El cop d’estat i l’inici de la guerra van suscitar en diferents poblacions catalanes, entre elles Badalona, un desbordament de les autoritats per la reacció popular en contra de l’aixecament militar i amb un caire revolucionari, amb un predomini del sindicat CNT-FAI.

Uns pocs requetès badalonins, corresponents a la trama civil de la insurrecció militar, van arribar a presentar-se a la caserna de Sant Andreu el dia 18 de juliol, punt de trobada dels requetès, que després d’una desavinença amb el comandament militar, quan va arengar-los amb el crit de «Visca la República», no van sumar-se a la sortida de les tropes cap al centre de Barcelona. Els badalonins van retornar d’amagat a la ciutat. 

A la matinada del diumenge 19 de juliol, les tropes revoltades van sortir de les casernes barcelonines per apoderar-se de la ciutat. Pels carrers de Barcelona, guàrdies d’assalt i militants dels sindicats i partits polítics d’esquerres que van poder armar-se, als quals se sumà també la Guàrdia Civil, aconseguiren aturar en combat les columnes militars que pretenien apoderar-se dels punts vitals de la ciutat i dels edificis oficials. La lluita va ser aferrissada el 19 i el 20 de juliol, i una multitud ciutadana s’hi afegí contra els sublevats, que finalment foren derrotats.

Via Libre, òrgan de la CNT-FAI de Badalona, el 18 de setembre de 1937, ens ho descriu amb idealisme a La Canción de las ‘Tribus:

Somos las tribus que en Barcelona

luchar supieron con gran valor,

contra una turba de militares;

contra un fascismo vil i traidor.

Somos las tribus que en Cataluña

en flor mataron la rebelión;

somos las tribus que con Durruti

nos adelantamos por Aragón […] 

Els obrers de la CNT van assaltar la caserna de Sant Andreu, el principal arsenal de Barcelona, i van aconseguir apoderar-se d’uns 30.000 fusells i força material de guerra. La massa armada es va constituir com el principal poder als carrers i de les milícies que van marxar cap al front d’Aragó. Aquest fet va comportar una situació de trencament de l’ordre republicà i desordres. Com assenyalà el badaloní Lluís Costa, «si havia fracassat una revolució ara en començava una altra de ben diferent»: van tenir lloc represàlies i fets violents dirigits a persones i entitats de caire dretà i religiós, i contra l’església. Grups revolucionaris els consideraven afins als sollevats. 

A Badalona van produir-se desenes de víctimes de la violència desfermada per l’alçament militar. Una vuitantena de persones «d’ordre», militants d’organitzacions dretanes i religioses van ser assassinats entre juliol del 1936 i abril del 1937, segons anota l’historiador Joan Villarroya a Revolució i Guerra Civil a Badalona (1985). Villarroya, en comparar la xifra de víctimes amb les de ciutats semblants, escriu que «tant a Sabadell com a Badalona es produí una enèrgica actitud de les autoritats del primer moment per tal d’evitar el màxim possible d’atrocitats»,a diferència de Terrassa, on va haver-hi 220 persones assassinades en el període revolucionari.

Entre les víctimes hi havia l’industrial Salvador Ribó Arabia (fill de Jaume Ribó i Sayol i germà de Francesc Ribó; cal aclarir que Ribó Sayol tingué quatre fills amb María Ana Arabia; quan va enviudar es va casàr amb la seva germana Micaela Ana, amb qui no va tenir fills), el 25 de juliol de 1936, després que uns homes armats se l’emportessin de casa seva al Masnou.

En el marc dels primers desordres, les seus del Círcol Catòlic al carrer de la Creu, núm. 72, de la Federació de Joves Cristians (els fejocistes) del carrer Sant Miquel, núm. 34, del Partit Radical i del Cercle Tradicionalista, ambdós al carrer d’en Prim, de la Lliga Catalana, al carrer de Mar, núm. 20, les esglésies i les escoles religioses, així com diverses finques particulars, van ser assaltades. 

