De l’activisme a la centralitat sociocultural (1962-1977)

Es tracta d’un període cronològic de quinze anys que manté la tendència presidencialista, amb els presidents Josep Gual, Jaume Oriol i Joaquim Grífol; i es correspon amb el règim franquista fins al final físic del dictador el novembre del 1975 i les primeres passes de la Transició cap a una democràcia.

Tanmateix, se’ns dibuixen dos intensos períodes diferenciats, el primer caracteritzat per l’arribada a la presidència de l’agitador cultural i polític Josep Gual i el seu equip (1962-1965). Gual sacseja l’Orfeó Badaloní i el situa en temps rècord entre les associacions capdavanteres de la cultura catalana del moment. Es troba ben connectat intel·lectualment amb una generació que malda per una cultura moderna amb un projecte de país i també amb una part de l’oposició política al règim. Aquests fets tensaran el tradicional marc culturalista de l’entitat, així com la relació institucional amb el mateix règim. Gual optarà per traçar el seu propi camí fora de la directiva, amb múltiples col·laboracions amb l’Orfeó i amb la junta directiva, sense comprometre, però, l’entitat, deixant pas a Jaume Oriol (1965-1967). El darrer període de deu anys, 1967-1977, comptarà amb el prestigi artístic i la forta personalitat del president Joaquim Grífol. S’hi desenvoluparà la centralitat de la cultura popular i tradicional catalana en les activitats públiques; la reeixida celebració dels cinquanta anys de la fundació de l’entitat; la consecució d’un local social propi, activant-se la sociabilitat, la Massa Coral i les seccions, entre les quals especialment la de teatre.

1962

L’11 de gener el president del Cor de Marina, Francesc Sarriera, adreçà una carta al president de l’Orfeó, Enric Sabater, en la qual l’avisà amb un any d’antelació que el contracte d’arrendament finalitzaria el 15 de gener de 1963. Les alarmes devien disparar-se i les gestions es devien intensificar per tal de revertir la decisió comunicada. El cert és que l’Orfeó continuà en la seva seu (al butlletí del mes d’octubre es parlava encara de tractar la retenció del local social amb el Cor de Marina, si bé al de Nadal s’anunciava un nou acord de renovació), sense perdre de vista amb Francesc Ribó una solució que permetés la seguretat d’un local propi, que encara trigaria a aconseguir-se.

El 14 de gener va tenir lloc una reunió general ordinària en què, després de mostrar la satisfacció compartida per l’èxit de les celebracions del 40è aniversari de l’entitat, va posar-se de manifest una voluntat de canvi en el moment en què havia de votar-se un punt que habitualment en l’ordre del dia era tractat amb un vot de confiança al president per renovar parcialment la junta. Vegem-ho, perquè va suposar un trencament en la manera de fer les coses fins el moment. L’assemblea va tenir una assistència d’una trentena de socis i va aprovar com simples tràmits la memòria anual i l’estat de comptes. En arribar, però, a la renovació parcial de càrrecs, va demanar la paraula el soci Antoni Mongay, que va preguntar al secretari quina era la durada dels càrrecs de la directiva i aquest li va respondre que dos anys; a continuació Mongay va expressar que, tot agraint-los la feina feta, calia renovar els càrrecs de la direcció que feia molts anys que eren els mateixos, i respecte a l’assemblea va afirmar que calia «apartarse de los moldes cómodos para una elección de conceder un voto de confianza al Sr. Presidente o de aceptar de antemano los que el mismo propusiera». El president Sabater, el vicepresident Gironès i el secretari Clapés van mostrar-se d’acord amb un possible relleu. També hi van intervenir els socis Verdiell, Mestres, Mas i Gual amb apreciacions i suggeriments per portar a terme una renovació directiva. Davant de la situació, es passaren a votar dues proposicions: una de Mongay per crear una comissió ordenadora, perquè conjuntament amb la junta estudiessin amb temps l’abast de la renovació; i una altra de Mestres, que demanava que les vacants de la junta quedessin cobertes en el transcurs de la reunió que s’estava celebrant com estava previst. La proposició de Mongay va ser aprovada per unanimitat i es conformà l’esmentada comissió, pel mateix Mongay, Gual, Mas, Pujadas i Viñas, i s’acordà la celebració d’una nova reunió en el termini d’un mes.

Així, va tenir lloc una transcendental assemblea extraordinària el 18 de febrer amb l’assistència d’uns quaranta socis, que determinà la renovació de la directiva. Enric Sabater, president des de l’inici de la tercera etapa, d’acord amb la comissió ordenadora de la qual donà compte Antoni Mongay, coneixent l’orientació de diferents entrevistes preparatòries, va presentar als socis no una renovació parcial de la junta sinó una de total. La proposició va aprovar-se i, en presentar-se únicament la candidatura encapçalada pel soci Josep Gual i Lloberes, va ser votada per unanimitat. Gual i el seu equip configurarien un projecte cultural de caire renovador connectat amb iniciatives que dinamitzaven la represa moderna de la cultura catalana. Ara bé, la història, com veurem, podria haver estat una altra de ben diferent. Abans de finalitzar l’assemblea, Mongay va agrair la confiança i va proposar que Enric Sabater fos nomenat president de mèrit i motiu d’un homenatge. El nou president Josep Gual va intervenir amb coratjoses paraules sobre la seva propera tasca al capdavant de l’entitat i també donà suport al reconeixement a Sabater, com ho va fer en la següent intervenció Cuixart Borbonet, que, a més, va demanar que l’assemblea expressés la condolença per la defunció de l’home de teatre,«gran amigo del Orfeón», Amadeu Mateu.

