Tot i ser una dictadura d’adscripció feixista o feixistitzant, l’hostilitat internacional de les democràcies occidentals no va tenir conseqüències pràctiques. El 12 de desembre de 1946, l’Assemblea General de les Nacions Unides rebutjà de ple el règim de Franco a la resolució 39 (I): «El govern feixista de Franco a Espanya va ser imposat al poble espanyol amb la força i amb l’ajut de les potències de l’Eix, a les quals va donar ajuda durant la guerra. No respecta el poble espanyol i fa impossible la participació del poble espanyol en els afers internacionals juntament amb tots els altres pobles de les Nacions Unides». Tanmateix, com incideix Enric Juliana a Aquí no hem vingut a estudiar (2020), «no dona un suport explícit al govern republicà a l’exili radicat a París»i adoba una via gradualista, recomanant la resolució «un govern amb una autoritat que emani dels governats, que es comprometi a respectar la llibertat de paraula, de culte i de reunió, i que estigui disposat a convocar eleccions que permetin que el poble espanyol pugui expressar la seva voluntat, lliure d’intimidació i violència». Un programa que s’aplicarà ‒analitza Juliana‒ trenta anys més tard, «quan la dictadura ja ha esdevingut una baluerna del tot inservible per a les classes dirigents espanyoles. La resolució de l’ONU l’aplicarà l’hereu de Franco, Don Joan Carles de Borbó, proclamat rei d’Espanya després de la mort del dictador ‒i per designació del dictador».
En el context de l’època, en els anys cinquanta, l’aval estratègic nord-americà, tot i el règim dictatorial, va començar a obrir l’Estat espanyol i a situar-lo lentament en el context internacional.
L’any 1953 l’Estat espanyol va signar un pacte amb els Estats Units i un Concordat amb el Vaticà, donant garanties d’estabilitat per atraure inversions. L’obertura als mercats possibilità l’adquisició de béns d’equipament que dinamitzaren la indústria catalana, i es va fomentar la millora de la producció elèctrica (el 1957 FECSA posà en marxa la nova central termoelèctrica Badalona I en el límit amb el terme de Sant Adrià; dècades més tard, el complex aniria fent-se gran) i de les comunicacions.
Els governs per designació de Franco van fer un gir tecnocràtic en el qual l’ala més catòlica, amb ministres de l’Opus Dei, va reclutar un grup d’economistes per tal d’operar primer una Reforma Tributària (1957), un Pla d’Estabilització (1959) i posteriors plans de Desenvolupament desarrollistas amb canvis estructurals econòmics, aprofitant la conjuntura de creixement econòmic internacional (el servei d’estudis del Banc d’Espanya pronosticava un creixement sostingut del 7% de l’economia estatal durant una dècada). Així, l’opció del règim per l’obertura al capital estranger aproximant-se als països més desenvolupats fou una mesura per no morir d’asfíxia econòmica ‒la falta de divises autàrquica conduïa l’Estat al col·lapse‒ i, de retruc, de supervivència política. Com assenyala l’escriptor Jordi Amat, es va passar «de la dictadura autàrquica a la dictadura capitalista, que té l’economia com a motor». Tanmateix, va comportar un elevat cost social entre els sectors menys afavorits: la migració d’importants contingents d’habitants del camp empobrit cap als nuclis industrials, com en el cas de Badalona en la conurbació de Barcelona, i la immigració a diferents països europeus (durant la dècada del 1960, tres milions d’espanyols van treballar a Europa, principalment a Alemanya, ens indica l’economista Fabian Estapé a De tots colors. Memòries). Aquests fets accentuaren els desequilibris demogràfics i socioeconòmics interns a nivell estatal. Fou un moment de transició accelerada cap a una societat urbana i industrial, en línia amb els índexs de creixement i consum internacionals. Per assolir-ho, l’organització del treball es fa molt rígida i s’imposen sistemes de primes i d’incentius de productivitat molt durs; la classe treballadora entra en la roda de la pluriocupació i les hores extres per tal d’equilibrar els creixents pressupostos familiars, i el boom poblacional té un impacte directe en la planificació i urbanització dels territoris amb molt poc control per part de l’administració i a correcuita, prioritzant-se el negoci dels promotors, amb la construcció de barris densament poblats i amb pocs i deficients serveis i equipaments públics.
