Els historiadors Borja de Riquer i Martí Marín, especialistes en el període històric del règim franquista, assenyalen que tant la Guerra Civil com, posteriorment, la dictadura van ser conseqüència del fracàs del cop d’estat contra el govern republicà legalment constituït, el 18 de juliol de 1936. A finals de setembre del mateix any, el general Francisco Franco va ser escollit per la cúpula militar generalísimo, comandament únic de tots els exèrcits i també cap de govern, cap d’Estat de facto, del bàndol revoltat autoanomenat nacional.
Després d’una cruenta guerra, el triomf nacional sobre el bàndol republicà (rojo, rojo-separatista a Catalunya,segons la terminologia franquista) es va solemnitzar amb l’últim comunicat oficial: «En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. El Generalísimo Franco. Burgos, 1° de abril de 1939».
La dictadura franquista, per absència de contrapoders efectius, una administració i un exèrcit políticament depurats, un ferri control i coacció permanent de la població, a més d’una ferotge repressió contra tota oposició (execucions sumaríssimes, camps de concentració i de treball forçat, llargues condemnes de presó, detencions i tortura…), s’establí des de la Guerra Civil ‒«en una llarga quarantena»(d’anys i d’aïllament)‒, fins a la mort del dictador el 20 de novembre de 1975. Els crims de les dictadures contra la humanitat, un terme de dret internacional, no prescriuen.
Sota la jefatura del estado, del nomenat successor des del règim franquista, el monarca Joan Carles I, s’establí un període de reforma política, no de ruptura, anomenat Transició cap a un règim en democràcia.
Com escriu literàriament Joan-Lluís Lluís a Jo soc aquell que va matar Franco: «Els feixistes mataven per guanyar, després mataven perquè havien guanyat, més tard mataven per no perdre i ara maten perquè perden». Reflexions no únicament per als anys quaranta del segle passat: «Guillem, Guillem, company!»,cridaven ben fort contra la impunitat, Opció K-95.
Podem sintetitzar diferents períodes en el marc del franquisme atenent a les característiques de l’evolució interna i en relació al context internacional.
Un primer període amb una feixuga herència de la guerra: pèrdues humanes i materials del conflicte, una repressió implacable i una llarga postguerra amb una desastrosa economia autàrquica, veritable coll d’ampolla de subdesenvolupament (emprant el títol de dos llibres de l’escriptor i periodista Nèstor Luján, en diríem: El túnel dels anys quaranta, El pont estret dels anys cinquanta). Va tenir lloc l’assentament del Nuevo Estado amb un nou Ejército Nacional, una administració provincial i local submisa, un partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, i un sindicat vertical, la Central Nacional Sindicalista, inspirant-se en els seus aliats durant la Guerra Civil, l’Alemanya nazi de Hitler i la Itàlia feixista de Mussolini.
També, com assenyala a nivell català la historiadora Neus Morán (a la revista Ateneus núm. 22, juny 2020, i comissària de l’exposició de la FAC sobre l’espoli franquista als ateneus de Catalunya), el franquisme intentà liquidar l’estructura associativa popular ‒ateneus, centres, casals, agrupacions, ateneus llibertaris o les cooperatives‒, que havia evolucionat de manera pròpia des de finals del segle XIX de forma independent de l’Església i l’Estat, ja represaliada durant la dictadura de Primo de Rivera, i que havia fet un gran salt endavant en període de la República per mantenir tant la cultura com la formació política, l’educació, la cobertura sanitària o el teixit laboral. Així, «la mort civil de l’associacionisme lliure acompanyà els primers vint-i-cinc anys del franquisme».
Al final de la guerra, la persecució del català va induir els catalans a parlar castellà en públic, i es prohibiren les «publicacions quotidianes i llibres, el teatre, les corals, les sardanes, etc.», com recordava Nèstor Luján, que incidia també en el fet que «la castellanització dels anys quaranta va produir un curiós llenguatge en el país, que un amic meu molt estimat, ja desaparegut fa anys, en deia ‘el astellano’, perquè la gent que intentava parlar-ho quotidianament obrien extraordinàriament les vocals i afectaven una sonsònia entre refinada i ridícula. Molts d’ells es limitaven a traslladar literalment les expressions catalanes al castellà».
Tot això ho veurem en els primers temps de la tercera època de l’Orfeó Badaloní, que, fent ziga-zagues amb la censura i sota l’etiqueta del que es deia sano regionalismo, aconseguí preservar el nom propi de l’entitat citat entre cometes («Orfeó Badaloní», res d’Orfeón Badalonés), recuperar el cançoner tradicional, l’exhibició de la senyera de l’entitat, icona d’aquesta, i l’ús de noms i paràgrafs originals en català amb la fórmula «entre cometes» a les convocatòries dels actes i als butlletins interns. Esforços incipients que contribuïren a mantenir viu l’ús parlat i escrit de la llengua catalana com a llengua de cultura.
A mesura que les potències aliades aconseguiren un canvi de signe favorable en el curs de la guerra davant dels països de l’Eix el 1942, el règim franquista oficialment va anar girant-los l’esquena fins a desmarcar-se dels antics aliats el 1943. Des de l’anticomunisme el règim s’adaptà al nou tauler geopolític després de la fi de la Segona Guerra Mundial (1945), identificat a marxes forçades per la Guerra Freda i una política de blocs, aproximant-se al lideratge dels Estats Units enfront del de l’URSS.