Amb un any d’assaigs i concerts que podríem dir-ne preliminars, va desenvolupar-se una tercera etapa d’activitat. El primer exponent dedicat als socis protectors fou l’anunciat concert al Cinema Nou del 2 de gener de 1949. La Massa Coral dirigida pel mestre Francesc Solà realitzà un selecte i escollit programa de cançons nadalenques, religioses, populars catalanes, de Pérez Moya, Vives, Alió i de l’estimat mestre Botey, i també clàssiques de grans autors com Mozart i Bach, amb els solistes Anna Barbosa de Riera, Adèlia Carpa, Antoni Molina i Fèlix Freixa. Va ser tot un esdeveniment i va causar molt bona impressió a la ciutat, tan mancada de referents culturals. I massa ofegada per tots els cantons!

Així, el Centre Parroquial de Sant Josep sol·licità una actuació de l’Orfeó Badaloní al seu estatge amb interpretació del programa que havia ofert als socis protectors. El concert va tenir lloc el 6 de febrer, i es va repetir el mateix elenc de solistes, amb Miquel Cortacans al piano (Revista de Badalona va publicar una crònica d’E. Francisco Folch el 12 de febrer, que assenyalava la qualitat artística de la Massa Coral, l’excel·lent direcció del mestre Solà i posava de relleu que estaven acompanyats de la senyera de l’entitat). El 27 de març, de nou al Centre Parroquial, l’Orfeó Badaloní actuà amb el mateix programa, si bé invertí l’ordre d’execució de les cançons. Els solistes van ser Anna Barbosa de Riera, Teresa Oriol, Antoni Molina i Just Duran, i acompanyament al piano del professor Miquel Cortacans. Dues setmanes més tard, el 10 d’abril, l’Orfeó Badaloní actuà de nou amb el seu programa a la sala-teatre de l’Era, atenent la petició de l’entitat com un concert extraordinari per als seus socis. El programa, amb direcció de Francesc Solà a la primera part, era: Sant Josep i Sant Joan, amb la solista senyoreta Teresa Oriol, Cançó de Nadal, El pardal, Fum, fum, fum, El pastoret, amb el solista Just Duran, El caçador i la pastoreta, amb el solista Antoni Molina; la segona part era: Quan mon marit de fora vé, Corals 3-21-46, Adéu, germà meu, Ave Maria, amb la solista Anna Barbosa de Riera, i Salve Regina; i la tercera part: Cançó de l’estrella i Cireres d’arbós, per la secció de senyoretes, acompanyades al piano pel senyor Cortacans; La Doncelleta, La Balanguera, Marinada, amb piano també del senyor Cortacans.

El 8 de maig, a l’Hospital de Santa Maria i Sant Josep de Badalona (nom donat a partir del 1946 a l’Hospital Municipal creat el 1932 durant la II República; i també en un marc confessional, les infermeres havien estat substituïdes per religioses el 1944), en els actes d’inauguració d’un nou servei de microamplificador costejat per subscripció popular, amb assistència de l’alcalde Maristany, l’Orfeó ofereix un reduït programa a través del nou servei de megafonia.

La junta directiva del 2 de juny va consultar al mestre Solà la invitació per part de l’Orfeó Masnoví d’actuar en el seu envelat per la Festa Major de la població maresmenca el 28 de juny. Al poc temps de preparació s’afegia els dubtes sobre la sonoritat de l’espai; el mestre Solà respongué afirmativament. Així, l’Orfeó Badaloní es desplaçà al Masnou, rememorant aquella primera actuació del llunyà any 1923. Aleshores la senyera de l’Orfeó havia encapçalat la comitiva i es va cantar El Cant de la Senyera’ i Els Segadors, totes dues prohibides pel règim franquista.

Precisament la senyera de l’Orfeó Badaloní, ja en els principis de la tercera etapa, estava present com a emblema històric a la vista de tothom a la sala d’actes de l’entitat, protegida dins un armari-vitrina que es construí expressament. El moble tenia, però, un doble fons… Al darrere de la part visible de la vitrina hi havia dipositada la senyera de Gent Nova (1906). Sí, la realitat supera sovint la ficció! Com més a prop ho tens, menys ho veus… Tanmateix en un inventari intern del local l’any 1960 hi consta literalment: «escaparata amb la senyera i senyera Gent Nova».

Seguint el fil d’actuacions, el mes d’agost va ser intens amb dues actuacions, i per això una circular de l’entitat del mes de juliol s’excusava de no celebrar el concert per als socis, ja a l’entitat li interessaven les sol·licituds i no havia pogut negar-se; per això ajornava el concert a la tardor. La junta directiva del 7 de juliol va acceptar la invitació d’un concert benèfic a l’Asil de Roca i Pi; i sota la responsabilitat del vicepresident Gironès, es va començar a gestionar una sortida social de la Massa Coral.