Toni Soler, a Badalona, davant del mirall’ (1998), ens assenyala el procés evolutiu de la ciutat des d’aleshores: «Malgrat tot, la Badalona de sempre no es va dissoldre. Quan van arribar les onades gegantines, ja hi havia una ciutat relativament gran, un centre consolidat. D’aquí arrenca la dualitat. La Sardinada a Baix a Mar i la Fiesta de las Migas, L’Orfeó Badaloní i la Peña Hijos de Córdoba […]. Al Pavelló Olímpic, un únic crit de ‘Força Penya’, entonat amb diferents variants fonètiques».
De la proscripció inicial des dels estaments oficials de qualsevol iniciativa política regionalista, incidint-se en una política de provincialització, i del primer anticatalanisme furibund, davant la manca d’arrelament del partit únic i dels canvis socials i culturals que s’experimentaren els anys seixanta sobretot, el règim optà per una barreja de selecció, jerarquització i repressió. Ara bé, la consigna «oblidi’s de la República i no es fiqui es política» era plenament vigent.
La resistència cultural catalanista i democràtica va prendre embranzida en la línia de la clandestinitat i de la tolerància, sovint sota el paraigua de l’Església. Superà el seu caràcter de resistència, transitant del silenci a un cert soroll. Podem esmentar l’èxit de la campanya ciutadana per defenestrar Luis Galinsoga com a director de La Vanguardia (1959); la protesta al Palau de la Música (1960), esdeveniment politicojudicial que va comportar l’empresonament de Jordi Pujol i Soley, a qui Josep Gual dedicà el poema Resurrecció, que, com assenyalà Valentí Soler, tot i dur la dedicatòria «A J.P.S.», va esquivar la censura i va aparèixer publicat a Revista de Badalona el 10 d’agost de 1960; la Caputxinada del 1966, assemblea del sindicat democràtic d’estudiants i d’intel·lectuals reprimida, fou l’embrió d’una plataforma unitària d’oposició. L’activisme cultural va deixar una forta empremta en el món de l’edició i en l’organització d’actes culturals i literaris clandestins o que es trobaven en la fina línia de la censura, com assenyalen les memòries de l’intel·lectual Jordi Carbonell. I, en la mesura que es podia, va esdevenir un catalitzador d’acumulació de forces antifranquistes, tot i les nombroses dificultats amb la repressió del règim, sobretot a mesura que avançaven els anys seixanta i els primers dels setanta.
El relleu generacional dins de l’associacionisme incidí en la modernització de les entitats, i, a la vegada, la relació d’aquestes amb intel·lectuals i músics que dinamitzaren el panorama cultural, així com amb altres organitzacions culturals renovadores ‒l’Orfeó Badaloní va ser de les entitats pioneres a experimentar-ho a en l’àmbit català‒, conformaren una doble «mata de jonc», definida per Pere Baltà com «l’extensa minoria de la resistència cultural» que va anar bastint-se.
De tota manera, una suma d’interessos particulars, polítics i econòmics principalment, com assenyala Martí Marín, contribuïren a consolidar la dictadura que desenvolupà des d’una posició de força durant decennis «pràctiques atemptatòries contra els drets humans per mantenir a ratlla l’oposició». La dictadura va anar rovellant-se i perdent el control de la societat més enllà dels espais institucionals i policials, però mantenia intacta la capacitat i la voluntat repressores. Les protestes laborals creixents i les veïnals sobre els dèficits urbanístics per l’aixecament de piseries com bolets, les males condicions dels habitatges (barraquisme vertical) i la manca de serveis públics van prendre cada vegada més arrelament popular en una societat apallissada, però que podia gaudir amb crèdits i estalvis d’accés a la propietat i de béns de consum. El procés d’acumulació neocapitalista podia afavorir una possible sortida monàrquica del règim en un procés de transició cap a formes polítiques homologables en el context de la Comunitat Econòmica Europea i del bloc occidental.
