Adjuntant-se a la Massa Coral d’homes i dones, i a la secció teatral en funcionament ja l’any anterior, s’activaren les seccions d’excursionisme, d’escacs (organitzant algun festival liricomusical per a les seves despeses de funcionament i desplaçaments) i cultura musical, reprenent un model reeixit que s’havia desenvolupat durant les etapes anteriors, sobretot la segona, de l’entitat. Al llarg de l’any hi va haver ocasió també de promoure recitals poètics per part de Jaume Mas i Arenas, amb composicions originals en llengua catalana; escoltar el conferenciant Joan Triadú i Font, pedagog i activista cultural, en aquells moments acabat de tornar de la Universitat de Liverpool i que preparava una Antologia de la poesia catalana 1900-1950 i una Antologia de contistes catalans, a més de fer crítica literària a la clandestina revista Ariel; la promoció de l’Esbart per fer-lo renéixer, amb un recital de dansa a càrrec de l’Esbart Català de Dansaires i amb comentaris de les danses per part de Josep Ventura, i la participació en diferents actes oficials. També una sèrie d’activitats recreatives, com la celebració de revetlles de Sant Joan i Sant Pere, les Festes de Nadal i Reis, entre d’altres jornades festives. Els associats arribaren a tres-cents, i les despeses es cobriren amb les aportacions dels socis, algun benemèrit badaloní i una petita assignació per part de l’Ajuntament.
El nomenament de Francesc Ribó com a president honorari (acordat en una reunió directiva el 18 de novembre de 1949) va propiciar que el president Enric Sabater, durant una visita protocol·lària de la directiva de l’Orfeó al domicili de Ribó, li exposés la qüestió pendent d’un local propi de l’entitat per no dependre del lloguer al Cor de Marina i disposar d’un espai més adient. Ribó era propietari de diferents locals i finques al barri del centre, i amb aquesta intenció de mecenatge, ambdues parts van començar a pensar diferents possibilitats.
El testimoni de Victòria Freixa i Agustí ens dona llum a les vivències del moment, ja que ella va entrar a l’Orfeó Badaloní el 1950, quan tenia catorze anys. El seu pare era el solista Fèlix Freixa, que hem esmentat en els primers festivals de la represa. Ell ja era a l’Orfeó a la segona etapa (i anteriorment havia format part de l’Orfeó Berguedà de Berga, abans de traslladar-se a Badalona), com la seva mare, també orfeonista, Paquita Agustí. Victòria ens explica que l’ambient familiar es trobava molt influenciat per la música i ella mateixa havia fet classes de cant amb la senyoreta Felicita Ramírez, i tenia formació operística abans d’entrar a la Massa Coral de l’Orfeó Badaloní. Entre els seus records, en destaca la qualitat artística dels mestres Francesc Solà i Emili Itarte, i de forma simpàtica conserva la imatge del professor Àlvar Arquer, peixater, que venia amb els dits embolicats amb benes, i quan tocava el piano li anaven sortint fent un efecte curiós quan fimbraven a l’aire. L’entitat va esdevenir una segona casa per a ella, que va participar en diferents seccions i activitats ‒s’encarregarà de confeccionar el vestuari de l’Esbart i va fer tots els papers de l’auca, fins i tot se la podia trobar a la taquilla d’algun acte‒, perquè es trobava a gust en un ambient de coneixença i familiar, «oferint-se pel que calgués ajuda». En l’àmbit familiar, també la seva tieta Pepita Agustí era membre de l’Orfeó (s’enllaçà amb Joaquim Font i Cussó, responsable de les excavacions en què van aparèixer la Venus, les pollegueres i la Tabula Hospitalis de Baetulo, abans de la guerra, i autor d’interessants treballs sobre arqueologia i història), i ho era el seu futur marit, Felip Pera Resano. Dels assaigs, recorda el fred intens que passaven a les golfes de l’edifici del Cor de Marina, i que anaven amb abrics per tal de pal·liar-lo (els homes i les dones assajaven per separat dos dies i feien una sessió conjunta, per tant cada dia hi havia un assaig al local de l’Orfeó).
