i fa evident l’esforç voluntarista dels cantaires. 

El Eco de Badalona el 21 d’abril anuncià que el dilluns de Sant Jordi el Centre Catalanista Badaloní organitzaria un festival amb la Cobla Popular, amb sardanes i ballets de l’Esbart de Dansaires, i concert de l’Orfeó Badaloní. Aquesta festa l’organitza l’Orfeó Badaloní, Palestra, el Foment de la Sardana, Agrupació Excursionista de Badalona i el Centre Catalanista Badaloní.

El Eco del 5 de maig publicà que el dilluns 14 de maig actuarien, al Cinema Victòria, l’Orfeó Badaloní i l’Orfeón Toxos e froles del Ferrol, «un festival con objeto de arbitrar recursos para la erección de un monumento en El Ferrol a Concepción Arenal».

Acció el mateix dissabte informà que els Amics del Teatre farien una assemblea general al local de l’Orfeó Badaloní l’endemà al matí. 

A l’edició del 12 de maig al matí, La Veu de Catalunya (i localment Acció) anuncià que l’Orfeó Badaloní realitzaria una excursió artística a Girona, visitaria els llocs i monuments més notables i faria un concert públic el dia 27 del mateix mes.

A El Eco de Badalona i a Som-hi. Setmanari portaveu del Casal d’Estat Català de Badalona, a l’edició del mateix dissabte dia 12, apareix la notícia de la propera Festa d’art gallec a la ciutat, amb la participació del cor Toxos e frolesal Teatre Victòria. Els punts de venda de les localitats eren els locals de l’Orfeó Badaloní, les corals Alba, La Poncella, Marina, Marítim i Badalonense; també, en un apartat de recordatori de notícies antigues, anoten que en la sessió municipal del dia 3 de març de 1924 els regidors Borràs i Lleal s’interessaren per la supressió de les subvencions a l’Orfeó Badaloní i a les classes de català de l’Ateneu Obrer, a la qual cosa el regidor de govern Andreu va respondre que havia estat motivada «per ordre superior».

El Eco de Badalona del 19 de maig va publicar la crònica del concert de l’Orfeón Toxos e froles a Badalona el dilluns 14. Van ser rebuts a l’Ajuntament, i a la Plaça de la República la Massa Coral va interpretar Els Segadors i l’himne gallec Os pinos. Al concert al Teatre Victòria va «assistir bastant públic» i «realitzaren un treball admirable, foren molt aplaudits i felicitats».

El Eco i Acció el dia 19 i 26 de maig continuaren informant de la propera excursió de l’Orfeó a Girona, detallant-ne el programa d’activitats i el concert a la tarda al local on estava instal·lat l’Orfeó Cants de Pàtria. Prèviament, el diumenge dia 20, l’Orfeó realitzà un concert al Cinema Victòria.

La Humanitat del dia 30 publicà una breu crònica de la visita de l’Orfeó Badaloní a la ciutat de Girona (El Eco de Badalona va fer-la el dissabte 2 de juny). Al matí, recepció de les autoritats i ofrena de dues cançons, i a la tarda, concert a l’Ateneu Social Democràtic. Acció el 2 de juny realitzà una crònica local més extensa de la visita a «la ciutat immortal»: una expedició d’uns 200 badalonins amb la senyera de l’Orfeó Badaloní al capdavant van ser rebuts per les autoritats gironines, la senyera de l’Orfeó Cants de Pàtria i el mestre Baró i Güell. A l’Ajuntament, el conseller municipal Rafael Serra va col·locar una llaçada a la senyera de l’Orfeó Badaloní, i es donaren visques a Badalona, Girona i Catalunya. El senyor Sió agraí la rebuda en nom de l’Orfeó, i la Massa Coral badalonina va cantar El Cant de la Senyera i Els Segadors. Va tenir lloc un itinerari cultural en grup, i al migdia la solista de l’Orfeó i locutora de Ràdio Badalona Anna Barbosa, amb el mestre Costa, es traslladaren a Ràdio Girona per interpretar les composicions Rosa de bardissa de Schubert i Cançó de la Rosa del mateix mestre Costa. Va tenir lloc un dinar de germanor a l’Hotel Comerç i a dos quarts de cinc de la tarda, al Centre Democràtic (curiosament al mateix local s’exposaria l’obra de siluetes en metall del badaloní Bartomeu Pujó), va començar l’anunciat concert de l’Orfeó Badaloní, que va assolir un gran èxit sota la direcció dels mestres Jaume Costa i Francesc Soler. En acabar va celebrar-se un petit acte íntim d’homenatge per part de la Massa Coral badalonina al president honorari Jaume Ribó i al seu fill Francesc.

Els setmanaris locals Acció, el 9 de juny, i Som-hi, el 9 i 16 de juny, informaren del XIV Aplec de la Sardana, organitzat per l’entitat Foment de la Sardana i previst a l’Institut Pujol (Cal Toi) de Montcada i Reixac per al diumenge 17. Per tal d’obtenir permís per instal·lar paradetes calia adreçar-se al local de l’Orfeó Badaloní (Canonge Baranera, núm. 53), seu d’acollida del Foment de la Sardana.

Al segon número del butlletí Annals destacava un article sobre la preparació del concert dedicat als socis protectors, previst al Cinema Victòria per al 31 de juliol; i respecte al contingut, l’explicació oberta i franca de les dificultats per les quals travessava l’entitat: «El nostre Orfeó sofreix una gran penúria econòmica». La solució, deia, passava per aconseguir un nombre major de socis protectors, i incorporava l’anunci que havia aparegut a la premsa local feia uns mesos; i l’article «El primer conjunt», sobre els moments de creació de la Massa Coral de l’Orfeó, i una crònica de la sortida a Girona.

El Eco de Badalona el 30 de juny va informar de la composició de la junta de la Secció d’Escacs de l’Orfeó Badaloní: Rafel Pié (president), Benet Vives (secretari), Daniel Esteller (comptador), Ramon Baulenes (tresorer) i Joan Mestres (vocal).

La Veu de Catalunya el 6 de juliol ‒i El Diluvio el dia 8‒ publicà la nova directiva del Grup Escacs de l’Orfeó Badaloní: Rafael Pic (president), Benet Vives (secretari), Daniel Esteller (comptador), Ramon Baulenas (tresorer) i Joan Mestres (vocal). 

Des de la premsa local, El Eco de Badalona i Acció, el dissabte 7, informaren de l’acte central el diumenge anterior de les Noces d’or del Cor de Marina, on el diputat al Parlament en representació del president de la Generalitat, Josep Fontbernat, polític amb estudis musicals i coneixedor del món coral, glosà l’obra de Clavé i tingué unes paraules de record al mestre Botey «pregant a l’actual Director Sr. Costa que el saludés en nom seu». 

El Eco de Badalona el 14 de juliol informà de l’excursió l’endemà a Cerdanyola per part de l’Agrupació Excursionista de l’Orfeó Badaloní.

El Diluvio a l’edició del dia 15 de juliol informà del III Campionat de Badalona per equips organitzat pel Club d’Escacs Badalona i amb patrocini de la Federació Catalana d’Escacs, que començaria el dia 19 del mateix mes. Hi participarien els equips de la ciutat: Escacs Alba, Orfeó Badaloní, Agrupació Escacs Marina i Club Escacs Badalona. Com veiem, els escacs tenien una forta implantació com a secció de les entitats corals.

Acció del 28 de juliol, en el marc de la crònica del Ple Municipal del dia 17, anotà la subvenció de 1.875 pessetes a l’Orfeó Badaloní, a compte del pressupost ordinari. Per la seva part, El Eco de Badalona i Som-hi informaren el mateix dia del proper concert de l’Orfeó Badaloní, previst al Teatre Victòria per al dimarts dia 31 del corrent a les deu de la nit, dedicat als socis protectors i en honor a les societats culturals i artístiques badalonines. El programa previst constava de tres parts. La primera part: El Cant de la Senyera de Millet, La Viudeta (solistes Anna Barbosa i Ricard Ramentol) de Botey, Els tres tambors de Lambert, La nina i el moliner de Pérez Moya, La lletja (primera audició, solista Elvira Muñoz) de Sancho Marraco, El ruc entremaliat (primera audició) de Maynou, Anhel patriòtic (sardana, estrena) d’Anastasi Niubó; dirigia el mestre Jaume Costa. La segona part correspondria a la secció infantil, sota la direcció del mestre Francesc Solà, que interpretaria: Sargantana treu el cap de Mas i Serracant, La baldufa de Mas i Serracant, Els gegants de Morera, i Revetlla, de Morera. La tercera part seria amb les tres seccions de nou dirigits pel mestre Costa: De bon matí de Clavé, Ara bé Sant Joan (primera audició) de Cantaloube, L’apotecari burleta de Vicent d’Indy, La nostra cançó de Morera, i Els Segadors.

Acció el 4 d’agost publicà una crònica del concert, en què remarcava la qualitat assolida amb La nostra cançó de Morera, la sardana Anhel patriòtic de l’autor badaloní Anastasi Niubó, director del Cor Marítim, amb lletra «del company de la premsa» Carles Bigues i Munné (col·laborador del setmanari de la Lliga Sol Ixent). El Eco de Badalona el mateix dia dedicà una ressenya signada per D.M. del mateix concert en què destacava el bon aspecte de la sala, curulla d’assistents, i la repetició per insistència del públic de La lletja i de la sardana Anhel patriòtic, amb lletra de Carles Bigas i música d’Anastasi Niubó, que sortí a l’escenari i es repetí la cançó. També va bisar-se Revetlla de Morera, i tothom dempeus escoltà Els Segadors. L’articulista va anar més enllà, però, i va donar un punt de vista interessant sobre la situació cultural a la ciutat: «És dolorós constatar el poc interès que desvetlla en els ciutadans badalonins la tasca cultural que porta a cap l’Orfeó Badaloní. 

Per bé que aquest poc interès es manifesti en altres activitats i això pugui semblar un atenuant, no pot deixar de doldre’ns […]». 

I afegeix: «Aquesta manca d’anhel en que es desenrotlla l’obra de l’Orfeó fa doblement lloable la tasca dels orfeonistes i Mestres». I els encoratja a continuar amb entusiasme per tal que la seva tasca «arribi a arrelar en l’ànima del poble de Badalona». 

