La Comissió pro Orfeó va emprendre el seu objectiu des d’un doble vessant d’activitats. Un des de l’anonimat oficial, entre bambolines de forma propera i discreta, contactant amb amics i simpatitzants, que van anar responent de manera coratjosa per formar part de la Massa Coral i del quadre escènic; també el mestre Francesc Solà pel seu compte seguia les pistes d’on es trobava el material requisat, i buscava on podia haver anat a parar. D’una manera diguem-ne oficiosa va anar recuperant pel seu compte tot el que no hi havia dubte que era propietat de l’antic Orfeó Badaloní, d’entre el material que es trobava als dipòsits municipals. A l’arxiu de l’Orfeó hem localitzat un document de l’Ajuntament de Badalona en què s’explica que s’acordà el 27 de novembre de 1945 lliurar al mestre Solà una sèrie de partitures de l’Orfeó Badaloní: «Orden de partituras del ‘Orfeó Badaloní’ [entre cometes el nom de l’entitat] existentes en el archivo que se entregan al profesor de música don Francisco Sola, de conformidad con lo acordado por la comision municipal permanente en sesion celebrada el dia 27 de noviembre de 1945». Tanmateix, també a l’arxiu de l’Orfeó, però sense data d’expedició, si bé a la capçalera del full apareix «Orfeó Badaloní»entre cometes i «Paseo del Caudillo, 11 Badalona», l’adreça del local a l’inici de la tercera etapa; per tant el situem a partir de l’any 1948, amb la «relación de las partituras propiedad del ‘Orfeó Badaloní’ y que pasamos a consideración del sr. Antoja, delegado local del Movimiento de Educación Popular». Si bé l’ordre és diferent, es tracta de les mateixes partitures ‒tot i que hi ha alguns títols guixats‒ i molt possiblement l’escrit era per reconèixer la propietat per part de l’entitat. Aquest document segurament anava aparellat amb un altre amb la mateixa capçalera i amb data de 2 de desembre de 1948, en què l’Orfeó fa una «relación de objetos pertenecientes al ‘Orfeó Badaloní’ y que fueron recogidas por el servicio de recuperación del exmo. Ayuntamiento de Badalona en 1939». Parlarem amb més detall d’aquest document, situant-lo en el moment d’expedició.
Revista de Badalona, a l’edició del 14 d’agost de 1949, publicà un article de Josep M. Cuyàs i Tolosa en el qual cita «mi buen amigo y devoto badalonés maestro Francesc Solà»com un destacat impulsor ‒«a mediados del año 1947»‒ de la recuperació de l’Orfeó Badaloní: «a tal fín, convocó una reunión en el Restaurante Pepet y de ella salió la siguiente comisión organizadora formada por los antiguos socios del Orfeó: Enrique Sabater, Bartolomé Pujó, Martín Brió, Juan Mestres, Jaime Cuní, Gaspar Codina y Miguel Prats».
La segona línia d’activitat era l’oficial, gestionant els permisos de reobertura amb les autoritats locals i superiors, així com les activitats artístiques que van anar programant-se en una situació de permissibilitat oficial. La comissió gestora era formada per Enric Sabater i Borràs (president que havia format part del consell directiu de l’anterior etapa abans de la guerra), Josep Amigó, Bartomeu Pujó, Joan Mestres, Antoni Ballesteros (directius també abans de la guerra; Pujó també fou president de l’entitat el maig del 1937, i en el butlletí aparegut en el mateix mes i any Mestres publicà un article sobre la represa d’activitats després d’un temps d’interrupció), Eveli Gràcia i Gaspar Codina. Aquest equip, i el mestre Francesc Solà, comptava amb la col·laboració d’alguns professors: Emili Itarte, la senyoreta Elisa Fusté, Àlvar Arquer, Miquel Cortacans, Ramon Sancho, entre d’altres. La columna vertebral de la futura entitat s’anava configurant, malgrat que el compromís d’alguns els podia representar una sanció en el seu lloc de treball com a represàlia per les seves inclinacions. Ballesteros esmenta el cas d’un directiu que, amb l’entitat ja normalitzada, va ser recusat per les autoritats (a les llistes del Servei d’Informació hi havia tot un conjunt de ciutadans sospitosos respecte al règim), exercint de forma interna igualment sense constar com a tal.