Al butlletí intern de gener-febrer va publicar-se la següent composició de la junta renovada: Josep Gual Lloberes (president), Antoni Mongay Juan (vicepresident), Josep Utesà Batlle (secretari), Jaume Oriol Guardiola (tresorer), Josep Farré Fontcuberta (comptador), Josep M. Raventós Taxonera (arxiver), i vocals: Josep Prats Camins, Pere Capeta Suari i Domènec Cladellas Custó. D’aquest darrer vocal, l’última referència que teníem era com a integrant de la comissió pro bandera, una bandera nova de l’Orfeó, segons apareixia al butlletí de l’entitat el maig del 1937.

També va publicar el manifest consensuat entre la junta entrant i la sortint, on «es resumeix el sentit unànime que imperà en la Reunió general extraordinària celebrada a l’efecte de renovació de càrrecs directius». El manifest es titulava L’empelt:

«Les festes celebrades amb motiu del 40è aniversari de l’Orfeó Badaloní van demostrar palesament que l’obra de l’Orfeó, malgrat els vuit lustres d’existència, té arrels ben fondes i és prou esponerosa i àmplia per a donar, encara, noves collites primerenques de fruits prou saboroses per al paladar de les noves generacions que pugnen per obrir-se pas, no solament en l’art musical, ans bé en altres activitats.

A l’Assemblea anual, una bona part dels assistents es pronuncià en el sentit que la renovació fos més àmplia per tal de donar més flexibilitat a la seva actuació a l’objecte d’emmotllar-la, d’acord amb les actuals circumstàncies, sense, però, abdicar de cap dels principis que infonen els postulats de l’entitat, i, si bé en principi es dissentia de la conveniència de fer-ho, s’acordà el nomenament d’una Comissió Ordenadora, per tal de veure si era possible arribar a un acord respecte al cas.

Les gestions no han estat fàcils. Tot i amb això, tant als uns com als altres no els ha guiat altra finalitat que l’amor a l’Orfeó, la qual cosa quedà demostrada en la reunió que tingué lloc, per tal com la nova Junta Directiva, proposada a petició d’un destacat component de la Comissió Ordenadora fou elegida per unanimitat i per aclamació entusiasta, cosa que demostrà que no es tractava de fer esporgada sinó d’un empelt.

Així ho creuen els que cessen i no deserten, i els que entren i ja hi eren. Visca Badalona!».

Sobre l’inici de la nova junta, la Memòria dedicada als socis conservada a l’arxiu de l’Orfeó, corresponent al període entre juliol del 1962 i maig del 1964, en fa referència:

«L’EMPELT que preconitzava el nostre consoci Jaume Mas i Arenas ha donat els fruits que d’ell s’esperaven.

Damunt d’una atmosfera de pessimisme que planava en les activitats orfeonístiques i culturals de casa, ha emergit amb nova vida i puixança un nou estil i ben nostre que ha situat a l’Orfeó a la primera línia com a entitat cultural a Badalona, havent trobat ressò les seves manifestacions en l’àmbit de tot el país».

Tanmateix, però, van transcorre uns mesos abans de validar-se la composició de la nova junta definitivament per part de les autoritats i constituir-se com a tal amb alguns canvis en la composició, com veurem. En aquest temps, hem documentat a l’arxiu de l’entitat un escrit del 25 de febrer d’Enric Sabater, «en calidad de Presidente de la entidad ‘Orfeó Badaloní’», destinat a l’alcaldia, en què fa sol·licitud de la subvenció anual «de la suficiente cuantía que le permita desarrollar con el máximo decoro todas sus actividades».

Retornant al contingut del butlletí de gener-febrer, es ressenyava una actuació de la Massa Coral i l’Esbart Sant Jordi al Círcol Catòlic el dia 1 de gener; el tradicional concert nadalenc per part de la Massa Coral el dia 14 de gener; l’actuació de la companyia de Joaquim Grífol a l’Orfeó amb l’obra Maria Rosa el 28 de gener i l’obra Romeu de 5 a 9 per part de la secció teatral de l’entitat, amb direcció de Joaquim Grífol.

A les actes de la junta directiva i en l’arxiu de l’Orfeó hem pogut documentar diferents fets corroborats del període en què va trigar uns mesos a confirmar-se el relleu a la presidència i la renovació parcial de la junta de l’Orfeó Badaloní.

Inicialment tot seguia el curs previst quan el 28 de febrer en la reunió de la junta directiva el president Sabater i la junta sortint (Gironès, Clapés, Prat, Freixa, Casals, Martells i Pera) van fer el traspàs al president entrant Josep Gual, i el seu equip: Mongay, Utesà, Oriol, Farré, Raventós, Pujadas, Prats i Capeta.

El 4 de març, Gual va presidir la seva primera junta directiva, en la qual es va tractar la petició a l’Ajuntament d’una subvenció econòmica; va acordar-se que una comissió amb Gual, Mongay i Utesà visitessin l’alcalde Josep Torras Trias per presentar la nova junta; es va reafirmar l’acord de l’assemblea de nomenar president de mèrit Enric Sabater per tots els serveis prestats a l’entitat, i es va proposar la realització de l’obra teatral La filla del mar en homenatge als socis del Cor de Marina; Gual també va informar que Sabater l’havia presentat a la Massa Coral.