Acció el dissabte dia 11 d’agost anuncià una nova exposició de siluetes en metall realitzades per Bartomeu Pujó al local de l’Orfeó Badaloní durant la Festa Major (com ja s’havia fet l’any anterior). 

El Eco de Badalona a l’especial de Festa Major, que sortí al carrer el dilluns 13 d’agost, publicà el programa festiu en què l’Orfeó Badaloní participava el dimecres 15, amb la inauguració de l’exposició de siluetes en metall de Pujó al local de l’entitat, i un gran concert al Cinema Victòria; el dijous 16, l’equip de ping-pong de l’Orfeó s’enfrontaria al del Centre Catalanista Badaloní al local d’aquest últim.

En el marc de la Festa Major de Badalona, la sala d’actes del local de l’Orfeó acolliria l’esmentada exposició i actuaria l’Orfeó al Cinema Victòria el dia 16 [el concert tanmateix va ser el dia 15 al matí], segons va publicar La Veu de Catalunya a l’edició del matí del 15 d’agost. Antoni Ballesteros destacà d’aquest concert, en les seves anotacions històriques, la celebrada interpretació de la sardana amb lletra Anhel patriòtic. Acció el dia 25 d’agost destacà la visita a la ciutat els dies de Festa Major de l’expresident del Consell de Ministres, Manuel Azaña, amb una gran acollida ciutadana; i entre d’altres activitats reeixides, l’èxit del concert de l’Orfeó Badaloní al Teatre Victòria el dia 15 al matí amb direcció del mestre Costa. 

Som-hi l’1 de setembre va criticar la qualitat poètica de Carles Bigas i Munné, i el seu protagonisme en la premsa i durant la Festa Major: «El poeta badaloní que es prodigà més i que ho fa al mateix temps més malament és en Carles Biges i Munné. La seva poesia dóna la impressió de que es feta amb una màquina de fer butifarres i que les Muses li fan de mucaderes». Com veiem, l’esperit irònic feia afinar la crítica a la premsa local.

La Humanitat el 4 de setembre informà de la nova junta de la Federació Catalana d’Escacs; entre els clubs reelegits pels càrrecs de l’entitat es trobava l’Orfeó Badaloní.

Acció el 8 de setembre es fa ressò d’una picabaralla al Ple Municipal del dijous dia 6 a partir d’una comunicació conjunta de Palestra, l’Orfeó Badaloní, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i el Foment de la Sardana convidant l’Ajuntament de Badalona als actes ciutadans commemoratius de l’Onze de Setembre. Un cop rebut l’escrit, el senyor Pujol, conseller de la Comissió de Foment i Cultura, esmentant que parlava a títol personal perquè en el seu partit, la Unió Socialista de Catalunya (USC), no se’n havia parlat encara, va qualificar aquest acte de carrincló, «perquè cada any s’hagi de celebrar la mateixa festa». Va posar-se a votació l’acord de presidir la comissió ciutadana commemorativa i, tot i que s’aprovà amb la majoria del Ple, van votar-hi en contra Bonet, Lafarga i Pujol, tots tres de la USC. Els va interpel·lar el senyor Mora, que va «rebutjar el qualificatiu de carrincló a la festa patriòtica només perquè es celebra cada any, per quant també tots els anys es festeja el primer de maig i aquesta data, com l’altre, bé diu alguna cosa». Tanmateix, un episodi polític curiós que reflectí debat i crítica política, tot i que la informació de la qual disposem no ens aclareix si carrincló era el format de l’acte o bé el seu significat; ara bé, succeí entre dos socis electorals: la USC, en els processos electorals, es presentava col·ligada amb ERC.

A la mateixa edició del setmanari s’inseria un anunci de la Comissió 11 de Setembre, formada per les entitats abans esmentades, en què es detallava el programa: poesies a càrrec d’alumnes de l’Escola Catalana, un parlament d’un delegat de la Protectora i del senyor Manuel Carrasco i Formiguera per Palestra; ballets per l’Esbart de Dansaires del Foment de la Sardana, i un concert de l’Orfeó Badaloní.

El Eco de Badalona el 8 de setembre va publicar la classificació del campionat local d’escacs: Club Escacs Badalona 4 punts, Círcol Catòlic 3 punts, Cor Marina 1 punt, Cor Alba 1 punt, Orfeó Badaloní 1 punt.

La Humanitat el 9 de setembre informà amb motiu de l’Onze de Setembre que F. Grau i Ros faria el parlament en representació de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana previst; l’acte programat es duria a terme al local de l’Orfeó Badaloní.

L’Opinió i El Diluvio el 12 de setembre van anotar l’Orfeó Badaloní entre les entitats que participaren en l’homenatge floral a Rafel Casanova a Barcelona el dia anterior. El segon rotatiu esmentat dedica una crònica a l’acte previst a Badalona en què destaca l’èxit de la commemoració de la Diada a l’estatge social de l’Orfeó Badaloní, que desbordà la sala d’actes. L’Ajuntament de Badalona, la Delegació de Palestra, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, juntament amb l’Esbart del Foment de la Sardana i l’Orfeó desenvoluparen un acte en què Manuel Carrasco i Formiguera va parlar per Palestra, Felip Grau i Ros per l’Associació Protectora i el regidor Manuel Ripoll realitzà un abrandat discurs. Alumnes de l’Escola Catalana recitaren poesies patriòtiques, l’Esbart dansà uns balls i l’Orfeó tancà l’acte entre grans aplaudiments de l’auditori. Acció, el dia 15 de setembre, va realitzar una crònica local de l’acte organitzat per les «entitats catalanistes», que va ser molt concorregut. El setmanari posà èmfasi en «la tranquil·litat» de la jornada a Badalona i que malauradament a la majoria de fàbriques es treballà. 

El Eco de Badalona a l’edició del 15 de setembre informà de l’acte nacionalista al local de l’Orfeó, en què va intervenir Carrasco i Formiguera (Palestra), Grau i Ros (Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana), Ripoll (Ajuntament de Badalona), amb actuacions de l’Orfeó, l’Esbart i recital poètic d’alumnes de l’Escola Catalana. 

En el mateix número s’explicà els fets ocorreguts durant el Ple de l’Ajuntament de Badalona del dijous de la setmana anterior, que evidenciaven les tensions internes en el si de la coalició al govern local (ERC, USC, Acció Catalana Republicana i Sindicat Agrícola de Badalona i Canyet), amb l’ús desqualificatiu de carrincloneria i els vots en contra de tres regidors de la USC de la celebració com es preveia de l’Onze de Setembre, la resposta contundent del regidor Joan Mora (ERC) i un conjunt de retrets creuats entre membres del govern local. 

Acció el 29 de setembre publicà una entrevista a l’alcalde Joan Deulofeu (ERC), que parlà de projectes embastats, com el Patronat per atorgar el premi anual Pompeu Fabra, format pel regidor de Cultura; Enric Clapés, de l’Orfeó Badaloní; Francesc Domingo, de l’Agrupació Excursionista de Badalona; Francesc Alsina, de l’Associació de Premsa, i Marc Giró, de l’Escola Elemental del Treball. Un exemple de participació de les entitats i treball ciutadà en xarxa.

El Eco de Badalona el dissabte 6 d’octubre publicà el manifest Per una Federació Local d’Entitats de Cultura Catalana amb el qual es volia fomentar una major relació i coordinació entre les entitats, i resoldre amb més eficàcia les seves necessitats per mitjà d’una junta d’enllaç. L’impulsaven l’Orfeó Badaloní, l’Associació d’Amics de la Música, els Amics de les Arts, els Amics del Teatre, Palestra, l’Agrupació Excursionista de Badalona, l’Associació de la Premsa, la Biblioteca Femenina, la delegació de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i el Foment de la Sardana. El número del setmanari va aparèixer sense referència als fets crucials que van viure’s aquell dia i els següents a Catalunya i a l’Estat, que havien començat el dia 5 amb una vaga obrera en protesta per la incorporació de ministres de la Confederación Española de Derechas Autonomas (CEDA), fet considerat com un perill involucionista, al govern de Lerroux. 

La ciutat va viure commocionada els Fets d’octubre (a Badalona l’aixecament promogut pel president Lluís Companys i el govern de Catalunya associat a la Vaga Revolucionària de l’Aliança Obrera va perllongar-se entre el 6 i 8 d’octubre), i la posterior repressió que va comportar l’empresonament temporal d’uns tres-cents badalonins, entre ells l’alcalde Joan Deulofeu, el mestre Pompeu Fabra i el dirigent sindical llibertari Joan Manent.

La revista Amunt! a l’edició del 15 de novembre, publicació dels grups locals de la Federació de Joves Cristians, dedicà un reportatge a l’Orfeó Badaloní en forma d’entrevista a un directiu sense esmentar de qui es tractava, escrit per Francesc X. Umbert. El contingut fa un repàs de la trajectòria artística de l’entitat des del 1921, i la seva finalitat: «educar amicalment en aquesta bellesa que és l’art polifònic»; s’hi destaca la qualitat tècnica dels dos mestres directors, el primer, Antoni Botey, i el segon, Jaume Costa, si bé «entre l’un i l’altre quant a temperament, hi ha una diferència considerable, però això no priva que la tasca dels dos hagi estat eficaç»; s’esmenta el paper destacat com a mecenes de Jaume Ribó, «amic cent per cent de l’Orfeó»; també el funcionament d’una mutualitat, amb una assegurança per defunció, i finalment la confiança, en superar la crisi social i política de fons que es vivia ‒en referència als Fets d’octubre‒, que «restaurarem l’espiritualitat del nostre poble, i tornarem a sentir i estimar, com mereixem, les nostres coses». Tanmateix, com veurem, la dinàmica interna de l’Orfeó no va semblar que es veiés interrompuda, més enllà d’una aturada momentània, pels greus esdeveniments polítics ocorreguts i la repressió arreu del país.

A El Eco de Badalona del 15 de desembre, el vocal de l’Agrupació Excursionista de l’Orfeó Badaloní informa de la sortida a l’antic santuari que hi ha al cim de Sant Pere Màrtir.

