A Badalona, tal com succeí en d’altres poblacions respecte a les autoritats municipals sorgides durant la dictadura, hi va haver aldarulls motivats per la caiguda de Primo de Rivera, marquès d’Estella. El 10 de febrer de 1930, uns tres-cents manifestants van protestar a la Plaça de la Vila contra l’Ajuntament i l’alcalde Pere Sabaté, van trencar plaques de carrers amb noms de generals i els vidres del local dels pupins ‒nom popular dels seguidors del partit d’Unión Patriótica‒, al Cafè Espanya (Ca l’Amat, situat a la carretera reial, a tocar de la casa de la vila). Una anècdota sobre la impopularitat de l’alcalde Sabaté ens l’explica Lluís Costa a La Badalona del meu temps (1991): entre els costums de l’època, el sabater anava pels carrers recollint les sabates per arreglar i retornava les que ja havia adobat. Anunciava el seu pas amb un cant:
Ara passa el sabater
que és el qui arreglar
el calçat molt bé.
Un dia passava per davant l’alcalde i pensant que es burlava d’ell va cridar una parella de guàrdies municipals, que van emportar-se’l. La notícia es va escampar de seguida i alguns ciutadans van acudir a desfer el malentès. L’anècdota, veritat o no, il·lustra com si ho fos l’autoritarisme de l’alcalde i de la dictadura.
Reprenent el fil dels successos de febrer del 1930, el dia 26, Enric Mir, regidor i cap local de la Unión Patriótica, en absència de Sabaté, va proclamar un nou consistori: la meitat més un (15) eren els majors contribuents i l’altra meitat (14), els regidors més votats a les eleccions municipals dels anys 1917, 1920 i 1922 (entre ells Jaume Martí Cabot, Frederic Xifré i Masferrer, Artur Botey i Badia ‒germà del mestre Antoni Botey‒, i d’altres). El regidor de més edat, Baldomero San Martín Arnal, del partit radical lerrouxista, va ocupar de forma interina l’alcaldia.
Segons anotà la crònica municipal d’El Eco de Badalona de l’1 de març, el dia 28 es reuní de nou l’Ajuntament i durant la sessió el conseller Josep Queralt afirmà: «Jo opino que lo succeït, més que una comèdia, ha sigut un fet tràgic, puix que s’han tancat centres de cultura, s’han perseguit ciutadans que no volien claudicar, hi ha hagut represàlies i s’han administrat capciosament els interessos del poble».
Baldomero San Martin, conegut com el abuelo, ostentà l’alcaldia interina fins al dia 8 de març, quan va fer-se efectiu el nomenament per reial ordre de l’industrial Lluís Ysamat i Lazzoli, exdiputat provincial amb carrera política a la Lliga Regionalista, nomenat, però, en qualitat d’integrant del grup dels majors contribuents.
Les edicions d’El Eco de Badalona dels dissabtes 1 i 8 de març donaren una informació detallada d’aquests fets, i l’edició del darrer dia esmentat també recollí que Leopold Botey i Vila (pare d’Artur i Antoni Botey) fou nomenat nou jutge municipal. El Eco del dia 15 de març anotà en la crònica de la sessió municipal de la Comissió Permanent, presidida pel nou alcalde Ysamat (recordà que era la segona vegada que accedia al consistori, la primera per elecció popular dins de la candidatura de Martí Pujol, de qui va dir que la ciutat li devia un homenatge), que d’acord amb un ofici del Governador Civil de la província acceptant la reclamació de Jaume Ribó i Sayol, respecte a la seva no-inclusió en la llista dels majors contribuents, és proclamat regidor efectiu, substituint un altre de menor en la llista de majors contribuents (Màrius Cuixart Borbonet, en un article biogràfic de Jaume Ribó a Revista de Badalona el 27 de maig de 1972, el cita com a primer contribuent de la població). Així, l’industrial i el darrer president de la primera època de l’Orfeó Badaloní s’incorporà a l’Ajuntament.
