La recepció i digestió de tota una sèrie de fets i conflictes internacionals d’un món canviant, estatals i en la societat catalana, econòmics i socials, amb una derivada de conflictivitat laboral, oposició política i el desvetllament d’una incipient cultura catalana que deixava el resistencialisme, van tenir translació en noves formes d’expressió cultural que van tenir els seus fonaments en els anys seixanta. En una cultura catalana que es desvetlla amb noves formes, atès que es trobava amputada de la vida oficial i les restes autoritzades ocupaven un espai arcaic i residual, folklòric i localista.

En l’àmbit de la historiografia badalonina, l’època de Gual al capdavant de l’Orfeó ha estat destacada per diferents autors, des de Joan Soler i Amigó, Núria Casals i Jordi Padró, Valentí Soler…, i també per altres autors locals en anàlisis de caràcter més generalista. En el llibre Poesia completa de Josep Gual, amb edició i estudi de Valentí Soler, amb referències d’articles del mateix Gual, de Màrius Sampere, i l’article «L’Orfeó d’en Gual» de Joan Soler, podem llegir:

«Fent d’agitador cultural en aquests temps difícils, arribarà a la presidència de l’Orfeó Badaloní. I, entre els anys 1962-1966, aglutinarà sota l’empara d’aquesta entitat diverses iniciatives del nou desvetllament social. Per esmentar-ne només algunes: l’aixopluc a les Joventuts Musicals i al Cine-Club Studio, la formació del grup badaloní de Nova Cançó anomenat Grup Estrop (al qual, a més, forní diverses lletres de cançons) i l’organització de les semi-clandestines ‘Cites de narradors a Badalona’. Amb el seu esforç i en aquells anys difícils, ‘La pell de brau’ fou portada a la ciutat, en realització de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual; i també ‘Leonci i Lena’, de Büchner; i ‘La cantant calba’, de Ionesco; i ‘Homes i No’, de Pedrolo; i ‘Gent de Sinera’, amb assistència del mateix Salvador Espriu».

Durant aquesta època el grup musical Els Setze Jutges i el cantautor Raimon començaren a donar a conèixer la Nova Cançó. Els Jutges actuaren per primera vegada a Badalona a la sala de l’Orfeó el 27 de gener de 1963, una data força simbòlica a la ciutat: el dia de l’entrada de les tropes franquistes el 1939. Van tornar a actuar a Badalona per la Festa del Badiu el 5 de maig del mateix any. Engrescats amb l’ús normal del català en el món de la música, el jovent de diferents poblacions creà grups que van afegir-se al ressorgir de la cançó catalana. Així, el mateix any 1963, amb els precedents que hem assenyalat del primer concert d’Els Setze Jutges a Barcelona el 1961 (i dels dos realitzats a Badalona els primers mesos del 1963); i les classes a l’Orfeó de llengua i literatura catalana (les hem documentat ja abans de finalitzar el 1962); va néixer a l’entitat el Grup Estrop, que cantava «la nostra música moderna» en llengua catalana. Comptà amb la direcció de Màrius Sampere, amb Joan Argenté, Jaume Mas i Arenas, Jacint Dunyó, Antoni Mongay, Eulàlia Joanpere… i el mateix Gual. La seva primera actuació va ser a la sala de l’Orfeó el 14 de juliol de 1963 i la formació va estar en actiu fins a finals del 1966.

En l’àmbit escènic actuà a l’Orfeó l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat, amb la Maria Aurèlia Capmany (de nou a Badalona després de la seva època com a docent a l’Institut Albéniz ‒havia estat professora de Joan Argenté‒ i la novel·la Betúlia). En aquest ambient es creà un grup de teatre experimental a l’entitat sota la direcció de Xavier Ferrer, que donava un aire de modernitat a la representació escènica; i el teatre més tradicional, sota la direcció de Joaquim Grífol, gaudia d’un notable reconeixement dins de la ciutat i a nivell comarcal fora de Barcelona ciutat. Antoni Gual recorda que quan Grífol, que vivia al costat de casa seva, visitava el seu pare «cridava i gesticulava contínuament: era actor. Venia de l’escola de l’Enric Borràs però encara cridava més que ell».

L’Orfeó també acollí representacions artístiques de les arts plàstiques del grup REM, de pintors i artistes amb inquietuds avantguardistes enfront de l’academicisme (s’havien constituït el 1958), amb els collages de Joaquim Sarriera, i quadres de Villaubí i Teresa Roca, i de Maria Niubó, entre d’altres.