El Eco la setmana següent publica que l’endemà, diumenge dia 23, l’Orfeó Badaloní organitzarà un homenatge al seu president honorari Jaume Ribó, durant el qual es descobrirà un retrat a la sala d’actes amb un vermut, i a la tarda es realitzarà un festival de la Massa Coral. L’Esbart li oferiria un pergamí amb el títol de president honorari. 

La Veu de Catalunya a l’edició del dia de Nadal del 1934 va informar que el diumenge anterior havia tingut lloc un acte d’homenatge al president honorari de l’Orfeó Badaloní, Jaume Ribó i Sayol. Al local social, amb la presidència del senyor Ribó, l’alcalde-gestor Pere Borràs (membre de la Lliga Catalana, nomenat governativament en ser destituït l’alcalde Joan Deulofeu i Arquer d’ERC, juntament amb el govern municipal pels Fets d’octubre), i el president de l’Orfeó, senyor Sió, es va fer un vermut a les dotze del migdia, en què els cantaires obsequiaren al president honorari amb un retrat que es va descobrir per a l’ocasió. A les cinc de la tarda, va tenir lloc un programa amb una primera part a càrrec de l’Esbart, cançons per les senyoretes Elvira Muñoz i Anna Barbosa, cançons per part de la secció d’infants, amb direcció del mestre Francesc Solà, i una tercera part per les tres seccions dirigides pel mestre Jaume Costa. Tal com explica Antoni Ballesteros, el suport altruista de l’industrial corder Jaume Ribó permetia costejar que els cantaires duguessin a terme la seva sortida anual.

Tanmateix, abans d’acabar l’any, tot i el moment de convulsió social i política (l’estat de guerra va estar vigent fins a l’abril del 1935), aquesta vegada l’Orfeó pogué realitzar el concert nadalenc. Va ser el dia 28 en el luxós (segons les cròniques del moment) Cinema Nou.

El Eco de Badalona el dissabte 29 va informar de l’actuació de l’Orfeó dedicada als socis protectors al Cinema Nou. Com que havia estat al vespre, no va ser una crònica com a tal del concert, sinó que l’article desenvolupà una sèrie de consideracions sobre el «Nostre Orfeó Badaloní», posant el dit a la nafra de l’apatia ciutadana per comprometre’s en el seu sosteniment: «una entitat de la nostra terra, com tantes i tantes altres entitats de certa espiritualitat, tenen una vida migrada i minsa, degut a la nostra manera d’ésser característica, aquesta manera tan nostra que fa que vivim entre somnis o en els llimbs».

El mateix número també va dedicar un espai a l’èxit de l’homenatge passat al president honorari.

1935

La situació al país era complicada i el 2 de gener de 1935 les Corts republicanes a Madrid van aprovar una llei que deixava en suspens l’autonomia catalana (tanmateix, va ser declarada inconstitucional pel Tribunal de Garanties el 5 de març de 1936).

El Eco de Badalona el dia 5 de gener de 1935 publicà la crònica del concert de l’Orfeó Badaloní al Cinema Nou el divendres de la setmana anterior, fent esment de nou del valor cultural i cívic de l’Orfeó i l’èmfasi per recolzar-lo apel·lant a una visió de la catalanitat: «creiem que la gent de casa dèu prestar tot el seu suport a aquesta colla de voluntariosos que tant treballen per l’enlairament moral de Badalona».

A nivell cultural, l’any començava amb un plat fort musical: l’Orfeó Català. El divendres 25 de gener actuà en un festival artístic organitzat per l’Associació de Músics de Badalona (AMB) al Cinema Nou: «Hi prendrà part el gloriós Orfeó Català, dirigit per l’eminent mestre Lluís Millet»,tal com informaren La Veu de Catalunya i El Eco de Badalona el dia 12 de gener. El Eco el dissabte 19 informà de nou del gran concert previst de l’Orfeó Català a Badalona; les localitats es podien adquirir a la guingueta del Cinema Nou o per encàrrec al senyor Andreu Sió, al carrer Santa Bàrbara, núm. 13. 

La crònica de La Veu de Catalunya d’aquest concert va sortir publicada el 31 de gener. Amb el títol «L’Orfeó Català a Badalona», va aparèixer una informació detallada de l’acte organitzat per l’Associació AMB: l’Orfeó Català es traslladà en tramvia des de Barcelona i va ser rebut a la Plaça de la Vila per una gentada amb la senyera de l’Orfeó Badaloní i representacions de les entitats corals de la ciutat. Arribats en comitiva al Cinema Nou, al carrer de Mar, a l’escenari es van situar les senyeres de l’Orfeó Català i de l’Orfeó Badaloní. Es va iniciar el concert amb El Cant de la Senyera, i entre les composicions destacades cantaren El caçador i la pastoreta de Botey, amb la solista senyoreta Salvadó, L’Enyor de Cumelles-Ribó, i el tenor senyor Torra va interpretar La nostra verema. A la mitja part el mestre Millet va ser saludat pel mestre filòleg Pompeu Fabra, el senyor Galera i altres directius de l’Associació AMB, el violinista i musicòleg Enric Roig, la guitarrista Rosa Lloret i les pianistes senyoretes Rovira i Canals. En la segona part «a petició de les societats corals badalonines», l’Orfeó Català interpretà la famosa composició de Clavé Les flors de maig. El concert fou tot un èxit, esclatant «l’entusiasme final» amb La Mare de Déu d’Antoni Nicolau i Credo de la Missa del Papa Marcel de Giovanni Pierluigi da Palestrina. L’Associació AMB posà una llaçada d’ofrena a la senyera de l’Orfeó Català, que s’encarregà de lligar la pianista senyoreta Mercè Rovira. 

El Eco de Badalona realitzà la seva crònica local del concert el dissabte 2 de febrer, amb el títol: «Un esdeveniment artístic». Els tons elogiosos ja esmentats en l’anterior crònica es repetiren, si bé es posà de relleu que «en la vida grisa de la nostra ciutat fou una nota de color». De nou, la ciutat industrial, grisa, la ciutat dormitori, amb una pobra activitat cultural, es feia present, crida repetida i d’evident preocupació en els cercles més sensibilitzats.

La Revista Musical Catalana del mes de març ressenyà el concert de l’Orfeó Català a Badalona, destacant-ne «l’estima a la cultura artística»de l’Orfeó Badaloní i l’organització de l’Associació AMB. 

El Eco de Badalona del 2 de març informa que l’endemà diumenge l’Agrupació Excursionista de l’Orfeó Badaloní realitzarà una excursió a la Font de l’Alzina a Santa Coloma de Gramenet. També va comunicar la composició de la seva junta directiva: Damià Vergés (president honorari), Josep Roca (president), Jaume Sabaté (secretari), Francesc Solom (tresorer), Gaspar Bofill (vocal), i delegades senyoretes Paulita Vergés i Anna Teixidor.

A l’estatge de l’Orfeó el 24 de març es va celebrar un Gran Festival Folklòric organitzat per l’Esbart Català de Dansaires. Va haver-hi un recital de poesies, un concert de piano i una audició de ballets, que foren comentats per Joan Amades. Quinze dies més tard es repetí un programa similar, però amb els ballets de l’Esbart de Dansaires de l’Orfeó Badaloní.

El Eco de Badalona el 6 d’abril publica que l’endemà l’Esbart organitzarà al local de l’Orfeó un festival folklòric amb poesies, balls populars catalans i un recital de cançons.

La Humanitat el 17 d’abril anuncià per al dia 22 d’abril la celebració de la Diada Principal dels Homenatges a la Vellesa al «Teatre Nou»de Badalona. La Caixa de Pensions i el Patronat Local de la Vellesa n’eren els organitzadors i l’acte aplegaria autoritats barcelonines i locals. En la part artística es comptaria amb la col·laboració de l’Orfeó Badaloní i amb infants de les escoles de la ciutat. L’acte es preveia que seria radiat.

El Eco de Badalona el dissabte 20 d’abril incidí localment en la festa principal de la vellesa, que enguany se celebraria a la ciutat, al Cinema Nou (va tenir lloc finalment al Teatre Zorrilla), el dilluns següent a dos quarts d’onze del matí. Una «festa catalana que ha instaurat a la nostra terra la Caixa de Pensions». Ràdio Ciutat de Badalona emetrà la celebració, on sonarà l’Himne dels infants als vells, amb lletra de Josep Granger i música d’Antoni Botey (de la col·laboració passada entre ambdós hem fet referència de la cançó tradicional catalana A llaor de l’arbre novell, de la Festa de l’Arbre del 1921). La lletra de la cançó era la següent: 

HIMNE DELS INFANTS ALS VELLS 

Del jardí somrient de la vida 

el vellet és la flor que es consum; 

pero encara que groga i coll-torta, 

ompla el món de perfum. 

I nosaltres els nois i les noies, 

a qui tot afalaga i somriu, 

som les flors abrilenques que besa 

el cel blau amb son raig més joliu. 

En el vostre homenatje us consagra 

l’infantesa, oh vellets! sos tresors; 

per vosaltres les roses! 

per vosaltres les roses i els cors! 

Josep Granger (Musicat pel mestre Antoni Botey) 

El Diluvio el mateix dissabte informà també de la jornada principal dels Homenatges a la Vellesa de Badalona organitzats per la Caixa de Pensions per a la Vellesa i l’Estalvi.

El Eco de Badalona del 27 d’abril va dedicar la primera plana i bona part de la segona a la crònica de l’acte d’Homenatge a la Vellesa, que contràriament a l’anunciat fins el moment va celebrar-se al Teatre Zorrilla. Com sempre, l’actuació de l’Orfeó Badaloní va tenir molt d’èxit, amb el següent repertori de cançons: El Cant de la Senyera, Sota de l’om, El ruc entremaliat, Els tres dallaires, Ara bé Sant Joan i Anhel patriòtic. 

La publicació El Temps de Valls, a l’edició del 27 d’abril, informà que l’endemà diumenge el reconegut escaquista de l’Orfeó Badaloní Josep Mestres jugaria una tarda de vint-i-cinc partides simultànies a la Penya d’Escacs Voluntat de Valls.