Situem-nos en el dia a dia de l’entitat posant data i lloc al llarg de l’any. El 29 de gener es va celebrar una reunió general ordinària en la qual es va fer un balanç de les activitats de l’Orfeó des de febrer del 1948. L’inici era la reunió convocada el febrer del 1948 per «un grupo de entusiastas y activos elementos de nuestro antiguo ‘Orfeó Badaloní’», on es va parlar de les sol·licituds enviades al Governador Civil i a l’alcalde de Badalona amb l’objectiu d’aconseguir la reobertura de l’entitat, i també es van designar dies i hores d’assaig per a les cordes de la Massa Coral. L’actual president Sabater contactà amb els futurs membres de la junta directiva per posar en marxa l’entitat i, amb la conformitat de tots, prepararen uns nous estatuts interns. Seguidament, passaren a gestionar amb l’Ajuntament la devolució d’objectes de l’Orfeó Badaloní guardats en els dipòsits municipals pel «Departamento de Recuperación al ser liberada nuestra Ciudad». Com a primera recuperación«nos fue entregada nuestra Senyera en magnífico estado de conservación, tal y como Vds han podido comprovar al contemplarla en cuantos conciertos hemos celebrado», i afegeix que «queremos hacer constar nuestro agradecimiento al Excmo Ayuntamiento por las grandes facilidades que nos ha proporcionado a fin de poder llevar a feliz término la misión que teniamos encomendada». Una vegada recuperades les partitures i particel·les, van ser classificades per l’arxiver i li van ser lliurades al mestre director Francesc Solà perquè preparés les classes i els assaigs. S’activaren primer les seccions Excursionista i de Cultura Musical, regides per un reglament interior. Posteriorment començà a funcionar el Grup d’Escacs amb un caràcter federat. En l’assemblea va alçar la veu un antic soci de la segona etapa, Bartomeu Pujó, que es queixà per com s’havia constituït la junta directiva, sense votacions dels socis i per cooptació interna del president. No va obtenir ressò en un moment complex de manca de llibertats al país i amb l’estretíssim marge de maniobra de funcionament de l’entitat. Això es posà en evidència pocs minuts després quan l’assemblea va aplaudir amb satisfacció la notícia, anunciada pel mateix president, de la concessió per l’Ajuntament d’una subvenció de 3.500 pessetes a l’Orfeó Badaloní. Quid pro quo, entre les autoritats de la dictadura i l’entitat si aquesta no s’apartava dels punts en comú.
El diumenge 19 de febrer va programar-se l’obra teatral Mal año de lobos a càrrec de l’elenc del Centre Excursionista de Barcelona. Per la seva part, el Grup de Teatre de l’Orfeó es preparà per representar una obra cada mes els diumenges a la tarda.
L’entusiasme tot ho podia i l’anomenada secció de cultura musical de l’Orfeó va organitzar un concert liricomusical en homenatge al mestre Francesc Solà, a l’estatge social el 26 de febrer. Al llarg de l’any la secció organitzà un recital de l’Agrupació Musical del Círcol Catòlic i una actuació de l’experimentada soprano solista Anna Barbosa. Revista de Badalona a l’edició del 4 de març va publicar una crònica de l’homenatge a Solà, en el qual intervingueren al piano«la soprano señora Ana Barbosa de Riera, la pianista señorita Marta Cortacans, el maestro Miguel Cortacans y la Agrupación Musical del Centro Parroquial de San José, integrada por los señores Pujol Busquets, Rodón, Aguiló, De Tera y Riera». El mestre Solà hi va intervenir amb un recital de violoncel.