El dia 7 d’agost, l’Orfeó col·laborà a la XXXI Festa de la Caritat a l’Asil de Roca i Pi, oferint als asilats un concert benèfic. I així, integrant-se en la vida pública local, l’Orfeó Badaloní tornà a actuar per la Festa Major de Badalona (la darrera havia estat el 1935, atès que la de l’any 1936 es va suspendre a conseqüència de la guerra, i es va transformar en la festa d’inauguració del parc públic del que havia estat la Torre Arnús, el 19-20 de setembre). Va ser el 14 d’agost a la sala del Cinema Victòria, amb un concert dedicat a la beneficència local, destinant-se la taquilla a aquesta finalitat; patrocinat per l’Ajuntament de Badalona i amb la col·laboració musical de la Cobla Els Mongrins. L’Orfeó Badaloní va realitzar un complet programa i, acompanyat de la cobla, va cantar La Balanguera, Marinada, Vent fresquet de tramuntana i La Font de l’Albera.

Revista Badalona al número especial de Festa Major havia publicat l’article «Guión histórico de una simpática institución badalonesa. El ‘Orfeó Badaloní’» de Josep M. Cuyàs i Tolosa, el qual incorpora al contingut diferents estrofes i passatges de discursos en llengua catalana entre cometes amb diferents fotografies representatives de la història de l’entitat en les seves dues primeres etapes.

L’1 de setembre la junta directiva va reunir-se amb un punt que calia tractar immediatament. Les gestions del vicepresident Gironès per anar a Tarragona havien estat infructuoses, i com que la notícia que es faria una sortida ja era coneguda, calia prendre la decisió d’una altra destinació. Gironès venia amb una proposta més viable, a Vic, després de contactar amb l’Orfeó Vigatà. Aquesta opció va ser aprovada i, així, la primera sortida social llunyana fora de la ciutat, en un temps de penúria per la llarga postguerra i de repressió en la vida pública, va ser molt celebrada, com ho serien les següents.

Així, el diumenge 25 de setembre va tenir lloc una sortida artística recreativa a Vic, a la ciutat dels sants, recuperant la tradició d’un dia de gaudi de cantaires i familiars en d’altres poblacions del país i de confraternitat amb els seus orfeons. Precisament feia catorze anys, el 26 de maig de 1935, que havia tingut lloc l’anterior visita a Vic. Les circumstàncies, però, eren força diferents respecte a la manca de llibertat d’expressió i la llengua imposada. L’Orfeó Badaloní actuà a l’estatge de l’Orfeó Vigatà, amb dues parts del programa i una tercera conjuntament d’ambdós orfeons. Revista de Badalona a l’edició del dissabte 1 d’octubre va publicar una crònica de Miquel Xicart (exalcalde de Badalona, el primer de la Comissió Gestora franquista el 1939) sobre la sortida i el concert a Vic, «ciudad levítica», i va assenyalar que la senyera acompanyava la Massa Coral i que va rebre una llaçada per part de l’alcalde vigatà.

Una setmana més tard, el 2 d’octubre, l’Orfeó Badaloní participa al Festival d’Amor i Caritat de Badalona organitzat, com anys anteriors, per la Federació Local de Societats Corals i patrocinat per l’Ajuntament de Badalona, a la memòria d’Anselm Clavé. Es tractava d’un itinerari urbà on les corals cantaven al carrer Anselm Clavé, al davant de l’Ajuntament, i després davant dels locals del Cor de Marina i del Marítim a la Rambla. L’Orfeó interpretà a la Plaça de la Vila: L’emigrant, Les fulles seques, Brindis i Gent de fora.