Per Sant Jordi, com assenyalà Antoni Ballesteros, es va repetir el format d’acte de l’any anterior al local de l’Orfeó: cant, música, poesia i dansa, amb l’organització de l’Orfeó, l’Esbart, Palestra i l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

La Humanitat el 17 de maig informà dels preparatius de l’Orfeó Badaloní per realitzar l’excursió anual, aquesta vegada a Vic, amb una actuació prevista al local de l’Orfeó Vigatà.

El Eco de Badalona el 18 de maig publica la propera excursió artística i cultural de l’Orfeó Badaloní a Vic, el dia 26 del mateix mes, amb un preu de quinze pessetes (viatge, dinar i concert) o bé nou pessetes (sense dinar), opció més econòmica que indica una certa contenció pressupostària.

La Veu de Catalunya el 31 de maig informà de la visita a Vic per part de l’Orfeó Badaloní. Va ser rebut a l’Ajuntament vigatà i realitzà un concert al local de l’Orfeó Vigatà. L’alcalde de la capital osonenca i el director de l’Orfeó Vigatà posaren una nova llaçada a la senyera de l’entitat badalonina.

El Eco de Badalona a l’edició del 8 de juny comunicà l’excursió de l’Agrupació Excursionista de l’Orfeó Badaloní prevista per a l’endemà diumenge per tal d’assistir al XV Aplec Sardanístic, organitzat pel Foment de la Sardana a la Vallensana. 

El Eco de Badalona el 22 de juny informa que l’endemà diumenge a les onze del matí al local de l’Orfeó Badaloní hi ha convocada una reunió general extraordinària de l’Agrupació Excursionista de l’entitat per tractar «la fusión de dicha Sección con otros grupos del mentado Orfeó». No coneixem el desenvolupament de dita reunió, si bé El Eco el dissabte 6 de juliol publicà la composició de la junta directiva de l’Agrupació Excursionista: Carles Bosch (president), Guillem Oritg (secretari), Joaquim Rosés (tresorer), Gaspar Bofill (vocal), Paulita Vergés i Maria Anna Teixidor (senyoretes delegades), Damià Vergés (president d’honor). Per tant, la renovació de càrrecs sembla indicar que l’agrupació manté la seva pròpia estructura dins del model ateneístic de l’Orfeó. 

En la nova conjuntura política (el governador designava la composició dels ajuntaments com el darrer canvi informat a l’edició d’El Eco de Badalona el 4 de maig), seguint les memòries de Ballesteros, l’Orfeó Badaloní s’encarregà de convocar les entitats culturals badalonines per activar els treballs ja iniciats de projecte d’un Casal de la Cultura, amb suport municipal, que permetés com un hotel d’entitats acollir les que no disposessin de local. Aquestes reunions portarien a la constitució el 18 de juliol d’un Patronat per a la construcció del Museu Municipal (en aquells moments l’Agrupació Excursionista de Badalona comptava amb un museu propi amb peces importantíssimes d’època romana de les excavacions al Clos de la Torre, dirigides per Joaquim Font i Cussó: la Venus, la Tabula hospitalis, les pollegueres de bronze de la porta d’entrada, etc.), amb la presidència de l’alcalde-gestor Pere Borràs i la vicepresidència del tinent alcalde de Cultura, Joaquim Cuyàs i Tolosa. L’Orfeó fou representat per Jaume Pujades.

La Humanitat l’11 d’agost informà dels actes de Festa Major de Badalona, entre els quals un concert de l’Orfeó Badaloní al Cinema Nou (que es va celebrar al Cinema Victòria). El Eco de Badalona a l’edició especial de Festa Major el dia 13 d’agost publica el programa complet de festes, amb l’actuació de l’Orfeó Badaloní dijous 15 a les onze del matí al Cinema Victòria; el diumenge 18 tindria lloc la trobada d’escacs entre l’Orfeó Badaloní i la Penya Escacs La Rosella (primers equips). 

El Eco de Badalona del darrer dia d’agost informa de la passada visita del Grup Excursionista de l’Orfeó Badaloní a la fàbrica de cervesa La Bohemia de Barcelona i l’endemà diumenge, una excursió al Mas Tió.

La Veu de Catalunya el 18 de setembre posà en coneixement dels lectors la renovació de la junta del Grup d’Escacs de l’Orfeó Badaloní: Gaspar Mercadé (president), Daniel Esteller (secretari), Joaquim Alsina (tresorer) i Sebastià Umbert (vocal).

La Humanitat el 27 de setembre informà que el Foment de la Sardana, al seu estatge social (a l’Orfeó Badaloní), realitzaria un curs «per a tothom qui vulgui aprendre de ballar la nostra dansa»els dilluns i dijous de vuit a nou del vespre.

El Eco de Badalona del dissabte 12 d’octubre comunica l’inici del període d’inscripció ‒del 14 al 30 d’octubre‒ del curs 1935-36 a l’Orfeó Badaloní, i anuncia la gratuïtat del cant i el solfeig. 

El Eco de Badalona el dia 19 d’octubre realitzà una crònica signada per S. de la darrera sessió cultural al local de l’Orfeó Badaloní el diumenge 13 d’octubre. Per tal d’expressar la rellevància que va acabar adquirint, reproduïm la darrera frase de la crònica i de seguida copsareu per què va ser així: «L’Orfeó Badaloní pot apuntar-se un èxit que difícilment podrà superar-se en vetllades futures. La nostra enhorabona». La vetllada literària-musical va tenir dues parts. En la primera van participar-hi la pianista senyoreta Blasco, el senyor Feliu com a rapsoda, i el mestre Llongueres va fer un parlament. La segona part va anar a càrrec de les senyoretes Barbosa i Muñoz com a cantatrius; els senyors Pera i Vives van fer de rapsodes, i es preveia la participació de Margarida Xirgu. Ara bé l’acte va comptar finalment amb l’assistència i la participació de «Margarida Xirgu, Ciprià Rivas Cherif i Frederic Garcia Lorca». La famosa actriu recità uns versos: L’any mil de Guimerà i La sardana de Maragall. La crònica esmenta respecte a això que «Cometeriem una solemne tonteria si ens entreteniem a discutir la manera de recitar de la senyora Xirgu. Gairebé semblaria que tenim el propòsit de descobrir-la. Per conseguent, si diem, com hem dit abans, que Margarida Xirgu va fer-ho com sempre, ja ho haurem dit tot». Rivas Cherif, «l’incansable director i animador de la T.E.A.», va recitar Primavera de Piferrer. Tampoc «ha estat una descoberta. En canvi García Lorca, el discutit autor de Yerma, ja es tota una altre cosa». García Lorca va recitar dues poesies del seu Romancero Gitano, i el cronista comenta que «no recita les seves poesies, les diu, però les diu amb una veu grassa, massissa, plena de modulacions justes, i acompanyant-se d’una gesticulació tan ben mesurada que si les seves poesies no fossin quelcom excepcional s’hi convertirien per obra i gràcia de la seva pronunciació perfecte. Lorca es tan poeta escrivint com recitant». 

El conegut fotògraf Agustí Centelles havia fotografiat Xirgu i Lorca en un recital de poemes el diumenge 6 d’octubre a Barcelona, una imatge molt semblant a la que devia veure’s a la sala d’actes de l’Orfeó Badaloní una setmana més tard.

Francesc Foguet, al llibre Margarida Xirgu, cartografia d’un mite. De Badalona a Punta Ballena, qualifica l’acte esmentat com a culturalment memorable. Foguet ens explica la participació de Margarida Xirgu, que recità L’any mil, de Guimerà; el dramaturg i poeta Federico García Lorca recità Muerte de Antoñito el Camborio, obra seva, i Cipriano de Rivas Cherif, director artístic de la companyia Xirgu-Borràs, La vaca cega, de Maragall. Els socis de l’Orfeó Joan Rovira i Antoni Vives lliuraren un ram de flors com a agraïment. Xirgu, actriu de primer nivell, reconeguda amb la Medalla de la Ciutat de Badalona el 22 d’octubre de 1933, conjuntament amb l’actor badaloní Enric Borràs (Pompeu Fabra la va rebre el 28 de gener de 1934), tornava així al petit teatre que havia conegut de jove trenta anys enrere com a intèrpret aficionada col·laborant amb l’Agrupació Pàtria i Art del Centre Catalanista Gent Nova. L’any 1935, feia deu anys que Margarida Xirgu, coneixedora de la ciutat i amb un vincle de joventut amb ella, havia comprat una casa al carrer Santa Madrona, núm. 118, que allotjà diferents personalitats polítiques i culturals amigues seves, com ara el president del govern Manuel Azaña i Federico García Lorca, entre d’altres.

El ninotaire i articulista badaloní Jaume Passarell i Ribó, a la revista Mirador el 9 i el 16 de gener de 1936, escriu sobre Xirgu a Badalona i dona una visió de la vetllada al local de l’Orfeó Badaloní (dos articles que es troben juntament amb d’altres de l’autor al llibre Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots, a cura de Valentí Soler): «Ve un dia ‒això ha succeït no fa molt‒ que a Gent Nova la conviden per a donar-hi un recital de poesies. Ha d’ésser un diumenge a la tarda. Fet. Xirgu aprofita l’interval que va de la representació de la tarda a la de la nit per anar-hi. Hi arrossega En García Lorca. S’engresquen. Comencen a recitar versos i més versos i no acaben mai. La festa esdevé un acte cordial, gairebé familiar. I, tot d’una, s’adonen que és tard i han de fugir corrents. Cap a Barcelona. Això no és badalonisme, i del bo? Algun altre artista, i del país, en casos semblants s’hi hauria presentat donant-se aires d’ésser sobrenatural». Sobre Margarida Xirgu i Badalona, el periodista Carles Sentís, a L’Instant, a l’edició del 14 de gener de 1936, en referència a la seva darrera actuació teatral a la ciutat abans de marxar de gira, deia: «El ‘tot Badalona’ estava a la sala. Els fabricants de perfums o d’aiguardent famós, i el pescador amb la brusa d’hivern de ‘mudar’. A tots ells féu plorar la seva Margarida (els homes utilitzant el mocador, feien veure que estaven refredats), interpretant un paper en el que el poeta García Lorca es complagué a acumular totes les dissorts i totes les malaurances».