Després de tretze anys, des del 1937, tornà a publicar-se el butlletí de l’entitat. El mes de març sortí el primer número de la tercera etapa. Era preceptiu, com també en els programes musicals editats, enviar prèviament tota la informació del contingut en castellà a la Delegación Comarcal de Badalona del Ministerio de Información y Turismo. En el cas del butlletí, primer van negar-se a autoritzar-lo d’acord amb unes ordres del Ministerio, posteriorment, una vegada resolta l’objecció, volien que es presentés com a «hoja informativa del Orfeón Badalonés». De nou sortí la qüestió del nom de l’entitat quan paradoxalment ja havia aparegut en programes editats i hi havia un rètol visible al balcó del local. El permís va arribar amb l’acord que s’utilitzarien cometes, ‘Orfeó Badaloní’, com també en els títols o textos literals en llengua vernacla. Per tal de donar identitat a la portada, la capçalera recollí el nom d’‘Orfeó Badaloní’ amb tipografia gran, precedit de la senyera de l’entitat i una línia de pentagrama tancat al terç de la pàgina, amb uns compassos del Nostre himne i el text original sil·labejant: «In-flem el pit i a ple-na veu llen-cem el cant que’ns a-ger-ma-na».
De nou, els records de Jordi Ballesteros, al blog Hospitabulis, ens serveixen per il·lustrar l’experiència del seu avi, Antoni Ballesteros, dins l’entitat: «L’Orfeó, per l’avi, va ser l’oxigen que va permetre-li passar dignament per la vida comunitària de la Badalona del franquisme. A banda de formar part de la massa coral, va ajudar en tot i va col·laborar en tot: des de la preparació d’excursions a la redacció del butlletí, des de la realització d’una tarima a l’assistència a reunions de tot ordre. El clàssic pencaire (un tipus imprescindible que trobareu a gairebé totes les associacions que funcionin): poques medalles, molta feina i amic de tothom. Durant alguna època, per exemple, el butlletí de l’Orfeó va ser la seva passió».
Antoni Ballesteros deixà testimoni del funcionament de la censura amb els continguts dels primers butlletins: «A més de portar cada mes els textos a revisió, per posar-hi el segell, alguna que altra vegada calia personar-se per aclarir algun concepte escrit, on els semblava trobar-hi un doble sentit en l’escrit traduït si parlava de sentiments o pàtria». Una situació que descriu com d’«interinitat», si bé permetia esquivar els impediments.
En l’acta de la junta directiva del 5 de març, el mestre director Francesc Solà va proposar la celebració d’un concert de la Massa Coral amb l’Orquestra de Cambra de Badalona en homenatge a J. S. Bach. Un fet que ens mostra l’afany musical del director perquè la Massa Coral assolís reptes que requerien disciplina i millora tècnica. La Junta va donar el vistiplau als assaigs. Tanmateix, la proposta no es va portar a terme segurament per la dificultat tècnica i han de passar dos anys fins a trobar-nos una reeixida col·laboració entre la Massa Coral i l’Orquestra de Cambra de la ciutat.
Com dèiem, el primer butlletí de la III etapa va aparèixer el mes març amb l’article de portada «Ofrecimiento», en el qual es deixava clara la finalitat eminentment cultural de la publicació; també s’anunciava per al dia de Sant Josep, el 19 de març, la representació teatral de La creu de la masia a l’estatge social. Sobre les activitats realitzades, s’informava d’una visita organitzada a la fàbrica Manufacturas del Acero SA el dia 25 de febrer i el concert de la secció de cultura musical dedicat al mestre Francesc Solà el dia 26.
Revista de Badalona a l’edició de l’11 de març va realitzar una crònica del concert el diumenge anterior de l’Orfeó Badaloní al teatre del Círcol Catòlic. La Massa Coral de l’Orfeó Badaloní actuà sota la direcció de Francesc Solà i va rebre l’ofrena d’una llaçada a la senyera, com era tradició. El president del Círcol, Ramon Serra, recordà que l’any 1932 ja s’havia fet un idèntic oferiment i elogià la tasca artística que desenvolupava l’Orfeó; al seu torn, el president de l’Orfeó, Enric Sabater, agraí aquest segon gest públic del Círcol amb l’entitat. El cronista M.X., sobre la part artística, situà els tenors com el punt dèbil de la Massa Coral, i destacà els solistes A. Molina i les senyoretes Maria de Argila i Maria Teresa Oriol, així com M. Cortacans al piano.