No avancem tant i situem-nos en el dia a dia de l’any 1948.
El 12 i el 19 de gener, Enric Sabater, amb domicili al carrer de la Mercè, núm. 38, «en nombre y representación de varios de los antiguos componentes de la Massa del ‘Orfeó Badaloní’»(sempre entre cometes el nom de l’entitat), adreça en la primera data una instància a l’alcalde de Badalona, i en la segona data una altra alGovernador Civil de Barcelona.Exposa literalment en ambdues instàncies que volen reobrir al local del Cor de Marina l’entitat local«ORFEÓ BADALONÍ», «‘cuya Masa Coral habia dado dias de gloria y esplendor a nuestra querida ciudad y deseando continuar de nuevo, como ya lo han hecho diferentes orfeones, como los de Sans, Gracia, Tarrasa, Granollers, Masnou, etc…». Reiterant que volien continuar«aquella actuación artística, a los solos efectos de enaltecer y dar a conocer, como antaño se hacía, los cantos regionales de nuestra Patria». I a aquest efecte els demana permís de reobertura i per portar a terme els treballs necessaris per a la formació i legalització definitiva.
Paral·lelament, el 15 de gener, Pere Paulí Monés, president de la Mutualitat Cor de Marina i actuant com s propietari de l’edifici del Cor de Marina a la Rambla (Paseo del Caudillo, núm. 11), signà amb Enric Sabater Borràs, en representació de l’«Orfeó Badaloní», un contracte d’arrendament del pis primer amb la sala d’espectacles i dues dependències per a secretaria per un preu de 500 pessetes anuals.
El 3 de febrer, Enric Sabater (amb domicili que ja coneixem), «en representación de la Comisión formada para la reapertura del ‘Orfeó Badaloní’», sol·licità per escrit a l’alcalde de Badalona la celebració d’una «reunión general de los antiguos componentes y simpatizantes», amb el següent ordre del dia: informar de les sol·licituds adreçades al Governador Civil i a l’alcalde; designar dia i hora d’assaig per a les diferents cordes de la Massa Coral. Per tant, suposemr que la resposta no devia ser negativa, per part de les autoritats, tot i que els permisos oficials encara van trigar uns quants mesos, com veurem.
Ballesteros incidí també en el fet que tot hauria anat més ràpid pel que fa als permisos d’obertura «d’haver accedit a les pressions per integrar-se a ‘EDUCACIÓN Y DESCANSO’, a les seccions de ‘COROS Y DANZAS’, com altres, que no ve el cas a retreure, havien acceptat». I en aquest sentit recordava les paraules amb savoir faire d’Enric Sabater (un home ben considerat socialment, fill de l’alcalde Sabater de l’època de la dictadura de Primo de Rivera, i amb l’ofici al Banc Central), quan s’entrevistava amb alguns dels manaires locals que havien d’informar i avalar la sol·licitud: «d’Educació ja en tenim… i de Descans, no en volem!». Bona cintura i driblatge curt: es podia considerar una gosadia en els temps que corrien, si bé «la seva personalitat prou respectada pels badalonins, li permetia expressar-se d’aquesta faisó, amb ironia encoberta, davant dels elements locals del ‘MOVIMIENTO’, tot rient… rient!».
Seguint en aquesta línia de respecte i influència, per tal d’impulsar la petició d’obertura, es va confiar part de les gestions al vicepresident de l’anterior etapa, Francesc Ribó i Arabia, fill del president d’honor de l’entitat i benefactor que apadrinava l’Orfeó en les seves sortides, l’acabalat industrial corder Jaume Ribó Sayol, traspassat l’any 1943 (com a reconeixement pòstum, l’Ajuntament de Badalona posà el seu nom a un carrer el 1950 i li donà el títol de fill adoptiu de Badalona el 1966). Ribó i el soci Eveli Gràcia es desplaçaren a Madrid per intentar activar l’expedient en els organismes oficials superiors. Van moure paperassa burocràtica mentre, com escriví el poeta Joan Brossa a Camí fressat (postguerra):«L’ós de Madrid. Gruny rera l’arbre». Les gestions es van fer com pertocava, esperant amb paciència la resolució. Passaren mesos. De tota manera seguí activa la via de les trobades per assajar i ampliar els contactes, i les vetllades artístiques per tal de tenir en marxa l’entitat quan arribés el permís de la capital.