S’explica popularment que els incendiaris, en la seva fúria iconoclasta, quan van trobar-se davant del pas de la processó conegut com l’esgarrapacristos, en el qual Crist apareixia amb una camisa estripada i a cada costat seu dues figures que li estiraven la roba, inspirades en la imatge de dos baladrers badalonins, en Gardela i en Pou de vi, van cremar el Crist però no les altres dues figures, ja que van dir: «Aquests són dels nostres!». La història és que finalitzada la guerra, davant de la pobresa existent, s’aprofità la figura d’en Gardela, transformada en un dimoni i amb una caldera d’atrezzo, per obrir la tradició de la cremada del dimoni l’any 1940. L’any següent, la imatge d’en Pou de vi, convenientment tunejat, va ser el segon dimoni a cremar.

Els aldarulls van prendre un caràcter incontrolat durant les primeres setmanes a la rereguarda republicana fins a l’assentament de les noves autoritats sorgides de les forces antifeixistes. Finalment, el 19 d’octubre es configurà un consistori d’acord amb les normes dictades des de la Generalitat. Tot i així, alguns episodis violents van continuar algun temps més de manera paraoficial.

Alguns badalonins formaren part de les columnes de milicians que marxaren al front d’Aragó per combatre els militars revoltats, que havien triomfat en diferents zones de l’Estat. Catalunya va mantenir-se en territori republicà i va contribuir així a l’esforç de guerra amb una economia col·lectivitzada i amb control obrer d’indústries i comerços, i quan es transformà la milícia en exèrcit regular, amb crides a lleves. 

En referència als mitjans de comunicació badalonins, després de més d’un mes sense aparèixer, El Eco de Badalona tornà a publicar-se el 29 d’agost. A l’article «Festivals benèfics», informa que tot un conjunt d’activitats a benefici de les milícies armades de Catalunya, entre les quals partits de futbol, teatre, etc., van cloure la nit anterior amb un gran festival al Cinema Nou organitzat per l’Agrupació Lírica Badalonina i la Federació de Sindicats Únics de la CNT, amb la cooperació del Sindicat d’Espectacles Públics de la mateixa CNT. La crònica posa de relleu que «no hi cabia ni una mosca», i que hi actuà l’Agrupació Lírica, un bon grapat d’artistes i l’orquestra dirigida pel mestre Jaume Costa, que tocà a l’inici del programa artístic l’Himne de Riego, a l’entremig Els Segadors i al final La Internacional. 

En el mateix exemplar es publica un significatiu article: «Para el mantenimiento del orden», en què la CNT i la FAI fan una crida a seguir les ordres del Comitè de Milícies Antifeixistes, ja que consideren que «CUANTO SE HAGA AL MARGEN DE ELLO SERA UN ATROPELLO, PROCEDEREMOS A FUSILAR A TODO INDIVIDUO que se compruebe ha realizado actos contra el derecho de gentes, a todo individuo que se haya conferido por sí y ante sí atribuciones concedidas por la organización confederal». S’hi pot desprendre una crida a posar fi als desordres d’incontrolats en nom d’organitzacions sense estar-ne autoritzats i com l’autoritat dels carrers de la ciutat estava en mans majoritàriament dels obrers armats de la CNT-FAI. 

Front el 10 de setembre informà d’un Festival Pro-Milícies al local del Centre Català d’Esquerra Republicana el proper dia 13, en què es posaria en escena Terra Baixa a càrrec de la companyia teatral de l’Orfeó Badaloní; hi actuaria també l’Esbart de Dansaires del Foment de la Sardana.

El Eco de Badalona el 12 de setembre informa d’un Festival atlètic en què es recaptaren diners per a la Casa de guariment i a l’Alcaldia, celebrat a l’antic velòdrom de Manresà i organitzat sense cap despesa pel Patronat Local d’Educació Física i Esports. Entre les representacions d’entitats hi havia la de l’Orfeó Badaloní. En el mateix número també apareix el Festival Pro-Milícies que tindria lloc l’endemà amb el grup teatral de l’Orfeó Badaloní i la participació de l’Esbart del Foment de la Sardana.