L’Orfeó Badaloní, a petició de la direcció del Círculo Artístico Español, l’Era, realitzà el 12 de març un concert de Quaresma (com l’any anterior) per als socis d’aquesta entitat que recollí grans aplaudiments d’un públic que omplí de gom a gom la sala d’actes. Revista Badalona va fer una prèvia informativa el 4 de març i en el llistat de concerts conservat a l’arxiu de l’Orfeó consta aquesta actuació. El dia 18 va publicar una entrevista en to auster al mestre Solà, que deixava l’entrevistador a mitges perquè no volia arribar tard a l’assaig!
El butlletí de l’entitat del mes d’abril publicà una col·laboració de Josefina Agustí en què animava a fer gran l’obra de l’Orfeó. Començava explicant que ella era novella de la III etapa i s’expressava de manera molt animada i amb convenciment sobre el paper cultural i representatiu de l’Orfeó: «No es el mejor, però es nuestro, es de Badalona y ello es suficiente para que lo defendamos y procuremos levantarlo a la altura de los mejores». També hi havia un espai per a la crònica del concert del 26 de febrer, dedicat al mestre Solà, en la qual podem afegir una sèrie d’informació més respecte a l’article aparegut el 4 de març a Revista Badalona. En concret, en la tercera part del festival s’havia presentat l’Agrupació Musical de la Secció de Cultura del Centre Parroquial de Sant Josep, amb Josep Pujol Busquets al piano, Vicenç Rodés al violí, la senyoreta Antònia Aguiló al violí, Genís de Tera a la viola i Pere Riera al violoncel. S’anunciaven dues sortides de la secció excursionista: el dia 9 a Burriac amb el vocal senyor Xicola, i el 16 a Vallbona amb el vocal senyor Prats.
El Grup de Teatre va representar el 9 d’abril L’oncle del rector, sainet de Santiago Rusiñol, i el 7 de maig Les humils violetes, comèdia ciutadana en tres actes, original de Victorià Vives. Aquestes obres populars consolidaven la tasca formativa amateur i el component lúdic de la secció dramàtica entre els associats i el públic familiar present a la sala d’actes de l’entitat.
A la Diada de Sant Jordi va actuar l’Esbart Català de Dansaires de Barcelona; hi actuava convidat per l’Orfeó Badaloní per tal d’animar la tornada d’un grup de dansaires propi de l’entitat, amb el precedent dels cantaires que els anys trenta formaven part de l’Esbart de Dansaires del Foment de la Sardana.
El tercer concert dedicat als socis protectors va tenir lloc el dijous 11 de maig al Teatre Picarol i s’emmarcà dins del programa de Festes de Sant Anastasi. La vigília de l’onomàstica del copatró de la ciutat, la Confraria de Sant Anastasi havia organitzat un seguici amb la imatge de Sant Anastasi al temple parroquial de Santa Maria i posteriorment la cremada del dimoni, plantat a la zona coneguda com les excavacions. Un exemple de recatolització de les festes. La cremada del dimoni (un ninot de fusta i de cartró de grans dimensions que representava un dimoni; recordeu les imatges d’en Gardela i d’en Pou de vi reciclats que hem citat al capítol anterior) havia sorgit com una iniciativa de la Confraria de Sant Anastasi (de Josep Vergés i Vallmajor, Josep M. Cuyàs i Tolosa, Jaume Ribó i Arenes i uns quants més) a l’esplanada de les excavacions ‒al descampat davant de l’actual Museu, amb les restes arqueològiques de Baetulo descobertes abans de la guerra‒, a partir de l’any 1940. El referent històric es trobava en un fragment del Calaix de Sastre de Rafael d’Amat i de Cortada, el baró de Maldà (propietari de can Peixau), escrit a finals del segle XVIII: «En la vigília de esta festa… calaren foch a un figuron». Com recull Joan Soler i Amigó a Maig major (1985), l’Ajuntament a finals dels anys quaranta va interessar-se per la Festa de Sant Anastasi, «adonant-se del caràcter popular que prenia la Cremada del Dimoni, i aviat es va mostrar disposat a ‘patrocinar’». El 1949 es creà el Patronat de Sant Anastasi per organitzar les festes del «co-Patrón de la ciudad y Patrón de la Industria Téxtil local». Així, a partir del 1950, les Fiestas y Ferias de Primavera y de San Anastasio aplegaren altres celebracions, a més de la cremada.