En aquesta nova situació política hi va haver un afebliment de la repressió, i amb la retirada política de l’alcalde Sabaté es va posar fi a la clausura de l’Orfeó Badaloní. Així, van poder tornar a obrir les portes l’Orfeó Badaloní, el Centre Regionalista (Marinada. Quinzenal gràfic d’actualitats. Portantveu del Centre Regionalista va aparèixer per primera vegada el 20 d’agost de 1930) i el Centre Republicà Català (el 12 d’abril de 1930 el seu òrgan de premsa, Acció, va tornar a aparèixer). De tota manera, el control governatiu continuava present autoritzant o denegant la celebració d’activitats, com quedà reflectit a El Eco de Badalona del 17 de maig amb la denegació de l’acte d’inauguració de la nova seu de la Unió Republicana Federal, adherida al partit d’Acció Catalana, d’una conferència a la Casa del Pueblo del Partit Republicà Radical i d’un míting al Centre Republicà Català.
L’Orfeó Badaloní ‒com apareix a les notes històriques d’Antoni Ballesteros‒ «tan bon punt té lloc el canvi de Govern, inicien la reorganització fent una crida als cantaires i socis que ho eren abans del tancament, per tal de reprendre tot seguit les classes. Són dies de multitudinària afiliació!». En el llibre d’actes de la Junta Directiva, interrompudes el 25 de setembre de 1924, trobem que es tornen a activar les reunions el 10 d’abril de 1930, i a continuació es transcriu la darrera celebrada, feia gairebé sis anys!
El Eco de Badalona del 26 d’abril informà que havia tingut lloc una primera reunió general d’associats el dia 20 del mes en què s’escollí la següent Junta Directiva:
Jaume Ribó i Sayol (president), Josep M. Jordi i Villalonga (vicepresident), Ramon Ribet i Graupera (secretari), Jaume Pujadas i Barriga (vicesecretari), Marià Cuixart i Cuixart (caixer), Esteve Pujolà i Batlle (arxiver), i vocals: Josep Casas i Costa, Josep Sió i Serra, Antoni Llucià i Oriol, Felip Fonollà i Munné, i Daniel Ens i Miller. A la vegada es convocava els orfeonistes, «senyoretes i homes» a una reunió l’endemà dia 27, i es feia una crida a la reinscripció de socis protectors, centralitzant-se la tasca en el conserge de l’entitat.
Màrius Cuixart, a l’article de Revista de Badalona abans referit sobre Jaume Ribó, incorpora un text en forma de carta signada pel president de l’Orfeó per tal d’impulsar des del compromís ciutadà i les possibilitats d’altruisme de cadascú a fer nous socis protectors. És tot un exemple perquè s’hi exposen els valors cívics i l’esperit voluntarista en el qual es movien les entitats culturals que treballaven pel redreçament del país sense comptar amb pràcticament ningú més que amb elles mateixes:
«Badalona, de de 193 . Honorable senyor: L’ORFEÓ BADALONÍ, en el moment de donar per ja reconstruïda la seva Massa Coral i en anar a emprendre la consolidació definitiva de la seva obra i aconseguir-li una millor solvència artística, creu necessari adreçar-se a totes aquelles persones i col·lectivitats que, podent ajudar-la en la seva missió, no figuren encara en els rengles dels seus benemèrits protectors, i s’hi adreça per tal que per un moment vulguin reflexionar sobre la responsabilitat que els recau per no ocupar el lloc que els cal omplir, i la transcendència social que representa sostenir, en els moments d’ara, imprecisos i greus, una institució cultural com és la nostra, per tal que cadascú es decideixi resoltament i amb constància a cooperar al seu finançament, contribuint-hi amb el màxim esforç que els deures de la seva posició i consideració ciutadanes li imposen i les seves possibilitats econòmiques li permetin»; a continuació parla de les mancances de la pròpia seu social i de locals culturals adients a Badalona on poder actuar i els costos que això genera: «Els nostres esforços, però, topen amb les dificultats de no disposar d’un local social abastant i de no haver dins de Badalona sales de concert adients i sempre disponibles, ço que fa que les nostres actuacions hagin d’ésser escasses, de difícil organització i costoses, a part de que les nostres justes disponibilitats econòmiques, que no podem desentendre de les finalitats més primordials, no permeten estendre les nostres accions cap a altres indrets de la nostra terra, en excursions artístiques…». «El president, Jaume Ribó (rubricat)».