Gosem dir que si bé Barcelona, com a cap i casal, pesava més, Badalona va tenir un període d’efervescència molt interessant a nivell de país, en el qual l’Orfeó Badaloní, com una veritable casa de cultura, entre unes poques entitats i personalitats actives, va contribuir de forma rellevant al desvetllament cultural, social i polític en els anys seixanta, preludi d’altres fites ciutadanes però també covada a foc lent els anys cinquanta. La frontissa generacional entre la gent que va viure la guerra i la revolució de ben jovenets i la postguerra (per exemple si parlem de l’Orfeó, Josep Gual i Antoni Mongay, president i vicepresident de l’entitat), amb una nova generació jove, va reprendre com va poder ‒des de la tolerància sota el paraigua de l’església de base, l’enginy per esquivar la censura o bé la clandestinitat‒ expressions pròpies de la seva realitat social, sentides i viscudes al cap, al cor i a la pell, de forma paral·lela al règim que va apagant-se ideològicament i amb uns valors socials i morals retrògrads, però amb uns ressorts repressius intactes. Les traves administratives a les entitats estaven a l’ordre del dia, com també l’exemple de la clausura de les Joventuts Musicals i del Cine-Club Estudi.

Entre el 1961 i el 1964, va ser l’època de l’alcalde Josep Torras Trias, nomenat com a mitjancer entre faccions locals enfrontades (l’alcalde March va ser cessat governativament després d’anul·lar-se les eleccions pels terços familiar i corporatiu, i durant uns pocs mesos havia accedit a l’alcaldia Miquel Cardelús Carrera); no va prendre el càrrec de Jefe Local del Movimiento ni va incorporar en el cartipàs municipal el regidor pel terç familiar Felipe Antoja, un dels polítics locals més vinculats al Movimiento, que havia estat tinent d’alcalde de Governació amb l’alcalde March i que acabaria succeint Josep Torras Trias. Tanmateix, Torras Trias va tenir un mandat tempestuós, marcat pels enfrontaments amb l’Ajuntament de Barcelona, els constructors i el Governador Civil per les qüestions relacionades amb la recepció dels nouvinguts i el traçat de l’autopista, que el van portar a ser cessat. El mes de març del 1964 va accedir a l’alcaldia Felipe Antoja Vigo, que va prendre també possessió com a cap local del Movimiento, i va establir una política institucional autoritària i personalista fins al 1974. Amb aquest nomenament, les dificultats cap a l’Orfeó de Gual van incrementar-se institucionalment i així, dins de l’entitat, coincidint amb la renovació parcial de càrrecs prevista, Josep Gual va fer un pas al costat, i es formalitzà una nova presidència sense un perfil d’oposició tan explícit. El març del 1965, va ser escollit per l’assemblea general Jaume Oriol i Guardiola, que es va posar al capdavant de bona part de l’equip directiu anterior. Per tant, a diferència del canvi de presidència entre Sabater i Gual, en què es renovà tota la directiva, ara es renovava la presidència comptant amb càrrecs de la directiva anterior. Hem de situar-nos també en el context de la nova Llei d’Associacions del 24 de desembre de 1964, que introdueix una novetat principal, pel que fa a la categorització d’una associació, la que s’anomena d’utilitat pública. Les associacions així considerades serien les que tindrien objectius assistencials, educatius, culturals i esportius, i les que perseguirien, d’una forma general, el bé comú. Característiques que permetrien a una associació obtenir subvencions, exempcions i privilegis econòmics, fiscals i administratius. De la mateixa manera, una entitat podia rebre aquest qualificatiu només quan el Ministeri de Governació ho proposés al Consell de Ministres. El model financer de l’Orfeó Badaloní no tenia prou solidesa i era molt depenent de les subvencions i, per tant, li calia comunicar-se amb prou fluïdesa i mantenir bones relacions amb les administracions, si no volia trobar-se amb maldecaps permanentment.

Respecte al panorama associatiu local d’aquests anys, caldria conèixer i posar molt més en valor, en un sentit comunitari, el procés representatiu i les dinàmiques de l’associacionisme a Badalona, sobretot per la seva originalitat i incipient fertilitat en el panorama català, fent valer en positiu allò de més val cap de sardina que cua de lluç, respecte a Barcelona. Hi inclouríem per exemple ‒a més del cas de l’Orfeó Badaloní‒, en la línia dels estudis històrics d’Emili Ferrando Puig i José Miguel Cuesta Gómez, l’establiment de les primeres Comissions Obreres, l’incipient moviment de noves escoles actives amb diferents centres educatius a la ciutat, l’entitat de caràcter beneficodocent Dikayos, l’associacionisme veïnal que maldà per no convertir-se en una eina de control del règim, l’homenatge a Pompeu Fabra del 1968, la Festa del Badiu, o fins i tot els triomfs esportius en el món del bàsquet! No ens hem de quedar amb l’eslògan oficialista de primera ciutat de l’Estat «en diversidad industrial», i la brutícia i contaminació que comportava efectes negatius a la salut de les persones «com el polvillo negro de la tèrmica que va motivar la primera manifestació tolerada portada a terme per dones el setembre del 1966 (tot i el seu impuls oligàrquic, que responia a una lògica de disputa política dins del règim, com assenyala Cuesta Gómez)‒ i pel malmès litoral; o anècdotes de visites de turistes estrangers a les termes romanes. I sobretot, el d’una ciutat suburbial, esquarterada per una via ràpida metropolitana, la primera autopista a l’Estat. Perquè la ciutat estava vivint un procés de transformació urbana d’un impacte social i emocional de primeríssima magnitud, multiplicant la població a marxes forçades amb l’arribada de migrants de diferents zones del sud peninsular principalment.