El 6 de març documentem un escrit dirigit al «Comisario Jefe de Policia» de Badalona per part de Josep Gual i Lloberes «natural de Badalona; de estado casado; con domicilio en Badalona, calles de Santa Madrona, 54; hijo de Joaquín y de Francisca; nacido el 13 de Julio de 1920 y de profesión comercio; obrando en calidad de Presidente de la entidad ‘Orfeó Badaloní’, con todos los respetos acude atentamente a Ud. y…» exposa l’acord de la reunió extraordinària de socis del 18 de febrer en la qual la junta directiva va quedar així constituïda: Joan Gual Lloberes (president), Antoni Mongay Juan (vicepresident), Josep Utesà Batlle (secretari), Agustí Pujadas Fornés (vicesecretari), Jaume Oriol Guardiola (tresorer), Josep Farré Fontcuberta (comptador), i com a vocals: Josep Prats Camins, Pere Capeta Suari, Domènec Cladellas Custó i Josep M. Raventós Taxonera.

El dia 7 de març els fets s’acceleraren. Gual va convocar una reunió de la junta directiva en la qual anuncià que «se ve presionado a renunciar al cargo directivo que ostenta». Una renúncia que afirma incondicional i a la qual segueix la de la seva junta directiva.

El 25 de març se celebrà, però, una reunió extraordinària presidida per Gual en la qual va donar compte d’un ofici del Govern Civil del 22 de març que li comunicava que «deberá convocar nueva Asamblea al objeto de constituir nueva junta, y es ante la misma donde podrá dimitir del expresado cargo». Per tal d’assessorar-se es va acordar informar de les circumstàncies el Secretariat d’Orfeons.

Coneixem també que, amb data de 2 d’abril, l’Ajuntament de Badalona, per mitjà de l’àmbit de Protocolo. Actos y Deportes, va transmetre una comunicació del Govern Civil de Barcelona, del Negociat d’Associacions, en la qual, contestant un escrit previ de l’Orfeó Badaloní del 26 de març, considerava com a no autoritzada l’assemblea realitzada a l’Orfeó Badaloní el 18 de febrer, cosa que confirmava també l’Alcaldia de Badalona, i per tant tots els acords presos i els seus efectes quedaven invalidats. Com podem observar, doncs, algunes persones ho tenien molt pelut respecte a les autoritats per ocupar algun càrrec visible i de responsabilitat en el món associatiu badaloní.

El 5 d’abril, Enric Sabater reuneix la junta directiva que havia sortit després de l’assemblea del 18 de febrer i que havia fet el traspàs el 28 de febrer, i llegeix l’ofici de l’Ajuntament de Badalona del 2 d’abril. Per tant, conclou, hi ha un retorn a la situació prèvia a l’assemblea extraordinària del 18 de febrer, i ells tornen a estar en actiu al capdavant per tal de preservar la continuïtat de l’entitat.

En reunió de la junta directiva el 10 d’abril, Enric Sabater anuncià la voluntat que es convoqués una nova assemblea per renovar càrrecs, i per això portarà a terme negociacions amb les autoritats. Ell va tornar a presidir noves reunions de junta els dies 10 d’abril, 10 de maig, 7 de juny i 9 de juliol, en la qual s’acordà que la Massa Coral actués el dia 16 en l’ofici de la Mare de Déu del Carme i que el proper 29 de juliol se celebrés una altra assemblea extraordinària per portar a terme la renovació total de la junta directiva. Es tornava de nou al punt de partida del 18 de febrer, que era diferent de la del 14 de gener, ja que s’acceptava la renovació total, que ja era un trencament respecte a com s’havien fet les coses des de l’inici de la tercera etapa de l’Orfeó feia catorze anys.

El 29 de juliol, amb la presidència d’Enric Sabater i amb una assistència de quaranta-cinc socis, es va desenvolupar el desenllaç de l’embolic a l’entitat dels darrers mesos portat a terme per les autoritats franquistes. En l’assemblea extraordinària, el soci Salvador Alsina va proposar que es votés exclusivament la presidència, donant-li confiança perquè confeccionés el seu equip directiu, i proposà Josep Gual per al càrrec. La proposició va ser votada per unanimitat i Gual, per segona vegada, va accedir a la presidència de l’entitat. Aquesta vegada en seria la bona.

Una reunió extraordinària el 2 d’agost, encara amb la presidència oficial d’Enric Sabater, la darrera de totes, va ser la definitiva per fer-se efectiu el traspàs amb el nomenament de Josep Gual i Lloberes.

El 9 d’agost, Josep Gual comunica per carta al Governador Civil de la Província el seu nomenament com a president de l’Orfeó en la reunió extraordinària de socis realitzada el diumenge 29 de juliol «de conformidad con el contenido de los Estatutos de la entidad». Hi adjunta la composició de la junta directiva i un segon document amb la certificació acreditativa del traspàs de poders efectuat en la reunió de les juntes directives entrant i sortint, el dia 2 d’agost. L’acta de la reunió del dia 29 recull com van acreditar-se quaranta-cinc socis sota la presidència d’Enric Sabater i la totalitat de la seva junta directiva. S’aprova la darrera acta corresponent al 14 de gener, ja que l’assemblea del 18 de febrer «fue legalmente invalidada». I es detalla el procés d’elecció de la nova presidència.

A continuació identifiquem una quartilla de salutació del president de l’Orfeó Badaloní, datada genèricament el mes d’agost (probablement es devia distribuir aprofitant la Festa Major), que notificava els integrants de la junta renovada: Josep Gual Lloberes (president), Antoni Mongay Juan (vicepresident), Agustí Pujadas Fornés (secretari), Jaume Blanch Pujol-Busquets (vicesecretari), Jaume Oriol Guardiola (tresorer), Carles Munells Prats (comptador), i Josep Casals Ferrer, Josep M. Raventós Taxonera, Josep Duatis Altimira i Fidel Horts Descarrega com a vocals.