L’activitat artística ja va marcar una fita el mes de març. El dia 16 de març, Enric Sabater Borràs (amb domicili que ja coneixem), «en nombre y representación de los antiguos socios y cantantes del ‘Orfeó Badaloní’» sol·licità en un escrit destinat a l’alcalde de Badalona la celebració d’un Festival Folklórico Catalan el diumenge 21 de març a les cinc de la tarda, al local del Cor de Marina (Paseo del Caudillo, 11). Amb el vistiplau oficial, va desenvolupar-se com estava previst l’acte titulat GRAN FESTIVAL FOLKÓRICO CATALAN, organitzat per un «Grupo de antiguos socios y cantantes del ‘ORFEÓ BADALONÍ’». Poesia, música, danses i cançons, i un monòleg còmic conformaren un acte senzill ple d’il·lusió i esperança. Hi actuaren les colles sardanistes Aires de Mar i Joventutde Badalona i la Secció Folklòrica de l’Ateneu Obrer de Barcelona. El programa fou el següent:
1a part. Recital de poesies:
La marruixa d’Antoni Bori Fontestà «por el niño Jesús Ballesteros»
La Sardana de Joan Maragall per Josep Nadal
Elogi al porró per Ramon Amat
Els Estels de Joan Maragall per Josep Camps
La perla de Llevant de Baldomer Solà Seriol per Joan Guardiola
En ‘Xanxes’ per Joan Guardiola
Casat monòleg per Alfred Jaume
2a part. Actuació de les colles Aires de Mar i Joventut de Badalona i la Secció Folklòrica de l’Ateneu Obrer de Barcelona:
Festamajonera, sardana de V. Bou per la Colla Aires de Mar
L’anell de prometatge de V. Bou per la Colla Joventut
Bolanguera (i un nom il·legible repicat a màquina, potser El Pallars?); Ball Cerdá de Viladrau; Ratolinesa de Sant Julià de Vilatorta; Danses de Vilanova i la Geltrú; Ball de nans de Berga i Sant Farriol de Sonterada per part de la Secció Folklòrica de l’Ateneu Obrer de Barcelona
3a part. Cançons
Ets meva de F. Pujol per A. Ibañez
Pel teu amor de Ribas B. Margall per A. Ibañez
Cançó de traginers de Llongás per J. Sotero
La sardana dels vailets de Lluis M. Soler per J. Sotero
El goig de tenir germana de F. Solà per Anna Barbosa
El Minuet d’A. Mestres per Anna Barbosa
La cançó dels bandolers de Furrasola i Niubó a duo per Anna Barbosa i J. Sotero (experimentats solistes que actuaven sovint cantant sarsueles a l’Era).
Jordi Ballesteros, en el seu blog Hospitabulis, el 28 d’abril de 2011, assenyalava que en aquell primer acte del 1948, «el primer a sortir a l’escenari, el primer en emprar el català dalt de l’escenari després de la guerra a la nostra ciutat, va ser el tiet Jesús, recitant un poema. Res patriòtic, ni vibrant ‒no us penseu‒, que els temps no estaven per bromes. L’avi [Antoni Ballesteros] va agafar El Trovador Català, d’en Bori i Fontestà, i va triar La marruixa, la història tendra del típic gat escaldat que amb aigua tèbia en té prou. I amb un gat i un nen va recomençar tot».