S’entrà en la dècada dels anys setanta amb una sèrie d’interrogants sobre la pervivència del règim: les raons d’Estat havien de resoldre, en el marc de la crisi de suports socials, polítics i generacionals del règim desenvolupats en la darrera dècada, la situació de la plutocràcia franquista després de la desaparició física del dictador; l’efecte dels canvis econòmics en el desenvolupament de la societat i com abordar el paper creixent de l’oposició democràtica, política, sindical, cultural i ciutadana en un context de crisi econòmica. Tanmateix, com assenyala l’escriptor i factòtum intel·lectual Josep Pla, citat per Jordi Amat, hi havia molt antifranquista al franquisme: «Les dictadures ho corrompen tot, perquè com que només es poden combatre des de dins, creen aparences de duplicitat escandaloses». El novembre del 1971 va constituir-se l’Assemblea de Catalunya a Barcelona, plataforma unitària de l’antifranquisme; i al mateix mes, a nivell badaloní, la Comissió Democràtica de Badalona. La connexió entre les lluites compartides va ser cabdal per cohesionar les protestes encara en la clandestinitat. Franco, dèbil i amb la seva veu mel·líflua d’espinguet, va arribar als seus darrers dies com al principi, matant.
L’agonia de la seva malaltia, i una certa disputa de diferents sectors dins del règim, retardava l’activació lampedusiana des d’àmbits aperturistes tardofranquistes d’un operatiu reformista. Les elits desarrollistas volien «canviar-ho tot perquè res no canviés», mantenint-se l’aparell de l’Estat sense depuracions, com assenyala la línia de treballs de l’historiador Bernat Muniesa.
L’historiador Cèsar Sànchez posa èmfasi en com«malgrat avui pugui semblar que tothom era antifranquista, no era del tot així. La realitat era que els delators, els partidaris del règim, els qui havien obtingut una llicència per obrir un estanc i els qui simplement no feien absolutament res constituïen la immensa majoria», i rebla el clau amb sornegueria: «Anar a veure pel·lícules prohibides per la censura a Perpinyà no era fer oposició».
Aquest enfocament, però, és incomplert perquè «la realitat de l’antifranquisme era més rica, diversa i escampada territorialment del que hom podria pensar»,com assenyala l’historiador Martí Marín i, en la mateixa línia, el badaloní José Miguel Cuesta Gómez, incidint en què les lluites socials van tenir un paper determinant en l’erosió i la crisi final de la dictadura. El «negacionisme» del seu paper abraça des de la dreta política còmodament instal·lada en democràcia i els nostàlgics de la dictadura, que parlen de traïció dels dirigents de la «derechita cobarde», fins a una part de l’esquerra, magnificant tots ells el paper de les elits polítiques en general i de les elits franquistes en particular. Fins i tot, algunes veus des del nou independentisme també abonen aquesta anàlisi simplista, en clau sobiranista, sense comptar el poc pes polític de l’independentisme a l’època.
Joan Soler i Amigó, a Barres i onades: relats d’història de Badalona (1982), per mitjà de la Laia i en Tià recull una manifestació d’uns 300 estudiants en solidaritat amb els professors no numeraris el febrer de l’any 1972: «‒Laia! Laia! Cap al corraló! En Tià cridava, esgargamellant-se, arrossegat per la rierada de nois i noies estudiants de l’Institut. Ara regolfava des de baix la manifestació, des de la Plaça de la Vila, i xocava amb la corrua que s’esbravava avall amb l’espant per tot el cos, pel carrer de Sant Anastasi». Les manifestacions per dignificar i augmentar l’oferta de l’escola pública continuaren any rere any, obtenint cada vegada més ressò popular, com la manifestació que aplegà unes dues mil persones d’arreu de la ciutat i que va ser durament reprimida amb fortes càrregues policials a la Plaça de la Vila, el 18 setembre de 1976. Ens ho expliquen Jordi Albaladejo i Emili Ferrando a l’apartat dedicat a l’ensenyament de L’Abans de Badalona. Recull gràfic 1966-1983.
Aquestes observacions ens indiquen com d’important és la complexitat i els tempos en les anàlisis ponderades per evitar caure en el reduccionisme, per exemple, d’una passivitat popular i el protagonisme dels moviments socials en un feedback constant amb la trajectòria de les organitzacions, dels líders i de l’abast de les transformacions socials i polítiques.