Arribar fins al nomenament efectiu d’una nova junta havia estat tot un viacrucis. Encara ho veurem més si llegim la versió dels fets del mateix Josep Gual, que va desgranar tota una sèrie d’interioritats en una entrevista publicada en dues parts als butlletins de l’Orfeó núm. 40 i 41, corresponents a l’any 2004. Gual hi manifestava que davant de la renovació de càrrecs a l’entitat, el costum era que «com que no es presenta ningú es renova el càrrec amb l’antic president». Amb el suport d’un grup de socis, va pensar «doncs em presento jo», i dit i fet. Recorda que després de l’assemblea en què va ser escollit, «aquella mateixa tarda algú va preguntar a un membre de l’antiga junta per l’assemblea i aquell algú era un del règim, i això va passar al camp del F.C. Badalona, va dir, ‘la junta està en mans d’una colla de rojos…’ En la junta meva hi havia l’Antoni Mongay, l’Oriol el rellotger [recordem l’encàrrec municipal de la Medalla de la ciutat a Pompeu Fabra el 1934], el senyor Prats, l’Utesà Batlle, en Pere Capeta, en Ferreres, i en Fidel Ors, que va ser la salvació de l’Orfeó, va sanejar els comptes fent unes rifes». Vuit dies més tard l’alcalde va trucar-li per dir-li que, per part del Govern Civil, havia de dimitir com a president. Gual es va presentar a l’Ajuntament i en la conversa l’alcalde va simular que trucava i parlava amb el Govern Civil: «Em feia escoltar la conversa amb el governador i de seguida vaig adonar-me que les catalanades que etzibava el presumpte mandatari corresponien al secretari de l’alcalde, que no era altre que un antic secretari de l’Orfeó». En Gual, tot rient, li va respondre que ho comunicaria a la junta i que ja presentaria la dimissió, i l’alcalde li va respondre que no es reunissin al local de l’Orfeó. Aquell mateix vespre, davant dels cantaires, l’expresident pujà a l’escenari i va dir que tornava a assumir el càrrec.

La junta que havia de dimitir va reunir-se al domicili de l’Oriol i, per majoria (només el vot de Gual i dos més en contra), acordaren dimitir. L’endemà cursaren per escrit l’ofici al Govern Civil i, quatre dies més tard, un motorista de governació li lliurà un document de resposta. Tanmateix, se li informava que si volia dimitir havia de fer-ho davant de l’assemblea, que era qui l’havia nomenat. Després de realitzar còpies de l’escrit, es personà per veure l’alcalde: «No sabia què dir-me», i aleshores va aprofitar per retreure-li la jugada anterior de la suposada trucada a governació i va comunicar-li que estava disposat a convocar una assemblea. L’alcalde va demanar que fos en un local diferent a l’Orfeó i que enviaria un representant amb instruccions per configurar la nova junta. Gual explica que l’assemblea va fer-se al local de La Donzella de la Costa, i que ell mateix va tallar d’arrel la intervenció del representant municipal «dient-li que el president de l’entitat era jo, i per tant que no seguia instruccions de ningú, i faria la junta que jo creia convenient». I afegeix: «Així ho vaig fer, i l’endemà al local de l’Orfeó davant dels cantaires i dels antics components de la junta usurpadora (que van retirar-se amb la cua entre cames), van quedar les coses al seu lloc». Com podem llegir, és un episodi ben curiós de com funcionaven les coses sota el règim els anys seixanta.

El butlletí de l’Orfeó d’octubre recollí en portada unes paraules d’Edmon Brazès, activista cultural de la llengua catalana al Rosselló, dedicades a l’entitat amb motiu de la visita a Ceret el 9 de setembre:

Llum nova de setembre

Orfeó Badaloní

esperança als cims d’Albera

Sant Gil ens mostra el camí.