La Revista Musical Catalana el mes de novembre informà de dues sessions culturals de l’Orfeó Badaloní realitzades a l’octubre. De més propera a menys en el temps, la revista anotà que el dia 20 havia tingut lloc la 2a sessió amb el mestre Jaume Costa, que impartí la conferència Elements de l’Orfeó, la participació de l’Esbart de Dansaires del Foment de la Sardana i del senyor Manuel Thió i Rodés (advocat, soci de l’Orfeó Català, un dels fundadors del partit polític Unió Democràtica de Catalunya), que pronuncià la conferència Ajudem els nostres orfeons. L’anterior sessió, la primera, va realitzar-se el dia 13 amb el concurs del mestre J. Llongueres, que dissertà sobre L’obra dels Orfeons a Catalunya; també de l’actriu Margarida Xirgu i del poeta García Lorca; recitaren poesies els joves Feliu, Pera i Vives, i la senyoreta Blasco donà un recital de piano. La revista no oferí més informacions sobre aquest acte que, tanmateix, com hem assenyalat, va ser tot un esdeveniment, i reproduí segurament la nota del programa inicialment previst ‒aquí el dubte és si realment es preveia en el programa la participació de Margarida Xirgu com sí que ho donava a entendre El Eco de Badalona‒ i sense una informació actualitzada o bé un cronista que assistís a l’acte. 

El Eco de Badalona el 2 de novembre informà del concert del «benemérito Orfeó Badaloní» en honor dels socis protectors i respectives famílies el divendres següent al Cinema Nou.

La Revista Musical Catalana de desembre recollí que el dia 8 de novembre l’Orfeó Badaloní realitzà un concert dedicat als socis protectors al Cinema Nou, amb la participació com a solistes de la senyoreta Muñoz i els senyors Jaume i Feliu. 

La Humanitat el 13 de novembre informà d’aquest concert dedicat als socis protectors de l’Orfeó Badaloní; i a l’edició del dia 23 anuncià per a dimarts dia 26 a les nou del vespre un homenatge popular al mestre Enric Morera al Cinema Nou, on hi participarien totes les corals de Badalona, l’Orfeó Badaloní i la Cobla Barcelona.

L’homenatge popular dedicat a l’admirat mestre Enric Morera per celebrar el seu setantè aniversari va ser un esdeveniment cultural força destacat a la ciutat. L’edició del matí del dimarts 26 de novembre de La Veu de Catalunya informà que al vespre, a dos quarts de deu al Cinema Nou, amb assistència de l’homenatjat, es realitzaria l’esmentat acte organitzat pel Foment de la Sardana, l’Orfeó Badaloní, l’Esbart de Dansaires del Foment de la Sardana, l’AMB, les corals El Alba, Badalonès, Martítim, La Rossella, Els Ocellets i la Rosa Badalonina. També s’hi adheriren les entitats Associació de la Premsa, C.D. de la Protectora de l’Ensenyança Catalana, Palestra, Agrupació Excursionista de Badalona i les societats corals Marina i l’Oliva (tanmateix la Revista Musical Catalana de desembre anotà l’acte com a celebrat el dia 28 de novembre). Hi actuà l’Orfeó Badaloní dirigit pel mestre Jaume Costa, conjuntament amb la Cobla Barcelona, oficial de la Generalitat. Enmig de les dues parts previstes hi hauria un parlament del crític d’art Enric Roig. La segona part del concert comptava amb un final apoteòsic, 400 cantaires de totes les corals i de la secció d’homes de l’Orfeó cantarien L’Empordà sota la direcció de Ramon Salsas. El testimoni d’Antoni Ballesteros destacà l’èxit d’aquesta vetllada (l’Esbart, acompanyat al piano per Francesc Clapés; la Massa Coral de l’Orfeó i l’acompanyament de la Cobla Barcelona; les cançons de Morera per la soprano Coloma Casals, acompanyada al piano per la senyoreta Mercè Rovira), amb diferents moments d’ovacions quasi apoteòsiques amb el públic dempeus: especialment amb La Santa Espina i en finalitzar amb L’Empordà, bisat a petició del mestre Salsas pel mateix autor, el mestre Morera.

El Eco de Badalona el 30 de novembre dedicà una àmplia crònica al concert d’homenatge al mestre Morera. El seu contingut fou molt semblant al programa anunciat per La Veu de Catalunya i l’èxit esclatant descrit per Antoni Ballesteros.

Front. Setmanari portaveu dels centres d’Esquerra Republicana de Badalona, Sant Adrià i Santa Coloma a l’edició del 7 de desembre informà del cicle de conferències en marxa a Badalona organitzades per l’Associació de la Premsa local: la primera havia tingut lloc a l’estatge de la coral El Alba a càrrec del tècnic tèxtil badaloní Pau Rodon i Amigó; la segona, al local de l’Orfeó Badaloní, a càrrec de Josep Campmany amb el títol Relació entre el llibre i la premsa, i la tercera, encara per realitzar, al Casino de Badalona per part d’Enric Roig, totes a les deu de la nit.

El Eco de Badalona el mateix dissabte 7 informà de la segona conferència de l’Associació de la Premsa Local, que s’havia desenvolupat el dia abans al local de l’Orfeó Badaloní.

Front a l’edició del 14 de desembre informà del mateix acte esmentat incidint en la presentació de Marc Giró i Ros i la ponència de Josep Campmany.

Com hem pogut resseguir, l’any 1935 va comptar a Badalona amb diferents fites culturals, des de l’actuació de l’Orfeó Català, l’homenatge popular al mestre Morera, l’acte principal de la Festa de la Vellesa, la constitució d’un Patronat del Museu, una memorable vetllada artística-cultural amb Margarida Xirgu, Rivas Cherif i Federico García Lorca, les activitats en xarxa de les entitats culturals, el dinamisme de l’Orfeó Badaloní i, dins seu, les diferents agrupacions, sobretot l’excursionista. Una empenta cívica i cultural que seguia una evolució prèvia i que es donava en un marc polític però encara repressiu. 

1936

La crisi del govern radical cedista a l’Estat i la convocatòria d’eleccions generals per al 16 de febrer de 1936, anunciava un tomb de la situació política per la mobilització i reorganització unitària de les esquerres ‒el Front Popular, Front d’Esquerres a Catalunya‒ enfront de les dretes ‒Front d’Ordre‒. Com destaca la historiadora Anna Sallés, el Front Popular era una coalició de partits (que comptava amb l’abstenció cenetista), amb un pacte electoral per expulsar les dretes del govern i no aixecar l’espantall de la revolució social amb un programa comú que proposava amnistia per als presos i exiliats polítics, reimplantació de la legislació autonòmica, independència del poder judicial, restabliment de la reforma agrària i de la legislació social, augments salarials, lluita contra l’atur i democratització de l’ensenyament. 

El Eco de Badalona a l’edició del dia 15 de febrer, i Som-hi a l’edició del 22 de febrer de 1936 publicaren la nova junta escollida en assemblea de l’Orfeó Badaloní:

Josep Sió Serra (president), Francesc Ribó Arabia (vicepresident), Agustí Bosch Llubià (secretari primer), Ramon Ribet Graupera (secretari segon), Enric Sabater Borràs (tresorer), Esteve Pujolà Batlle (comptador), Josep Amigó Viñas (bibliotecari), i vocals: Josep Amigó Viñas, Enric Clapés Massons, Jaume Pujades Barriga, Sebastià Monés Costa, Francesc Graner Freixa, Josep Roca Renté, Jaume Costa Castellà i Josep Pinyol Massó. 

Així, com a vicepresident, s’incorporava Francesc Ribó Arabia (amb pronunciació tònica a la i, Arab-i-a), fill de Jaume Ribó Sayol, president honorari de l’Orfeó i, per tant, implicant-se de primera mà una segona generació familiar en els afers de l’entitat. Tots dos apareixen a la relació de personas pudientes de la ciutat el 1936, segons publiquen Montserrat Carreras i Núria Valls en el seu estudi sobre la II República a Badalona.

Era un moment històric en què va viure’s el triomf per majoria absoluta del Front Popular, Front d’Esquerres a Catalunya (cal anotar que tot i guanyar amb diferència, van beneficiar-se representativament del sistema electoral de majories). A Badalona, amb una participació del 71,2% el triomf de la coalició d’esquerres va ser espectacular, doblant en vots a les dretes. L’amnistia també significava la reposició dels ajuntaments elegits el gener del 1934. L’endemà de les votacions, els regidors de la coalició guanyadora que no havien participat en l’Ajuntament gestor de Badalona durant el període de repressió van celebrar una sessió (retransmesa per Ràdio Badalona i per altaveus a la multitud concentrada a la Plaça de la República), a la qual no van assistir els regidors de la Lliga ni els radicals.

Som-hi a l’edició del 7 de març informà que l’Orfeó Badaloní havia estat convidat conjuntament amb d’altres orfeons a la Plaça Alcalá Zamora (actual Plaça Francesc Macià) de Barcelona, nom en honor al president de la II República, amb motiu de l’arribada del «nostre Govern»després de l’amnistia pels Fets d’octubre del 1934, on s’havia cantat Els Segadors. Segons Som-hi, però, la junta de l’Orfeó va respondre negativament a l’oferiment, i per això criticaren de forma punyent l’entitat: «Nosaltres peró estem convençuts que si la invitació hagués estat feta pel Círcol Catòlic, el resultat hauria estat diferent. No es veritat senyor Sió, conseller del Banco de Badalona?».

El Eco de Badalona el 21 de març informa de la sortida l’endemà de l’Agrupació Excursionista de l’Orfeó Badaloní al Masnou, Alella, Vallromanes, Montornès i Montmeló, prevista per a homes i senyoretes de l’entitat. 

El Eco del 18 d’abril publica la sortida l’endemà a les quatre del matí des del local de l’Orfeó de l’Agrupació Excursionista cap a Calella. També es recull que el dissabte de Glòria van sortir al carrer les entitats corals badalonines a cantar les tradicionals caramelles. Per la Plaça de la República, amb l’assistència de l’alcalde Frederic Xifré i Masferrer (representant d’ERC, accedí al càrrec en substitució de Joan Deulofeu, que cessà per malaltia un mes abans) desfilaren La Rosella, La Badalonense, Alba, Cor Marítim, Els Aucells, la rondalla de la Cooperativa La Moral i la secció d’homes de l’Orfeó Badaloní. 