Amb referència del mes d’abril del 1948 ‒i signatura del Governador Civil del 19 d’octubre de 1948‒, a l’arxiu de l’Orfeó hem consultat els estatuts de l’entitat: «Esta entidad ‘Orfeó Badaloní’ se constituye al amparo del artículo 16º del Fuero de los españoles, y de conformidad con la Ley de Asociaciones de 30 de junio de 1887». Destaquem algunes anotacions espigolades que considerem rellevants de l’articulat: s’escriu que l’entitat «carece de finalidad política» i que portarà a terme artísticament «cantos regionales de nuestra Patria»(una consideració que considerava el règim consubstancial, indiscutible, fora de l’àmbit polític); es reconeixien tres classes de socis: honoraris, protectors i numeraris, i tots els càrrecs de la junta directiva eren renovables parcialment cada dos anys en la figura de socis numeraris.
Seguint les anotacions d’Antoni Ballesteros, «ja en nom de l’‘Orfeó Badaloní’» ‒almenys amb els estatuts redactats i presentats, si bé encara no aprovats oficialment‒,es va fer una altra actuació de petit format per a socis i familiars el 18 d’abril. Hi actuà la Massa Coral, preparada pels mestres que feien costat a Francesc Solà.
El diumenge 9 de maig, a les cinc de la tarda, es va fer un pas més: es va presentar el quadre escènic de l’entitat sota la direcció de Joaquim Grífol, que va representar Terra Baixa de Guimerà. Constatem, doncs, la reaparició d’aquesta secció, present des de la primera etapa de l’entitat.
La tolerància del consistori venia forjada per «les relacions i el tracte personal entre uns i altres en la vida privada»; Ballesteros també destaca que els representants municipals «actuaven amb la por d’ésser cessats pels seus superiors, més que pel propi criteri. Exceptuant algun cas, el Badalonisme acabava dominant». La casuística local trobava una escletxa en l’uniformisme vertical del règim i donava aire enmig de l’enfonsament moral de la postguerra. Anys més tard, durant el període polític anomenat Transició, el poeta Josep Gual se’n reia, de tanta ampul·lositat i de l’ús excessiu del terme badalonisme:
Fer badalonisme
és com aquell qui diu
un ‘españolear’
d’estar per casa.
El 12 de maig, Enric Sabater, amb domicili al carrer de la Mercè, núm. 38, «en representación de la Comisión Organizadora del ‘Orfeó Badaloní’», sol·licità per escrit a l’alcalde de Badalona que, donada la resposta del Governador Civil de la Província, que «no hay inconveniente en que proceda V. a la reapertura de la entidad ‘Orfeó Badaloní’, cumpliendo, por supuesto, cuantas disposiciones haya establecidas en materia de Asociaciones», demana «para llevar a cabo la reapertura de la entitdad, los objetos que pertenecieron al ‘Orfeó Badaloní’ y que este Excmo. Ayuntamiento tiene bajo custodia, como: el piano, armonio, música, señera, etc, etc…».
El diumenge 23 de maig, l’Orfeó Badaloní, en col·laboració amb l’entitat Badalona Sardanista i la cobla La Principal Badalonina van preparar un programa complet de matí i tarda a desenvolupar a la Rambla i al local social, amb motiu «de la reanudación oficial de sus actividades artísticas y con asistencia de las excms. Autoridades». A la salutació s’insistia en la represa de les activitats artístiques, emmotllant-se a la situació política del moment amb una declaració sobre la història i l’actualitat de l’entitat:«dando a conocer, por medio de sus conciertos, las bellas canciones regionales de nuestra Patria, norte que siempre le había servido de guía y el cual continuaremos en esta etapa de la vida del ‘ORFEÓ’». L’acte va comptar amb una audició de sardanes davant del local amb les colles locals: Sant Jordi, Joventut, Aires del mar i Aimants de la Dansa. Després, a la sala d’actes es va presentar la Massa Coral, que interpretà dues cançons del mestre Antoni Botey: El caçador i la pastoreta i La viudeta. Actuaren com a solistes Anna Barbosa, Antoni Ibañez i Fèlix Freixa. I per finalitzar la sessió del matí va haver-hi un aperitiu d’honor. A la tarda va representar-se l’obra teatral de Joaquim Grífol Primavera i tardor, dirigida pel mateix autor.