Ballesteros assenyala que la primera assemblea general va tenir lloc el dia 20, si bé va continuar el dia 22 d’abril. Van ser dues sessions a causa de la importància de les qüestions a tractar després de gairebé sis anys difícils, amb un compromís ferm per mantenir econòmicament el local i no perdre’l. El consell directiu escollit seguia una línia continuista respecte a l’etapa anterior, i en va esdevenir president de nou, tal com hem anotat, l’industrial corder Jaume Ribó i Sayol. Feia sis anys havia viscut amb una immensa tristor l’ordre repressiva de tancament, i ara, amb grandíssim coratge, en vivia la represa.
La Publicitat, el 8 de maig de 1930, també publicà la composició del consell directiu escollit en l’assemblea, que obria aquesta segona etapa d’activitat de l’entitat.
Mentrestant, l’1 de maig havia tingut lloc una reunió de la Junta Directiva en la qual va tractar-se la qüestió del mestre director. S’anotava que el mestre Botey estava «inhabilitat per malaltia nerviosa-cerebral» i es recordava que «pocs dies després de clausurat l’Orfeó», el fins feia pocs dies president efectiu, Jaume Ribó, havia rebut una carta de dimissió d’Antoni Botey com a director de la Massa Coral (com hem esmentat anteriorment quan tractàvem les reaccions a la clausura de l’entitat). Per aquest motiu exercia de mestre director Jaume Costa. Precisament, el Quintet Jaume Costaprotagonitzaria el Concert de Sant Jordi en el qual es faria un recapte a benefici dels «Presos polítics i socials i exiliats catalans». Un clam amb un ampli suport en la societat catalana. En les diferents actes d’aquests temps de represa s’anaven anotant llistats de socis protectors de l’entitat, relacionant-se sobretot a partir de les seves adreces amb residents dels barris que corresponien al centre i a les seves zones limítrofs.
Una informació especialment rellevant sobre la situació en què es trobava l’Orfeó Badaloní ens la proporciona un article d’El Eco de Badalona del 10 de maig de 1930, en què explica els principals esforços econòmics de la reobertura. Com podreu observar, l’aturada i la represa tenien, a més del cost cultural i cívic, un cost material important que en dificultava l’arrencada. D’una banda, la nova junta va haver de fer front a les despeses generades per l’estat deplorable del local i les necessàries obres d’adequació realitzades per paletes; i, d’altra banda, des d’un punt de vista financer, la capacitat de sostenibilitat de l’entitat. Tal com recull l’article, l’Orfeó abans de la clausura comptava amb «uns 400 socis protectors, molts amb quotes voluntàries de 5 pessetes mensuals, disposava de subvencions, com la de 2.000 pessetes de l’Ajuntament i altres no menys estimables de diverses corporacions que proteccionaven l’essenciaIitat de cultura i germanor social que l’obra dels orfeons irradia». Uns 112 socis protectors, podríem dir de pedra picada, havien continuat pagant les quotes durant el tancament, però amb la reobertura de les activitats calia fer una crida a la subscripció d’antics i nous socis, i recórrer en primera instància a cercar donatius per tal d’afrontar el dia a dia. En darrer terme, l’article anunciava que el dimarts 13 de maig començarien les classes de solfeig i cant.
A nivell de direcció musical i formativa dels cantaires va haver-hi alguns canvis. El més significatiu que hem explicat és el nomenament com a director del mestre Jaume Costa i Castellà. Es renovà l’organigrama pedagògic amb el mestre Ramon Salsas com a sotsdirector, i els mestres auxiliars Francesc Solà, Mercè Rovira, Salvador Valls i Ramon Sancho.
Ballesteros ens dona una visió de primera mà de les classes: «En una hora determinada, les noies… a una altra els homes… tots amb el do-re-mi-fa-sol, del llibre Solfeo de los solfeos, a la mà. I després, per exemple, baixos i barítons amb el ‘oh lai l’Om; … ob lai l’Om…, que el mestre Valls, pacient, els feia repetir acompanyant-los amb l’harmònium». Ja hem vist que la normalitat de les classes comptava amb molts esforços previs per fer-les possibles.