Front el 16 de maig informà dels preparatius d’una sortida a Olot de l’Orfeó Badaloní. El mateix setmanari i El Eco de Badalona el dissabte següent informaren de la propera sortida el 7 de juny de l’Orfeó Badaloní a Olot «en obsequi als seus voluntariosos cantaires». També de l’Aplec de la Sardana anual a can Toi, i dels permisos per posar paradetes que havien de gestionar-se a la secretaria del Foment de la Sardana, al local de l’Orfeó.

Antoni Ballesteros en les seves memòries va anotar que quatre autocars llogats per l’Orfeó Badaloní van desplaçar-se a Olot. La comitiva estava encapçalada pel president Josep Sió, el vicepresident Francesc Ribó, el director Jaume Costa, el president honorari Jaume Ribó, el regidor senyor Ripoll en representació del consistori, i Carles Bigues Munné, en representació de la premsa local.

El 28 de juny a l’estatge social se celebrà una vetllada de teatre en homenatge a Miquel Boix, director de la companyia amateur de teatre de l’Orfeó Badaloní. Front el 4 de juliol va realitzar una breu crònica de la jornada: al matí va tenir lloc un vermut i a la tarda una funció teatral i ballets a càrrec de l’Esbart del Foment de la Sardana. També el 4 de juliol, Som-hi va fer una crònica de l’acte d’homenatge, i va publicar la notícia que la secció fotogràfica de l’Orfeó Badaloní tenia previst organitzar un concurs durant la propera Festa Major.

El Diluvio a l’edició del 28 de juny de 1936 posà en antecedents els lectors del programa artístic complementari a la Fira Comercial i Industrial de Badalona, que havia d’inaugurar-se properament a la Rambla. Hi participarien l’Orfeó Badaloní, el Foment de la Sardana, les cobles Principal Barcelonina, La Popular i la banda de La Salut. Ràdio Badalona preveia radiar els festeigs. 

El Eco de Badalona se’n va fer ressò l’11 de juliol amb l’article «De la nostra propera Fira», en el qual destacava que «l’optimisme brolla» amb una àmplia col·laboració de les entitats corals d’arreu de la ciutat: La Badalonense, El Alba, Marina, La Rosa Artiguense, Orfeó Badaloní, Marítim, la societat coral del Mestre Llongueres, la rondalla de la Cooperativa La Moral, com també el Foment de la Sardana i l’Esbart de Dansaires.

Ara bé, la Fira no es va arribar a inaugurar el 18 de juliol, com estava prevista. Ni en aquest dia ni en cap altre. Per què? Quan tot estava a punt va produir-se el sollevament militar precisament del 17-18 de juliol contra el govern de la República (a Barcelona va ser el dia 19). A partir d’aleshores tot va canviar. 

Els plans d’un cop d’estat amb una ràpida presa del poder per part dels revoltats, tanmateix, fracassaren. Al davant es van trobar la resistència del govern i dels aparells de l’Estat, conjuntament amb el paper actiu al carrer de gent mobilitzada des dels partits d’esquerra i sindicats, disposada a fer-hi front amb les armes i, majoritàriament, protagonistes d’un desbordament revolucionari de les mateixes autoritats republicanes. Aquesta situació va comportar l’inici de l’anomenada Guerra Civil i, a zones de la rereguarda com Catalunya, d’una sèrie de transformacions, sobretot socials i econòmiques revolucionàries. 

En el desenvolupament de la guerra, un dels generals que protagonitzà el cop d’estat, Francisco Franco Bahamonde, aconseguí capitalitzar en la seva persona tot el comandament militar i polític a finals de setembre del 1936, i en la zona territorial sota el seu control, que anà ampliant a mesura que guanyà la guerra, el suport d’una àmplia mobilització social. 

La Guerra Civil (1936-1939)

El cop d’estat i l’inici de la guerra van suscitar en diferents poblacions catalanes, entre elles Badalona, un desbordament de les autoritats per la reacció popular en contra de l’aixecament militar i amb un caire revolucionari, amb un predomini del sindicat CNT-FAI.

Uns pocs requetès badalonins, corresponents a la trama civil de la insurrecció militar, van arribar a presentar-se a la caserna de Sant Andreu el dia 18 de juliol, punt de trobada dels requetès, que després d’una desavinença amb el comandament militar, quan va arengar-los amb el crit de «Visca la República», no van sumar-se a la sortida de les tropes cap al centre de Barcelona. Els badalonins van retornar d’amagat a la ciutat. 

A la matinada del diumenge 19 de juliol, les tropes revoltades van sortir de les casernes barcelonines per apoderar-se de la ciutat. Pels carrers de Barcelona, guàrdies d’assalt i militants dels sindicats i partits polítics d’esquerres que van poder armar-se, als quals se sumà també la Guàrdia Civil, aconseguiren aturar en combat les columnes militars que pretenien apoderar-se dels punts vitals de la ciutat i dels edificis oficials. La lluita va ser aferrissada el 19 i el 20 de juliol, i una multitud ciutadana s’hi afegí contra els sublevats, que finalment foren derrotats.

Via Libre, òrgan de la CNT-FAI de Badalona, el 18 de setembre de 1937, ens ho descriu amb idealisme a La Canción de las ‘Tribus:

Somos las tribus que en Barcelona

luchar supieron con gran valor,

contra una turba de militares;

contra un fascismo vil i traidor.

Somos las tribus que en Cataluña

en flor mataron la rebelión;

somos las tribus que con Durruti

nos adelantamos por Aragón […] 

Els obrers de la CNT van assaltar la caserna de Sant Andreu, el principal arsenal de Barcelona, i van aconseguir apoderar-se d’uns 30.000 fusells i força material de guerra. La massa armada es va constituir com el principal poder als carrers i de les milícies que van marxar cap al front d’Aragó. Aquest fet va comportar una situació de trencament de l’ordre republicà i desordres. Com assenyalà el badaloní Lluís Costa, «si havia fracassat una revolució ara en començava una altra de ben diferent»: van tenir lloc represàlies i fets violents dirigits a persones i entitats de caire dretà i religiós, i contra l’església. Grups revolucionaris els consideraven afins als sollevats. 

A Badalona van produir-se desenes de víctimes de la violència desfermada per l’alçament militar. Una vuitantena de persones «d’ordre», militants d’organitzacions dretanes i religioses van ser assassinats entre juliol del 1936 i abril del 1937, segons anota l’historiador Joan Villarroya a Revolució i Guerra Civil a Badalona (1985). Villarroya, en comparar la xifra de víctimes amb les de ciutats semblants, escriu que «tant a Sabadell com a Badalona es produí una enèrgica actitud de les autoritats del primer moment per tal d’evitar el màxim possible d’atrocitats»,a diferència de Terrassa, on va haver-hi 220 persones assassinades en el període revolucionari.

Entre les víctimes hi havia l’industrial Salvador Ribó Arabia (fill de Jaume Ribó i Sayol i germà de Francesc Ribó; cal aclarir que Ribó Sayol tingué quatre fills amb María Ana Arabia; quan va enviudar es va casàr amb la seva germana Micaela Ana, amb qui no va tenir fills), el 25 de juliol de 1936, després que uns homes armats se l’emportessin de casa seva al Masnou.

En el marc dels primers desordres, les seus del Círcol Catòlic al carrer de la Creu, núm. 72, de la Federació de Joves Cristians (els fejocistes) del carrer Sant Miquel, núm. 34, del Partit Radical i del Cercle Tradicionalista, ambdós al carrer d’en Prim, de la Lliga Catalana, al carrer de Mar, núm. 20, les esglésies i les escoles religioses, així com diverses finques particulars, van ser assaltades. 

S’explica popularment que els incendiaris, en la seva fúria iconoclasta, quan van trobar-se davant del pas de la processó conegut com l’esgarrapacristos, en el qual Crist apareixia amb una camisa estripada i a cada costat seu dues figures que li estiraven la roba, inspirades en la imatge de dos baladrers badalonins, en Gardela i en Pou de vi, van cremar el Crist però no les altres dues figures, ja que van dir: «Aquests són dels nostres!». La història és que finalitzada la guerra, davant de la pobresa existent, s’aprofità la figura d’en Gardela, transformada en un dimoni i amb una caldera d’atrezzo, per obrir la tradició de la cremada del dimoni l’any 1940. L’any següent, la imatge d’en Pou de vi, convenientment tunejat, va ser el segon dimoni a cremar.

Els aldarulls van prendre un caràcter incontrolat durant les primeres setmanes a la rereguarda republicana fins a l’assentament de les noves autoritats sorgides de les forces antifeixistes. Finalment, el 19 d’octubre es configurà un consistori d’acord amb les normes dictades des de la Generalitat. Tot i així, alguns episodis violents van continuar algun temps més de manera paraoficial.

Alguns badalonins formaren part de les columnes de milicians que marxaren al front d’Aragó per combatre els militars revoltats, que havien triomfat en diferents zones de l’Estat. Catalunya va mantenir-se en territori republicà i va contribuir així a l’esforç de guerra amb una economia col·lectivitzada i amb control obrer d’indústries i comerços, i quan es transformà la milícia en exèrcit regular, amb crides a lleves. 

En referència als mitjans de comunicació badalonins, després de més d’un mes sense aparèixer, El Eco de Badalona tornà a publicar-se el 29 d’agost. A l’article «Festivals benèfics», informa que tot un conjunt d’activitats a benefici de les milícies armades de Catalunya, entre les quals partits de futbol, teatre, etc., van cloure la nit anterior amb un gran festival al Cinema Nou organitzat per l’Agrupació Lírica Badalonina i la Federació de Sindicats Únics de la CNT, amb la cooperació del Sindicat d’Espectacles Públics de la mateixa CNT. La crònica posa de relleu que «no hi cabia ni una mosca», i que hi actuà l’Agrupació Lírica, un bon grapat d’artistes i l’orquestra dirigida pel mestre Jaume Costa, que tocà a l’inici del programa artístic l’Himne de Riego, a l’entremig Els Segadors i al final La Internacional. 