El divendres 27 d’agost va tenir lloc un concert-repàs dedicat com una primícia a socis i simpatitzants. Va ser a les deu de la nit en una sala d’actes atapeïda. El mestre Francesc Solà, a punt de dirigir els 125 cantaires que formaven aleshores la Massa Coral, va adreçar-se al públic: «Al presentar-se novament l’Orfeó Badaloní, bé comprendran que no hi ha hagut interrupció, sinó que tot és una continuïtat del treball que altres iniciaren en anys anteriors».
Formaren part del programa, a la primera part: La Balanguera de Vives ‒cançó icònica en absència per censura d’El Cant de la Senyera‒, amb el mestre Emili Itarte al piano; La viudeta de Botey; L’hereu Riera de C. Ribó; la celebrada El caçador i la pastoreta de Botey; Els fadrins de Sant Boi de Pérez Moya; Les fulles seques de Morera. A la segona part: Cançó de l’estrella de Genescà i Cireres d’arbós de Botey, interpretades per «la sección femenina» i al piano la senyoreta Elisa Fusté, professora de l’Orfeó; Chorales núm. 21 i 46 de la Passió segons Sant Mateu de Bach; Les flors de maig de Clavé i Sant Dilluns d’Otto, per la secció masculina; i les dues seccions conjuntament, Marinada de Pérez Moya. Els solistes de la vetllada van ser el senyor Fèlix Freixa i la senyora Anna Barbosa (anotem el tractament de senyor i senyora que apareix en el programa i que indica els seus estatus). Una jornada memorable plena d’emocions a flor de pell perquè l’Orfeó tornava a ser una realitat i no havia de ser només el somni d’una nit d’estiu.
El divendres 22 d’octubre l’Orfeó Badaloní organitzà, amb el mestre Francesc Solà, a l’Escola Municipal de Música, una primera audició d’obres seves, comptant amb la col·laboració d’elements destacats de la vida musical i del cant. Hi actuaren Anna Barbosa, soprano; Jaume Sotero, baríton; les germanes Rovira i Emili Itarte, al piano; Joan Oriol, violí, i el tercet de violoncel·listes Riera, Casanovas i el mestre Solà.
La represa de les actes de la junta directiva va correspondre al dia 23 d’octubre, i s’hi anotà que els estatuts de l’entitat havien estat aprovats pel Govern Civil de la Província el 19 d’octubre. Amb els papers en regla, es va constituir oficialment la junta directiva: Enric Sabater Borràs (president), Josep Gironès Illas (vicepresident), Eveli Gràcia Font (secretari), Joan Mestres Puig (vicesecretari), Miquel Prats Vives (tresorer), i vocals: Gaspar Codina Nieto, Josep Roca Renté, Antoni Ballesteros Alvarez, Josep Amigó Viñas, Josep Nadal Monvila i Martí Brió Vidal.
El veterà soci Anton Cussó, en una entrevista sobre aquella època de l’Orfeó, ens explicava la paradoxa que «l’alcalde Pere Sabater va tancar l’Orfeó durant la dictadura de Primo de Rivera, i el seu fill, Enric Sabater, va obrir-lo durant la dictadura franquista».
Respecte als llibres d’actes, cal incidir que des del 16 d’abril de 1931 no s’ha conservat cap acta de junta transcrita del període republicà fins al 1939. Segurament, el llibre d’actes devia destruir-se, no perquè hi sortís alguna cosa fora de lloc, sinó perquè no esdevingués un element d’informació per a la repressió feixista, com els mal anomenats Papers de Salamanca, espoliats a partits, entitats i particulars catalans.
El dijous 28 d’octubre, a requeriment de l’Ajuntament encapçalat per Lluís Maristany Palanco (segons publicà Revista Badalona el 25 de setembre de 1954, era exorfeonista) ‒per tant, l’activitat de l’Orfeó era prou coneguda i acceptada localment‒, l’Orfeó Badaloní va actuar a les festes de celebració del Centenari del Ferrocarril Barcelona-Mataró (1848-1948). Va ser al Círculo Artístico Español, entitat recreativa coneguda popularment com l’Era, a les deu de la nit.
