Volem tractar aquest període de cinc anys en un apartat propi perquè va esdevenir un punt d’inflexió en la trajectòria de l’entitat, orientant-se cap a una transició que comportés un nou model organitzatiu i de funcionament més obert a col·laborar en xarxa amb d’altres entitats i obrir-se a la ciutat.

La presidència iniciada per Jaume Morral el 2003 arribarà a l’any 2009, quan es veu obligat a renunciar a causa d’una greu malaltia i entoma la direcció una junta gestora encapçalada per Jaume Díaz, vicepresident fins al moment, que encarà una situació d’incertesa quan estava a punt de celebrar-se el norantè aniversari l’any següent.

Com en d’altres moments de la història de l’Orfeó, en els períodes dels presidents Gual, Raventós o Soler, l’obertura de l’entitat a la ciutat va prendre protagonisme, tot i que les inèrcies del funcionament intern clàssic, molt presidencialista, un model de seccions compartimentades i l’excés de dependència de les subvencions institucionals per quadrar el pressupost, encara hi predominaren. S’evidenciava un final d’etapa d’aquest model amb el neguit consegüent que això comportava, amb diferents veus coincidents que proposaven un trànsit cap a les demandes canviants de la societat. A curt i mitjà terminis l’entitat comptava amb prou força, si bé el seu potencial cívic i cultural i projecció futura obrint-se a la ciutadania eren una assignatura pendent d’abordar.

Calia, però, trobar el camí, en un context general ben difícil de globalització amb una homogeneïtzació cultural predominant; per la duríssima crisi econòmica que va esclatar el 2008; i les creixents tensions polítiques i socials d’àmbit nacional, amb un tomb polític al govern de la Generalitat, un procés de redacció i aprovació d’un nou Estatut, que tanmateix va ser retallat des dels òrgans polítics, primer, i després, els judicials, de l’Estat espanyol.

Arribats al 2010, s’entreveien noves perspectives.