En el mateix exemplar es publica un significatiu article: «Para el mantenimiento del orden», en què la CNT i la FAI fan una crida a seguir les ordres del Comitè de Milícies Antifeixistes, ja que consideren que «CUANTO SE HAGA AL MARGEN DE ELLO SERA UN ATROPELLO, PROCEDEREMOS A FUSILAR A TODO INDIVIDUO que se compruebe ha realizado actos contra el derecho de gentes, a todo individuo que se haya conferido por sí y ante sí atribuciones concedidas por la organización confederal». S’hi pot desprendre una crida a posar fi als desordres d’incontrolats en nom d’organitzacions sense estar-ne autoritzats i com l’autoritat dels carrers de la ciutat estava en mans majoritàriament dels obrers armats de la CNT-FAI. 

Front el 10 de setembre informà d’un Festival Pro-Milícies al local del Centre Català d’Esquerra Republicana el proper dia 13, en què es posaria en escena Terra Baixa a càrrec de la companyia teatral de l’Orfeó Badaloní; hi actuaria també l’Esbart de Dansaires del Foment de la Sardana.

El Eco de Badalona el 12 de setembre informa d’un Festival atlètic en què es recaptaren diners per a la Casa de guariment i a l’Alcaldia, celebrat a l’antic velòdrom de Manresà i organitzat sense cap despesa pel Patronat Local d’Educació Física i Esports. Entre les representacions d’entitats hi havia la de l’Orfeó Badaloní. En el mateix número també apareix el Festival Pro-Milícies que tindria lloc l’endemà amb el grup teatral de l’Orfeó Badaloní i la participació de l’Esbart del Foment de la Sardana.

Als cap de pocs dies, tal com informà El Eco de Badalona el dia 19, aquell cap de setmana, traslladant-se els actes de Festa Major, es realitzarien unes jornades festives amb el lliurament «al poble badaloní del seu parc públic»: es tractava dels jardins confiscats de la que havia estat Torre Arnús (la masia va acollir la Conselleria municipal de Cultura). Hi va actuar l’esbart, les associacions corals ‒entre elles l’Orfeó Badaloní‒, va haver-hi ballades de sardanes, una exhibició de natació… Els fons recollits van ser destinats a les milícies antifeixistes. En concret el mateix dia 19, entre les activitats actuaria l’Orquestra del Sindicat Únic d’Espectacles Públics de la CNT, dirigida pel mestre Jaume Costa; i diumenge, l’Orfeó Badaloní realitzaria un concert a les quatre de la tarda, interpretant entre d’altres cançons El Cant de la Senyera, Els Segadors i La Internacional.

En aquest període, a Badalona es va viure molt intensament el cost humà i material de la guerra i la revolució. 

D’una banda, la repressió física contra les persones dretanes i religioses, la crema i les confiscacions de propietats de l’església, d’entitats dretanes i d’alguns propietaris fugits al bàndol sollevat. També els escorcolls a domicilis de sospitosos quintacolumnistes per les seves idees conservadores i creences religioses, com recollí Josep M. Cuyàs al Diari de Guerra (2006), per exemple dels membres de la junta de l’Orfeó Badaloní Damià Vergés i Josep Sió, i també del músic i cofundador de l’Orfeó, Joan Aymerich, que fou espoliat i detingut ‒es rumorejava la seva relació amb el Centre Tradicionalista El Loredán, entitat política, com ja hem vist‒, i empresonat a la 4a galeria de la Model des de mitjan de juliol a setembre del 1937. 

Entre d’altres aspectes destacats també hem de situar les transformacions econòmiques del procés revolucionari amb la col·lectivització fabril i al camp; la carestia d’aliments i de productes de primera necessitat ja durant els darrers mesos del 1936; l’arribada de contingents de refugiats; l’avís cada vegada més sovintejat de les sirenes antiaèries, i els estralls, morts i ferits civils dels bombardeigs per part d’avions italians a partir del 1937 (el 13 de març va ser el primer bombardeig aeri registrat a Badalona). Entre ells, va prendre sinistra rellevància el que tingué lloc el 30 de juny de 1938, en què moriren seixanta-cinc persones, a més de nombrosos ferits i destrucció d’edificis. En aquest breu repàs de l’esforç de guerra cal afegir-hi l’obligació de prestar concurs militar a l’exèrcit regular republicà. 

En aquest context d’excepcionalitat i extremament difícil per la complexitat de les situacions que es donaven, els badalonins i les badalonines s’hagueren d’adaptar amb pragmatisme a la situació, i la gent de l’Orfeó Badaloní, com de les altres entitats ciutadanes, va fer front de la millor manera possible a les circumstàncies imperants. L’historiador Joan Villarroya es fa ressò del fet que fins a primers de l’any 1938 van funcionar regularment els cinemes i teatres; intervenia en la gestió cultural el Sindicat d’Espectacles Públics amb la seu central a can Llagosta (actual espai del Teatre Principal); i també activitats desenvolupades a les entitats, com per exemple al Centre Catalanista Badaloní (L’Era). En aquesta conjuntura, a la ciutat van celebrar-se diferents festivals de caire benèfic segons les necessitats bèl·liques i d’assistència. Una mostra de la situació general dels espectacles i actes culturals pot ser el fet anecdòtic de l’obligació d’incloure La Internacional en el repertori de l’Orfeó Català. La regulació de les activitats en un context de guerra i revolució estava a l’ordre del dia.

El butlletí Nostra Dansa del Foment de la Sardana, entitat amb seu al local de l’Orfeó Badaloní, anotà el desembre del 1936, després d’una aturada: «Després de tres mesos de tenir la nostra Entitat en suspens les nostres activitats, degut als moments històrics que estem travessant, ara, en reprendre-les de nou per acord de l’assemblea darrera, la Junta Directiva nomenada es proposa portar a terme una actuació completament d’acord amb les actuals circumstàncies».

Es té constància d’un nou intent de publicar un butlletí informatiu de l’Orfeó Badaloní, i de l’aparició almenys tres números, un al maig, un altre al juliol i un a l’agost del 1937. Sobre aquest fet i les brevíssimes anotacions del manuscrit d’Antoni Ballesteros sobre l’historial de l’Orfeó, volem assenyalar dues qüestions: la primera, a l’actual fons de l’arxiu de l’Orfeó Badaloní hem trobat els butlletins i anotacions esparses sobre el període en una carpeta identificada com d’Antoni Ballesteros que no apareixen en el manuscrit de l’historial; la segona qüestió té a veure amb el fet que possiblement no les fes sortir per no comprometre cap de les persones que hi apareixien ‒recordem que l’historial és dels anys cinquanta, en ple franquisme‒, i en el cas d’una informació sobre una subscripció per a una nova bandera de l’Orfeó, hi ha anotat un signe d’interrogació, senyal que no hauria perdurat el record d’aquest fet durant la Guerra Civil. Respecte a l’edició, es tractava d’una publicació amb un plec senzill de dues pàgines i quatre cares sense numerar. A la capçalera de portada que ocupava 1/3, al costat dret apareixia «Maig del 1937» i, a l’esquerra, un escut de l’Orfeó en forma de cercle: a l’interior d’un cercle central l’escut de la ciutat amb un fons d’uns raigs de sol sortint a l’horitzó del mar; i al seu voltant, seguint la línia del cercle, a la part superior amb una clau de sol enmig, Orfeó Badaloní, i a la part central baixa, Badalona. A sota d’una línia de separació de la capçalera apareixia «Butlletí mensual» i un article de portada.

Al butlletí del mes de maig i a les anotacions amb dades d’Antoni Ballesteros, hi trobem que al mes d’abril va haver-hi 4 baixes, 12 altes i que hi havia 289 socis; es reprenien els assaigs un dia a la setmana, els dimarts, les noies de 19 a 20 h, i els homes de 20 a 21 h; i Miquel Boix feia de director de la secció teatral. Aquesta secció tornava a posar-se en marxa, tal com Antoni Vives explicava a l’article «De teatre», posant en valor el compromís en utilitzar un to influenciat per les proclames del moment: «L’Orfeó ens ho reclama, Catalunya ens ho exigeix». També que el 30 de maig tindria lloc un Festival a benefici del segell Pro-infància, amb una recital de cançons i la participació de la solista de l’Orfeó Elvira Muñoz; la representació de l’obra La sala d’espera de Guimerà; poesies; un concert d’un quartet de corda. Hi ha la referència d’una comissió pro bandera en la qual hi havia Domènech Cladellas, Francesc Grané, Josep Roca i Joaquim Pera. No han perdurat més informacions al respecte, però possiblement s’encarregà una nova bandera més d’acord als nous temps o bé la bandera històrica de l’Orfeó devia restar en algun domicili particular i l’entitat no utilitzaria la seva senyera, confeccionant-se una altra d’identificativa. Tanmateix, no hem pogut documentar cap més informació al respecte.

També pel butlletí coneixem la junta directiva en funcionament el mes de maig, renovada respecte a la darrera abans de l’inici del conflicte:

Bartomeu Pujó (president), Joan Canal (sotspresident), Eduard Batlle (secretari), Martí Cuixart (vicesecretari), Josep Novell (tresorer), Esteve Pujolà (comptador), Francesc Planes (arxiver), i vocals: Amadeu Matosas, Josep Fonollà, Joan Serra, Antoni Vives, Josep Boix, Jaume Costa i Josep Pinyol. 

El butlletí de juliol publicà en la primera pàgina l’article «La nova Bandera de l’Orfeó», en què s’informava que diumenge dia 18 s’estrenaria en el marc d’un Festival a benefici de la Casa de Guariment, amb cançons rítmiques per part de la secció de solfeig de la Cooperativa La Moral, que dirigia Teresa Aguiló, una festa íntima i un vermut d’honor a la nova bandera amb inscripció d’una pesseta; en el contingut hi havia un article de Joan Mestres informant que les activitats de l’Orfeó havien estat un temps interrompudes, però que s’havien restablert; es comunicava que hi havia hagut 8 altes i 3 baixes de socis; i s’informava de la representació el diumenge 4 de juliol de l’obra El Pubill a benefici de l’Institut Anti-tuberculós de Badalona, amb l’elenc compost per les senyoretes Carme Ribas, Hortènsia Vila i Pilar Vergara, Josep Camps, Vives, Sampere i Codina, Melcior Muntet, i els joves Casas, Guardiola, A. Jaime i E. Jaime.