La represa de l’activitat de l’Orfeó va comptar també amb una grata i inesperada notícia que obligà a accelerar els preparatius per reaparèixer en concert en un parell de mesos. La Germanor d’Orfeons de Catalunya, per tal de rememorar el seu primer concert de l’any 1917, preparava una gran concentració d’orfeons per al 13 de juliol a l’Estadi de l’Exposició Universal a Montjuïc. Els assaigs, tot i que amb il·lusió, van ser tota una prova d’estrès i pressió, fins arribar a un assaig general al Teatre-Circ Olímpia de Barcelona, braç a braç amb d’altres orfeons més rodats, sota la batuta exigent del mestre Millet. De nou, l’orfeonista Antoni Ballesteros, en els seus Apunts de l’Orfeó Badaloní per al seu historial, ens recorda que el mestre Millet, en mànigues de camisa, insistia una vegada i una altra perquè les cançons sortissin com ell volia. Finalment, «mans i batuta enlaire, exagerant els moviments, aconsegueix el ritme que ell vol… arrossegant als centenars de cantaires, suggestionats per aquella batuta».
Així, el dia D a l’hora H, diumenge 13 de juliol, a les cinc de la tarda, va tenir lloc el gran esdeveniment: cinc mil quatre-cents orfeonistes amb les seves senyeres, cinc cobles musicals i, a les graderies, acompanyants i públic abarrotaven l’Estadi. Unes quaranta mil persones s’hi aplegaren en total.
La Veu de Catalunya a l’edició del vespre de l’endemà, 14 de juliol, destacà per damunt de tot «l’entusiasme» que impregnà l’acte des de l’inici fins al final. En la desfilada dels orfeons participants, els orfeonistes badalonins, precedits per la senyera de l’entitat, quan van donar la volta per la pista van rebre uns càlids i entusiastes aplaudiments i van ser saludats de forma unànime per les senyeres dels orfeons germans. Van viure-ho com una atenció en reconeixement al greuge sofert pel tancament durant sis anys per part de la dictadura. De nou, en clau badalonina, es posà de manifest que alguna mà negra, i podem pensar en el delegat governatiu Juan González i els alcaldes Josep Fonollà i Peret Sabaté, més que excedir-se en el seu zel, com podia haver passat entre les autoritats d’altres localitats catalanes i no succeí de forma generalitzada, actuaren amb rancúnia contra els seus crítics. Especialment Sabaté, contra el Centre Regionalista, on havia militat i d’on fou expulsat el 1920, i també amb l’Orfeó, a més del Centre Republicà Català, que romangueren clausurats en el temps en què ell ocupà el càrrec.
Soler i Amigó, autor del llibre Barres i onades, relats d’història de Badalona, publicà un extracte d’El Cant de la Senyera, oportú per rememorar la desfilada de l’Orfeó Badaloní:
Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat!
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!
En l’acte de la Germanor també va ser rebut com una picada d’ullet a l’Orfeó Badaloní la inclusió en el programa de la cançó Els Segadors, harmonitzada per a veus múltiples pel mestre fundador Antoni Botey, i la felicitació particular rebuda pel mestre Millet, per la posada a punt de l’Orfeó Badaloní en un període tan curt.
En la Junta Directiva del 22 de juliol va manifestar-se la satisfacció per haver participat en el grandiós acte de l’Estadi ple de gom a gom i «la salutació entusiasta a la Senyera de l’Orfeó Badaloní».
La Junta Directiva es va tornar a reunir el 2 d’agost per tal de donar una resposta a la invitació de l’Ajuntament de Badalona perquè l’Orfeó Badaloní realitzés un concert per la Festa Major de la ciutat. La qüestió era que havia de fer-se al cap de quinze dies, el 17 d’agost. Com que hi havia poc temps per preparar-se, es va consultar el mestre Salsas, director en funcions de la Massa Coral (per afers particulars, fins el mes d’octubre el mestre Costa no va reintegrar-s’hi), que va respondre afirmativament a l’oportunitat, incidint en l’acompanyament d’una cobla. La invitació era tot un símptoma d’un canvi de tarannà ‒motivat per les perspectives de final d’etapa o bé per voluntat inclusiva‒ en la gestió municipal, malgrat la manca encara d’un règim democràtic i de garanties plenes.
El Eco de Badalona del 13 d’agost anuncià el programa de la Festa Major, i anotà que el dia 17 al matí, a dos quarts de dotze, tindria lloc un «grandiós concert públic al Teatre Zorrilla» de l’Orfeó Badaloní, sota la direcció del mestre Ramon Salsas, acompanyat per la Cobla Girona i amb l’assistència del mestre Enric Morera. Un escrit històric de Josep M. Cuyàs i Tolosa a Revista de Badalona, a l’Especial Festa Major del 1949, recordava que en poc temps el mestre Salsas va aconseguir que la Massa Coral incorporés al repertori La Font de l’Albera de Morera, amb un esplèndid resultat. L’Orfeó tornava a ser present en la Festa Major de la ciutat!