Revista de Badalona a l’edició del dia 20 de maig realitzà una crònica del concert de l’Orfeó al Teatre Picarol en el marc de les Festes de Sant Anastasi amb un ple total. Destacaren del repertori com a primera audició Els tres tambors de Lambert, De bon matí de Clavé, L’apotecari burleta de V. d’Indy i Canço de nois de Grieg, aquestes dues darreres bisades. Abans de l’inici de la segona part, Josep Vergés, representant del Patronat de Sant Anastasi, imposà una llaçada a la senyera de l’entitat, i va lloar la tasca cultural de l’Orfeó i dels Cors de Clavé, acompanyat del tinent d’alcalde de Cultura, Eduard Antoja. Al seu torn, el president de l’Orfeó, Enric Sabater, va agrair aquestes paraules i va expressar que era un orgull participar en les festes en honor del copatró de la ciutat. Anys més tard, el president Enric Sabater, en una entrevista a Revista de Badalona el 14 d’octubre de 1961 amb motiu dels quaranta anys de l’entitat, recordà retrospectivament aquest concert al Picarol perquè al local no hi cabia ni una agulla.
A nivell de presència en actes oficials, l’Orfeó Badaloní també col·laborà en la XXXIV Fiesta del Pedal, que va acollir la ciutat sota la presidència honorària del Baró d’Esponellà, llavors delegat d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona, el diumenge 14 de maig. Hi va haver una missa de campanya celebrada a la Rambla; l’Orfeó Badaloní cantà Ave Maria i la Salve Regina d’Antoni Botey, i les noies actuaren amb una mantellina blanca; una cursa de patins de vela del Club Natació Badalona, i una audició de sardanes a càrrec de La Principal Badalonina. Aquesta suma d’activitats cloïa el programa d’actes organitzats en honor de Sant Anastasi.
El 21 de maig la secció excursionista de l’Orfeó Badaloní organitzà una lluïda sortida amb tres autocars per anar als monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus. La secció realitzà al llarg de l’any diferents sortides familiars a llocs d’interès patrimonial, natural i històric del país.
Al butlletí de juny de l’Orfeó Badaloní es publicà una notícia sobre l’èxit de les actuacions de l’Orfeó Català a Madrid i València, felicitant-lo per la difusió i la pervivència de la cultura pròpia. El president Enric Sabater i el secretari Eveli Gracia havien enviat prèviament una carta de felicitació per la meritòria obra artística del germà gran dels orfeons catalans, al president de l’Orfeó Català, el 28 d’abril, segons consta a l’arxiu de l’entitat. S’hi publicà en castellà l’anunci que a mitjan anys trenta s’havia publicat en català al butlletí Annals el 1934 i a la premsa badalonina per captar socis protectors.
Al butlletí d’agost hem pogut identificar l’activitat del soci Jordi Xicola, que havíem citat anteriorment al butlletí d’agost del 1937. Aleshores soldat i autor d’una carta adreçada a l’Orfeó que fou transcrita en la publicació, el retrobem al butlletí d’agost del 1950 com a cantaire i directiu de la secció excursionista, que traslladava la seva residència de Badalona a Sabadell. Entre les informacions de les activitats següents ‒la més propera era el concert de Festa Major el dia 15 d’agost al Cinema Victòria‒, hi havia la notícia dels exàmens de solfeig dels integrants de la secció infantil, celebrats el 16 de juliol a l’Orfeó, amb la presència del mestre Francesc Solà i dels mestres Miquel Cortacans, Àlvar Arquer i Rafel Sancho; i el recital poètic amb composicions pròpies de Jaume Mas i Arenas, tota una institució a l’Orfeó ja que havia estat el primer secretari de l’entitat, el dia 3 d’agost al local social.