Als cap de pocs dies, tal com informà El Eco de Badalona el dia 19, aquell cap de setmana, traslladant-se els actes de Festa Major, es realitzarien unes jornades festives amb el lliurament «al poble badaloní del seu parc públic»: es tractava dels jardins confiscats de la que havia estat Torre Arnús (la masia va acollir la Conselleria municipal de Cultura). Hi va actuar l’esbart, les associacions corals ‒entre elles l’Orfeó Badaloní‒, va haver-hi ballades de sardanes, una exhibició de natació… Els fons recollits van ser destinats a les milícies antifeixistes. En concret el mateix dia 19, entre les activitats actuaria l’Orquestra del Sindicat Únic d’Espectacles Públics de la CNT, dirigida pel mestre Jaume Costa; i diumenge, l’Orfeó Badaloní realitzaria un concert a les quatre de la tarda, interpretant entre d’altres cançons El Cant de la Senyera, Els Segadors i La Internacional.

En aquest període, a Badalona es va viure molt intensament el cost humà i material de la guerra i la revolució. 

D’una banda, la repressió física contra les persones dretanes i religioses, la crema i les confiscacions de propietats de l’església, d’entitats dretanes i d’alguns propietaris fugits al bàndol sollevat. També els escorcolls a domicilis de sospitosos quintacolumnistes per les seves idees conservadores i creences religioses, com recollí Josep M. Cuyàs al Diari de Guerra (2006), per exemple dels membres de la junta de l’Orfeó Badaloní Damià Vergés i Josep Sió, i també del músic i cofundador de l’Orfeó, Joan Aymerich, que fou espoliat i detingut ‒es rumorejava la seva relació amb el Centre Tradicionalista El Loredán, entitat política, com ja hem vist‒, i empresonat a la 4a galeria de la Model des de mitjan de juliol a setembre del 1937. 

Entre d’altres aspectes destacats també hem de situar les transformacions econòmiques del procés revolucionari amb la col·lectivització fabril i al camp; la carestia d’aliments i de productes de primera necessitat ja durant els darrers mesos del 1936; l’arribada de contingents de refugiats; l’avís cada vegada més sovintejat de les sirenes antiaèries, i els estralls, morts i ferits civils dels bombardeigs per part d’avions italians a partir del 1937 (el 13 de març va ser el primer bombardeig aeri registrat a Badalona). Entre ells, va prendre sinistra rellevància el que tingué lloc el 30 de juny de 1938, en què moriren seixanta-cinc persones, a més de nombrosos ferits i destrucció d’edificis. En aquest breu repàs de l’esforç de guerra cal afegir-hi l’obligació de prestar concurs militar a l’exèrcit regular republicà. 

En aquest context d’excepcionalitat i extremament difícil per la complexitat de les situacions que es donaven, els badalonins i les badalonines s’hagueren d’adaptar amb pragmatisme a la situació, i la gent de l’Orfeó Badaloní, com de les altres entitats ciutadanes, va fer front de la millor manera possible a les circumstàncies imperants. L’historiador Joan Villarroya es fa ressò del fet que fins a primers de l’any 1938 van funcionar regularment els cinemes i teatres; intervenia en la gestió cultural el Sindicat d’Espectacles Públics amb la seu central a can Llagosta (actual espai del Teatre Principal); i també activitats desenvolupades a les entitats, com per exemple al Centre Catalanista Badaloní (L’Era). En aquesta conjuntura, a la ciutat van celebrar-se diferents festivals de caire benèfic segons les necessitats bèl·liques i d’assistència. Una mostra de la situació general dels espectacles i actes culturals pot ser el fet anecdòtic de l’obligació d’incloure La Internacional en el repertori de l’Orfeó Català. La regulació de les activitats en un context de guerra i revolució estava a l’ordre del dia.