La Junta Directiva, reunida el dia 22 d’agost, va comentar l’èxit del concert del dia 17 de la Massa Coral, i l’encert de posar-s’hi, tot i el poc marge d’assaigs. També va anotar-se l’agraïment al soci artesà Bartomeu Pujó per la «corona de llor en metall daurat, destinada al remat de la Senyera».
El Eco, a l’edició del dia 23 d’agost, destacà del concert, en primer terme, la gran convocatòria i l’expectació que generà: «El teatro estaba abarrotado, quizá demasiado abarrotado. Debieron cerrarse las puertas de la calle, para evitar acudiese mas público». Com assenyalen les memòries d’Antoni Ballesteros, el poble «prengué per assalt» el teatre. El programa, amb el mestre Salsas a la batuta, va obrir-lo El Cant de la Senyera de Millet, i Sota de l’om i La sardana de les monges de Morera. Després, la Cobla Girona interpretà les sardanes Joventut de Salsas i La Santa Espina de Morera (cançó que havia estat prohibida durant la dictadura). Finalment, l’Orfeó i la cobla feren conjuntament La Balanguera de Vives, Marinada de Pérez Moya, que es va bisar, com també La Font de l’Albera de Morera, autor que, present al concert i convidat per Salsas, va dirigir la repetició d’aquesta composició. Càlids i fervorosos aplaudiments es van poder escoltar durant tot el concert, generant un ambient de total sintonia, en especial pel retorn a l’escena badalonina de l’Orfeó després de tant de temps d’un silenci imposat. En el primer butlletí de l’Orfeó, corresponent al novembre del 1931, es descriu l’estil del mestre Salsas, amb una «batuta impulsiva» en contrast amb l’estil «pacient i metòdic del mestre Costa’.
La Publicitat del 30 agost de 1930 informà que entre els assistents al local de «La Rambla de Catalunya» (a l’antiga seu del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, CADCI), hi havia una representació de l’Orfeó Badaloní, per intentar organitzar un gran festival pro presos; el mateix diari, el 16 de setembre, informà que l’Orfeó Badaloní envià un telegrama al president del Consell de Ministres en què demanava que se solucionés el cas del CADCI, amb la restitució dels béns als propietaris; signaren la petició Ribó (president) i Ribet (secretari). Havent tastat la repressió de primera mà, l’Orfeó Badaloní se solidaritzava des del catalanisme amb els que encara en sofrien els efectes a l’hora de normalitzar les seves activitats.
El Eco de Badalona del 13 de setembre anuncià un concert de la soprano Margarida Prats ‒l’industrial tèxtil Joan Giró i Prat era el seu mecenes d’estudis de cant a Milà, com havia recollit El Eco del 12 de juliol‒ el següent dimarts al Teatre Zorrilla, organitzat per diferents entitats locals. Entre els músics acompanyants hi hauria al piano Ramon Salsas «en función de Director de l’Orfeó Badaloní».
D’altra banda, en la mateixa edició del setmanari s’informà que «organizada por algunos elementos del Orfeó Badaloní» es faria l’endemà diumenge, a les deu de la nit, una audició de sardanes amb la Cobla Popular als jardinets del passeig de la platja.
La raó i el perquè d’aquest concert ens ho detalla Antoni Ballesteros. Per commemorar l’Onze de Setembre, el diumenge 14 l’Orfeó Badaloní celebrà un petit programa artístic. Consistia en un recital poètic per part d’orfeonistes i un concert en format reduït de l’Orfeó acompanyat per la Cobla Popular al local social, i una audició de sardanes als jardinets de la Rambla a càrrec de la cobla. En aquest sentit, el Foment de la Sardana de Badalona, fundat el 1920, s’havia reinstal·lat de nou a la seu de l’Orfeó Badaloní, on ja havia estat abans de la clausura per part de la dictadura. La seva trajectòria va abastar fins al 1937, en plena Guerra Civil. De nou les memòries de Lluís Costa ens proporcionen una referència de les ballades quan «era recent encara la caiguda de la dictadura» i la interpretació de La Santa Espina, prohibida els darrers anys, com ja hem assenyalat: «a la plaça de la Vila, plena de gom a gom, s’esperava amb impaciència l’acabament de l’audició, perquè aleshores, les tres cobles conjuntament, arrencaven amb La Santa Espina. Tothom a l’una corejava allò de ‘som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol’. L’entusiasme s’enlairava fins al deliri i els crits de ‘Visca Catalunya’ ressonaven per tota la plaça». Era tot un moment catàrtic després de tant mossegar-se la llengua.
