La cruïlla entre allò vell i allò nou sense perdre pistonada dels canvis polítics, culturals, socials individuals i col·lectius accelerats es va traduir en una feinada d’activisme voluntarista i d’estima a l’Orfeó en el pla emergent de la cultura catalana. Es tracta d’un període força extens, de vint-i-cinc anys, amb alts i baixos interns (sobretot per l’afer de la marxa via judicial del local social el 1996), però amb el denominador comú d’una trajectòria consolidada i una voluntat ferma de superar totes les dificultats.

Algunes de les fites culturals van ser el prestigi i la qualitat tècnica adquirida per la Massa Coral amb la diligent i reconeguda directora Esther Martells fins a finals dels anys vuitanta, i els reeixits intercanvis amb Rockenberg (Alemanya) i Azcoitia.

A nivell de país, la recuperació de l’autogovern i de la democràcia, després d’un llarg parèntesi dictatorial des del període de la República els anys trenta del segle XX, va correspondre’s amb una institucionalització política i cultural. L’objectiu era deixar ben enrere la Catalunya despersonalitzada institucionalment i nacionalment pel franquisme. El context no va ser gaire propici en un període marcat per la irrupció i les conseqüències socials d’una dura crisi del sistema socioeconòmic, la que provenia dels anys setanta i present fins al 1988, i la recessió després del 1992.

Les presidències de Josep Maria Raventós (1977-1984) i Joan Soler i Amigó (1984-1986) van ser molt actives en el paper de l’entitat com a agent sociocultural en els processos de construcció d’una cultura popular i nacional, amb lligams als Països Catalans. Comptaren amb les aportacions del II Congrés de Cultura Catalana (1975-1977) i del I Congrés de Cultura Tradicional i Popular (1981-1982). A nivell local, s’hi destacava la participació en el Consell Municipal de Cultura. El següent president va ser Jaume Gispert (1986-1988), seguit de Josep Duatis (1988-1992) i Manel Llansó (1992-1998), comptant l’Orfeó amb les noves idees de gestió i finançament de les associacions exposades en el II Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana (1995-1996). La primera dona a accedir a la presidència va ser M. José Atienza (1998-2003), durant el mandat de la qual se celebrà el vuitantè aniversari de l’entitat, l’any 2001. Aquest ampli període finalitzarà els darrers temps amb una sèrie de dubtes sobre el model organitzatiu i la projecció futura de l’entitat.