El butlletí Nostra Dansa del Foment de la Sardana, entitat amb seu al local de l’Orfeó Badaloní, anotà el desembre del 1936, després d’una aturada: «Després de tres mesos de tenir la nostra Entitat en suspens les nostres activitats, degut als moments històrics que estem travessant, ara, en reprendre-les de nou per acord de l’assemblea darrera, la Junta Directiva nomenada es proposa portar a terme una actuació completament d’acord amb les actuals circumstàncies».

Es té constància d’un nou intent de publicar un butlletí informatiu de l’Orfeó Badaloní, i de l’aparició almenys tres números, un al maig, un altre al juliol i un a l’agost del 1937. Sobre aquest fet i les brevíssimes anotacions del manuscrit d’Antoni Ballesteros sobre l’historial de l’Orfeó, volem assenyalar dues qüestions: la primera, a l’actual fons de l’arxiu de l’Orfeó Badaloní hem trobat els butlletins i anotacions esparses sobre el període en una carpeta identificada com d’Antoni Ballesteros que no apareixen en el manuscrit de l’historial; la segona qüestió té a veure amb el fet que possiblement no les fes sortir per no comprometre cap de les persones que hi apareixien ‒recordem que l’historial és dels anys cinquanta, en ple franquisme‒, i en el cas d’una informació sobre una subscripció per a una nova bandera de l’Orfeó, hi ha anotat un signe d’interrogació, senyal que no hauria perdurat el record d’aquest fet durant la Guerra Civil. Respecte a l’edició, es tractava d’una publicació amb un plec senzill de dues pàgines i quatre cares sense numerar. A la capçalera de portada que ocupava 1/3, al costat dret apareixia «Maig del 1937» i, a l’esquerra, un escut de l’Orfeó en forma de cercle: a l’interior d’un cercle central l’escut de la ciutat amb un fons d’uns raigs de sol sortint a l’horitzó del mar; i al seu voltant, seguint la línia del cercle, a la part superior amb una clau de sol enmig, Orfeó Badaloní, i a la part central baixa, Badalona. A sota d’una línia de separació de la capçalera apareixia «Butlletí mensual» i un article de portada.

Al butlletí del mes de maig i a les anotacions amb dades d’Antoni Ballesteros, hi trobem que al mes d’abril va haver-hi 4 baixes, 12 altes i que hi havia 289 socis; es reprenien els assaigs un dia a la setmana, els dimarts, les noies de 19 a 20 h, i els homes de 20 a 21 h; i Miquel Boix feia de director de la secció teatral. Aquesta secció tornava a posar-se en marxa, tal com Antoni Vives explicava a l’article «De teatre», posant en valor el compromís en utilitzar un to influenciat per les proclames del moment: «L’Orfeó ens ho reclama, Catalunya ens ho exigeix». També que el 30 de maig tindria lloc un Festival a benefici del segell Pro-infància, amb una recital de cançons i la participació de la solista de l’Orfeó Elvira Muñoz; la representació de l’obra La sala d’espera de Guimerà; poesies; un concert d’un quartet de corda. Hi ha la referència d’una comissió pro bandera en la qual hi havia Domènech Cladellas, Francesc Grané, Josep Roca i Joaquim Pera. No han perdurat més informacions al respecte, però possiblement s’encarregà una nova bandera més d’acord als nous temps o bé la bandera històrica de l’Orfeó devia restar en algun domicili particular i l’entitat no utilitzaria la seva senyera, confeccionant-se una altra d’identificativa. Tanmateix, no hem pogut documentar cap més informació al respecte.

