Els mestres Antoni Botey, Jaume Costa, Ramon Salsas, Salvador Valls i Joan Aymerich van ser els impulsors entusiastes d’una crida per fundar l’Orfeó Badaloní poc abans de finalitzar l’any 1920. Reunits a l’estatge de Gent Nova, exposaren la idea i van acordar redactar una crida, segons expliquen Eduard Boada i Jordi Puerto (també Boada i Miquel Lleonart). No tenim constància del text original, si bé imaginem que la publicació a la premsa, el repartiment del text com si fos un fullet o prospecte i el boca-orella van ser les vies de difusió.

Joan Soler Amigó s’imaginà en un text conservat a l’Arxiu de l’Orfeó com podia haver estat: 

«A les acaballes de 1920. Al carrer d’en Cueta, a la seu de «Gent Nova». L’Antoni, un jove de 25 anys, enamorat de la música i del cant, espera algú repenjat al taulell del cafè. En Pepet, el cafeter, se’l mira de reüll: aquest en duu una de cap… Aviat arriba en Jaume, i tot seguit en Salvador i en Joan, i en Ramon.. En Pepet els serveix el típic vi ranci amb carquinyolis, o, a qui li ve de gust, un cafè amb un cigaló d’anís del Mono. Sobre el marbre de la tauleta redacten una crida». 

Un document històric: la crida fundacional de l’Orfeó Badaloní

«Orfeó Badaloní.

Varis elements artístics de Badalona es redrecen i, vergonyosos que al seu poble no hi vibri la veu dels orfeonistes com als altres, fan una crida sonora i forta a tots aquells que moralment i materialment deuen i poden ajudar als que se sacrifiquen per la cultura badalonina.

El títol que encapçala aquestes ratlles serà el nom que portarà el nostre Orfeó i no cal dir que amb l’esforç i la constància glorificarà i enaltirà la nostra Badalona. Els que desitgin apuntar-se com a socis protectors o socis orfeonistes poden dirigir-se als organitzadors, els quals, quan creuran convenient, convidaran a una reunió general per nomenar la Junta que deurà administrar i conduir l’Orfeó Badaloní.

Els organitzadors: Antoni Botey, Jaume Costa, Salvador Valls, Joan Aymerich, Ramon Salsas».

El primer lloc on apareix una referència publicada és a El Eco de Badalona, a l’edició del dia 31 de desembre de 1920. A primera pàgina, a l’article «Futuro ‘Orfeó Badaloní’», s’explica com els professors Botey, Costa, Valls, Aymerich i Salsas seguint «propósitos laudables y patrióticos», estan fent preparatius per «organizar una entidad coral con elementos locales, la cual llevará el nombre de Orfeó Badaloní». L’articulista valora positivament amb un «ya era hora» que Badalona donés «sensación de su fuerza artística» amb la creació d’un orfeó que recollia suports d’inscrits i de socis protectors a bon ritme.

El setmanari Nacionalisme, Periòdic portaveu del Centre Catalanisme Gent Nova (1918-1921), a l’edició de l’1 de gener de 1921, tractava també la qüestió. Nacionalisme era el continuador de Gent Nova, que va desaparèixer el 27 d’abril de 1918, nou dies abans. Fixem-nos un moment en aquesta publicació perquè ens dona testimoni de l’evolució de Gent Nova i de la conjuntura social. A Nacionalisme, el concepte nacional prenia més protagonisme en una època marcada pel frustrat projecte d’Estatut d’Autonomia de la Mancomunitat de Catalunya, la crisi política del règim de la Restauració i el repte obrer a la patronal, aliada amb les autoritats cada vegada més reaccionàries amb la força creixent organitzada de l’anarcosindicalisme. Enrique Garcia Pons, en la seva història de la premsa badalonina, subratlla que la presentació impresa de Nacionalisme: «vol acollir, altrament, amb una abnegació increïble, a tots els elements dispersos que sentin la idealitat Nacionalista Catalana siga quin siga son credo polític religiós, mentres aimin Badalona sobre totes les coses, i amb ella Catalunya».

Així, Nacionalisme, el primer dia de l’any nou, a la secció Noves, publicà l’article «Nova Satisfactòria». Informava que s’estaven activant els treballs perquè fos un fet a Badalona «la constitució d’un Orfeó amb totes les regles de la llei per a fer-lo digne de la ciutat nostrada». El segon paràgraf és molt significatiu pel que fa a l’enfocament de la nostra anàlisi: «Feia anys que Gent Nova ho havia intentat, estrellant-se els seus intents en la fredor aclaparadora dels nostres conciutadans d’aquell temps».

Aquesta vegada, però, es comptava amb un gran trumfo: una comissió organitzadora amb integrants molt preparats tècnicament, combinant talent i experiència reconeguda més enllà dels cercles musicals de la ciutat, i sobretot amb l’entusiasme com a bandera. L’article continua:

«Avui, parlant amb franquesa, hi tenim una fe satisfactòria ja que hi veiem al davant una comissió organitzadora tan entusiasta, com són els nostres amics Antoni Botey i Badia, qui serà proclamat mestre-director, en Jaume Costa, en Salvador Valls, en Joan Aymerich i en Ramon Salsas».

I avisa, amb consciència, que qualsevol projecte ha de salvar diferents obstacles des del minut u, si bé de nou com a l’any 1907 se cita l’apatia, l’ensopiment:

«Badalonins, procureu que’l seu intent arribi a fructificar per a enaltir a Badalona, despertant, a l’ensems, l’apatia d’alguns conciutadans.

