Una vegada mort el dictador l’any 1975, el context econòmic i polític de l’Estat, internament i en relació amb la pressió internacional d’obertura i homologació democràtica europea i mundial, la mateixa evolució interna dels suports al règim seguint una lògica de poder, les activitats polítiques, sindicals i ciutadanes de l’oposició democràtica, van pautar principalment el període de la Transició postfranquista. Se cedí pas a un procés de reforma o de transacció política i no de ruptura sense període de dictablanda. Per a les elits calia que el joc de l’hegemonia política fos el de l’aliança entre elles. L’any 1976 entrà en crisi el projecte continuista de Carlos Arias Navarro, darrer president del govern sota el règim de Franco i primer de la monarquia de Joan Carles I. Des de l’oposició, la política de reconciliació passà per cercar el pacte amb representants aperturistes del vell règim, i es construí un relat històric tranquil·litzador, equilibrat i de modernitat en l’àmbit institucional, amb de figures sorgides del mateix règim, com el cap de l’Estat, el monarca Joan Carles I, o el nou cap de govern, el falangista descregut, de look impecable, Adolfo Suárez.

El 29 de febrer de 1976 tingué lloc a Badalona la primera manifestació tolerada convocada per l’Assemblea de Catalunya, reclamant amnistia. El poeta Josep Gual va fer-ne la poesia Badalona per l’Amnistia:

Érem cinc mil, unificats i unànimes,

que Badalona és gresol de les Espanyes.

Gent de Jaén, de Múrcia i de Navarra,

de tots els vents i totes les contrades,

enlairant l’estendard de la justícia,

clamant al cel, agnòstics i creients,

tots a la una, només un crit:

AMNISTIA!

Uns mesos després, el 15 de desembre de 1976, el govern de l’Estat va fer un referèndum per avalar el procés de reforma política que portava a terme cap a la democràcia. El periodista Enric Juliana, a les pàgines de la revista quinzenal Comarca Expres. Badalona, Sant Adrià de Besòs, Montgat i Tiana, a l’edició del 15-30 de desembre de 1976, va atribuir el Sí aclaparador a l’enorme pes de la propaganda política per guanyar-se la majoria silenciosa: «Mil milions de pessetes en propaganda per alguna cosa tenien que servir. A veure sinó?».Els partits polítics acceptaren tàcitament la reforma suarista i es disposaren a participar en les eleccions, confiant en aquesta via representativa per ocupar els espais de poder. Com assenyala Enric Juliana a Aquí no hem vingut a estudiar: «La monarquia es podia consolidar amb una Constitució democràtica suficientment acceptada per un poble espanyol despolititzat per la dictadura i espantat per la crisi econòmica, un poble que en aquells moments oscil·lava entre dos desitjos fonamentals: la tranquil·litat i la llibertat: sobretot, la llibertat de costums».

El 15 de juny de 1977, es van portar a terme les primeres eleccions amb principis democràtics, tot i que amb força carències: caos pel cens, presos polítics, exiliats i partits il·legalitzats, campanya amb avantatge de la UCD de Suárez amb fons del govern, permissibilitat amb l’extrema dreta violenta. Tanmateix, com analitza Cèsar Sànchez:

«D’un total de 36.345.910 habitants al 1977, només 23.583.762 eren al cens, dels quals en va votar el 78,83%. És a dir, a les tan esbombades ‘primeres eleccions democràtiques’ només hi varen votar uns 18 milions de persones. La meitat de la població».

A Badalona, el resultat electoral àmpliament favorable a les esquerres va fer que la Taula de Partits, tolerada però oficialment no regulada, prengués protagonisme creixent en els afers municipals, en un període de nombroses accions veïnals, estudiantils, etc., per denunciar els dèficits en els serveis públics, la corrupció i els escàndols sobretot de caire urbanístic a l’entorn de les autoritats vinculades al règim anterior. L’anomenat búnquer micaco va intentar un moviment involucionista ‒l’Operació Simbiosis (nom d’una sala de festes on conspiraven)‒, que va ser descobert i afegí un nou cas al descrèdit dels hereus del franquisme.

A nivell general, podem destacar a posteriori l’operació d’Estat pel retorn de Tarradellas i la institució de la Generalitat (1977), com a dic de contenció de l’auge de les esquerres, que Jordi Amat ens desgrana per mitjà del periodista Alfons Quintà a El fill del xòfer (2020); l’entrada en vigor d’una Constitució el 29 de desembre de 1978; les primeres eleccions municipals democràtiques el 1979 (les darreres havien estat l’any 1934!); un intent de cop d’estat involucionista el 23 de febrer de 1981…

Cèsar Sànchez, Eugeni Junyent i Jordi Bonvehí, a Mentides de la història, defensen la tesi d’una mentida històrica a l’entorn de l’anomenat règim del 78, perquè va ser «una restauració monàrquica portada a terme de la mà d’un dictador, i venuda com a una democràcia».

Les ganes de girar full, de pactar i arribar a acords per anar endavant amb llums llargues van comportar, per exemple, la cessió d’una justícia restauradora i reparadora pels crims de la dictadura, perfilant-se les costures i certes contradiccions del retorn democràtic a l’Estat. Josep Gual ens ho explica:

Mai no escriuré tots aquells noms abjectes

dels traïdors i botxins que ens esclafaven,

no passaré balanç a tots els greuges

que servaré presents a les entranyes.

Ara bé, com cantava Pi de la Serra, sobre les situacions viscudes i les injustícies del moment: «Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol».

Tanmateix, amplis i diferents sectors compartiren les noves formes polítiques i socials amb la mirada posada, sobretot econòmicament, en l’admissió a la Comunitat Europea, més endavant denominada Unió Europea.