També pel butlletí coneixem la junta directiva en funcionament el mes de maig, renovada respecte a la darrera abans de l’inici del conflicte:

Bartomeu Pujó (president), Joan Canal (sotspresident), Eduard Batlle (secretari), Martí Cuixart (vicesecretari), Josep Novell (tresorer), Esteve Pujolà (comptador), Francesc Planes (arxiver), i vocals: Amadeu Matosas, Josep Fonollà, Joan Serra, Antoni Vives, Josep Boix, Jaume Costa i Josep Pinyol. 

El butlletí de juliol publicà en la primera pàgina l’article «La nova Bandera de l’Orfeó», en què s’informava que diumenge dia 18 s’estrenaria en el marc d’un Festival a benefici de la Casa de Guariment, amb cançons rítmiques per part de la secció de solfeig de la Cooperativa La Moral, que dirigia Teresa Aguiló, una festa íntima i un vermut d’honor a la nova bandera amb inscripció d’una pesseta; en el contingut hi havia un article de Joan Mestres informant que les activitats de l’Orfeó havien estat un temps interrompudes, però que s’havien restablert; es comunicava que hi havia hagut 8 altes i 3 baixes de socis; i s’informava de la representació el diumenge 4 de juliol de l’obra El Pubill a benefici de l’Institut Anti-tuberculós de Badalona, amb l’elenc compost per les senyoretes Carme Ribas, Hortènsia Vila i Pilar Vergara, Josep Camps, Vives, Sampere i Codina, Melcior Muntet, i els joves Casas, Guardiola, A. Jaime i E. Jaime.

Al mes de juliol també correspon el darrer número del butlletí Nostra Dansa del Foment de la Sardana. Molt possiblement les dificultats eren ja moltes i calia prioritzar els esforços del dia a dia.

A l’arxiu de l’Orfeó hem localitzat també el butlletí d’agost del 1937 ‒tanmateix, Antoni Ballesteros no l’esmenta en la seva història de l’entitat‒, amb una imatge de Rafel de Casanova acompanyada d’un article dedicat a «L’11 de setembre de 1714»,de contingut patriòtic. La segona plana porta per títol «Lletra d’un company absent», escrita per Jordi Xicola. Ell, juntament amb d’altres badalonins com el seu amic Lluís Costa, ambdós membres de Palestra (al seu llibre de memòries apareix Xicola en una fotografia amb d’altres membres de Palestra), formaven part del Regiment Pirinenc núm. 1 (al llibre Revolució i Guerra Civil a Badalona, de Joan Villarroya, surten ambdós fotografiats amb d’altres badalonins), embrió de l’Exèrcit de Catalunya. Xicola explica que li havia agradat molt rebre el butlletí de l’Orfeó i l’esforç de continuar les activitats per part de la directiva, i explica l’anècdota que en un moment de poc ànim de tots els companys (després dels Fets de Maig, la Generalitat va perdre les competències en seguretat i ordre públic, i el regiment va ser incorporat a l’Exèrcit de la República; com indicà Joan Sales i Vallès en la seva correspondència publicada, el somni de combatre per un exèrcit català «haurà estat una il·lusió i un nom»), amb l’amic Font s’havien posat a cantar per animar-los, i quan van interpretar El Cant de la Senyera es van trobar acompanyats per més veus en «aquest cant que uneix a tots els catalans». Així demostrava, segons el seu parer, que la feina dels orfeons arreu de Catalunya no havia estat estèril a les poblacions catalanes ‒situem-nos en un context sense mitjans de comunicació audiovisuals de masses‒. Jordi Xicola va sobreviure a la comtessa bèl·lica i el trobarem citat com a cantaire i directiu de la Secció Excursionista en un butlletí de l’entitat d’agost del 1950, en què deixava de residir a Badalona i es traslladava a Sabadell.