Per segon any l’Orfeó Badaloní va celebrar un concert de Festa Major el 15 d’agost al Cinema Victòria amb la cobla La Principal de Badalona. La recaptació, amb un preu de dues pessetes l’entrada, va anar destinada a la beneficència i el concert va ser retransmès per Ràdio Miramar Badalona. Revista de Badalona el 19 d’agost va realitzar una crònica breu del concert en el marc dels festeigs en honor de la Patrona Verge Maria. Incidí primerament que va ser «entre todos los actos de más labor local y tipismo badalonés»de les festes, i en destacà l’evolució tècnica de la Massa Coral. De les veus solistes,«aunque esté muy bajo de tenores», ressaltà «la señorita Maria de Argila, voz clara y magnificamente musical», i la bona feina del mestre Solà, corresposta amb càlids aplaudiments. Revista de Badalona el 19 d’agost va posar de relleu l’evolució tècnica de la Massa Coral amb la gran direcció de Solà, si bé veia «muy flojos los tenores»;en destacava la senyoreta Maria d’Argila.
En el butlletí de l’entitat del mes de setembre s’hi destacaven els anuncis d’un «Concierto de Caridad en el Asilo de Sant Juan de Dios» el 24 de setembre, i un altre previst el 12 d’octubre a l’Hospital de Badalona. També es feia una crònica corresponent a la secció d’escacs, que s’havia enfrontat en la passada Festa Major a l’equip del Círcol Catòlic de la ciutat, i la participació en trobades i torneigs, destacant els jugadors Mestres, Costa, Bertran, Enric i Juliana.
En l’àmbit dels concerts solidaris, com havia estat el de la Festa Major, la Massa Coral va continuar lligant les seves actuacions el mes de setembre i octubre. Així, el 24 de setembre l’Orfeó Badaloní va actuar a l’asil de Sant Joan de Déu per als asilats, amb acompanyament d’un nombrós públic desplaçat en autobusos reservats des de Badalona.
El butlletí de l’Orfeó d’octubre informava en portada de l’acte de reconeixement i el lliurament d’un pergamí acreditatiu a Francesc Ribó Arabia com a president honorari (acordat el mes de novembre anterior), el dia 29 de setembre, en una visita al Mas Oliver de Canyet, propietat de Ribó, que li feu la junta directiva.
La temporada de representacions teatrals per elenc local tornà a activar-se amb l’obra Amàlia, Amàlia, Emília el 10 d’octubre.
Com hem assenyalat, el 12 d’octubre l’Orfeó Badaloní actuà a l’Hospital de Santa Maria i Sant Josep de Badalona, en un acte organitzat pels visitadors en homenatge als malalts.
El mateix mes, el dia 29, es va realitzar la sortida-concert anual a Girona ‒en plenes Festes de Sant Narcís‒ i Banyoles. Es van omplir cinc autocars, que van ser rebuts a Girona per l’Orfeó Cants de Pàtria Nova; la darrera visita de l’Orfeó Badaloní havia estat el juny del 1934! A més de la junta directiva, la representació institucional estava formada pel tinent d’alcalde Joan Grífol i el regidor Eduard Sanmiquel. Els expedicionaris visitaren el Museu i la Catedral. En acabat, van anar a Banyoles a fer l’àpat de germanor i un passeig per l’estany. De tornada a Girona actuaren als estudis de Ràdio Nacional d’Espanya amb el següent repertori sota la direcció del mestre Francesc Solà: El nostre himne, La viudeta, El caçador i la pastoreta, Ave Maria, L’hereu Riera, Pel caminet pujant, Passant pel bosc, Marinada i La Font de l’Albera, les dues darreres amb acompanyament al piano del mestre Itarte. La crònica respectiva de Revista Badalona a l’edició del 4 de novembre va signar-la Miquel Xicart (exalcalde gestor, lligat al Círcol Catòlic i de perfil polític tradicionalista).