En el marc de l’aggiornamento ‒actualització‒ de l’Església amb l’apertura que significà el Concili Vaticà II i el Papa Joan XXIII, renovant-se el missatge i la pràctica evangèlica, el mossèn Joan Carrera i Plana (després bisbe auxiliar de Barcelona i resident al barri de Bufalà), aleshores des de la parròquia de Sant Antoni de Pàdua de Llefià, va escriure lúcidament a la revista Albada l’any 1963:

«L’habitant del centre de la ciutat sap alguna cosa, sense cap mena de dubte, del que succeeix en els seus suburbis. Fins i tot ha arribat a les seves oïdes, com una simple curiositat estadística, que els residents de la perifèria urbana han arribat a superar en nombre als del centre. Tanmateix, parlant en termes generals, són pocs els que han fet l’esforç de repensar la ciutat en funció dels seus nous residents i de les modificacions substancials que imposa la presència d’aquests en la seva estructura».

Ens trobem davant d’una sèrie de sinergies singulars en sectors d’oposició al règim, com ho expressa Terenci Moix a El sexe dels àngels (1992): «La prestigiosa revista cultural Mantell de Montserrat, òrgan de l’aliança Carles Marx – Joan XXIII – Pompeu Fabra, ha publicat una epístola catòlico-progressista titulada ‘Moral i exemple de Lleonard Ple [protagonista de la novel·la], o la nova generació entre el Che i el Concili Vaticà II».

Ja ho semblava intuir Gual en la primera poesia que hem citat, publicada al butlletí de l’Orfeó:«record de segles en temps novells». La modernitat trucava a la porta. En el pla internacional, l’Estat espanyol entrà a l’ONU, va produir-se l’esclafament de la revolta a Hongria, la Revolució Cubana, va aixecar-se el Mur de Berlin, va sortir escollit president el demòcrata JFK als Estats Units i s’experimentava la lluita pels drets civils de la minoria afroamericana; prenia cos el moviment de països no alineats i avançava la descolonització; i causava sensació l’èxit del satèl·lit soviètic Sputnik i posteriorment el viatge a l’espai del cosmonauta Iuri A. Gagarin… A casa nostra hi ha els primers brots verds d’un desvetllament: tenien lloc l’afer Galinsoga, els Fets del Palau, la creació d’Òmnium Cultural, Els Setze Jutges i el sorgiment de la Nova Cançó, el paper de Ràdio Barcelona i de la discogràfica Adigsa, la producció literària de Salvador Espriu, la renovació teatral amb l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i Els Joglars, la carta de 115 intel·lectuals per la llibertat d’informació i solucions negociades dels conflictes laborals, a més de la llibertat cultural segons els paràmetres de la UNESCO, les vagues del 1962 i les primeres comissions obreres, el Pla d’Estabilització i els successius plans de desenvolupament de l’Estat espanyol, i en l’àmbit esportiu el nedador sabadellenc Miquel Torres aconseguia èxits esportius internacionals…

La filòloga i poetessa Coloma Lleal publicà a Revista de Badalona (edició digital) l’article«Les il·lusions perdudes»,el 6 de març del 2021, on recordava que «gràcies a en Gual podíem pensar que vivíem en una ciutat culta i avançada». Tanmateix, «tots sabem com es va acabar aquell oasi d’il·lusions. Hi hagué canvis a l’Ajuntament i tornà a imposar-se el rigor i la intransigència. En Gual deixà la direcció de l’Orfeó i es refugià de secretari al Casino (el Casino dels senyors, en deien) i ja se sap que amb els senyors els franquistes no hi volien estar malament del tot. Encara vam poder escoltar-hi alguns textos, algunes poesies, algunes cançons, però aviat tot va tornar a ser gris, d’aquell gris fosc com de plom que t’aclapara. Algunes entitats van desaparèixer i d’altres van moderar les seves manifestacions».I finalment Lleal rebla:«Al cap d’un temps, ens costava de creure que aquella extraordinària vitalitat hagués estat mai una realitat».

Així, una vegada hem mostrat diferents elements per fer-nos una composició panoràmica de l’època, concretem els esdeveniments i el seu context més immediat a la ciutat i al país.