La tercera plana del butlletí és un anunci de l’acte d’homenatge a l’Onze de Setembre del 1714 al local de l’Orfeó Badaloní, organitzat conjuntament per l’Orfeó, Palestra, el Foment de la Sardana, l’Escola Catalana, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i l’Associació d’Antics Alumnes de l’Escola Catalana. El dissabte 11 de setembre a dos quarts de vuit de la tarda hi hauria la conferència 1714-1937 de J. Pous i Pagès, presidida pel mestre Pompeu Fabra. L’entrada s’anunciava per invitació. A Badalona, perquè ens situem en les diferents sensibilitats a la rereguarda, ni Via Libre, òrgan de la CNT-FAI, ni El Deber, òrgan del PSUC i les JSUC, publicaren cap informació sobre la commemoració local de l’Onze de Setembre.

I finalment trobem una crònica sobre «El festival del 18 de juliol proppassat», realitzat segons es pot llegir amb motiu de l’estrena de la bandera de l’Orfeó. En l’acte d’entrega, que fou efectuat per la senyoreta Carme Ribas, «‘acompanyada d’un bell estol d’entusiastes orfeonistes», el president Bartomeu Pujó va adreçar unes paraules als assistents. A continuació, va haver-hi un vermut d’honor «concorregudíssim». A la tarda va tenir lloc un festival amb cançons rítmiques per part de la secció de solfeig de la Cooperativa La Moral, que dirigia Teresa Aguiló (pianista que hem situat per exemple en el concert commemoratiu dels deu anys de la benedicció de la senyera de l’Orfeó), i a continuació una festa íntima «que fou molt animada». Sota el títol de «Noticiari» hi ha quatre notícies breus: en la primera s’explica que l’amic i company Màrius Cuixart i Borbonet ha estat traslladat a la Clínica Mental Torre Campderà de Lloret de Mar per tal de guarir-se; la segona es refereix al butlletí fent una crida als consocis a participar-hi i enviar els originals a la secretaria de l’entitat; la tercera és del moviment de socis, en què es registra al mes de juliol 6 altes i 2 baixes; i la quarta és un comiat als companys cridats a files recentment, desitjant-los sort i un ràpid retorn.

Última Hora, diari barceloní vinculat a ERC, publicà el divendres 10 de setembre que l’endemà l’Orfeó Badaloní, Palestra, el Foment de la Sardana, l’Escola Catalana, l’Agrupació d’Antics Alumnes de l’Escola Catalana i l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana commemorarien l’Onze de Setembre a Badalona, relligant «les gestes dels patriotes passats, i els d’avui, 1714-1937», a l’estatge social de l’Orfeó, amb una conferència de l’escriptor Josep Pous i Pagès, director de l’Institut de les Lletres Catalanes i president de l’Ateneu Barcelonès. 

L’Orfeó Català va interrompre totes les seves activitats el desembre del 1937. L’acta de junta del 23 de desembre, reproduïda a la tesi sobre l’Orfeó Català de Manuela Narváez, recollí el següent:

«Suspensió dels assaigs. El Mestre Pujol, comunica a la Junta que persistint i agreujant-se la anormalitat que imposa noves obligacions a les nostres noies i també als cantaires en edat militar, i essent per aquest motiu cada dia més escassa l’assistència de coristes als assaigs, creu convenient suspendre’ls fins a nova ordre, com així s’acorda».

Molt possiblement l’Orfeó Badaloní també va aturar les seves activitats en un període en què la guerra i la fam eren els protagonistes indiscutibles; quan els franquistes ocupen Lleida el mes d’abril del 1938 (i deroguen l’Estatut d’Autonomia del 1932) i va esclatar la Batalla de l’Ebre (25 de juliol – 16 de novembre), decisiva en el curs final de la guerra i la derrota final de la República. 

Fem-nos ressò d’una darrera estrofa d’un poema corresponent a Les sabates d’en Jaume, de Josep Gual, sobre l’experiència viscuda al front pels joves de la Lleva del Biberó (denominació que segon sembla prové de l’exministra Federica Montseny: «Disset anys? Però si encara deuen prendre el biberó»):

Ales d’Itàlia t’han occit, i avui,

a Badalona, la gent es passeja 

per la Rambla.