Es tractava d’un número del butlletí dedicat a la visita de l’Orfeó Badaloní amb la Massa Coral i l’Esbart Sant Jordi a la població nord-catalana de Ceret. Coneixem també per la Memòria del 1964 que la secció de danses, Esbart Sant Jordi, va reorganitzar-se amb motiu de la sortida a Ceret amb la col·laboració d’alguns dansaires «no afectes al nostre esbart», per arrodonir de forma reeixida l’actuació de l’Orfeó. El butlletí d’octubre publicà diferents articles sobre la sortida, el primer de Manuel Bazataqui de La Voz de Badalona: en la seva crònica esmenta la presència de l’alcalde Josep Torras Trias, l’arxipreste de Badalona, Joan Miquel, el tinent d’alcalde de Cultura, Francesc Font, el regidor Antoni Barroso, el delegat comarcal del Ministeri d’Informació i Turisme, Jordi Abel, i components de la junta de l’Orfeó amb el seu nou president Josep Gual i el president honorari Francesc Ribó i la seva dona Assumpció Olivé de Ribó. Els visitants, en arribar a Ceret, van escoltar missa a l’església parroquial, oficiada per l’arxipreste Joan Miquel, ajudat per Jordi Abel i Joaquim Grífol, «interpretanto escogidos motetes, finalizando con la salve montserratina» la Massa Coral de l’Orfeó. En el passeig dedicat al Mariscal nord-català Joffre, la Cobla La Principal de Badalona va tocar sardanes, i a l’Ajuntament va haver-hi una recepció oficial de l’alcaldia, «intercanviándose en francés unas frases de salutación y deseos de estrecha hermandad entre los catalanes de un lado y otro del Pirineo» entre l’alcalde de Ceret, Mr. Guitard i el de Badalona, senyor Torras Trias. Va tancar aquest acte protocol·lari «el poeta del Vallespir Edmound Brazès, pronunciando en catalán un entusiasta parlamento que puso de relieve los lazos de hermandad y cultura existente entre los catalanes españoles y franceses». L’alcalde de Badalona va obsequiar al seu homòleg amb un gerro de cristall amb l’escut de la ciutat i tres ampolles d’Anís del Mono, i signà al llibre d’honor de l’alcaldia. Els orfeonistes i acompanyants, uns tres-cents, van celebrar l’àpat de germanor en dos hotels, un a Ceret i un altre a Le Boulou, on entre els parlaments, el del president Gual va ser entusiastament aplaudit, en referir-se al fet que tots els pobles del món s’unissin en una forta abraçada. A les quatre de la tarda, a la plaça de braus de Ceret va tenir lloc un Festival Folklòric d’amistat catalana. La senyoreta Mercè Amigó va saludar el públic en nom de l’ambaixada cultural badalonina, en català i en francès; començà l’actuació la Massa Coral amb la direcció del mestre Itarte i la subdirecció del mestre Guillén, i van cantar com a solistes la senyora Victòria Freixa de Pera, la senyoreta M. Nonell i el senyor M. Ramon Prat; continuà l’Esbart Sant Jordi amb la Cobla La Principal de Badalona, amb direcció coreogràfica de Josep Casals, direcció musical de la senyoreta E. Martells i assessorament de J. Duran i J. Ventura; Mercè Amigó presentà cada ball en català i francès. Finalment la Massa Coral i La Principal Badalonina interpretaren Marinada, A Montserrat, Empordà i Rosselló i la conegudíssima peça de Morera La Font de l’Albera. Després de l’actuació, els expedicionaris, en els set autocars que formaven la comitiva, van retornar a Badalona. Els veterans socis de l’Orfeó Jordi Martí i Rosa Casals, en una entrevista per conèixer aspectes d’aquella època de l’Orfeó, ens explicaren que ells es van conèixer en el viatge a Ceret i, entre d’altres anècdotes de la parella, Martí recordava que feia poc havia finalitzat el servei militar i a la frontera van estar-s’hi prop de tres hores amb diferents comprovacions per part de la policia abans de deixar passar els autocars; i Casals, incidint en l’avinentesa del viatge a Ceret, ens deia que van celebrar els seus cinquanta anys de cassats amb un viatge de tres dies a Ceret.

Altres escrits dedicats a la sortida eren «Vale la pena pasar fronteras», de Ramon Vall Guixeras, que afirmava com «no se tratava de una de tantas salidas anuales que prodiga la entidad» des d’un punt de vista del folklore regional i d’espiritualitat; coincidint en el mateix fons i amb un text més extens, trobem els articles «Crónica», de Jordi Abel, i «Breve historia de un día histórico», de Joan Calzada Mongay. Per la seva part l’article «9 de setembre», de Josep Utesà i Batlle, destacava el fet que per primera vegada la senyera de l’Orfeó havia traspassat la frontera, i introduïa uns versos de La Font de l’Albera:

Festa major i assenyalada,

al temps joliu del rim verol.

Si per Sant Pere la fa Prada,

Ceret la canta a Sant Ferriol.

A Sant Ferriol canta Ceret.

Vinga el flabiol i el tabalet!

I posava de relleu en l’aplaudit parlament de Gual al dinar de germanor el sentit que fou «l’inici d’un llaç de recobrament de tots els pobles de parla catalana».

Entre la resta de textos destaca per les seves reflexions i originalitat «La frontera esborrada»,de Joan Argenté. Comença fent esment de l’obra Espessos núvols sobre la frontera, de Ricard Salvat, on una «muralla invisible» separa amants… A continuació, des del punt de vista del dret ‒Argenté exercia d’advocat‒, les fronteres limiten la sobirania dels estats; ara bé, segons la seva reflexió: «Des de fa alguns anys però, molta gent de tot el món s’adona que l’organització per viure cal que sigui a la inversa: arrencar de les petites realitats concretes i avançar en múltiples i cada vegada més àmplies federacions. Això no s’oblida res del que hi ha, no hi caben enutjoses discriminacions i s’estimula a que els homes siguem més comprensius i no pas excloents ni mancats». I es mostra satisfet que l’Orfeó «hagi esborrat un trosset de la frontera amb França».

També va incloure’s el que deia la premsa francesa, que destacà el caràcter d’amistat i la qualitat del festival folklòric.

El butlletí publicà la composició de l’actual junta directiva; i les activitats d’octubre: un concert d’homenatge a Emili Vendrell el dia 14 d’octubre; la representació de L’hostal de la Glòria de Josep M. de Sagarra el dia 21, i la concentració d’orfeons a Montserrat el dia 29; al noticiari, entre d’altres informacions, es fa una crida a la reorganització de les seccions i a dipositar el material de les de ping-pong i escacs; s’anuncia la represa de l’Esbart Sant Jordi amb una nova junta: Josep Estañol (president), Benjamí Martí (secretari), Jordi Martí (caixer) i Rosa Santana (vestuari), que formalitza la inscripció a l’Obra del Ballet Popular; com cada diumenge, la sala social s’obria a una tertúlia durant la qual es podien consultar les revistes i els llibres de l’entitat; s’anuncia per al 11 de novembre l’actuació de la Massa Coral i l’Esbart Sant Jordi a la Sala Catequista de Tiana.