El Eco del 27 de setembre i La Revista Musical Catalana: butlletí mensual de l’Orfeó Català corresponent al mes de novembre del 1930 informaren respectivament de la inauguració del curs formatiu a l’Orfeó Badaloní amb el mestre Joan Llongueras i Badia (cal relacionar-lo amb un article a Gent Nova del 29 de juny de 1907, que parlava elogiosament de la seva tasca d’educació musical i la falta d’una institució local que fes difusió de la cultura musical, i finalitzava: «Per qué no’s funda l’Orfeó Badaloní? Qui aixecará bandera pera fundarlo?’). L’acte havia tingut lloc el dimecres 1 d’octubre, presentant el conferenciant el vicepresident Josep M. Jordi. La dissertació es titulà Els Orfeons a Catalunya i a la cloenda els cantaires van interpretar El Cant de la Senyera. L’Orfeó comptava ja amb tres seccions: homes, senyoretes i infants (aquests darrers, a càrrec del mestre Francesc Solà).
El mes de novembre l’Orfeó realitzà, a benefici de l’entitat, un concert de sardanes al Teatre Guimerà a càrrec de la Cobla Barcelona, en què destacà la interpretació de Juny de Garreta. Acabat el concert, la cobla tocà tres sardanes a la Plaça de la Vila perquè les poguessin ballar els sardanistes.
La Veu de Catalunya del 14 de novembre de 1930 recollí que entre les adhesions d’entitats i personalitats als actes d’homenatge al mestre Francesc Pujol, sotsdirector de l’Orfeó Català, hi havia l’Orfeó Badaloní. L’homenatge va tenir lloc el 7 de desembre al Palau de la Música i una representació oficial de l’Orfeó Badaloní va assistir-hi.
Com a cloenda d’aquest primer any tan intens, el dimarts 30 de desembre a les nou del vespre, al Teatre Guimerà, l’Orfeó Badaloní va realitzar un concert, sota la direcció del mestre Jaume Costa, de cançons populars nadalenques a càrrec de les tres seccions (homes, senyoretes i infants), amb un programa complet, dedicat als socis protectors. En el butlletí editat per a l’ocasió, els directius i els mestres presentaven el concert «iniciant un costum que podria ésser anyal amb cançons populars i nadales», i incidien que «serà com un allargament, una major durada, d’aquesta Festa de Pau i Alegria». El Eco de Badalona del 3 de gener de 1931 en va fer una elogiosa crítica musical després del «llarg i imposat mutisme» a l’Orfeó. Per la seva part, La Veu de Catalunya, el 14 de gener de 1931, li dedicà també un article. Hi assenyalava que l’Orfeó Badaloní, «benemèrita institució coral badalonina», havia obert una segona etapa «després de la reorganització que li ha calgut, al cap de sis anys de forçada inactivitat». La peça periodística donava constància de la trajectòria dels darrers mesos de l’Orfeó: «concórrer al Festival dels Orfeons de Catalunya a l’estadi de l’Exposició un parell de mesos després de la seva reobertura i col·laborar en un concert popular per la Festa Major organitzat per l’Ajuntament i l’acte de dimarts». El concert dedicat als socis protectors, qualificat com «ubèrrim ressorgiment», va aplegar una gran gentada al Teatre Guimerà de la ciutat. El començament, amb El Cant de la Senyera, va ser escoltat a peu dret per tothom, seguit després de diverses cançons nadalenques cantades per les tres seccions de l’Orfeó. Entremig, la secció de noies i nois interpretà cançons dirigides al mestre Francesc Solà i al director de l’Orfeó Badaloní, Jaume Costa, amb les veus solistes de Caterina Marimon i Joan Guardiola, amb acompanyament al piano de Salvador Valls i Mercè Rovira.