El Gran concierto a cargo del ‘ORFEÓ BADALONÍ’ que anunciava el programa editat per l’Ajuntament de Badalona va desenvolupar-se amb les cançons que havien interpretat en el concert-repàs del mes d’agost i algunes més que s’incorporaren, i va comptar amb la col·laboració de la Cobla La Principal de Badalona. Actuaren la secció d’homes i dones, i la solista senyora Anna Barbosa de Riera i el senyor Ibañez. Revista de Badalona, el 6 de novembre, va publicar la crònica de «Los actos del centenario del Tren en Badalona», escrita per J. Jorda Poblet. Hi explicava que la celebració havia constat de dos actes al Círculo Artístico Español, un primer de tarda que va incloure una conferència del folklorista Aureli Campmany amb un «Festival de Danzas folklóricas populares interpretadas por la Institució Folklórica Montserrat»,amb música de M. Oltra, J. M. Tarridas i la Cobla La Principal de Badalona, i un de nit amb l’Orfeó Badaloní, dirigit pel mestre Francesc Solà, en el qual van sonar d’inici El caçador i la pastoreta i Cireres d’arbós del mestre Botey. La crítica del concert lloava el mestre director i esmentava que «según nuestro criterio, siguen faltando, desgraciadamente, voces», si bé «muy bién la señora Barbosa, Sr. Ibáñez y Sr. Freixas y excelentísimo el conjunto». Va ser la primera actuació pública i posava en solfa satisfactòriament l’intens treball realitzat mentre s’esperava el permís oficial. Des del minut u, bona part de la feina estava a punt!
El director Francesc Solà, en les seves notes autobiogràfiques, explica com a l’any i mig d’haver fundat l’Orquestra de Cambra, va deixar la direcció en mans d’Enric Ribó, i se centrà en l’àmbit de la direcció a l’Orfeó Badaloní per tal d’engegar la represa i contribuir a la millora tècnica de la Massa Coral. S’hi va estar tretze anys, fins que va aprovar unes oposicions de professor de violoncel al Gran Teatre del Liceu.
En aquests primers temps, l’organigrama de la direcció musical estava encapçalat pel mestre director Francesc Solà, amb el sotsdirector Emili Itarte i com a professors la senyoreta Elisa Fusté, Miquel Cortacans, Àlvar Arquer i Ramon Sancho. Per la seva part, de l’esforç per recompondre la Massa Coral, va assolir-se un grup de 125 cantaires, homes i dones. De nou els records d’Anton Cussó, que va entrar a l’Orfeó com a cantaire l’any 1949, ens aporten curiositats ben humanes dels mestres, com ara que la intensitat de la direcció de Solà «el feia suar a xorro als concerts»o que Arquer anava fins i tot quan tocava el piano «amb guants i bufanda».
De l’estira-i-arronsa amb les autoritats, a la capçalera dels programes podria aparèixer el títol d’Orfeó Badaloní entre cometes, en comptes d’ORFEÓN BADALONÉS, com pretenien les autoritats (de nou com en l’època de Primo de Rivera), i no s’estava de recordar Antoni Ballesteros. També entre cometes havien d’aparèixer els títols de cançons en llengua catalana, mentre que la resta havia d’imprimir-se tota en castellà.
Una vegada autoritzada l’entitat i amb els estatuts nous de trinca, «en el balcó de l’estatge social podien penjar amb lletres prou grans, ORFEÓ BADALONÍ», assenyalà Ballesteros, si bé «la situació era encara plena d’interrogants pel tractament que els seria dispensat».
La reunió de la junta directiva del 2 de desembre dona una sèrie de pistes sobre com funcionarien les coses entre l’entitat i les autoritats franquistes. La Junta va convidar a assistir-hi el «Delegado Local del Ministerio de Educación Popular, Eduardo Antoja». El president Enric Sabater va exposar quines serien les actuacions de la Junta i els seus projectes i «le suplica [a Eduardo Antoja] tenga a bien asesorar a la Junta para que esta pueda siempre llevar a cabo una actuación legal en beneficio y prosperidad de la cultura musical, fines por los cuales ha sido creada la entidad».