Un díptic de l’arxiu de l’Orfeó amb l’indicatiu I Temporada ens informa del programa del recital de cançons en homenatge al gran cantaire Emili Vendrell (8 de gener de 1893 – 1 d’agost de 1962), que se celebrarà el 14 d’octubre a la sala de l’entitat. A l’interior hi ha una poesia de Joaquim Grífol i Puig datada el 2 d’agost:

Ja no contarà mai més

al gegant ni a la geganta,

ni cançons als traginers,

ni a l’arena de la platja,

ni a les noies de trenes d’or,

ni a brunes ni a solellades,

ni a les que criden l’Amor

mentre la tarda s’escapa.

[…] La boca havia emmudit!…

i el seu llavi no es movia!…

Era estès damunt del llit…

i semblava que dormia!…

El programa seria presentat per la senyoreta Mercè Amigó, i cantaven en la primera part: Rosa Casals, Rosa Santana, Victòria Freixa, M. Rosa Estañol, Maria Monell, Ramon Prat, Felip Pera, Carme Álvarez, Daniel Ens, Amadeu Escriuela, Josep Ubach, Josep Arimont, Joaquim Grífol i Anna Barbosa; en la segona part hi hauria una audició de la col·lecció de discs interpretats per Emili Vendrell cedits per Joaquim Grífol; i a la tercera part, una sèrie de cançons i el poema de Grífol dedicat a Emili Vendrell, a càrrec d’Emili Vendrell (fill), tots acompanyats al piano pel mestre Josep M. Guillén.

La contraportada del díptic servia per anunciar la representació de l’obra teatral L’hostal de la Glòria de Josep M. de Sagarra, corresponent a la segona temporada, el diumenge 21 d’octubre, a les sis. Amb la direcció de Joaquim Grífol el repartiment comptava amb Francesca Simó, Antolí Puig, Josep Duatis, Anna Peix, Maria Monell, Joaquim Grífol, Mercè Amigó, Francesc Peix, Joaquim Argimon, Rosa Casals, Josep M. Raventós i Joaquim Maymó.

El butlletí intern del mes de novembre destacava a la portada uns versos de Jacint Verdaguer al costat d’una fotografia d’Emili Vendrell, homenatjat recentment per l’Orfeó Badaloní: «A aquell que ahir us cantava, qui avui no el plorarà?». El primer text del butlletí, «Saber dir les coses»,estava dedicat a Vendrell i l’havia escrit Francesc Prat, destacant-lo com un símbol dels orfeonistes catalans. Solista tenor de l’Orfeó Català, quedava en el record la «famosa interpretació de l’Evangelista de la Passió segons Sant Mateu». L’articulista esmenta que l’Orfeó Badaloní havia estat el primer a fer un homenatge al cantaire més popular de Catalunya.

També en referència a Vendrell es van transcriure les paraules de Mercè Amigó en l’acte d’homenatge. Amigó va recordar que en la sortida a Ceret havia causat gran impressió la cançó La Font de l’Albera, original de Josep Sebastià i Pons, que havia estat estrenada feia quaranta anys a la mateixa població, amb la intervenció del tenor Emili Vendrell. En l’acte d’homenatge, els solistes de l’Orfeó Badaloní cantaren cançons que havia popularitzat Vendrell. Per la seva part, Josep Utesà signà l’article «El cantaire de Catalunya», en què lloava el solista traspassat de l’Orfeó Català; i Joaquim Grífol Puig li dedicà un poema pòstum.

El butlletí recollia la notícia que el 28 d’octubre l’Orfeó Badaloní havia participat en l’acte multitudinari dels orfeons catalans amb motiu de la inauguració a Montserrat d’un monument dedicat al mestre Millet.

L’òrgan de l’entitat anuncià una Tanda de Conferències Culturals amb ponents de prestigi, sobre temàtiques culturals i socials d’actualitat: el 24 de novembre seria el torn de Joan Triadú, crític literari, amb la xerrada La literatura i el poble; l’1 de desembre, Jaume Nualart, sociòleg, sobre La immigració; el 22 de desembre, Alexandre Cirici i Pellicer, crític d’art, tractaria la temàtica Art i societat; el 12 de gener, Jaume Casajoana, advocat, sobre La crisi de la democràcia; el 19 de gener, Jordi Carbonell, crític de teatre, El teatre com a fenomen social, i el 26 de gener, Josep Espar, advocat, De la consciència de poble a l’escepticisme.

En l’àmbit de notícies el butlletí informava que, el proper dia 9 de desembre, la Massa Coral celebraria un àpat de germanor al restaurant de Can Ramonet a la Rambla; l’Orfeó Català i el secretariat d’orfeons felicitaven la participació de l’Orfeó Badaloní en l’acte de Montserrat; s’informava de la finalització el 21 d’octubre de la temporada teatral a l’Orfeó amb L’hostal de la Glòria (una obra que els veterans socis Josep Duatis i Jordi Raventós consideren una de les emblemàtiques de l’Orfeó perquè s’ha representat en diferents èpoques), de Josep M. de Sagarra, obra que la secció dramàtica tornà a representar a la Societat l’Oliva de Canyet el dia 4 de novembre, amb notable èxit.

La reorganització de l’Esbart Sant Jordi va trobar concreció en disposar d’una secretaria pròpia, unes seixanta quotes i un espai de dipòsit (a l’arxiu de l’Orfeó es conserva un inventari del moment: panderetes, barretines, faixes, llaços, mantellines, davantals…, mocadors ball de l’indiot, pantalons i faldilles ball de gitanes, dos bastons petits L’hereu Riera…). La direcció coreogràfica va recaure específicament en Just Duran en substitució de Josep Casals, dedicat a diferents seccions, la direcció musical va passar a ser responsabilitat de Nicolau Vallbona en substitució d’Esther Martells, dedicada també a d’altres tasques a l’entitat. L’Esbart va ingressar en l’Obra del Ballet Popular. El diumenge 11 de novembre, la Massa Coral de l’Orfeó i l’Esbart van actuar en la Catequista Parroquial de Tiana, amb la direcció respectiva d’Emili Itarte i Just Duran. Va ser un gran èxit i respecte de l’actuació de l’Esbart va destacar el Ball de nans de Berga; al final van ser obsequiats amb vi i galetes. Des de l’Esbart es va decidir visitar el seu antic director Josep Ventura.

