La Veu de Catalunya, el 14 d’agost de 1920, va dedicar la pàgina 5 i gairebé tota la 6 a Badalona. Sota el títol «Ciutats de Catalunya: Badalona», diversos autors van escriure sobre qüestions representatives de la població: Joaquim Tomasino, «Çó que és i çó que hauria d’ésser» (creixement industrial accelerat, deficiències urbanes…); Josep Granger, «Apunt de la nostra platja», dedicat al gran Enric Borràs, badaloní; Jaume Passarell, «L’art pictòric»; Víctor Suñol, «L’actual moment literari»; Enric Roig, «La música de Badalona», dedicat aAntoni Botey, i Camil Rodón Font, «Els nostres vells teixidors». Un conjunt d’articles l’un darrere l’altre, separats per diferents frases promocionals de l’Anís Diana, especialitat de Pere Sabaté de Badalona (Sabaté en aquells moments era regidor per Conjunció Badalonina i soci del Centre Regionalista de la Lliga).

La visió i les idees que exposa l’article de Roig ens proporcionen força informació sobre la cultura musical uns quants anys enrere, i les perspectives de futur aplegant esforços i bones pràctiques educatives musicals, per fundar un Chor Badaloní sota la direcció que ell faria recaure en el mestre Antoni Botey.

Roig explica primer de tot que va recomanar que escrivís l’article el mestre Antoni Botey, però l’encàrrec el va acabar assumint ell i, per tant, li dedica la seva publicació i voldria que considerés les idees que hi exposa. 

Entrant en matèria, com descriu al començament del text, la transició de vila a ciutat encara és present en l’imaginari i la configuració urbana que va creixent amb afegits d’indústries i barris obrers: 

«A Badalona es va ensorrant, ensorrant, el xamós caient de vileta de la costa llevantina per a guanyar el ciutadanejar-se com a manufacturera factoria important, talment com esdevé». 

L’autor explica que, tornant les nits d’hivern de Barcelona, «lloc de vitalitat meva», sent grups de pescadors que assagen caramelles enmig de la Rambla freda i fosca. No li agrada, però, «en notar com els cants encisadors són cuplets dolents i estantissos estrafets amb lletra insulsa!». 

Tanmateix, Roig posa en valor activitats que ell coneix, ja que hi ha pres part els darrers cinc anys a Badalona: les sessions d’Educació Musical que organitzà el 1915 i el 1916 a l’Ateneu Obrer de Badalona, «amb els amics força estimables» Víctor Suñol i Joan Aymerich, on van tractar-se temes com la cançó popular, glosses de les cançons catalanes, la música instrumental, els ritmes de dansa…; també les sessions d’estudis musicals al local de l’entitat Biblioteca el 1917 i el 1918 (l’Entitat de Cultura Femenina Biblioteca, al carrer de Mar, núm. 69, era una filial badalonina de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, fundat per Francesca Bonnemaison de Verdaguer, a Barcelona); una audició al Centre Badaloní el 1919 amb fragments d’Orfeus, de Gluck, amb integrants de l’Agrupació Musical de Badalona i «damisel·les badalonines». I, adreçant-se a Botey, diu: 

«No heu de queixar-vos vós tampoc quan en concerts per a fer oir les vostres primeres obres. Ja un públic fervent us ha erigit com a fill dilecte i esperançador». 

També dona una visió sobre l’empenta i la professionalitat dels mestres musicals badalonins, i de les entitats per portar actuacions a la ciutat: «l’excel·lent Eladi Costa, reunint un chor de capella per a cantar una missa polifònica de Palestrina [era Mestre de Capella de la Parròquia de Sant Josep]; els d’En Salvador Valls, formant un Orfeó, ara tot just a punta de vida; els dels mestres Jaume Costa i En Joan Aymerich, que elaboren estols de deixebles; i els de les societats que atinadament ara curen d’oferir recitals de concertistes forasters, i han procurat la visita de mants orfeons; tots poden servir per a mostrar i fins infiltrar una sentor de musical bon gust».

Ara bé, Roig va més enllà d’una simple visió del panorama musical fonamentada en una suma d’activitats, i teoritza en la clau de volta de la proposta que formularà a Botey «cercant ço que és nadiu a l’esperit badaloní», així:

«Cal vigoritzar sàviament, però natural, l’instint. Fem-lo moure per un ritme nou, el que sols sigui el nostre. Sabem dels ritmes populars que han immortalitzat el nom de ciutats espanyoles i italianes, doncs marquem el ritme badaloní nosaltres. No vull dir escriure una sardana més, que, aquesta, ja és inherent arreu a la nostra terra, sinó cisellar la percussió d’un colpir més íntim, més local: ‘la badalonina’, com clàssicament hauria de dir-se’n.

Creieu-ho; no és impossible fer-la brollar havent-hi davant nostre la mar; una immensitat que es mou».

