Són catorze anys que corresponen a l’època de la presidència d’Enric Sabater, la més longeva en la història de l’Orfeó Badaloní. Un període dificilíssim que comença amb gestions de tot tipus per aconseguir la reobertura, transcorreguts uns anys de l’esporgada franquista del món associatiu després de la Guerra Civil. Que continua amb la il·lusió de la nova etapa per la recuperació de les activitats de l’Orfeó Badaloní, i arriba a un punt d’esgotament del projecte.

Ens trobem amb una lenta recuperació associativa a nivell català amb unes disposicions legals restrictives i un doble raser d’obertura que era més senzill si les associacions es castellanitzaven, passaven a ser controlades pels interessos polítics del règim, perdien l’autonomia i la funció social; o bé es trobaven sota el paraigua de l’Església.

L’Orfeó Badaloní obre les seves portes en una part de lloguer de l’edifici del Cor de Marina, i conjuga una relació d’orfebreria amb les autoritats locals i comarcals de la dictadura fonamentada en tres pilars: l’anomenat badalonisme com a recurs identitari de presència i participació pública; en els estrets vincles amb l’Església i les seves activitats confessionals, benèfiques i festives, i també en els contactes de classe social per aconseguir permisos i subvencions. Aquesta via va permetre gaudir de mostres populars de la cultura catalana en un marc sentimental i neutre ‒a la pràctica conservador‒ deslligat de projecte polític.

Com assenyala el museòleg i antropòleg Joan Mayné a «Festes i tradicions. La transformació de les celebracions a Badalona»,dins l’Abans Badalona. Recull gràfic 1966-1983, el franquisme va promoure per exemple els Jocs Florals, «Per què, si es feien en català? Per damunt de tot, eren, per al règim, una festa amb interessos polítics i socials abans que literaris. Permetien el control del catalanisme conservador, una notable exhibició de les ‘forces vives’ de la ciutat i el lluïment de les seves filles [dames d’honor]». I afegeix: «Els consistoris de l’època tant promovien uns Juegos Florales com un Concurso de Miss Badalona. El paper reservat a la dona i a la literatura era el mateix: una funció decorativa».

A l’Orfeó la trajectòria de Sabater, després dels primers anys de consolidació de l’entitat, arriba a un punt d’inèrcia de marcat to presidencialista, d’excessiva dependència del mecenatge i d’activitats molt pautades i rutinàries que duu associada una pèrdua de pistonada. Un moment en què, celebrats els quaranta anys de la fundació, es posen en evidència mancances de la projecció cultural, també generacional, i poca capacitat d’innovació i atracció. Aleshores va aparèixer una disjuntiva: continuïtat a curt i mitjà terminis amb grans dubtes de futur o bé un nou equip que obrís ments, portes i finestres perquè fos més fàcil veure l’horitzó, tot renovant la vigència i modernitat de la cultura catalana. Malauradament, a contra corrent, en un context dictatorial: amb aquests bous havien de llaurar!