Respecte a l’Esbart, es va publicar un himne escrit per Tomàs Barri:

Anem, companys;

saltem, ballem.

Anem, companys,

que tot és festa.

El ballar, és alegria;

el ballar, és joventut;

nostres aires, són de vida;

nostres salts, una virtut.

Catalunya, és mare airosa;

Sant Jordi, és nostre Esbart;

ballem, amb cara amorosa,

en un rotllo agermanat!

El butlletí de novembre també anotà l’activitat de la secció infantil de la coral amb trenta integrants, i es publicava el poema L’àvia, original de Rosa Homs i Llach, de dotze anys. En l’apartat de «Noticiario» llegim amb curiositat la notícia breu titulada «Insistiendo»: «Hasta el momento han dado solamente fe de vida en lo que concierne a la nueva activización de las Secciones los componentes del ‘Esbart Sant Jordi’»; s’agraeix a Josep Torras Trias (alcalde de Badalona) l’aportació personal per contribuir a les elevades despeses del trasllat de l’Esbart a Ceret; s’anuncia que s’està preparant un cicle de conferències amb Joan Triadú, excatedràtic de la Universitat d’Oxford, Alexandre Cirici i Pellicer, un dels millors crítics d’art, i Oriol Bohigas, arquitecte; l’elenc teatral havia nomenat president Francesc Peix; la sala d’actes de l’Orfeó acollí els dies 20 i 27 d’octubre i 3 de novembre les tres conferències del cicle Avui i nosaltres de les Joventuts Musicals, la delegació badalonina de la qual s’havia instal·lat també a l’edifici del Cor de Marina; la sala de l’Orfeó acollí el 30 d’octubre l’assemblea general de socis del Club Natació Badalona; el diumenge 4 de novembre, mentre la secció teatral actuava a Canyet, va programar-se una sessió de cinema a l’Orfeó amb Un americà a París, Breu reportatge de l’excursió a Ceret i un complement còmic. La notícia esmenta l’agraïment de l’entitat a Eladi Segundo, Francesc Vidal i Joaquim Grífol. S’informa que en la propera sessió de cinema es projectarà Records de l’Orfeó, El 40 aniversari i Reportatge de Ceret (aquesta darrera en color), filmada per Carles Nyssen. De cara a les festes nadalenques, s’instal·larà un pessebre dels socis Carles Munells, Joaquim Grífol i Antoni Mongay, i es representaran Els Pastorets de Josep M. Folch i Torres. En l’àmbit de ressenyes, s’informava de l’èxit de la Massa Coral i l’Esbart Sant Jordi a la Catequística Parroquial de Tiana l’11 de novembre, i que el dia 25 del corrent es faria un Festival Folklòric repetint-se al local social el repertori de les actuacions a Ceret i a Tiana. És interessant el següent comentari que s’afegeix a continuació: «Queremos significar a nuestros socios en particular, que dicho acto no es propiamente un concierto dedicado exclusivamente a ellos, como el de Navidad y otros que estamos confeccionando, sino considerado como un acto más de los que regularmente e ininterrompidamente venimos celebrando cada domingo en nuestra Sala de espectáculos». Una notícia que volem relacionar amb una altra publicada referent a la gran acollida de públic de l’obra D’aquesta aigua no en beuré el diumenge dia 18 de novembre, «con la numerosa asistencia que ahora es ya peculiar en cuantos actos celebramos». Així, l’objectiu de la directiva era ampliar el públic potencial com a sala d’espectacles i de referència cultural cada diumenge, per als socis ‒i en algunes ocasions per a ells i elles en particular‒, però també obert en ocasions a la ciutadania.

El butlletí intern de Nadal ens proporciona molta informació del dinamisme i del moment expansiu que estava experimentant l’Orfeó. Un text de Josep Utesà i Batlle (el darrer butlletí de novembre anunciava la seva incorporació a la redacció), titulat «Ressorgiment», expressa la satisfacció pel considerable augment de cantaires, que contrastava, segons ell, amb l’estancament previ i el mal crònic d’una Massa Coral justeta. Utesà relaciona aquesta empenta amb l’èxit artístic i organitzatiu assolit a Ceret. L’escriptor Joan A. Oriol ens explica a De l’insòlit a la facècia… que Utesà «tenia un tret físic molt característic: la seva veu. Una veu profunda, greu, més que de baríton, pròpiament de baix»; així una vegada que es quedà tancat al cementiri del Sant Crist esperant que els empleats li obrissin la porta, des de la reixa i amb la veu més dolça que va poder fer, va dir:«Senyoraaa! La pobra dona encara corre de l’ensurt».

Avançant el concert de Nadal que oferiria l’entitat, es presentaven amb una fotografia les dues sopranos solistes que actuarien: Victòria Freixa de Pera, que interpretaria El desembre congelat, i Maria Monell, que havia destacat amb El cant dels ocells a Ceret.