La junta directiva del 3 de novembre va donar el vistiplau dels darrers serrells del concert dedicat als socis protectors perquè se celebrés al Teatre Zorrilla el dia 16 del mateix mes. Es volia que també fos un homenatge als mestres fundadors que havien traspassat: Botey, Costa i Valls; a la mitja part es mostrarien els seus retrats, que es col·locarien després a l’estatge social, i l’historiador Josep M. Cuyàs faria una ressenya biogràfica de tots tres. Amb més temps per endavant l’Orfeó s’havia pogut preparar el concert d’estiu ajornat dedicat als socis, que podria considerar-se també el del primer aniversari. El programal’anunciava com el «II concierto de la Tercera Etapa» ‒el primer dedicat als socis havia estat el 2 de gener‒, amb tipografia destacada sota el dibuix d’un llorer i, enmig, la senyera de l’Orfeó Badaloní. Per tant, es reconeixen les successives etapes històriques sota els paràmetres permesos pel franquisme. Revista de Badalona el 19 de novembre va realitzar una crònica del concert amb un ple complert del Teatre Zorrilla i amb la presència del tinent d’alcalde de Cultura, Eduardo Antoja, acompanyat pel president de l’Orfeó, Enric Sabater. Cal subratllar principalment dos fets sobre el concert: el primer, en l’apartat artístic, l’estrena de la cançó El nostre himne amb lletra del consoci Salvador Solà-Segalés i música del mestre Solà, a qui el primer va dedicar-li la lletra. Va interpretar-se a l’inici, en el lloc tradicional que pertocaria a El Cant de la Senyera; i després es va interpretar un repertori que va comptar amb set primeres audicions. El segon fet destacat era en l’apartat social, com estava previst: abans de començar la segona part del concert, es va homenatjar els antics mestres Antoni Botey, Jaume Costa i Salvador Valls. Després d’unes sentides paraules del president de l’entitat, es van descobrir els retrats de tots tres mestres i s’anuncià que ocuparien un lloc rellevant a la sala d’actes del local social, iniciant una galeria d’honor de l’entitat; a continuació, l’erudit local Josep M. Cuyàs i Tolosa va llegir les biografies dels tres homenatjats. La segona part del repertori va finalitzar amb El caçador i la pastoreta d’A. Botey i Cançó de la rosa de J. Costa.

Incorporem la lletra de Solà-Segalés, El nostre himne, representativa de l’esperit de l’Orfeó; «pulcra y adecuada»,segons la crònica del concert de Revista de Badalona:

Inflem el pit i a plena veu

llencem el cant que ens agermana

fem que s’enfili cal amunt,

com un colom d’ales ben blanques.

Que sigui el nostre missatger,

i escampi arreu, a batecs d’ala,

aquest neguit que tots sentim,

fet d’il·lusions i d’esperances.

Volem que sàpiga tothom

que som d’un poble que treballa;

d’un poble humil que creu en Déu,

que viu d’amor i sap de pàtria;

d’un poble honest que vol guanyar

l’estimació de tots els altres,

i que té el cor ple de cançons

que les aprèn de les onades…

Cantem, germans, que tot cantant

traurà florida la nostra ànima

i ens sentirem un xic més bons

a cada nota desgranada.

Cantem de cor i amb sentiment

que la Senyera ens acompanya

i hem d’enlairar-la, tot cantant

com un colom que estén les ales!

En aquesta línia de reivindicació de persones rellevants per a l’entitat, la junta directiva, en la reunió del 18 de novembre, va prendre l’acord de proposar el nomenament de president honorari a Francesc Ribó i Arabia (com ho havia estat el seu pare), pels mèrits contrets i l’altruisme vers l’Orfeó, en la següent assemblea de socis prevista el mes de gener del 1950. L’Orfeó preparava la sortida d’un butlletí regular i tota una sèrie de seccions per tal de dinamitzar la sociabilitat i oferir activitats lúdiques amb la vista posada en el jovent principalment davant de l’exigència dels assaigs i la competència creixent en el món del lleure: cinema, balls, passeig en colla… Abans del canvi d’any ja estava en funcionament, com en les anteriors etapes, la secció infantil a partir dels vuit anys, els membres de la qual rebien dos cursos gratuïts de solfeig.

Les bones relacions entre l’entitat i l’Ajuntament de Badalona, amb el punt comú del badalonisme que havia sabut despertar les activitats i la directiva de l’Orfeó Badaloní, trobaren concreció amb la inclusió en el nomenclàtor del nom del fundador i primer director de la Massa Coral, Antoni Botey i Badia. La Comissió Municipal Permanent acordà fer-ho el 22 de novembre, atorgant-lo a un carrer del barri del Sant Crist de Can Cabanyes.

L’Orfeó Badaloní realitzà dues actuacions més el desembre, una la diada de la Puríssima el 8 de desembre, al pati de l’Hospital de Santa Maria i Sant Josep, per tal de donar consol als internats. I també l’Orfeó Badaloní participà per segon any en la tradicional Festa del Nadal del pobre, en l’acte central al Cinema Nou el 19 de desembre. Un acte solidari sens dubte; ara bé, la misèria i la manca de recursos públics suficients cap a la sanitat (tant d’equipament com de medecines) i als serveis socials, en comptes d’afrontar-se des d’un punt de vista més estructural, anant al moll de l’os, eren motiu de campanyes de beneficència que mantenien la dependència i les desigualtats intrínseques del règim. Seguir la corda era el preu ‒si algú es qüestionava aquest aspecte‒ que s’havia de pagar per romandre autoritzats.