A l’arxiu de l’Orfeó hem documentat una carta datada el dia 2 de desembre, a la qual hem fet referència anteriorment, en què l’Orfeó relaciona una sèrie d’objectes de l’entitat que l’any 1939 «fueron recogidas por el servicio de recuperación del exmo. Ayuntamiento de Badalona en 1939: 2 mesas escritrorio; 500 sillas madera; 1 armario biblioteca, libros y mesa lectura; 200 carpetas carton orfeonistas; 8 mesas marmol rectangulares (café); 3 estufas salamandras; 1 armario archivo de música; servicio completo de café compuesto de, vasos, tazas café, vasos licor, cucharas y platillos; 1 estanteria café; 2 mesas madera; cortinajes grandes escenario (ropa), 4 minimax, 1 nevera, 1 armario fichero, 1 mesa ping-pong, 1 sicros-til, 1 armonio (lo tiene según referencias la parroquia de Cañet; de momento no lo reclamamos teniendo en cuenta el uso que se le dá en la actualidad); 1 mesa marmol redonda, grande; 4 mesa marmol redonda pequeñas».
Abans d’acabar l’any, el 19 de desembre, l’Orfeó Badaloní va prendre part al Festival benèfic Nadal del pobre (destinat a recollir recursos per a les entitats de beneficència), organitzat durant diversos anys per la Federació Local de Societats Corals badalonines, amb el patrocini de l’Ajuntament. L’acte central tenia lloc al Cinema Nou, i els cors hi arribaren amb els seus estendards des del local de la Federació (que era el de la Badalonense) i amb les autoritats, precedits per la banda de tambors i cornetes de la Creu Roja. A l’acte en qüestió, l’Orfeó Badaloní dirigit per Francesc Solà va cantar tres sardanes: Les fulles seques, Marinada i La Font de l’Albera; el conjunt dels components de la Federació cantaren La Donzella de la costa dirigits pel mestre Niubó.
La vigília de Nadal, es va transmetre als associats el facsímil de la celebració del primer concert dedicat als socis protectors de la tercera etapa. Seria el diumenge 2 de gener de 1949 i es va incloure, a més del títol de les cançons del repertori, la lletra d’algunes d’elles en llengua catalana, sempre entre cometes! A la presentació la Junta insistia en la idea de la continuïtat de l’entitat, la seva tasca eminentment cultural i a fugir d’estudi de la repressió soferta: «y al presentarse nuevamente ante vosotros este conjunto de voces que forman el ‘Orfeó Badaloní’, comprenderéis que no ha habido ninguna interrupción sinó qué todo es una continuación de aquella labor cultural que antaño otros emprendieron con un tesón digno de admiración». La impostura de la memòria i de l’oblit era obligada si es volia reprendre el vol.
La presidència d’Enric Sabater (1948-1962)
Una vegada hem situat els preliminars de la represa de l’Orfeó Badaloní entre el 1947 i fins al mes d’octubre del 1948, i durant els darrers mesos d’aquest any, l’arrencada oficial en arribar l’autorització pertinent, situarem ara l’evolució de l’entitat en aquesta III etapa amb la primera presidència d’Enric Sabater i Borràs. Un període inicial amb almenys dues fases temporals: una primera que podem situar en els primers nou anys, de recuperació i consolidació organitzativa, i de la presència i valoració artística en la vida cultural i pública de la ciutat amb una puixança a l’inici de la dècada dels cinquanta; i una més curta, d’uns cinc anys, en què s’evidencia certa pèrdua d’empenta de les seccions, del calendari tradicional de concerts i col·laboracions artístiques de la Massa Coral, afegint-se una falta més notòria de cantaires i de dificultats pressupostàries amb una forta dependència del consistori i d’aportacions extraordinàries dels mecenes.