L’Orfeó, d’acord amb la tinença d’alcaldia de Protocol, celebraria a càrrec de les tres seccions de la Massa Coral, una matinal nadalenca, i hi convidava els infants de totes les escoles de Badalona, acompanyats de pares i avis. Per tal d’organitzar l’acte hi havia una comissió preparatòria en marxa amb representants eclesiàstics de la ciutat, encapçalats per l’arxipreste Joan Miquel i Puig, representants de famílies acabalades i mecenes com Mercè de Urruela (vídua d’Arnús), Francesc Ribó Arabia, un representant de la Caixa, i representants de l’Orfeó: Josep Gual, Joan Argenté…

Respecte als actes celebrats, un article informava de l’àpat de germanor dels cantaires que organitzava l’Orfeó en obsequi a la seva Massa Coral. Havia tingut lloc al restaurant Can Ramonet de la Rambla (tot i que no s’esmentava la data). Va haver-hi intervencions per part del senyor Brió recordant Emili Vendrell, i es feu un minut de silenci; del vicepresident Mongay, que va agrair la feina dels mestres Itarte, Guillén, Arqué i de la senyoreta Martells; el mestre director Itarte va fer una al·locució; el seguí el delegat de la Massa Coral, senyor Estañol, i finalment el president Gual, que va anar més enllà dels discursos protocol·laris fets fins el moment per part de la presidència any rere any i va aprofitar l’ocasió de tenir al davant els cantaires per plantejar-los una qüestió cabdal en el desenvolupament de l’entitat: la seva participació en els assumptes de l’entitat, fent-se socis, assistint a les assemblees i decidint al respecte. Gual exposà que en la primera reunió anual va haver-hi només dinou assistents, els quals van prendre les decisions respecte al conjunt de l’entitat. La proposta era ben senzilla, tot un aprenentatge democràtic, fer-se soci de ple dret, votar per poder decidir, empoderar-se i ser coresponsables de debò del rumb de l’entitat.

El butlletí tenia un marcat caràcter nadalenc, com una Festa Major del món cristià, i publicava poesies al·lusives de Joan Argenté, Joan Mas i Arenes, Francesca Tramunts de Grífol, Joaquim Grífol i Josep Gual. També l’article «Balada d’Epifania», de mossèn Ramon Muntanyola, rector de Salou, compromès amb la cultura i la llengua catalanes i que exercia una pastoral oberta contrapuntada amb el nacionalisme.

En l’àmbit de notícies prenia rellevància la reobertura de la secció de dansa clàssica, a càrrec de la professora Consol Villaubí, amb el delegat P. Capeta; l’inici del cicle de conferències culturals els dissabtes al vespre a l’estatge socials a les deu. La primera conferència, La literatura i el poble, va realitzar-la Joan Triadú (acabava de publicar l’any anterior l’assaig La literatura catalana i el poble), amb presentació de Joan Argenté. Hi assistiren seixanta-tres persones, però no fou del tot reeixida per coincidir amb d’altres actes i per això es va convidar Triadú a cloure el cicle amb una altra ponència que ell considerés adient. Una altra conferència fou la de Jaume Nualart, amb presentació de Jacint Dunyó, sobre una qüestió candent a la ciutat: La immigració. Hi assistiren més d’un centenar de persones.

Com assenyalàvem en començar la crònica de l’any, el butlletí de Nadal informà d’un nou contracte amb el Cor de Marina a partir del 15 de gener de 1963. D’altra banda, l’edifici, a més de l’associació coral propietària de l’immoble, també acollia les Joventuts Musicals, esdevenint així un Casal de Cultura musical de Badalona.

En l’apartat del «Noticiari» es destacaven un bon nombre d’activitats: la voluntat d’activar la secció d’excursionisme; la construcció d’un pessebre per part de Marc Grífol i el seu fill, Pere Sayol, i pintat per l’artista Sarriera; l’adquisició de vuit capgrossos per fer el Ball de nans, originari de Berga; la representació de L’hereu Pruna per part de l’elenc infantil, ajudat pels socis Itarte i Nogués, a l’escenari del Museu de Badalona; l’actuació de l’Agrupació d’Art Dramàtic Adrià Gual el segon diumenge de gener; la celebració al local de l’Orfeó de la reunió general de la Sociedad Náutica de Pesca Deportiva el 25 de novembre; en el darrer Premi de Poesia Carles Riba, el consoci Joan Argenté va estar inclòs en les votacions finals; s’agraïa al consoci i director de La Voz de Badalona, Manuel Bazataquí Villarroya, les facilitats per imprimir el butlletí de l’Orfeó; la Massa Coral va participar en l’acte de benedicció de l’estendard de l’Agrupació de Canaricultors de Badalona i Comarca per «badalonismo y convivencia entre entidades locales»; es preveia el concert nadalenc de l’Orfeó el dia 23, i la nit de Nadal, a l’església parroquial de Tiana, la Massa Coral cantaria a la Missa del Gall (les primeres volves de la cèlebre Nevada del 62 van fer accelerar la tornada); també s’anunciava un Cursillo de Gramática Catalana impartit per Jacint Dunyó; la celebració prevista per al dia 30 de desembre d’un Festival de Pascuas Navideñas en un local que en la data de publicació del butlletí encara s’havia de concretar, amb un caràcter benèfic; els preparatius de la Festa de Cap d’Any a l’Orfeó; la recepció d’una aportació econòmica voluntària de 2.400 pessetes; el servei de biblioteca de l’entitat; una guia professional (carpinteria A. Ballesteros), i informació sobre defuncions, com la del fill petit del consoci Xavier Estruch Serrat…

L’excepcional nevada del dia de Nadal, amb uns gruixos força importants de neu des de la Serralada de Marina fins a la platja, donaven una imatge lírica pròpia de la gran novel·la de Pasternak, embolcallant l’idealisme dels nous dirigents de l’Orfeó enfront d’una crua i grisa realitat que es resistia a canviar.