Abans de finalitzar la guerra, l’Orfeó Badaloní va patir la pèrdua de dos dels principals referents musicals, fundadors i mestres directors, Antoni Botey i Jaume Costa, aquest darrer director de l’Escola Municipal de Música. Anteriorment, el mestre i fundador Salvador Valls havia traspassat el 20 de setembre de 1936. Van ser unes defuncions molt sentides, tot i que el moment en què es van produir era ja de per si aclaparador pel pes de la guerra. El mestre Jaume Costa va traspassar a Badalona el 13 d’octubre de 1938, i el mestre Antoni Botey, retirat durant uns anys a Òrrius a conseqüència d’una malaltia mental, va morir el 16 de gener de 1936 al sanatori de Nova Betlem de Barcelona, al barri de Sant Gervasi, on estava ingressat. El seu germà Artur, amagat a la rereguarda republicana, va ser avisat de la seva mort i d’incògnit passà a veure’l per últim cop. El mestre fou enterrat al Cementiri Vell del Poblenou el dia 19 en presència d’un sol familiar, el seu cosí Francesc Soler i Badia, membre de la primera junta de l’Orfeó Badaloní.

El 27 de gener de 1939 les tropes franquistes entraren a Badalona. A primera hora del matí, sense trobar-hi pràcticament resistència, arribaren les tanquetes italianes del general Gambara, seguides per forces de l’exèrcit de Navarra; cap al migdia, les tropes marroquines del general Yagüe. Els testimonis gràfics ens mostren que una part de la població va sortir a victorejar les tropes (bé per viure-ho com un alliberament, bé per l’alegria del final de la guerra a la ciutat, o bé fins i tot per oportunisme). 

El triomf militar l’assoliren després de dos anys i mig d’una cruenta guerra. El cost humà i material fou enorme: més de 600 combatents badalonins morts al front; 79 morts a la rereguarda per acció de revolucionaris incontrolats; 126 morts per bombardeigs franquistes; malalties, misèria i inanició; i amb l’assalt i crema iconoclasta d’esglésies i edificis religiosos, persecució religiosa i confiscacions de propietats.

Prèviament a l’arribada dels franquistes, un nombre significatiu de badalonins havien pres el camí de l’exili (entre ells, el mestre Pompeu Fabra, l’exalcalde Joan Deulofeu, els exalcaldes i sindicalistes Joan Manent, Pere Cané i Josep Martínez; el ninotaire i articulista Jaume Passarell…). Es quedà gent que va creure que si no tenien «delictes de sang», com deien els franquistes, no havien de témer per la seva vida, com el cas de l’alcalde republicà Frederic Xifré, afusellat tanmateix el 15 de febrer de 1940. 

A la majoria de la població, com «el barri dels vençuts, entre els turons i el mar» de la trilogia novel·lada L’atzar i les ombres, de Julià de Jòdar, barri de perdedors i obrers àcrates, no els quedaria altra opció davant de la repressió que empassar-se la saliva i no parlar del passat com una forma d’oblit, si bé alguns preservaren la llavor de la llibertat sota la capa quotidiana dels nous temps. 

La mateixa matinada del 27 de gener, principalment carlins i uns pocs falangistes que formaven la cinquena columna badalonina, van fer-se càrrec dels edificis públics hores abans de l’arribada de les tropes franquistes. 

El primer alcalde-gestor de la ciutat, nomenat pel capità José González Casanova, delegat del general Yagüe, va ser el carlí Miquel Xicart i Potrony, el 28 de gener. Ben aviat, però, la política del règim va donar la supremacia a Falange en el marc del partit únic unificat, Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, tot i que aquest va acabar al seu torn engolit per les mateixes autoritats designades pel règim dictatorial.

Era una època en què davant dels intocables del règim, si no es volia ser objecte de repressió o de marginament, calia combregar amb rodes de molí.