Badalona, per dret propi i el bon sentit comú, pot i deu sostenir un ‘Orfeó Badaloní’. Ara és l’hora. Penseu que alguns pobles, menys importants que’l nostre, han adquirit més preponderància per la seva constància en saber-lo sostenir. Sostenir-lo i activar-lo. De l’activitat de la Comissió organitzadora és una heretgia el dubtar-ne».

Aquests dubtes sobre el suport a la crida, en veure «el got mig buit», tenien el transfons de la manca de repercussió de la idea formulada el 1907, també d’una certa perspectiva crítica respecte a la cultura cívica a la ciutat, com ho expressà contundentment l’autor Josep Climent a l’obra premiada als Jocs Florals de Gent Nova l’any 1912:

«La Ciutat de Badalona no és tal Ciutat, és un poble gran, o dit en altres paraules, a Badalona hi manca cultura ciutadana, conseqüència directa de la manca de cultura individual».

Ara bé, potser l’exemple més proper era la mort de la revista Gent Nova el 1918 i l’obligat canvi a una nova revista, Nacionalisme. Gent Nova va deixar de sortir per l’encariment del paper arran de la Primera Guerra Mundial, la manca de mecenatge, i per divergències polítiques en el si del centre (amb una manca d’impuls generacional respecte als primers impulsors: Josep Ventura Gausachs, Francesc X. Casals, Jaume Ribó i Sayol, Joan Font Rodó, Joan Duñó, Joan Monés…), de forma paral·lela a la llarga crisi política de la Unió Catalanista. Nacionalisme, tal com recull Isabel Graña, gran coneixedora de la trajectòria cultural del Centre Gent Nova i de la seva revista homòloga, va ser un intent «desproveït de la força necessària per a dur endavant la tasca enrere començada».

L’article finalitzava amb una crida enèrgica a donar-li suport: «De nosaltres, doncs, depèn tota la seva vida, el seu progrés, la seva victòria. Amunt els cors!».

Tal com hem ressenyat, Nacionalisme és la primera publicació catalanista de la ciutat que informa de la crida fundacional de l’Orfeó Badaloní. Això és perquè el setmanari Sol Ixent, vinculat a la Lliga Regionalista, té un període d’irregularitat i deixa de sortir entre el 25 de desembre de 1920 (núm. 491) fins al 5 de febrer de 1921 (núm. 492). Va ser a l’edició impresa del 19 de febrer, a la pàgina 2, on Sol Ixent publica l’article «Orfeó Badaloní». Començava així:

«Quan es llençà l’idea i corregué la nova de la organització de tan simpàtica entitat, SOL IXENT havia interromput per breu temps la comunicació amb sos cars llegidors i amics.

Avui, plau nos parlar ne, ja que gràcies a la polidesa de nostre entranyable Antoni Botey, podem ofrenar les primicies d’algunes dades encoratjadores».

L’esforç de la crida llançada per la comissió organitzadora començava a donar els seus fruits. Botey va informar a la publicació que l’Orfeó comptava ja amb 230 socis protectors, uns 150 orfeonistes, que tenia el local social a la sala d’actes de la Societat Gent Nova, «essent completament separada d’ella», i que els havien cedit gratuïtament el local (un factor que reforça l’afirmació de certa davallada d’activitats pròpies a Gent Nova). Com assenyala Antoni Ballesteros al manuscrit d’apunts sobre la història de l’Orfeó Badaloní, «aquest local era precisament, davant mateix del domicili del Mestre Botey, al carrer d’en ‘Cueta’ cantonada al carrer Sant Francesc».

L’article continua explicant com en aquells moments la Junta organitzadora del futur orfeó estava activant els estatuts de la societat i els del cos coral amb la vista posada en el diumenge 27 del «corrent» ‒de febrer‒, quan es preveia celebrar una «Junta General per la constitució de la societat, aprovació dels Estatuts i nomenament d’una Junta Directiva».Botey afegia que «el dia que l’Orfeó estigui amb condicions de cantar, vindrà a l’inauguració el Mtre. Millet». L’activitat de l’orfeó començaria amb «lliçons franques de solfeig i teoria musical, comptant amb els Mestres i auxiliars que l’Orfeó disposi».

L’article finalitza amb entusiasme, lloant el vincle entre pàtria i art: «SOL IXENT felicita coralment a tots els qui estan portant a una bella realització, una obra tan patriòtica com artística».

La Veu de Catalunya informa del naixement de l’Orfeó Badaloní

El periòdic La Veu de Catalunya (diari portaveu de la Lliga), el 22 de febrer, a l’edició vespertina, informà que a la ciutat de Badalona «un bon estol, prop de 250, s’han agrupat per a portar a terme un Orfeó Badaloní ‒com a tal, serà summament català‒ no amb l’intent de fer un Orfeó ‘més’ en la gran i bella nació catalana, sinó per estendre dintre d’ella i si hi cap també a fora, el nostre esperit purament catalanesc». A continuació informa dels integrants de la comissió organitzadora: «Antoni Botey (director artístic), Jaume Costa (sotsdirector), Salvador Valls, Joan Aymerich, Ramon Salsas». I com a les «11 del matí del dia 27 de l’actual» es preveia la primera reunió general a la sala d’actes del Centre Gent Nova. Esmenta que «els choristes passen ja de 180 entre homes i senyoretes» i que aviat hi hauria una secció de nois.

Una vegada situat aquest primer aspecte temporal de la crida constitutiva, situem-nos breument en el context immediat en què té lloc i especialment en la rellevància dels mestres que van fundar-lo.