Molt possiblement relacionada amb aquesta sortida, per fer-la possible, a l’arxiu de l’Orfeó hem documentat una nota manuscrita signada per «els cantaires», escrita en català, d’agraïment «al nostre President honorari»Francesc Ribó.
El butlletí de l’Orfeó de novembre anuncià una selecta vetllada literària-musical organitzada per la secció d’escacs de l’Orfeó, a càrrec del Círcol Catòlic de Badalona el 19 de novembre, i la representació del quadre dramàtic de l’entitat de l’obra Les llàgrimes d’Angelina, el dia 3 del proper mes.
Revista de Badalona a l’edició de l’11 de novembre va publicar una entrevista a Enric Sabater, president de l’Orfeó, que l’identificava com «el alma del resurgir de la entidad». Sabater es queixava que en una ciutat amb 60.000 habitants només hi havia 300 socis protectors de l’Orfeó Badaloní, i havien de comptar amb el suport d’uns «beneméritos badaloneses» i de l’Ajuntament per quadrar les despeses, principalment del local i el sou dels professors. La retòrica sobre la finalitat de l’entitat era la que inoculava a cada pas el règim: «por el bien de Badalona, por el bien de nuestras cosas y por el bien de España» (la darrera paraula impresa amb un cos de lletra més gran, ben patriotera; recolzant-se també en el badalonisme, i una afirmació que sembla inspirar una coneguda ocurrència política més contemporània: «los catalanes hacen cosas»[sic]).
El 26 de novembre va tenir lloc la segona reunió general ordinària de l’any en curs. El punt central era la renovació de la junta directiva, motiu pel qual el soci Santiago March (que seria al cap de pocs anys alcalde de la ciutat) va proposar ratificar els càrrecs actuals i tots els components de la junta sortint. S’acordà donar confiança al president de confeccionar-la, un costum que va continuar al llarg dels mandats d’Enric Sabater. La junta directiva va quedar constituïda finalment ‒segons acta transcrita el 7 de gener de 1951‒, a l’espera que S.E. Gobernador Civil hi donés el visiplau, per Enric Sabater Borràs (president), Josep Gironès Illas (vicepresident), Antoni Ballesteros Alvarez (secretari), Francesc Clapés Navarro (vicesecretari), Fèlix Freixa Malé (tresorer), Francesc Carreté Santigosa (comptador), i vocals: Josep Casals Ferrer, Antolí Puig Prat, Carles Verdiell Ferrer i Jordi Condeminas Ferrer.
El butlletí de desembre publicà la memòria d’activitats explicada a la reunió general el 26 de novembre passat, en la qual a més de repassar totes les activitats s’esmenta el bon funcionament de la secció infantil per assegurar el planter de la Massa Coral. Entre els propers actes prenia rellevància la conferència de Joan Triadú, Impresiones de mi estancia en Inglaterra, prevista per al 17 de desembre.
El mes de desembre va representar-se Les llàgrimes d’Angelina, el diumenge 3, i el dia de Nadal, La dida. L’endemà 26 de desembre, la Massa Coral va intervenir de nou amb les societats corals en l’acte central del Nadal del pobre. A finals d’any la Massa Coral constava de vuitanta-vuit cantaires, cinquanta homes i trenta-vuit senyoretes, i es constatava una baixa respecte als 125 que inicialment estaven compromesos a l’inici de l’etapa, l’any 1948. Passada l’eufòria de la novetat i amb la disciplina dels assaigs, com ja havia passat a l’inici de les dues etapes històriques anteriors, tot i les activitats d’esbarjo que s’oferien, la Massa Coral va disminuir, si bé guanyava en cohesió i qualitat tècnica dirigida per l’ínclit mestre Solà.