Una mar d’inspiració, veritable oli essencial com el producte destil·lat que dona el gust característic al famós Anís del Mono de Badalona. La platja badalonina, protagonista temàtica de diferents obres pintades per Eduard Flò, on «anar a marc» (expressió badalonina que avui encara perviu). Roig planteja a Botey una composició singular, un himne badaloní que permeti aplegar esforços tangibles en el món de les corals existents i no fundar un orfeó de bell nou (propòsit que afirma haver estat intentat per molts, però que mai ningú havia pogut sostenir). Això suposaria un model evolutiu i de col·laboració de les formacions corals locals i, de ben segur, amb una necessària millora tècnica com la que aporten els orfeons, per crear l’objectiu d’un Chor Badaloní: 

«Un alè que pugui lliscar fàcilment de tots els nostres homes prou les veus blanques hi entonarien meravella de melodia! I, per tal, que el ‘sentiria’ tothom, car seria ‘ben nostre’, adaptem-lo a l’amorosa fusió dels cantaires del poble i, junts, no formem un Orfeó, cosa ja proposada aquí per molts i mai sostinguda per ningú, sinó prestem aquesta nova i suau força als que ja canten: als obrers de les agrupacions del ‘Coro Badalonés’ i els de l’‘Alba’ i mostrem-lo, com una joia treta lluenta de l’aigua, als herois que de primer us parlava: els del ‘Coro de Marina’ i els del ‘Marítim’ perquè, tanmateix, la portin dignament arreu fins en nits de Caramelles, i no tardarem, si ben encertat, a què tots plegats formin orgullosament un chor: el Chor Badaloní».

I, per portar-ho a terme, considera com el músic més apropiat el mestre Antoni Botey:

«Fem… o, millor dit, feu-ho vós, que a vós us pertoca: sou el més indicat; proves de suficiència us reconeixen ja ara en llorejar-vos enguany a Barcelona en la Festa de la Música Catalana i més, encara que res, perquè sou fill de Badalona, cosa que forces, i molts, us envejarien».

Desconeixem la reacció d’Antoni Botey a aquest oferiment d’Enric Roig des de La Veu de Catalunya (atès el calat del periòdic és molt possible que almenys sabés abans per on aniria l’article). Ara bé, Botey, conjuntament amb quatre mestres badalonins, pocs mesos després sumaria esforços per fer una crida pública i constituir un orfeó. Trobaren la col·laboració del Centre Catalanista Gent Nova, i precisament Botey n’esdevindria el primer director i principal referent musical. 

Tal com hem assenyalat en descriure les característiques dels cors de Clavé i les dels orfeons, són dos models d’entitats, d’activitats i de preparació tècnica amb dinàmiques pròpies que conviuen culturalment diferenciades en la societat. Pretendre fusionar-los era més senzill en el pla benintencionat d’una reflexió teòrica i poc aprofundida del seu funcionament que en el terreny pràctic. Les societats corals, com recorda el testimoni coetani de Manel Bigas i Riba, «acollien una bona part del jovent, el qual, la nit dels dissabtes, es reunia per assajar cançons catalanes […] i quan arribava el Dissabte de Glòria ‒la nit de les caramelles‒ sortien tots pels carrers a cantar públicament les cançons apreses»; i «un cop cantades les composicions dels autors consagrats», es cantava el pupurri amb lletres de caràcter local i satíric que tothom esperava i comentava a posteriori (Bigas recorda unes estrofes a ritme de xarleston):

«Si vas al carrer de Mar, vigila amb les modistetes, no et deixis ‘engatussar’, per sospirs i miradetes, que si no ets espavilat, et veuràs promès, i et veuràs casat. No et deixis plantar la llufa, si vas al carrer de Mar». 

A les corals, el servei de fons de socors mutus era un element de cohesió vigent més enllà de l’activitat musical pròpiament dita; i, per exemple, cal anotar com la coral La Badalonense, tal com va informar el setmanari Gent Nova el 3 de novembre de 1917, havia inaugurat un «sumptuós edifici» propi al carrer Reial (avui l’entrada es troba al carrer Sant Anastasi), fent un pas endavant en la seva trajectòria com a entitat de futur. 

El sentit comú seria el que impulsaria les accions pro Orfeó Badaloní, coincidint en part de la lletra i de la música amb les idees traçades per Enric Roig poc abans, si bé amb un sentit pragmàtic i més arrelat a les casuístiques del món local badaloní per fundar un orfeó a la ciutat.

El testimoni de Martí Brió i Vidal, recollit a La Voz de Badalona del 5 d’agost de 1972, en el marc d’una vida lligada a l’Orfeó Badaloní, com a cantaire i directiu, recordava que assistia amb el seu germà i la seva germana a les reunions preparatòries per constituir l’Orfeó al costat de la «cascada» que embellia els jardinets de la Rambla l’any 1920. Possiblement els assaigs de caramelles a la Rambla que citava Enric Roig al seu article, folkloritzant els cantaires com «pescadors», tingueren a veure amb els records de Martí Brió i els seus germans.