Al mes de juliol també correspon el darrer número del butlletí Nostra Dansa del Foment de la Sardana. Molt possiblement les dificultats eren ja moltes i calia prioritzar els esforços del dia a dia.

A l’arxiu de l’Orfeó hem localitzat també el butlletí d’agost del 1937 ‒tanmateix, Antoni Ballesteros no l’esmenta en la seva història de l’entitat‒, amb una imatge de Rafel de Casanova acompanyada d’un article dedicat a «L’11 de setembre de 1714»,de contingut patriòtic. La segona plana porta per títol «Lletra d’un company absent», escrita per Jordi Xicola. Ell, juntament amb d’altres badalonins com el seu amic Lluís Costa, ambdós membres de Palestra (al seu llibre de memòries apareix Xicola en una fotografia amb d’altres membres de Palestra), formaven part del Regiment Pirinenc núm. 1 (al llibre Revolució i Guerra Civil a Badalona, de Joan Villarroya, surten ambdós fotografiats amb d’altres badalonins), embrió de l’Exèrcit de Catalunya. Xicola explica que li havia agradat molt rebre el butlletí de l’Orfeó i l’esforç de continuar les activitats per part de la directiva, i explica l’anècdota que en un moment de poc ànim de tots els companys (després dels Fets de Maig, la Generalitat va perdre les competències en seguretat i ordre públic, i el regiment va ser incorporat a l’Exèrcit de la República; com indicà Joan Sales i Vallès en la seva correspondència publicada, el somni de combatre per un exèrcit català «haurà estat una il·lusió i un nom»), amb l’amic Font s’havien posat a cantar per animar-los, i quan van interpretar El Cant de la Senyera es van trobar acompanyats per més veus en «aquest cant que uneix a tots els catalans». Així demostrava, segons el seu parer, que la feina dels orfeons arreu de Catalunya no havia estat estèril a les poblacions catalanes ‒situem-nos en un context sense mitjans de comunicació audiovisuals de masses‒. Jordi Xicola va sobreviure a la comtessa bèl·lica i el trobarem citat com a cantaire i directiu de la Secció Excursionista en un butlletí de l’entitat d’agost del 1950, en què deixava de residir a Badalona i es traslladava a Sabadell.

La tercera plana del butlletí és un anunci de l’acte d’homenatge a l’Onze de Setembre del 1714 al local de l’Orfeó Badaloní, organitzat conjuntament per l’Orfeó, Palestra, el Foment de la Sardana, l’Escola Catalana, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i l’Associació d’Antics Alumnes de l’Escola Catalana. El dissabte 11 de setembre a dos quarts de vuit de la tarda hi hauria la conferència 1714-1937 de J. Pous i Pagès, presidida pel mestre Pompeu Fabra. L’entrada s’anunciava per invitació. A Badalona, perquè ens situem en les diferents sensibilitats a la rereguarda, ni Via Libre, òrgan de la CNT-FAI, ni El Deber, òrgan del PSUC i les JSUC, publicaren cap informació sobre la commemoració local de l’Onze de Setembre.

I finalment trobem una crònica sobre «El festival del 18 de juliol proppassat», realitzat segons es pot llegir amb motiu de l’estrena de la bandera de l’Orfeó. En l’acte d’entrega, que fou efectuat per la senyoreta Carme Ribas, «‘acompanyada d’un bell estol d’entusiastes orfeonistes», el president Bartomeu Pujó va adreçar unes paraules als assistents. A continuació, va haver-hi un vermut d’honor «concorregudíssim». A la tarda va tenir lloc un festival amb cançons rítmiques per part de la secció de solfeig de la Cooperativa La Moral, que dirigia Teresa Aguiló (pianista que hem situat per exemple en el concert commemoratiu dels deu anys de la benedicció de la senyera de l’Orfeó), i a continuació una festa íntima «que fou molt animada». Sota el títol de «Noticiari» hi ha quatre notícies breus: en la primera s’explica que l’amic i company Màrius Cuixart i Borbonet ha estat traslladat a la Clínica Mental Torre Campderà de Lloret de Mar per tal de guarir-se; la segona es refereix al butlletí fent una crida als consocis a participar-hi i enviar els originals a la secretaria de l’entitat; la tercera és del moviment de socis, en què es registra al mes de juliol 6 altes i 2 baixes; i la quarta és un comiat als companys cridats a files recentment, desitjant-los sort i un ràpid retorn.

Última Hora, diari barceloní vinculat a ERC, publicà el divendres 10 de setembre que l’endemà l’Orfeó Badaloní, Palestra, el Foment de la Sardana, l’Escola Catalana, l’Agrupació d’Antics Alumnes de l’Escola Catalana i l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana commemorarien l’Onze de Setembre a Badalona, relligant «les gestes dels patriotes passats, i els d’avui, 1714-1937», a l’estatge social de l’Orfeó, amb una conferència de l’escriptor Josep Pous i Pagès, director de l’Institut de les Lletres Catalanes i president de l’Ateneu Barcelonès. 

L’Orfeó Català va interrompre totes les seves activitats el desembre del 1937. L’acta de junta del 23 de desembre, reproduïda a la tesi sobre l’Orfeó Català de Manuela Narváez, recollí el següent:

«Suspensió dels assaigs. El Mestre Pujol, comunica a la Junta que persistint i agreujant-se la anormalitat que imposa noves obligacions a les nostres noies i també als cantaires en edat militar, i essent per aquest motiu cada dia més escassa l’assistència de coristes als assaigs, creu convenient suspendre’ls fins a nova ordre, com així s’acorda».

Molt possiblement l’Orfeó Badaloní també va aturar les seves activitats en un període en què la guerra i la fam eren els protagonistes indiscutibles; quan els franquistes ocupen Lleida el mes d’abril del 1938 (i deroguen l’Estatut d’Autonomia del 1932) i va esclatar la Batalla de l’Ebre (25 de juliol – 16 de novembre), decisiva en el curs final de la guerra i la derrota final de la República. 

Fem-nos ressò d’una darrera estrofa d’un poema corresponent a Les sabates d’en Jaume, de Josep Gual, sobre l’experiència viscuda al front pels joves de la Lleva del Biberó (denominació que segon sembla prové de l’exministra Federica Montseny: «Disset anys? Però si encara deuen prendre el biberó»):

Ales d’Itàlia t’han occit, i avui,

a Badalona, la gent es passeja 

per la Rambla.

Abans de finalitzar la guerra, l’Orfeó Badaloní va patir la pèrdua de dos dels principals referents musicals, fundadors i mestres directors, Antoni Botey i Jaume Costa, aquest darrer director de l’Escola Municipal de Música. Anteriorment, el mestre i fundador Salvador Valls havia traspassat el 20 de setembre de 1936. Van ser unes defuncions molt sentides, tot i que el moment en què es van produir era ja de per si aclaparador pel pes de la guerra. El mestre Jaume Costa va traspassar a Badalona el 13 d’octubre de 1938, i el mestre Antoni Botey, retirat durant uns anys a Òrrius a conseqüència d’una malaltia mental, va morir el 16 de gener de 1936 al sanatori de Nova Betlem de Barcelona, al barri de Sant Gervasi, on estava ingressat. El seu germà Artur, amagat a la rereguarda republicana, va ser avisat de la seva mort i d’incògnit passà a veure’l per últim cop. El mestre fou enterrat al Cementiri Vell del Poblenou el dia 19 en presència d’un sol familiar, el seu cosí Francesc Soler i Badia, membre de la primera junta de l’Orfeó Badaloní.

El 27 de gener de 1939 les tropes franquistes entraren a Badalona. A primera hora del matí, sense trobar-hi pràcticament resistència, arribaren les tanquetes italianes del general Gambara, seguides per forces de l’exèrcit de Navarra; cap al migdia, les tropes marroquines del general Yagüe. Els testimonis gràfics ens mostren que una part de la població va sortir a victorejar les tropes (bé per viure-ho com un alliberament, bé per l’alegria del final de la guerra a la ciutat, o bé fins i tot per oportunisme). 

El triomf militar l’assoliren després de dos anys i mig d’una cruenta guerra. El cost humà i material fou enorme: més de 600 combatents badalonins morts al front; 79 morts a la rereguarda per acció de revolucionaris incontrolats; 126 morts per bombardeigs franquistes; malalties, misèria i inanició; i amb l’assalt i crema iconoclasta d’esglésies i edificis religiosos, persecució religiosa i confiscacions de propietats.

Prèviament a l’arribada dels franquistes, un nombre significatiu de badalonins havien pres el camí de l’exili (entre ells, el mestre Pompeu Fabra, l’exalcalde Joan Deulofeu, els exalcaldes i sindicalistes Joan Manent, Pere Cané i Josep Martínez; el ninotaire i articulista Jaume Passarell…). Es quedà gent que va creure que si no tenien «delictes de sang», com deien els franquistes, no havien de témer per la seva vida, com el cas de l’alcalde republicà Frederic Xifré, afusellat tanmateix el 15 de febrer de 1940. 

A la majoria de la població, com «el barri dels vençuts, entre els turons i el mar» de la trilogia novel·lada L’atzar i les ombres, de Julià de Jòdar, barri de perdedors i obrers àcrates, no els quedaria altra opció davant de la repressió que empassar-se la saliva i no parlar del passat com una forma d’oblit, si bé alguns preservaren la llavor de la llibertat sota la capa quotidiana dels nous temps. 

La mateixa matinada del 27 de gener, principalment carlins i uns pocs falangistes que formaven la cinquena columna badalonina, van fer-se càrrec dels edificis públics hores abans de l’arribada de les tropes franquistes. 

El primer alcalde-gestor de la ciutat, nomenat pel capità José González Casanova, delegat del general Yagüe, va ser el carlí Miquel Xicart i Potrony, el 28 de gener. Ben aviat, però, la política del règim va donar la supremacia a Falange en el marc del partit únic unificat, Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, tot i que aquest va acabar al seu torn engolit per les mateixes autoritats designades pel règim dictatorial.

Era una època en què davant dels intocables del règim, si no es volia ser objecte de repressió o de marginament, calia combregar amb rodes de molí.